 |
| Esbossos de la Creu del Terme. Datades entre 1902-1903 (1). Font: Arxiu nacional de Catalunya. Fons Puig i Cadafalch. |
 |
| La Creu sense dosser (*) |
 |
| Postals A.T.V. Àngel Toldrà Viazo, emeses sobre la dècada de 1910. Font: Todocoleccion.com |
| La segona Creu en una foto dels anys 30. Font: SAML. Fons |
L'obra de Puig i Cadafalch a Sant Pere del Bosc es va concretar en elements simbòlics clau, com el pedró de la Mare de Déu i, sobretot, les creus de terme. La creu de terme de Lloret, construïda amb pedra de Montjuïc i d'estil neogòtic, es va convertir en un autèntic monument al catalanisme. Al seu fust, les figures de Sant Pere (patró local) i Sant Jordi matant el drac (obra de l'escultor Eusebi Arnau i Mascort) no només complien una funció devocional, sinó que servien com a poderosos emblemes nacionals. La presència de l'escut de les Quatre Barres catalanes i de la Creu de Sant Jordi, tant al cos de la creu com en la cadena de ferro forjat que l'envoltava, reforçava aquesta lectura nacionalista, reafirmant la identitat catalana a través de la simbologia històrica.
Aquesta exaltació del passat medieval no era gratuïta. El catalanisme de finals del segle XIX veia en l'Edat Mitjana una època de "plenitud nacional" de Catalunya, un període de glòria perduda que calia recuperar. L'art modernista, en la seva recerca d'un estil propi, va beure d'aquestes fonts, adaptant i reinterpretant motius gòtics i romànics per a la creació d'una estètica distintiva i intrínsecament catalana
La jornada de l'1 de maig de 1898 va anar més enllà de la simple inauguració. Les cròniques de l'època testimonien una mobilització massiva de gent provinent de diversos indrets, un indici de la creixent popularitat i arrelament del catalanisme. La missa solemne, amb la participació destacada del mestre barceloní Càndid Candi i el sermó del poeta i canonge de Vic Jaume Collell, va ser un altre vehicle per a la difusió dels ideals catalanistes. La inclusió del "Càntic a la Creu de Sant Pere del Bosc" amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer en els goigs de la Mare de Déu de Gràcia, distribuïts en gran nombre, subratlla la interconnexió entre religió, cultura i identitat nacional.
La benedicció de la bandera dissenyada per Enric Monserdà va ser un dels punts àlgids de la jornada. La seva descripció en el setmanari La Costa de Llevant ("La bandera no pot pas esser mes catalana") il·lustra la seva explícita càrrega simbòlica. Amb les Quatre Barres, Sant Jordi matant el drac, i la corona de príncep, la bandera es presentava com un estandard del renaixement català. La cerimònia d'enterrament de periòdics catalanistes i una acta escrita en català al peu de la creu de terme, juntament amb l'alliberament de coloms missatgers per portar la notícia a altres localitats, demostra la voluntat de perpetuar el missatge i difondre la importància de l'esdeveniment a nivell regional.
El dinar posterior, amb la presència de personalitats com el rector de Lloret, mossèn Jaume Collell, la poetessa Dolors Monserdà de Macià, el mestre Candi, Puig i Cadafalch i Monserdà, juntament amb representants de la premsa catalanista, evidencia la convergència de les elits intel·lectuals i artístiques amb el moviment catalanista. La jornada va concloure amb la ballada de sardanes i altres danses nostrades, un altre element cultural que el catalanisme va reivindicar com a propi per a la construcció d'una identitat nacional col·lectiva.
L'acta enterrada al peu de la creu, que parla de «temps presents de guerras que la maldat dels homes compatricis y extrangers han encés pera dissort d’aquesta malhaurada terra», i que erigeix la creu «pera que fos com una pregaria permanent al cel y com un para-llamps, que detingue sobre nostra patria la má ayrada de la Divina justicia», revela la profunda preocupació per la situació política de Catalunya en un context de crisi colonial i de creixent frustració amb l'estat espanyol. En aquest sentit, la creu de terme de Lloret de Mar no va ser només una obra d'art, sinó un símbol visible de l'esperança i la determinació d'una Catalunya que es definia a si mateixa a través de la seva història, la seva cultura i els seus símbols. Va ser, en essència, un manifest en pedra del nacionalisme català a les acaballes del segle XIX.
Transcripció de l’acta enterrada al peu de la creu de terme:«En nom de Deu lo dia I de Maig del any MDCCCXCVIII fou colocada aquesta pedra en lo basament de la Creu de pedra que la pietat de D. N..... J..... y M..... vehí de Lloret de Mar, volgué erigir á major gloria de Deu y de la Verge María que sots la invocació de Mare de la Divina Gracia’s venera en la hermita que desde aquet revol de camí los romers oviran; de Sant Jordi gloriós, patró de Catalunya y de Sant Pere antich advocat de aquesta rodalia dita de Sant Pere del Bosch terme de la vila de Lloret de Mar.
En los temps presents de guerras que la maldat dels homes compatricis y extrangers han encés pera dissort d’aquesta malhaurada terra, s’ha erigit aquesta Creu al estil de las que en altres temps afitavan tota la Catalunya, pera que fos com una pregaria permanent al cel y com un para-llamps, que detingue sobre nostra patria la má ayrada de la Divina justicia.
Donant testimoni de tot aixó’s firma aquet document á peu d’obra.»
NOTES: