23 de maig 2016

Curiositats sobre Lloret

El castell de Sa Caleta és una vivenda privada que va ser batejada per el seu propietari, en Narcís Plaja i Martí, com a Castell de Santa Maria. Fou projectat per l'arquitecte gironí Isidre Bosch, a mitjans dels anys 30. Segons paraules del mateix Plaja, l'esclat de la guerra civil va fer impossible acabar la totalitat de l'obra, i el castell només és construït a la meitat.

El sepulcre romà que trobem a la cantonada de l'avinguda Roca Grossa i carrer d'Antonio Machado era popularment conegut com la Torre dels Moros. Abans era recurrent aixecar torres de vigilància contra els pirates barbarescos i turcs, tot mirant el mar. Es creia, d'antuvi, que aquesta torre, com d'altres a la vila, en tenia aquest propòsit. Sobre el seu veritable origen romà va ser descobert i estudiat el 1891 per Joaquim Botet i Sisó, un arqueòleg, numismàtic i historiador gironí de pares lloretencs. Avui dia, el monument és una reconstrucció, donat que la torre sepulcral va ser destruïda amb la urbanització del seu entorn als anys 60.

Jaruco era la població cubana on el lloretenc Nicolau Font i Maig va fer fortuna amb el sucre i el comerç atlàntic. Va comprar Sant Pere del Bosc i restaurà la vella ermita a finals del segle XIX. Però no en podia ser comte de Jaruco perquè aquest títol nobiliari ja existía a Cuba. Gabriel Antonio Beltrán de Santa Creu i Aranda , va rebre el títol de Comte de Jaruco pel rei d'Espanya Carlos III, per Reial Decret del 23 d'agost de 1767 amb el Vescomtat previ de Santa Creu per les seves grans mèrits i serveis. Tot i això, en Nicolau Font, a nivell popular, se'l va conèixer com "comte de Jaruco".

Entre els vells pescadors era freqüent les expressions "Sa fam de Canyelles", "A l'art tothom hi te part" o "Es veranejants d'hivern" quan a Cala Caneyelles es practicava la tirada a l'art. Va ser després de la guerra civil que les dures condicions de vida va portar a la gent a aquest indret. D'aquí va sortir una dita, irònica i trista, d'aprendre a la Universitat de Caneyelles. Aquesta activitat va durar fins a finals dels anys 70.

Abans, existien dos carrers diferenciats: el carrer de les vídues i el carrer de les donzelles, que eren dues travessies entre el carrer Major (avui dia de la Vila) i el Passeig. Després es va unificar en una sola denominació: carrer vídues i donzelles. Els noms d'aquests carrers era un petit homenatge a les esposes i filles dels homes de la mar que van morir en les feines marineres. Els gremis mariners, com a part dels seus actes de beneficència, procuraven que no en passessin penúries i les donaven assistència. Aquesta unió de carrers va ser promoguda pel consistori lloretenc a la mort de l'hisendat Josep Gelats i Cunill, que havia deixat en llegat gran quantitat de diners per a beneficència a Lloret el 1919.

La Dona Marinera és una escultura feta per l'escultor Ernest Maragall, fill del poeta Joan Maragall. Feta l'any 1966, en commemoració del mil•lenari de la vila,simbolitza les dones dels mariners que esperaven els marits a la platja. Va ser inaugurada un any després per les autoritats provincials i militars. Poèticament, és coneguda com a Venus de Lloret. Des de 1978, l'Ajuntament de Lloret te els drets de propietat industrial per a la seva reproducció en forma de figura, que obsequia a persones destacades que passen pel consistori de la vila.

Joan Manel Serrat va guanyar el premi Gavina dintre dels III Premis del Disc Català l'any 1967 a Lloret de Mar. Aquella nit, a l'Hotel Roger de Flor, van sonar cançons com "La Tieta" o"Ara que tinc 20 anys". Van passar per aquest indret gent vinculada a la Nova Cançó i va ser destacable l'absència de Raimon, un dels guardonats, que juntament amb Pi de la Serra no eren d'acord amb els criteris de l'organització del certamen. Per cert, en aquella època, el director del Hotel Roger de Flor era Joan Gaspar, el que va ser president del Barça el 2000.



El primer automòbil que va circular pels carrers de Lloret era un Hispano Suiza, amb matrícula numero GE-3 de Girona, el 1907. Pertanyia al doctor Pius Cabañas i Font.

El president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va estar, des d'inicis de 1934, allotjat amb la seva família a Can Saragossa. Marxava a treballar entre setmana a Barcelona i venia els diumenges per a estar amb els seus. Amb les revoltes de l'octubre de 1934, Companys va ser encarcerat i la dona i fills del president van anar a viure al número 8 del carrer Sant Carles, l'antiga seu de l'Escola Laica. Un cop alliberat Companys dos anys després, la família s'instal·là a Barcelona i no van tornar més a la nostra vila.

En quatre ocasions s'ha intentat portar el tren a Lloret: primer, l'any 1856, després de l'èxit de la línia Barcelona-Mataró, des de el consistori del poble es tractar d'influir en la prolongació del tram ferroviari fins a Lloret, sense resultats. Segon, l'any 1880 i sota el títol del Ferrocarril de la Selva a l'Empordà, que implicà als lloretencs en les construccions de ponts sobre rieres i torrents. D'aquest època roman dempeus encara un pont a l'entrada de Fenals; el tercer, el de Blanes-Vilajuiga, passant per Lloret, Tossa i Sant Feliu a inicis de 1904 que va morir per falta d'interès l'any 1912, amb l'oposició frontal de l'ajuntament i la gent del poble. I per últim, l'any 1993 connectant un ramal entre Blanes i Lloret que no va passar de ser un projecte.

El matrimoni Ronald i Edna Burman, que van passar les seves vacances a Lloret l'any 1957, varen batejar a la seva filla com a Lloret l'any 1960. Quan la Junta Local de Turismo y Educación Popular s'assabentà d'aquest fet, va enviar una nina de porcellana a casa dels Burman. L'última notícia d'aquesta curiosa família és que van emigrar a Australia 7 anys després, on apareix la Lloret Susan Burman, amb el seu germà Paul John i els seus pares, segons el registre d'emigració del govern australià.


Estem acostumats que l'escut de Lloret vingui representat per l'arbre del llorer. Però no sempre ha estat així. A finals del segle XIX i part del XX, l'escut de la vila es representava amb dos branques de llorer, com a símbol de victòria i honor. A la foto, escut de Lloret que corona la part nord de l'edifici de l'ajuntament, de 1872.

Habitualment, es produeix una confusió entre la sarsuela Marina estrenada a Madrid el 1855, amb lletra de Camprodón i música d'Arrieta  que disposava de dos actes i va tenir una recepció tèbia per part del públic, amb la seva versió operística, de 1871, dividida en tres actes. La seva transformació en òpera va ser caprici d'un tenor famós a l'escena espanyola de finals del XIX: l'italià Enrico Tamberlick, que volia portar Marina al Teatro Real. Atès que Camprodon ja havia mort, Arrieta va confiar l'adaptació del llibret a Ramos Carrión. L'òpera s'estrenà al Teatro Real de Madrid el 16 de març de 1871. En aquesta ocasió l'òpera va obtenir un èxit indiscutible i és la que s'ha fet més popular a través dels anys.

No hi ha cap document fefaent que ens asseguri que al barri de Venècia s'havien instal·lat gents provinents d' Itàlia. Tampoc em tenim la certesa sobre l'origen del nom sobre el barri, tradicionalment de pescadors. Malgrat tot, tenim una pista. Al diari El distrito farnense, editat a Lloret a finals del segle XIX, hi podem veure una encesa polèmica entre diferents persones arran d'obrir un carrer al Sènia del Barral. Aquesta discussió apareixia al diari entre març i maig de 1894, i en el número del 20 de maig, i signat per "un descendent de pescadors"parla de que: "(...) al Este con la Riera de Pagueras y al Oeste con el Areny y Puig del Areny, y que por lo mismo está incluido en este predio el actual Vall y actual Senia del Barral, continuando este predio intacto bajo la denominación de Manso de Venecia, del que según mi parecer toma el nombre aquella parte de esta villa. En el siglo XVII empieza á desmembrarse el citadio predio (...)" Sembla doncs que un mas i unes terres tenien la denominació de Venècia abans del segle XVII.

L'activitat cultural lloretenca que més anys porta en marxa és la programació de sardanes per a la temporada d'estiu. Es va iniciar el 1923,  i amb el parèntesi de la guerra civil,  enguany arribarà a la seva 90ena edició, que des del principi ja es ballaven a la Plaça de la Vila.