Personatges

A


Ernest Adler  (1906-1996)
D'origen txec, fou metge neurofocal, odontòleg i cineasta amateur. Instal·lat a Lloret, de manera definitiva, a partir de la fi de la guerra civil, és conegut per exercir de dentista i per les seves pel·lícules d'ambient marí, com Lobos de la Costa Brava, De isla en isla i Monos de la Costa Brava. L'any 1969 rep el títol de fill adoptiu de Lloret.

Xavier Albertí i Gallart (1962)
Director d'escena, compositor, actor i gestor teatral. Compaginà els estudis teatrals amb els de piano i composició a Barcelona, Madrid, Stuttgart i Viena, i es titulà en direcció escènica per l’Institut del Teatre. Com a director teatral s’inicià el 1994. Tanmateix, va ser director del Grec (1966-1999). Actualment es director del Teatre Nacional de Catalunya.

Maria Àngels Alemany i Boris (1895-1990)
Nascuda a Girona, cursà els estudis de Magisteri a Barcelona on obtingué la titulació en el 1914. El 1933 es trasllada per concurs a Lloret de Mar,on desenvoluparà bona part de la seva vida docent . En el 1935 és nomenada Directora de l’Escola Nacional Graduada de nenes però, en esclatà la guerra, pateix certs entrebancs per continuar la seva tasca, fins el 1940 que arxivaran el seu expedient i podrà, de nou, tornar a exercir magisteri. En el 1950 tornarà a Girona per dirigir una escola de disminuïts psíquics. És enterrada a Lloret, per propi desig.

Antoni Maria Aragó Cabañas (1918-1981)
Doctor en arxivística i historiador, va ser sots director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

Pau Arpí i Galí (1844-?)
Terrissaire i tallista. Seu és l'escut dels Saboies que corona la façana principal de la casa de la vila.

Francesc Arpí Clausell (1877-1931)
Conegut també com "En Titus Terrisser", es dedicà al treball de la terrissa i a la imatgeria. Molt vinculat a la vida cultural de Lloret.

B


Francisco Benito Inaraja (1917-2014)
Nascut a Portbou, va estudiar a Girona i després es traslladà a Madrid per simultaniejar els estudis de Medicina i Veterinària. S'inicia llavors la guerra civil i deixa els estudis per apuntar-se com a voluntari. Arriba a ser tinent de cavalleria al bàndol de la República. Un cop passat el conflicte, es enviat a Marroc com a represàlia. Temps després torna a estudiar Medicina. Fa oposicions a inspector sanitari i demanaria Lloret on va ocupar el lloc que havia deixat el doctor Agustí Blanch Clausell l'any 1949. Rebé un homenatge de reconeixement, juntament amb el Dr. Agustí Cabañas, l'any 1996. Un centre d'atenció sanitària a Lloret porta el seu nom des del 2010 (CAP-Rieral)

Manuel Bernat Carreras (1896-1956)
Metge psiquiatra, nascut a Barcelona. Es traslladà a Lloret per fer-se càrrec de la direcció del sanatori mental de Torre Campderà.

Joan Baptista Bernat Sarró (1909-2007)
Nascut a Barcelona, viurà a Lloret des dels 2 anys d'edat. Es va dedicar professionalment a l’ofici de pastisser i tenia la pastisseria a la Plaça d’Espanya.  Fou autor de l’obra teatral La Bella Dolores (l'any 1944, amb el concurs de l'Esteve Fàbregas i Melcior Montero). Segons la publicació Lloret màgic. Els miralls d’un tal Bernat (2001), als anys 40 es va iniciar en el món de la cartomàgia i la manipulació i va obtenir dos primers premis en el Congrés Internacional de Màgia de Ginebra en representar a Espanya. Va editar 5 llibres de màgia. L’Associació Popular d’Amics de la Cultura de Lloret de Mar li atorgà l’any 2000 el trofeu Sa Gavina.


Bernat Umbert (?-1111)
Fill de Sicardis, senyora del castell de Lloret i de Gaufred Bernat, arribà a bisbe de Girona. L'any 1104, a la mort de la seva mare i juntament amb el seu germanastre Bernat Gaufred, serien senyors del castell de Lloret. Morí a Jerusalem, a la primera croada en terres de Palestina, deixant en testament la seva part del domini de Lloret al Capítol de Canonges de Girona.

Agustí Blanch Clausell (1888-1973)
El lloretenc Agustí Blanch va ser metge a Lloret fins l'any 1944, que es traslladà a Barcelona, on desenvoluparia la seva feina mèdica en el camp de la homeopatia.

Enric Botet i Sisó (1859-1930)
Farmacèutic gironí que va obrir farmàcia a Lloret, era un apassionat del folklore i la història de Catalunya i de Girona, en especial. Va ser descobridor de les ruïnes ibèriques de Turó Rodo el 1925.

Joaquim Botet i Sisó (1846-1917)
Nascut a Girona, de pares lloretencs, germà de l'Enric Botet, fou arqueòleg, numismàtic i historiador. El 1891 identifica unes restes a la Roca Grossa com una torre sepulcral d'origen romà.



C



Agustí Cabañas i Llobet  (1911-1997)
Metge lloretenc, va cursar els primers estudis a Barcelona i el batxillerat en el col·legi Valldemia de Mataró. En acabar estudia la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i el darrer curs a la Facultat de Medicina de València. Amb l'esclat de la guerra civil, es destinat al front catalano-aragonès amb el grau de capità de sanitat. A partir dels anys 40, es traslladà a Lloret per a exercicir de metge de família. Rebé l'any 1995 la distinció del Rotary Club " Paul Harris Fellow". Un centre d'atenció sanitària a Lloret porta el seu nom des del 2015 (CAP-Centre)

Francesc Campderà i Camin (1793-1862)
Metge i botànic lloretenc, estudià a la Universitat de  Montpellier amb una beca de l'Ajuntament de Girona, on es va doctorar. El 1844 creà a Lloret el primer establiment privat d'atenció a malalts mentals, la Clínica Mental Torre Capderà. També va ser coneguda popularment com a la Torre Llunàtica. En un entorn natural, de règim obert i tractaments personalitzats, Campderà és pioner en una nova concepció sobre les malalties mentals i la seva cura.

Manel Cahís i Balmanya (1855-1934)
Nascut a Lloret, es llicencià en medecina l'any 1875 a Barcelona, ciutat on es va establir. Va ser soci fundador de l'Academia Mèdico Homeopática de Barcelona, i en serà un referent de la homeopatia a nivell internacional gracies a la publicació de treballs sobre aquest tipus de teràpies.

Josep Carretero Gomis (1905-1996)
Barceloní d'origen, en Carretero Gomis descobrí Lloret als anys 50, on venia als estius a pintar paisatges. Pintor molt prolífic, obrí el 1960 una casa-taller al carrer Oliva i es va quedar. Va rebre el Premi Sa Gavina, atorgat per l'APAC el 1991.

Josep Maria Clua Viladrich (1928-2000)
Néix a  Barcelona. Fill d'en Francesc Clua i Marsol, conegut com En Francisco de Santa Cristina, que el 1938 va portar el restaurant de Santa Cristina. Amb aquests antecedents familiars, es dedicà Josep Maria Clua a l'hostaleria, tot i tenir estudis en peritatge mercantil. Clua va ser el fundador de l'Associació Nacional de Directors d'Hotel, igualment co-fundador de l'Eskal Club Girona. Va rebre nombroses distincions tant en l'àmbit nacional com internacional entre les quals cal destacar: Medalla d'Or d'Hosteleria 1973, Medalla al Turisme de Catalunya 1984 i Premi Hoteler d'honor 1991. Va ser alcalde de Lloret des de 1964 fins el 1976, els anys del boom turístic de la població i sota el seu mandat, Lloret es va transformar i modernitzar amb obres públiques necessàries (canalització de la Riera, Terminal d'autobusos, arranjament de la façana marítima, promoció exterior, etc)

Dolors Clupés i Barnes (1945) 
Nascuda a Vidreres, des dels 14 anys viu a Lloret, on ha esdevingut una gran dinamitzadora cultural. Cofundadora juntament amb l'Antoni Garcia i Garcia del Grup Cultural Loreto l'any 1981, també en serà responsable del Pessebre Vivent per Nadal (1982-1993), i la participació molt activa en les diferents activitats festives i culturals de la vila. L'any 1986, crea una secció de puntaires, amb la qual es recupera una antiga tradició de les llars lloretenques. Dolors Clupés seria pregonera de la festa major el 2010 i el 2016 rebria la distinció de Sa Gavina, essent la primera dona en rebre aquest guardó en els 27 anys d'existència del premi.

Ramon Coll i Rodés (1883-1948)
Advocat, polític i professor .El 1917 fou president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i va mantenir contactes amb el Comitè Pro Catalunya, i com a militant de la Lliga Regionalista, fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat provincial. També fou membre de la comissió compiladora del dret català el 1930 i el 1947, de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya el 1933 i intervingué activament en les discussions de l'estatut de Núria i de la llei de Contractes de Conreu de 1934. El 1932 fou nomenat catedràtic de dret civil català a la Universitat de Barcelona i el 1935 alcalde de Barcelona. En acabar la guerra civil espanyola es retirà de la vida pública.


Pere Codina i Mont (1880-1952)
 Actor dramàtic i director de teatre lloretenc. Debutà al Teatre Català el 1904 i assolí popularitat, sobretot amb les representacions d'Àngel Guimerà (Terra Baixa, Mar i Cel). Va actuar també als escenaris de Madrid amb les companyies de Maria Guerrero-Mendoza  i  Enric Borràs als anys 20. Una dècada després, inicia gira per Amèrica i el 1941 s'estableix definitivament a l'Argentina. També intervingué en diferents pel·lícules i va ser director d'escena al Teatro Liceo de Buenos Aires.


D



Joan Baptista Domènech Artau (1897-1973)
 Emigrat des de jove a l’Argentina, ocupà alts càrrecs en una companyia d’importació. Col·laborà a la premsa, especialment amb treballs de crítica d’art. El 1933 s’instal·là definitivament a Xile. Juntament amb el seu germà Salvador Domènech i amb Manuel Garriga i Parès, creà una indústria vitivinícola, la Sociedad Vinícola Domènech y Cía. Ltda. Estigué vinculat a una penya d’artistes xilens i catalans. Publicà Poemes de joventut (1944), Poemas humanos (1937) i Relatos de mi pueblo (1967).

Joan Domènech i Moner (1943)
Mestre de primària, escriptor i historiador, va ser el primer alcalde democràtic després del franquisme, de 1979 a 1983. Ocupà el càrrec de delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Girona (1996-2003) És autor d’una trentena de llibres de temàtiques diverses com biografies d’artistes, estudis sobre la música popular i l’ensenyament, història d’entitats, narracions de viatges per mar, el món del turisme, etc.  Destacariem Cinquanta anys d'esforç turístic a Lloret de Mar (1982), Lloret de Mar (1992), L'Ensenyament a Lloret de Mar: 1599-1936 (2002). És membre de nombroses organitzacions de caràcter social i cultural. Forma part del Centre d’Estudis Selvatans, entitat de la qual n’ha estat membre fundador i dirigent. Ha estat setze anys president de l’Obreria de Santa Cristina i, actualment, després de trenta anys seguits com a secretari, presideix el Club Marina Casinet. Des d'aquestes entitats ha impulsat activitats culturals i l'edició de llibres sobre Lloret. Actualment és president de la Fundació Prudenci Bertrana.

Narcís Domènech i Parés (1829-1901)
Sacerdot catòlic i jurista. Es va graduar en dret civil i canònic. El 1862 la reina Isabel II el va designar xantre de l’Església Metropolitana de Santa Domingo, i el mateix any fou nomenat secretari de Cambra i Govern per l'arquebisbe de la capital dominicana. També fou examinador sinodal. El 1865, any en què la República Dominicana independitzà d’Espanya, retornà a Lloret de Mar, on es va establir. El 1881 comprà la capella dels Sants Metges. Va fundar el Col·legi Lauretà (Colegio Loretano), institució que dirigí des de 1882 fins el 1895.



E-F


Esteve Fàbregas i Barri (1910-1999)
Escriptor autodidacta i historiador local. Autor d'assaigs i reportatges de tema local i mariner i una biografia del pintor Togores. Va impulsar la creació d'un arxiu històric, la recuperació del passat navilier, mariner i colonial de Lloret. Participa activament i dirigí Aires Lloretencs (1933-1936). Va col·laborar esporàdicament a les publicacions El Matí (1931-34), La Vanguardia (1965-1984) i El Noticiero Universal (1963-65). Com a cronista de la història de Lloret destaquem: Lloret de Mar (1959), Vint anys de turisme a la Costa Brava (1970), i juntament amb la seva esposa Carme Rebollo, La cultura tradicional i el parlar de Lloret (1989).  Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1996.


Nicolau Font i Maig (1830- 1908)
De molt jove va ser cridar pel seu oncle a Jaruco (Cuba), un home ja ric gràcies al sucre. Nicolau Font va augmentar la seva fortuna heretada a la mort del seu parent i es dedicà al transport oceànic després de comprar la corbeta Jaruco el 1857. El seu cosí Agustí Font, alcalde de Lloret, l'insta a que compri Sant Pere del Bosc. Aquest indret sortia a subhasta per les lleis de desamortització que havia engegat el govern espanyol. El 1860, des de Cuba i per mandat seu, fa efectiva l'adquisició de la capella i les seves terres per un valor de 202.000 rals. A partir de llavors, comença tot un seguit de millores i ampliacions de l'antic santuari de la mà dels millors artistes de l'època. Al tornar a Lloret, s'instal·la a una casa construïda al carrer Sant Carles que es coneguda com Casa Font o Cal Conde. Va efectuar diverses obres benèfiques al poble i tot i que era conegut com el Conde, mai va tenir cap títol nobiliari.

Agustí Font i Surís ( 1824-1899)
Industrial i polític lloretenc. Propietari d'una fàbrica de taps que va funcionar des de 1877 fins el 1891. Alcalde de Lloret el 1887. Seria alcalde provincial, set anys després.

Narcís Fors Oliver  (1906-1968)
Nascut a Girona, es traslladà a Lloret per fer-se càrrec d'un despatx de farmàcia. Va ser alcalde de Lloret en ple canvi de model turístic des de 1957 a 1964.






G


 Josep Galcerán Castelló (1847-1892)
Secretari de l'ajuntament de Lloret i editor i periodista del diari El Lloretense. Va ser un gran estudiós de la història de la vila i l'autor de  El santuario de Santa Cristina de Lloret de Mar. Bosquejo histórico - descriptivo a la Revista de Gerona el 1892.

Míquel Gallart Ribera (1928-1995)
Sacerdot catòlic, teòleg, biblista, traductor i compositor. Com a fill de Lloret solia oficiar en les misses de la diada de Santa Cristina. Té una amplia bibliografia en temes bíblics i de pedagogia musical.


Narcís Gelats i Durall (1846-1929)

Amb catorze anys va ser enviat a L'Havana. A finals dels anys 50, obrí una botiga de sabates i articles de pell, que li va proporcionar una considerable fortuna. El 1876 fundà Casa Bancària de Gelats i Cia, més coneguda com a Banca Gelats, dedicada principalment al finançament del comerç importador i la indústria naviliera cubana. Va salvar-se del crack bancari de 1920-1921 que va afectar molts bancs de l'àrea llatinoamericana, per no apostar pel negoci de sucre. El 1873 es va casar amb la lloretenca Cristina Botet i Surís. Va ser benefactor a Cuba i a Lloret. A la vila lloretenca sufragà les reformes de l'ermita de Les Alegries i la capella del Santíssim a la parròquia de sant Romà.


Jaume Felip  Gibert (? - 1608)
Sacerdot i notari, professor de gramàtica de la universitat de Barcelona, va ser rector de Lloret de 1591 a 1608. Durant aquest període, va reorganitzar la parròquia, la Universitat de la vila i les confraries. Va exercir de notari a nivell oficial i a través de les consuetes sabem cóm era la vida a Lloret al segle XVI-XVII. Suggerí les normes per al funcionament de la primera escola de del poble.



H-I-J-K-L


Joan Llaverias i Labró (1865-1938)
Pintor, il·lustrador i dibuixant humorístic nascut a Vilanova i la Geltrú. Bona part de la seva obra pictòrica es dedicada a la Costa Brava, en especial, a Lloret de Mar, on passava sovint els estius  des de 1914 i on va acabar per establir-se de manera definitiva els seus darrers anys de vida. El quadre titulat La processó de Santa Cristina (1921) és molt representatiu de l'estima d'aquest autor per Lloret.


Joan Lluhí i Rissech (1847-?)
Mestre de obres lloretenc, obtingué el 1868 el títol a l'escola Especial de Mestres d'Obres de la ciutat comtal. S'inicia professionalment a Lloret i seus són els projectes de remodelació del pavelló-vestíbul d'entrada a l'església parroquial. Va fer obres per a particulars, amb un estil neoclàssic tardà. Al carrer de Sant Pere, tenim la Casa Lluhí, on, es creu, va fixar la seva residència.



Joaquim Lluhí i Rissech (1866-1929)

Fou un advocat i polític republicà català, nascut a Lloret. Després d'exercir el magisteri al Vendrell, estudià dret i milità en el republicanisme federal, amb una actitud favorable al catalanisme.També fou president de l'Ateneu Barcelonès (1907-1908)


M-N



Just Marlés Vilarrodona (1881-1960)
Fill de Lloret de Mar,  l’últim capità de la marina mercant de la vila. Fou empresari navilier. Es considerat com l'impulsor del Sindicat de Turisme de Lloret. del que seria president honorific.

Emili Martínez Passapera ( 1875-1964)
Provinent d'una antiga nissaga familiar de Lloret (el Mas Pera, documentat el segle XIV), segueix la vocació familiar per la farmàcia, com ho va fer el seu besavi Salvador (amb llicència de farmacia de 1790). Home d'inquietuds culturals i socials és un referent en la historiografia de Lloret, per les seves fotografies i col·leccions arqueològiques

Àngel Martínez de la Guardia (1915-2007)
Fill de l'Emili Martínez, obtingué el títol de farmàcia el 1936 i el 1940  tenia guanyada les oposicions a farmacèutic titular. Va ser un gran mecenes de l'esport i la cultura, i en va ser Jutge de Pau de la vila.

Francesc Mas i Ruhí (1911-1997)
 Lloretenc, va desenvolupar la seva tasca professional en el camp de la fotografia i el cinema. En 1964 fou guardonat a Madrid amb el "Premio Nacional de Turismo" i quatre anys més tard fou finalista dels «Premis Ciutat de Barcelona». En 1967 publicà el seu esplèndid àlbum «Paisaje y color en Lloret de Mar», declarada d'Interès Turístic Nacional. Fou un dels fundadors del primer Sindicat de Turisme local, l'any 1934. Ocupà diferents càrrecs municipals, vinculats amb el turisme, i fou un gran activista cultural.

Càndida Masgrau i Campeny (1915-1975)
Durant anys l'actual barri de Puig Ventós va estar organitzat i vetllat per aquesta dona que va lluitar pel reconeixement d'aquest veïnat. El barri era conegut popularment com a Barri de la Càndida per aquest motiu. Juntament amb el seu marit, Ramón Poch i Muixach, s'establí en la zona, llavors un descampat  i progressivament es va anat poblant amb persones vingudes d'arreu.

Domènec Moner i Basart (1907-2003)
Compositor  de sardanes molt prolífic, estudià música a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, a la vegada que treia el títol de comptable. Als anys 20 dirigia l'Orfeó Barcelonés, entre d'altres i funda a Lloret, el 1926, l'Orfeó Lloretenc. Bona part de la seva activitat sardanística es desenvolupà als anys 50 i amb motiu de l'elecció de Lloret com a Ciutat Pubilla de la Sardana (1971) va composar la coneguda Lloret, Ciutat Pubilla.


Melcior Montero i Vert (1880-1971)
Músic i compositor lloretenc de sardanes i també de la sarsuela ambientada a Lloret La Bella Dolores (1942). Va ser impulsor del cor Unión Lloretense el 1952.

Pedro Morón López (1933-1999) 
Nascut a la ciutat de Granada, va viure un temps a Melilla i, de jove, es traslladà a Lloret de Mar, a l'època del boom turístic, i on començarà a treballar de taxista. Entre el 1963 i el 1964, portat per la seva afició al periodisme, intervé en el setmanari lloretenc Tramuntana. Posteriorment, seria corresponsal de mitjans com Los Sitios, Gerona Deportiva, El Correo Catalán o la revista de successos ¿Por qué?. El 1975, juntament amb el periodista Francisco Rubio Cordon, funden la revista Lloret Gaceta, assumint les tasques d'editor.Va ser impulsor de la Nit de l'Esport, el 1971 i president de l'entitat  Club Automoto Lloret.

Guillem Noguera Andreu (?-?)

Nascut a Lloret, era comerciant i mecenes que va prosperar a la ciutat de Vinaròs al segle XVII. La primera referència d'ell és amb motiu del seu casament el 1638. Apareix amb la seva dona en l'acte de la benedicció, com a gran benefactor del Convent de Sant Francesc, llavors recent fundat a la mateixa ciutat el 1662.





O-P-Q




Agustí Oriol i Botet (1882-1936)
Nascut a Barcelona, però de mare lloretenca, aquest compositor i músic sardanístic passa bona part de la seva infantessa a Lloret. La seva família tenia casa pairal al bell mig de la vila. Va dedicar varies composicions a Lloret i a la Costa Brava.

Francesc Piferrer i Montells (1813-?)
Fill de pare mariner, després d'estudiar llatí a Blanes, retòrica a Olot i filosofia al seminari de Girona, marxà a França on va estudiar i ensenyar llengües clàssiques i modernes. El 1846 es va establir a Madrid i començà una sèrie de publicacions en heràldica, filosofia i altres. El seu llibre Nobiliario de los reinos y señoríos de España... (1855-60) encara es consulta pels amants de l'heràldica.



R-S-T

Fermí Reixach i Garcia (1946)
Actor de teatre, cinema i televisió català. Amb dotze anys va començar a participar sobre l'escenari al Casal de l'Obrera. Va estudiar interpretació al centre Estudis Nous de Teatre de Barcelona, sota la direcció d'Albert Boadella i Josep Montanyés, i a l'Institut del Teatre. És membre fundador del grup teatral Els Comediants (1972) i del col·lectiu Teatre Lliure (1976). Des del seu debut fins a l'actualitat, Fermí Reixach ha protagonitzat més d'una trentena de muntatges teatrals, i ha intervingut en més de vint pel·lícules i en nombroses sèries i produccions per a la televisió.


Constantí Ribalaigua i Vert (1888-1952)
Al morir la seva mare, als onze anys, Constantí marxa a Cuba, on era el seu pare. Va entrar com aprenent en una bodeguilla, el Cafè d'en Cotorra,  regentada pels lloretencs Narcís Sala i Miquel Boadas. Passat uns anys, aconsegueix tenir la propietat del local, que ja serà conegut com El Floridita i Constantí esdevingué un mestre dels barmans de l'illa. Els anys 50, El Floridita i Constante, com era anomenat, coneixerien  una època esplendorosa en que artistes i intel·lectuals de la talla de Hemmingway cantarien les excel·lències del daiquirí preparat al local.

Josep Maria del Río i Soliguer (1914-1996)
Dibuixant, pintor, i autor de ballables i sardanes.

Germinal Ros i Martí (1908-2006)
Els seus primers estudis els va cursar a l'escola Horaciana Laica de Lloret de Mar. El 1926 marxà a França i després torna a Catalunya com a representant de productes farmacèutics, que l'obligaren a voltar per Espanya. A partir de 1930 residirà a Alacant i participà en diferents agrupacions d'esquerres de la ciutat. Un any més tard, contrau núpcies amb la seva primera dona, Maria Nadal. Militant del PSC, va prendre camí de l'exili el 1939. Coneixerà l'estatut de refugiat i l'esclat de la II Guerra Mundial l'hi agafa a França. Anys després de la mort de la Maria Nadal, Germinal es torna a casar amb Aurora Ramos. El 1975 en jubilar-se va tornar  a Lloret. El 1979 a les primeres eleccions municipals democràtiques fou elegit regidor d'Ensenyament i Estadística pel PSUC. A banda de la seva rellevant activitat política va participar també en la vida cívica del  poble, fundant l'Associació Popular d'Amics de la Cultura de Lloret de Mar, l'Associació Entorn a la Malaltia d'Alzheimer, l'Escolta d'Adults i la Llar dels Jubilats, alhora que va formar part del grup DEMALL (Defensa del Medi Ambient de Lloret).

Raül Roviralta i Astoul, marqués de Roviralta de Santa Clotilde (1892-1979)
Metge de professió i Conseller d'Assistència Social de la Generalitat de Catalunya (1935), vindrà a Lloret el 1917 i decidí construir una  casa pairal i una zona enjardinada al seu voltant, tot mirant el mar. Amb el temps, serien  coneguts com a Jardins de Santa Clotilde. Raül Roviralta va ser promotor d'activitats benèfiques a Lloret durant anys. És enterrat al panteó familiar, al cementeri de Lloret.

Joan Sala i Lloberas (1925-2010)
Nascut al barri de Venècia al si d'una família de pescadors, Joan Sala destacà, de jovenet, pel seu talent per la pintura i el dibuix. Es va iniciar en aquestes pràctiques a l'Escola d'Arts i Oficis que el pintor gironí Joan Orihuel obrí a Lloret durant la guerra civil. De Joan Llaverias, fixada la seva residencia a Lloret, i també de Ventosa i altres pintors que passaven per la vila, en Joan va aprendre'n. El 1957 fou elegit Patró Major de la Confraria de Pescadors de Lloret, i va ser l'impulsor de la construcció del Barri dels Pescadors. A part dels seus quadres i gravats, va destacar pels seus llibres que retrataven en profunditat la vida de la gent mar. En són exemples: La gent de mar a Lloret (1986), El barri de Venècia.Mirant enrera (1996), Històries de rem i de vela (2006), o l'editat a títol pòstum, Expressions i dites lloretenques mullades d’aigua salada (2010).

Sicardis, senyora del Castell de Lloret. (1021 - 1104)
Filla d'Amat, vescomte de Girona i Sicardis. Rep l'alou de Lloret el 1041. Vidua de Gaufred Bernat, del que va tenir quatre fills, es casà de de nou amb Umbert Odó de Ses Agudes. D'aquest matrimoni tindrien quatre fills. Destaquen Bernat Umbert i Bernat Gaufred, que a la mort de Sicardis esdevindrien senyors del castell de Lloret.


Pere Torrent i Crous (1888-1970)
Nascut a Estanyol, arriba a Lloret el 1920 per fer-se càrrec de les Escoles Parroquials. La seva dedicació docent i la seva empenta fa que Lloret dels anys 30 conegués una explosió cultural i esportiva notable, només interrompuda durant la guerra civil. El 1964 rep la Fulla de Llorer de Plata de la Vila.

Felix Torras i Mataró (1846-?)
Important mestre d'obres que seguia les passes del seu pare i avi, paletes molt coneguts a Lloret. Després d'estudiar a l'Escola Especial de Mestres d’Obres de Barcelona, es quedarà a Lloret el 1866. Com a mestre d'obres va signar molts projectes arquitectònics a la vila entre 1865 i 1875. Posteriorment, seria alcalde de Lloret.




U-V-W-X-Y-Z

Agàpit Vidal Salichs (1894-1962)
Pintor, il·lustrador  i dibuixant nascut a Lloret, que desenvolupà bona part de la seva obra entre Barcelona i París, els anys 20 i 30 del passat segle. Juntament amb els seus amics Pere Daura i Emili Bosch-Roger creen el taller  l'Estudi Verd cap el 1912, al carrer Mercaders de la ciutat comtal. Formà part de l'Agrupació d'Artistes Catalans. Exposà les Galeries Dalmau de Barcelona i també a París, on era conegut pels seus dibuixos a la cera a la segona dècada del segle XX.

Agustí Vilà i Domènech (1874-1924)
Nascut dintre d'una amplia nissaga de mariners lloretencs, optà per la vocació religiosa i obté el doctorat en drets civil i canònic. A partir de 1909 ocupa un lloc destacat al Capítol de Girona. Fou promotor de millores a Lloret,  com la reforma de la Capella dels Sants Metges,i les obres d'ampliació de l'església de Sant Romà, amb capelles modernistes entre 1913-1914.

Agustí Maria Vilà i Galí (1922-2015)
Doctor en enginyeria industrial i empresari, va ser historiador i escriptor lloretenc. Obrer major de la Confraria de Sant Elm (1983-1996), dedica una bona part de la seva bibliografia als navegants i vaixells de Lloret. Llibres com Navegants i mercaders (1989) i La Marina Mercant de Lloret de Mar (segles XVIII i XIX) (1992) retraten perfectament l'època d'or de la navegació lloretenca i de la seva família de comerciants i mariners. Altres temàtiques varen ocupar els seus escrits, els quals poden citar L’església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar (1509-2009) (2011) o La indústria surotapera a Lloret de Mar (2002).