Esports a Lloret (V): atletisme, tennis de taula, judo i gimnàstica rítmica

Els darrers anys de la dècada dels 70 serien propicis al sorgiment d'entitats esportives en diferents disciplines i modalitats. Lloret comptava amb el pavelló d'esports obert el 1975, les instal·lacions esportives privades a hotels, un club multiesport a Canyelles i els centres escolars. La incorporació de l'esport entre la mainada de forma habitual va afavorir que les iniciatives esportives quallessin sota l'aixopluc d'associacions i entitats amb recolzament federatiu. Es normalitzava la pràctica esportiva, que es consolidaria als anys 80 amb la projecció de nous equipaments i el creixement de clubs. Lloret esdevindrà una veritable vila esportiva.

Continuant el breu repàs dels esports exercits a Lloret als seus inicis, és el torn d'aquells apareguts al tancar el decenni dels setanta.

ATLETISME

L'atletisme com a pràctica ja es realitzava a nivell individual fora del municipi des de feia anys (l'atleta Joaquim Vila i Baltrons n'era un exemple). Però no seria fins el 1976 en que hi ha una ferma voluntat de crear un club esportiu. En un principi, el club seria una secció del C.H. Lloret, creat 7 anys enrere (1). Durant aquest aquest temps, destaca l'organització del  primer Cros de santa Cristina, que comptà amb la participació de una vuitantena de corredors en totes les categories (2). Amb tot, és un any després quan la iniciativa es formalitza en un grup estable de corredors com Bartomeu Comas, Miquel Ribas, Josep Bernat, Narcís Pujolà, Darwin Ribas, Jaume Guillem, Josep Triadó i la corredora Pepi Ribas, atletes que participaren en les curses de Banyoles i Girona.

1996. Atletes del Club d'Atletisme Lloret.
Font:Aj .de Girona. CRDI
(Fons Diari de Girona – Joan Salzmann)

Des de les planes de la premsa local, s'animava a fer entrenaments davant del pavelló d'esports (llavors un descampat sense edificacions) cada dimarts i dijous a les 18:15. La pretensió era participar en les proves atlètiques que marcava el calendari provincial en cros, marxa o marató.

El gran revulsiu per aquest esport va venir de la construcció de les pistes d'atletisme el 1978, inaugurades durant les festes de sant Romà d'aquell any. L'entitat prenia volada, sota l'empara del Club de Futbol Lloret i la seva adscripció federativa, fins a constituir una junta directiva composada per l'Antoni Bancells, els germans Bernat, l'Antoni Tamayo i en Josep Gimeno (3). 

Tot i la bona voluntat dels seu quadre rector i els atletes, el club entra en una deriva que trigarà anys en tornar a ser una entitat funcional. Unes noves instal·lacions esportives, amb unes pistes de tartan, úniques a la província, farà que es formi una entitat atlètica que aplegui associacions d'atletisme d'algunes poblacions selvatanes a finals de 1984. Antoni Caner, antic responsable de l'entitat, manifestava el seu malestar per la situació que travessava aquest esport a Lloret: "(...) un Club que d'ell havien sortit, com millors esportistes lloretencs, Nuri Caner, Maria Carreto i Genis Gisbert, resulta que ara la majoria dels seus atletes, estan fitxats per un club no local, denominat "La Selva" i queden solament per Lloret, les fitxes d'atletes veterans, unes quantes de Júnior i Sènior i atletes que vénen de les escoles (aleví , infantil i cadet.), els quals estan entrenats per monitors no vinculats amb la junta actual del Club" (4)

Durant aquests anys va esclatar una agria polèmica amb el GEiGE de Girona ciutat arran de la prohibició d'entrenar un atleta lloretenc en les seves pistes, decisió que motivà al Club d'Atletisme Lloret prohibir els entrenaments dels atletes del club gironí a les instal·lacions lloretenques.(5)

El 1988, el Club Atletisme Lloret és ja un club independent del C.F. Lloret i triarà una nova junta molt estable (6) i de ferm treball que serà la tònica dominat en els anys següents, tot i que amb els alts i baixos, funcionant a l'actualitat com Club Atletisme Lloret- La Selva.

Caldria destacar, dintre de l'apartat de veterans del club atlètic, entre molts noms, el de la Marina Hoernecke, esportista veterana que ha recollit trofeus, premis i distincions al llarg de la seva carrera dins i fora de les nostres fronteres, fins el punt que la Reial Federació d'Atletisme d'Espanya (RFAE) ha creat el premi “Marina Hoernecke a la Trayectoria Deportiva y los Valores Deportivos en el ámbito del Atletismo Máster Español" el passat 2017 (7)


TENNIS DE TAULA
L'entitat esportiva més forta i consolidada de la població era sens dubte el Club de Futbol Lloret. Així, degut al seu recorregut institucional, acollia seccions esportives que s'anaven incorporant progressivament durant els anys 70 i part dels 80, per a tenir un suport federatiu per als seus practicants. L'octubre de 1978 neix el Club de Tennis de Mesa, sota la direcció inicial dels inquiets Joan Bernat (8) i Dionís Soliguer. Les primeres taules de tennis de taula o de ping pong, com era conegut popularment, estaven posades al pavelló d'esports.

La popularització d'aquest esport va fer que els centres escolars en tinguessin de taules i formés part de l'activitat física. Malgrat això, la fal·lera per les raquetes no durà més  i l'entitat perd continuïtat a finals dels 80.


JUDO
Els laterals i les sales superiors del pavelló esportiu s'aprestava a realitzar altres activitats de caire esportiu, deixant espai a més clubs que tot just iniciaven la seva marxa. L'incipient club de judo va demanar una d'aquestes sales el juny de 1978, però no seria fins el 17 de desembre del mateix any que faria la seva presentació oficial mitjançà un seguit d'exhibicions de les seves tècniques.(9)

1997. L'entrenador Naranjo amb judokas guardonats
Font: Aj. de Girona. CRDI
(Fons Diari de Girona – Joan Salzmann

El primer president del Club de Judo Lloret serà en Manuel Godoy López i comptava amb l'experimentat Antonio Naranjo Jiménez com a entrenador i director esportiu, que provenia d'establir el Club Judo Malgrat.

La difusió i persistència del judo a Lloret es deu a la labor d'aquest judoka, encara en actiu, que ha portat al club al ser més important de la demarcació gironina, tant en practicants com en trofeus obtinguts en les diverses competicions provincials i nacionals. El 1991, el club lloretenc tenia 7 judokes cinturó negre. Prova d'aquest alt nivell de l'entitat és la fita aconseguida per l'esportista Esteban Rodríguez Garcia, que es va proclamar campió d'Espanya en la categoria sub 13-15 de menys de 60 kilos ( 10)

L'Antonio Naranjo va rebre el cinturó negre  5 dan en reconeixement a la seva tasca esportiva  i de difusió d'aquesta art marcial el 2006.

Per els practicants d'aquest esport, també poden comptar amb el Club Judo Nova Unió, amb seu per a entrenaments al camp de futbol municipal.


GIMNÀSTICA RÍTMICA

1988. Lloret acull el XIV campionat d'Espanya de
Gimnàstica Rítmica. Font: Aj. de Girona
CRDI (Fons Diari de Girona – Pere Duran) 

La gimnàstica és un esport que acull múltiples modalitats: general, artística, acrobàtica, etc. A Lloret, sobre el 1979 s'inclinava més per la gimnàstica rítmica i el club acabat d'estrenar seria conegut Club Rítmica Lloret. Amb el temps, les seves gimnastes arribaran a copsar els primers llocs en les competicions i proves gironines i catalanes, entrant a competir en concursos estatals i internacionals amb bons resultats.

Ja en 1982, les seves esportistes competien en campionats d'Espanya. Només 5 anys després, el 1984, l'entitat tenia capacitat per a organitzar la I Gimnastrada a la vila, on eren convidades agrupacions de diferents indrets de Catalunya.

El creixement i consolidació d'aquest esport ha estat sempre espectacular. Només, com a dada, el 1991 (11), el club disposava de 120 gimnastes, d'edats compreses entre els 5 i els 14 anys.

A l'actualitat, un centenar de nenes s'entrenen regularment sota les ordres de tres entrenadores i amb el nom d'Escola de Gimnàstica Rítmica Lloret Club Esportiu. A més, una altra entitat es dedica a la pràctica d'aquest esport des de no fa gaire a la nostra vila. Es tracta del Club Vitry Gimnàstica Rítmica.

---

(1) Entrevista en Joan Bernat. Lloret Gaceta, núm. 33, del 20 de maig de 1976, p. 18.
(2) Lloret Gaceta, núm.36, del 10 de juny de 1976, p. 21. Aquesta prova arribaria a celebrar-se fins a nou ocasions.
(3) Entrevista en Darwin Ribas i l'Antoni  Caner. Lloret Gaceta, núm.124, del 16 de febrer de 1978,pp 19-20
(4) Lloret Gaceta, extra, núms. 380-381, de 1'1 de setembre de 1985, p. 16
(5) Lloret Gaceta, núm. 490, de l'1 de maig de 1989, p.9
(6) Entrevista en Joan Ametller, president del club, El Punt, 10 de gener de 1989, p. 74
(7) Reial Federació d'Atletisme d'Espanya (RFAE). Circular  277/2017. Consultable en línea. 
(8) Lloret Gaceta, núm. 159, del 19 d'octubre de 1978, p.12
(9) Lloret Gaceta, núms. 170-171, de l'11 de gener de 1979, p.25
(10) Lloret Gaceta, núm 688, del 15 de juliol de 1998, p.9
(11) Lloret Gaceta, núm especial, del 31 d'octubre de 1991, p. 16

Data d'actualització: 22 de novembre de 2018

Llegir-ne més...

La Bella Dolores: la sarsuela de Lloret

Amb motiu de les festes de Sant Romà del 2018, es torna a portar als escenaris lloretencs la sarsuela La Bella Dolores. A iniciativa de l'ajuntament de la vila s'han aplegat poc més de cent persones, entre cantants, coros i equip tècnic, sota la direcció experta d'en Martí Pereferrer.

La Bella Dolores és una sarsuela en tres actes escrita per en Joan Baptista Bernat i l'Esteve Fàbregas, musicada per el mestre Melcior Montero. Aquesta obra seria representada el 25 de març de 1944, al Cinema-Teatre Modern.

Tal i com s'afirma en la introducció del llibret original, "Es una selección de anécdotas, tradiciones y hechos vividos en nuestra Villa, recogidos de una generación casi extinguida". De fet, el subtítol de la sarsuela és prou clar: Estampas líricas de Lloret de Mar ochotencista en tres actos.

Amb una trama romàntica com a excusa, l'obra representa un cant a l'edat d'or de la construcció de vaixells a les drassanes de la vila, que  en van fer la navegació i el comerç amb Amèrica, en especial amb Cuba, on recalaren molts lloretencs a la recerca de fortuna a la segona meitat del segle XIX.

La Bella Dolores és una candorosa història d'amor protagonitzada per una noia del poble de 17 anys - la Dolores- i els seus pretendents rics (Don Juan Bautista Surís, capità de vaixell; Don Narciso, ric "americano"; i Buenaventura Durall, d'una nissaga familiar opulenta) i un pretendent pobre, el mariner Román Pujol. Tot i l'oposició del seu pare, Don José Vidal, la jove només té ulls per a Román que tractarà de fer-se un home ric a l'illa caribenya.  Al llarg dels seus tres actes i 11 números musicals, passen per l'escenari  els personatges més característics de l'època: mestres d'aixa,capitans de vaixells, mariners, indianos, contrabandistes, carrabiners i gent d'ofici.

 LES DIVERSES REPRESENTACIONS DE LA BELLA DOLORES 
Al núm. 436 de la revista Lloret Gaceta (1) s'explica la gènesi d'aquesta sarsuela lloretenca. Les primeres idees surten al voltant del passat mercant de la vila i el comerç amb l'illa de Cuba i va agafant cos en negre sobre blanc en les mans de Joan B. Montero i Esteve Fàbregas. El projecte comptaria amb l'entusiasme de més de 50 participants, amb decorats de Josep Ardanuy i Carles Arpí amb l'aportació d'un quartet d'acordions, cors i l'Orquestra Girona reforçada, sota la direcció escènica de Baldiri Pou i J. B. Bernat i direcció musical a càrrec de Melcior Montero. els assaigs van durar quasi bé un any i mig. La sarsuela s'estrenà la nit del 25 de març de 1944 i, degut a l'èxit, es tornaria a escenificar dies després.

No seria fins el 1986 que es tornaria a parlar del retorn de La Bella Dolores a un teatre. Les entitats teatrals de Lloret estaven prou engrescades per tirar endavant l'ambiciosa realització de la sarsuela. L'ajuntament, per a més caliu, havia editat un fullet amb el llibret original de l'obra estrenada en 1944. Per les festes de Sant Romà, Xavier Albertí al piano i Josep Bernat com a narrador, rememoraven de nou els passatges lírics de la peça teatral. El projecte, previst per la festa major d'hivern de 1987. no reeixí amb prou força, però amb tot, va quedar la il·lusió i la promesa de que La Bella Dolores seria interpretada de nou.

El 1994, coincidint amb el 50è aniversari de l'estrena de la sarsuela, l'ajuntament va oferir com a recordatori de l'efemèride 17 plaques commemoratives les persones que havien intervingut a l'obra original. Encara volava pel cap de la confraria de sant Elm i dels grups teatrals representar novament La Bella Dolores .

I així seria el 1999.A l'escenari de la sala de festes Gran Palace Lloret, es van sentir de nou els acords de La Bella Dolores en dues funcions amb les entrades exhaurides, els dies 19 i 21 de març.Comptant amb un pressupost proper als 7 milions de pessetes(42.000 euros), la direcció de l'obra, va ser encarregada a Josep Bernat, fill d'un dels autors, i net del compositor. La direcció musical quedava en les mans de Xavier Albertí qui també havia fet els arranjaments de les cançons. Col·laboren en la posada en escena, tots els elencs teatrals i musicals de Lloret com l'agrupació Casal de l'Obrera, Dafne, Els Llobarros, Unió Coral Lloretenca i Xavier Albertí dirigint l'Orquestra Filharmònica de Cambra de Barcelona. El repartiment estava encapçalat, entre molts altres, pels actors lloretencs: Pere Box, Quim Colls, Agustí Guitart, Albert Muntaner, Joan Romà Ortiz, Eva Palau, Joan Pau Romaní i Pere Roure.

Enguany, prop de 100 persones tornen a posar-se en els personatges de la sarsuela de Lloret, sota la direcció artística de l'actor i director gironí, Martí Peraferrer,juntament amb el músic i compositor Joan Casas. L’escenografia anirà a càrrec del lloretenc Oriol Gruart.

UNA EMBARCACIÓ ANOMENADA LA BELLA DOLORES

En l'ànim dels autors del llibret original batejava l'idea de mostrar com havia estat el passat esplendorós del marina lloretenca, un tema molt estimat per l'Esteve Fàbregas a través dels seus llibres i que, temps després, n'Agustí Maria Vilà realitzaria un estudi ampli i profund a través de diverses monografies.

La Bella Dolores era un vaixell del tipus polancra, construit a les drassanes lloretenques el 1856 pel mestre d'aixa Bonaventura Ribas (a) Pa-i-ais i que després es feria en bergantí quatre anys més tard. (2).

Seguint a l'estudiós Agustí M. Vilà , la nau rep el nom de la Dolors Durall i Fàbregas, filla d'un pilot de la nissaga dels Durall,  Bonaventura Durall i Conill, casat amb Cristina Fàbregas. L'armador de la pollacra en serà el germà, en Bonaventura Durall i Fàbregas.

El vaixell seria portat a Lloret de nou i seria sotmès a una complicada operació d'allargament del seu casc. Seria remolcat des de Barcelona sobre el juny de 1875. Hi ha una petició del mestre d'aixa Agustí Macià i Ferrer a l'ajuntament datada el data 3 de juny de 1875 en la qual demana que no se li posi impediment per l'ocupació del passeig, per tal de situar-hi un vaixell de port elevat en el que s'hi ha de fer una recomposició important (3) 

En un article publicat a la revista local Aires Lloretencs, l'especialista naval Emerencià Roig i Raventós explica al detall cóm es va realitzar les feines d'allargament del vaixell (4)

---

---

(1) Lloret Gaceta, núm 436, 1 de febrer de 1987, pp. 16
(2)Més informació sobre aquest vaixell el trobareu a aquesta plana de la Biblioteca Museu Marítim de Barcelona.
(3) Lloret Gaceta, núm 511, 15 de març de 1999, pp 10-11
(4) Aires Lloretencs, núm. 25, de l'1 d'octubre de 1934, pp 6-8

Llegir-ne més...

Sicardis, Senyora de Lloret

Recenment, el plenari lloretenc va batejar una plaça amb el nom de Madona Sicardis de Montsoriu (1), tot fent reconeixement d'una personalitat medieval que va ser cabdal a la història de Lloret de Mar.

La importància d'aquesta dama noble en l'esdevenir de la població s'explica millor en el context dels territoris del comtat de Barcelona als segles IX i X. Les terres de Girona en formaven part des del segle IX, però tindrien el màxim esplendor a l'època d'Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon, a mitjans del segle XI. Per una millor administració de les propietats apareix la figura del vescomte, en principi un càrrec per nomenament, per passar després a ser hereditari. Un d'aquest vescomtes en serà senyor de Lloret.

Dibuix al·lusiu  de Sicardis i alguns dels seus fills.
Autor: Josep Maria Barba. Lloret Gaceta, 18 de maig de 1978 (*)

Sunifred (o Seniofred) portava el títol del vescomtat de part del seu pare Guiniguís (dit Mascaró) l'any 982. Per fer front al pagament d'un préstec, Ramon Borrell comte de Barcelona i la seva muller Ermessenda segreguen de Maçanet l'alou de Lloret (1001) i li donen a Sunifred, en esmena de la pèrdua de l'alou de Palol de Fluvià que el vescomte els havia posat en penyora i aquells empenyoraren a Bernat comte de Besalú (2)

El títol  i les propietats són transmeses el seu fill Amat de Montsoriu, que es casaria amb Sança en primeres núpcies, de qui són descendents Arbert Amat (3) i Ermessenda. El vescomte contrauria nou esponsalici amb Sicardis després de la mort de Sança. Neixerà llavors Sicarda, en llatí Sicardis, que esdevindria Senyora de Lloret a partir de 1041.

Bona part de la coneixença que es té d'aquesta nissaga familiar i la seva relació amb Lloret prové de la investigació realitzada per Josep Maria Pons i Guri. Seguint aquest arxiver i erudit, l'any 1032, la germana per part de pare de Sicardis, Ermessenda, fa reclamació de part dels bens heretats dels seus pares (4). Ermessenda no feia gaire que era casada amb Guerau de Cabrera i tots dos aplegaven els títols de vescomtes de Girona i senyors de Cabrera. I per extensió, de Montsoriu i de Lloret.

Es realitza un conveni entre les parts. Al costat de Sicardis i en la seva representació, signa Gaufred Bernat, que a nivell documental n'apareixeria mes endavant com a marit seu. Tot indica que la llei gòtica era encara respectada i utilitzada respecte a herències i llegats, i pervivia el costum de considerar a les dones aptes pel matrimoni a partir dels 12 anys i amb pròpia capacitat d'administrar els seus bens a partir dels 14 anys. Amb això, es probable que Sicardis tingués voluntat però no capacitat d'obrar, en termes jurídics del règim got.

El conveni establia que Sicardis restaria amb l’alou de Lloret i els que tenia a l’Estanyol i les Croses i havia de renunciar al patrimoni restant rebut dels seus pares, tant en llocs com en alous, L’acord es formalitzà per escrit el 10 de gener de 1032, entre Gaufred i els vescomtes de Girona, i es va pactar que Sicardis atorgaria la renúncia dins del termini que aniria des del Carnestoltes (13 de febrer) vinent i el de l’any següent (4 de març de 1033); en garantia del seu compliment, Gaufred Bernat lliurava l’alou de Lloret en penyora, de tal manera que si la renúncia no es formalitzava dins del termini fixat l’alou romandria definitivament per als vescomtes i llur fill Bernat, tal com indica Pons i Guri en el seu treball (5)

L'acord no es formalitzà, sense que es pugui establir els motius pel qual Sicardis i Gaufred Bernat no respectaren els acords. No és fins el 23 de gener de 1041 que s'arriba a una solució. Sicardis signa el document com a femina, es a dir, un subjecte jurídic propi, tal vegada que indica que es viuda. En virtut del mateix es realitza una permuta en la qual Sicardis renuncia al patrimoni rebut dels seus pares — tret dels alous de l’Estanyol— i obtenia a canvi l’alou de Lloret.

Es per aquestes dates, al voltant de 1041, que es suposa de l'existència del castell de Lloret, un castell termenat, però no hi ha constància de quan es construís ni de qui podia habitar-ho (6). Sicardis havia tingut 4 fills d'en Gaufred Bernat: Ermessenda, Guisla, Arbert i Bernat Gaufred. Tal vegada que vivien en un altre indret. Anys més tard, en un document datat el 1045, Sicardis surt com esposa d'Umbert Odó, senyor de les possessions de Les Agudes i Montpalau, al Montseny i que seria senyor del castell de Palafolls.

D'aquest segon matrimoni naixerien Guillem Umbert, Ramon Umbert i Udalard (7). Segons Pons i Guri, cap el 1071, Umbert Odó és mort i Sicardis pren la decisió de traslladar-se als seus dominis a Lloret, condicionant el castell per a residència habitual. El seu fill Guillem Umbert (8) rebé els castells amb els seus termes i la part més considerable del patrimoni per part del seu pare. Sicardis i als altres fills d’Umbert Odó, la resta de la herència, que abastava gran quantitat de terres, principalment a la marina selvatana i del Maresme.

Elaboració pròpia, segons fonts consultades: Pons i Guri (1992), i Coll i Castanyer (1988).

A partir d'aquest establiment a Lloret de mitjans del segle XI, Sicardis prendrà una sèrie de decisions que marcaran per sempre el curs històric de la vila lloretenca. La primera i més important fa referència a la consagració de l'església de Sant Romà l'any 1079. El 8 de gener es va consagrar l'església parroquial de Sant Romà de Lloret, i Sicardis, amb els seus fills Bernat Umbert i Udalard, la doten de terrenys per al seu sosteniment econòmic i 30 passes al voltant del temple, tot configurant la sagrera o cementiri. A la cerimònia religiosa de benedicció vingué el bisbe de la seu gironina en Berenguer Guifré. Al pergamí que parla d'aquest fet també hi figura els límits de la parròquia de sant Romà, el qual permet saber de la presència de Sancti Petri Circada (Sant Pere del Bosc), de l'ermita de Sant Quirze i de la parròquia de Sant Joan del Castell de Lloret. Aquesta darrera esglesiola serà beneïda pel mateix bisbe el 23 de gener. Tot fa suposar que l'església de Sant Joan era dintre del recinte del castell, extrem que no ha estat possible de demostrar amb dades arqueològiques. (9)

La segona decisió de suma importància per a Lloret és al seu testament, redactat al castell de la població el 6 d'octubre de 1103. Sicardis sobrepassa els 80 anys i es troba molt malalta, però amb prou força per disposar les seves darreres voluntats. El seu desig és ser enterrada al cementiri de Santa Maria de la seu gironina, fa donacions a diferents establiments religiosos dels seus dominis i atorga bens a la seva filla i fills supervivents Guisla, Arbert i molt especialment, Bernat Gaufred i  Bernat Umbert.

Sicardis dictamina en la seva última voluntat ( i segons es desprèn de la interpretació del text que ha pervingut fins els nostres dies feta per Pons i Guri) que Bernat Gaufred i Bernat Umbert, ja bisbe de Girona, als quals dóna en indivís un alou a l’Estanyol i el castell de Lloret amb totes les seves pertinences, amb el benentès que Bernat Umbert tindria l’usdefruit de la meitat del castell, el qual a la seva mort passaria a Bernat Gaufred; i si aquest moria, al fill que deixés; i l’altra meitat del castell seria de la canònica de Girona. Quant als altres béns, els que procedien de la banda del seu primer marit, incloent-hi els que a títol de luctuosa li havien per- vingut dels seus fills del primer matrimoni, Guisla i Arbert, passaven a Bernat Gaufred; en canvi, els existents a la marina o terme del castell de Montpalau i llocs veïns, procedents del que havia rebut del seu marit Umbert Odó, àdhuc el decimum o esponsalici encara no rebut, passaven al bisbe Bernat Umbert (10)

Amb el pas dels segles, el Capitol de la Seu de Girona aconseguiria les propietats sobre la totalitat de Lloret, possessió que durà fins inicis del segle XIX.

Sicardis moria, probablement dies després o a inicis de l'any entrant. Un personatge històric, de gran influència a Lloret, que per fi té dedicat una via dintre del poble.

---

NOTES:
(*) El dibuix original d'en Josep Maria Barba posava un nom per identificar a cada personatge. Per evitar confusions i errades, han estat esborrades, mantenint l'esperit de la il·lustració, amb clara imatgeria de toc de llibre medieval.
(1) Notícia a Nova Ràdio Lloret. En aquesta entrada del bloc, es pren Sicardis, nom llatí reflectit a la documentació notarial que encara es conserva, i no Sicarda, nom germànic original, femení de Sicard.  Un fill de Sicardis, el bisbe Bernat Umbert, disposa de carrer a Lloret, segons un plenari de 1966, en atenció de que és el primer lloretenc que es ténia constància documental.
(2) Més informació al Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.
(3) Coll i Castanyer, Jaume: Els vescomtes de Girona. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 30, 1988, pp. 39-98. Consultable en línia
(4) Pons i Guri, J. M.:Sicardis, senyora de Montseny i de Lloret. Medievalia, Núm. 10. 1992 , pp. 351-361. Consultable en línia
(5) Op. Cit. Pons i Guri, 1992
(6) Vegeu-ne Llinàs i Pol, Joan: El castell de Sant Joan de Lloret. Quaderns de la Selva, núm 15. 2003, pp. 33-48. Consultable en línia
(7) Altres fonts donen més fills d'aquest matrimoni, com aquesta entrada a la viquipedia.
(8) Pons i Guri, J. M.: La successió de Guillem Umbert de Basella. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 22, 1974, pp. 153-175
(9)  Op. Cit. Llinàs i Pol, 2003
(10) Op. Cit. Pons i Guri, 1992

---

REFLEXIÓ La denominació de la plaça que recorda el llegat de Sicardis és: Madona Sicardis de Montsoriu. Aporto una reflexió personal des de la historiografia amateur, a falta del dictamen d'una persona experta en l'època medieval.  El qualificatiu de madona, que vol dir senyora o persona que té domini d'alguna propietat, era un terme antic que molt possiblement s'emprà en dates posteriors a la vida de Sicardis. Als documents medievals que ens han arribat en condicions, fixa Sicardis en relació a sí mateixa (femina), filla o esposa (uxor), sense cap mena d'acompanyament. Tal com s'ha dit, Sicardis és un nom llatinitzat en els escrits notarials i el seu veritable nom sonaria com a Sicarda. Tanmateix, comencen a veure Madona Sicardis en uns articles del propi Pons i Guri, al Lloret Gaceta dels exemplars de maig i juny de 1978, que explicaven de manera molt didàctica la historia del Lloret medieval. Amb tot, la seva brillant exposició a la revista Medievalia de 1992 sobre Sicardis, no ho esmenta pas el tractament de madona. Per una altra banda, l'afegitó de Montsoriu, como si fos un cognom o nom de llinatge, s'utilitza molt en les interpretacions i descripcions històriques que tracten d'explicar aquell període, i distingir les persones, de les quals només tenim el nom. Les dones gòtiques eren conegudes  exclusivament pel nom; en canvi, els homes rebien el nom del seu pare com a un segon nom (per exemple, Bernat Umbert, que indica que és Bernat, fill d'Umbert) o si eren militars i senyors, prenien el nom del seu castell o propietat més estimada (Amat, del castell de Montsoriu,  Arnau, dels dominis de Malla, etc). En definitiva,i segons el meu criteri, el nom més idoni en seria: Plaça Sicardis de Lloret.

Llegir-ne més...

Exposició DE PORTES ENDINS

Viure a pagès a Lloret és el tema central de l'exposició organitzada per l’associació Recull Rural i Artesà de Lloret de Mar (RRALL) i per la Unitat de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar, i que ha comptat amb l’assessorament i la col·laboració del Servei d'Arxiu de Lloret de Mar.

 L’exposició mostra l’interior d’una casa de pagès durant el segle XIX i principis del XX i s’organitza al voltant de cinc àrees temàtiques amb plafons explicatius amb imatges i testimonis de l’època. Aquests plafons porten per títol: El mas com a institució i centre de la vida familiar, Els masos lloretencs, Estructura i característiques dels masos lloretencs, La cuina al mas, La llar de foc i El celler, el rebost i el pastador. 

Segons la directora de la unitat de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar, Anna Fuentes, i el president del RRALL, Rafel Roig de Llobet, amb aquesta exposició s’ha volgut explicar i mostrar que les eines i les feines a l’àmbit rural tenen un sentit perquè formen part d'un context, i afegeixen que eren estris que donaven solucions a problemes que es plantejaven a les llars. 

Anna Fuentes ha dit també, que aquesta exposició pretén acostar-nos a un Lloret que a banda del que vivia del mar també va existir, i és el Lloret rural de les vinyes, els camps i les masies. Una altra de les finalitats de l’exposició és la conscienciació del valor patrimonial d'aquests atuells del passat. Diu Roig que s'entén que la novetat és positiva, però sense oblidar les arrels.

DE PORTES ENDINS va tenir lloc a la Capella dels Sants Metges, del carrer de l’Hospital Vell de Lloret de Mar i es podia visitar del 21 de maig al 3 de juny de 2018.  

Font:Servei d'Arxiu de Lloret de Mar.

 

Llegir-ne més...

Els premis Sa Gavina de les Arts i de les Lletres

El guardonat Fermí Reixach (a dalt). Esbós del guardó Sa Gavina,
obra de l'escultor Ramon Albertí(dreta)
  Abaix, en primer terme, els distingits
Dolors Clupés i Jaume Soliguer.
Font imatges: SAML/Nova Ràdio Lloret     

Instaurats el 1990 per l'Associació Popular d'Amics de la Cultura (APAC), el guardó Sa Gavina vol reconèixer "a aquelles persones o entitats que movent-se en el camp del que anomenem treball cultural, s'hagin destacat per la seva activitat específica a Lloret o bé a aquelles persones o institucions que no sent ni residint a casa nostra hagin treballat en la nostra història, el nostre paisatge o la nostra realitat present" (1)

Amb plantejament de periodicitat anual i amb la mirada posada en les lletres i les arts, el guardó seria dissenyat per l'artista Ramon Albertí. Atorgats pels vols de Sant Jordi, el premi Sa Gavina era complementaria d'uns guardons oberts als treballs de narració i història local, el "Lloret, el meu poble", on participaven  escolars i adults en diferents modalitats. A l'actualitat, i ja desapareguda l'entitat organitzadora, és l'ajuntament qui, des de 2014, organitza i lliura aquest guardó a la Nit de la Cultura Lloretenca.

En aquesta entrada de QHLloret, farem un repàs cronològic a les persones i entitats distingides amb aquest guardó:

1990 

Joan Domenèch i Moner (Lloret de Mar, 1943)

Historiador i escriptor, en Joan Domenèch va ser el primer guardonat que posava en vàlua tot els esforços de coneixement i preservació del patrimoni cultural de la vila. Ja sigui en les seves facetes com a mestre o polític, en Domènech ha mostrat el camí a altres persones interessades en la història de Lloret a través dels seus escrits.

1991

Josep Carretero Gomis (Barcelona, 1905 - Lloret de Mar, 1996)

Pintor barceloní, estiueja a Lloret a partir de 1949, on poc després fixaria el seu estudi i residència. En rebrà el premi en la modalitat d'Arts Plàstiques pel conjunt de la seva obra pictòrica relacionada amb la vila.

1991

Esteve Fàbregas i Barri (Lloret de Mar, 1910 -  1999)

Escriptor lloretenc que aprofundí en el passat mariner i navegant de Lloret entre altres temes que veu reconeguda la seva aportació a la cultura i la història locals en la vessant de les Lletres.

1992

Domènec Moner i Basart (Lloret de Mar, 1905 - Sant Pere de Ribes, 2003)

Compositor de més de 50 sardanes i de cant coral, fundador de l'Orfeó Lloretenc (1926), seria honorat amb la Fulla de Llorer de plata l'any 1991.

1993

Casal de l'Obrera

Entitat teatral sorgida el 1953, rebria aquesta distinció pels seus 40 anys sobre els escenaris, projectant la cultura lloretenca més enllà de l'àmbit local.

1994

Agustí Maria Vilà i Galí (Lloret de Mar, 1922 - 2015)

Enginyer de professió, en dedicarà a la recerca del passat naval de la població en un bon grapat de llibres que ajuden a la recuperació del passat navilier i mercant de Lloret. També dedicarà esforços a altres temes històrics, sempre vinculats amb el poble.

1995

Joan Sala i Lloberas (Lloret de Mar, 1925 - 2010)

Pescador d'ofici, bon coneixedor de la costa lloretenca, en Joan Sala destacaria per la seva aportació a la cultura lloretenca amb els seus escrits sobre la pesca i la seva gent, així com les seves pintures i il·lustracions costumistes i paisatgístiques. 

1996

Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana

A l'empara de la llei de 1993, la Generalitat de Catalunya crea el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, entitat organitzadora del II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana que tindrà la seva cloenda a Lloret  l'abril d'aquell mateix any. Com  president de l'entitat, en Joan Vidal i Ganyolà  rebria el Sa Gavina.

1997

Obreria de Santa Cristina

Tot i l'existència documentada d'obrers o administradors del santuari de Santa Cristina al segle XVI, la configuració com a entitat i associació moderna data de 1904. Durant aquests segles, una delegació de lloretencs ha tingut cura d'aquest indret i ha procurat el seu manteniment i administració.

1998

Ramon Albertí i Maria (Barcelona, 1929 - Lloret de Mar, 1997)

Artesà de la forja de metalls i artista del ferro, seu és el disseny original del guardó Sa Gavina. Seria recollit a títol pòstum per la seva dona, l'Amèlia Gallart.

1999

Germinal Ros i Martí (Lloret de Mar, 1908 -2006)

Home de vasta cultura i de gran compromís social i polític, en Germinal Ros tornaria de l'exili a Lloret el 1975, on desenvoluparia moltes accions en els camps associatiu, cultural i polític. Tanmateix, seria un dels fundadors de l'entitat que atorgava els premis, l'APAC.

2000

Joan Baptista Bernat i Sarró (Barcelona, 1909 - Lloret de Mar, 2007)

Reconegut mag i especialista en jocs de mans, coneixement que ha traslladat a un munt de llibres, li serà atorgat aquest honor pel seu activisme cultural.

2001

Confraria de Sant Elm

Antiquíssima associació de socors i rescat de captius datada de 1553 que es sempre present a les activitats de la Festa Major de Lloret. Té cura del manteniment de la capella dels Sants Metges.

2002

Coral Unió Lloretenca

Es Coro neix oficialment el 1952 i ha centrat bona part de les seves activitats en les caramelles de la Pasqua Florida i el concert de la festa major de Sant Romà. A partir de 1994, hi integrarà veus femenines.

2003

Josep Maria Pons i Guri (Arenys de Mar, 1909 - 2005)

Arxiver, jurista i historiador arenyenc, en Pons faria una gran aportació a la història lloretenca al descobrir i divulgar els documents notarials que feien esment de Lloret a l'Edat Mitjana.

2004

Col·legi Immaculada Concepció

Les germanes de la congregació religiosa francesa de l'Immaculada Concepció s'establiren a Lloret el 1903, obrint una escola en règim d'internat. Amb motiu del centenari, la institució rebria aquest guardó.

2005

Xavier Albertí i Gallart (Lloret de Mar, 1962)

Director, actor i escriptor teatral, gran professional de les arts escèniques conegut arreu del món i que ha estat encarregat de portar les regnes del Grec barceloní o la direcció del Teatre Nacional de Catalunya.

2006

Coral Alba de Prima

Fundada el 1974 pel mossèn Josep Benet i Cantó, aquesta agrupació de cantaires ha estat vinculada als actes litúrgics de la parròquia lloretenca. La distinció seria lliurada a la seva directora, la Carme Riera.

2007

Fundació Sant Romà

Constituïda per la parròquia de Lloret el 2003 amb l'objectiu de realitzar les importants obres de rehabilitació que necessitava el temple, obtindria aquest reconeixement per la tasca de restauració feta. El mossèn Narcís Ponsatí recolliria el guardó.

2008

Centre Excursionista (secció Fotografia)

L'any 1993 es constitueix el Centre Excursionista de Lloret. Al si de l'entitat sorgiria la idea de fer un concurs de fotografia  de natura i muntanya que, el 1997, seria batejat com a Premi Montbarbat. Amb l'esdeveniment del temps aquest certament fotogràfic té volada internacional i s'ha convertit en MontPhoto.

2009

Xino-Xano

El que va començar com una caminada multitudinària  a sant Pere del Bosc el 1979, amb els anys, l'entitat Xino-Xano ha fet possible la recuperació de velles tradicions populars i ha aconseguit aplegar vilatans i forasters en torn el patrimoni cultural i monumental lloretenc gràcies a les seves marxes.

2010

Josep Bernat i Montero (Lloret de Mar, 1941)

Les arts escèniques, l'enregistrament en vídeo i la música són les passions d'aquest lloretenc que és una gran activista cultural de Lloret i de la seva història.

2011

Pintors de Lloret

Més un col·lectiu de persones amants de la pintura en les seves diverses manifestacions que una associació pròpiament , Pintors de Lloret porta més de 40 anys mostrant el talent dels veïns i veïnes de la població, que es coordinen per fer exposicions.El col·lectiu de pintors, que compta amb 120 integrants, recorda que els seus orígens van ser als anys '70. I que des de llavors no han parat d'integrar tot tipus de persones i col·laborar amb la vila. Jaume Soliguer, president del col·lectiu, es referia a Pintors de Lloret “com una família, amb la pintura com a vincle comú”.

2012

Sebastià Ruscalleda i Gallart (Lloret de Mar, 1945)

Tot i que la seva professió ha estat enginyer industrial, en Sebastià Ruscalleda ha signat sengles llibres que apropen les figures de  Sorolla, Camprodon o Piferrer al gran públic, amb rigor i estil depurat.

2013

Club Marina-Casinet

L'activitat desplegada per aquesta entitat que suma quasi 60 anys d'història (1955) abasta l'edició de llibres, sortides culturals i xerrades sobre els temes més diversos.El seu president, Joan Domènech, definia l’entitat “com un reducte de l'esperit dels antics casinos d'abans, passat pel filtre de l'actualitat”.

2014

Fermí Reixach i Garcia (Lloret de Mar, 1946)

De Lloret al món, de les primeres passes escèniques del bressol d'artistes del Casal de l'Obrera al cinema internacional, en Fermi Reixach és l'actor polivalent dedicat en cos i ànima a la interpretació.Tota una trajectòria actoral reconeguda amb el honor del Sa Gavina.

2015

Escola Esteve Carles

El centre escolar va complir 50 anys de funcionament i el guardó venia a tancar un any d'especial rememoració per a docents i alumnat, tant els d'ara com els d'ahir.

2016

Dolors Clupés i Barnés (Vidreres, 1945)

El Grup Cultural Loreto, la celebració del Pessebre Vivent i la primera posada en marxa de l'associació de Puntaires de Lloret avalen la tasca social i cultural de la Dolors Clupés a la vila durant poc més de 30 anys.

2017

Jaume Soliguer i Cabruja (Lloret de Mar, 1941)

Des de bon principi, en Jaume Soliguer ha estat vinculat a Pintors de Lloret, agrupació de la que ha estat principal impulsor i coordinador. També ha estat una de les peces clau de l'activitat nadalenca de  l'Associació de Pessebristes de Lloret (1985).

2018

Jordi Rocas i Palau (Lloret de Mar, 1943)

El Sa Gavina recau en un dels principals impulsors de les sardanes a Lloret, a través de l'entitat Amics de les Sardanes (1955-2003) i la seva aportació al món sardanístic, sense oblidar la seva contribució al  modelisme naval.

---

(1) Presentació del cofundador de l'APAC, en Josep Blanch i Soler. Lloret Gaceta, núm 514, primer de maig de 1990, p.12

Llegir-ne més...

El treball de les dones a Lloret

Sota el títol de El treball de les dones a Lloret es va presentar a la Biblioteca Municipal de Lloret una mostra fotogràfica que explica l'evolució de les tasques femenines al llarg de la història i en el context de la vila lloretenca (1)

Un segle que retrata el paper secundari que la societat reservava per a les nenes i les dones i que les vinculaven directament a la llar i a les feines de suport a l'home.

Paradoxalment, l'arribada del turisme internacional permetrà obrir espais econòmics, socials i després polítics en els que les dones esdevindran participes de la construcció de la societat dels nostres dies.

 

---

(1) Aquesta mostra era visitable a la sala d'exposicions de la Casa de a Cultura,  del 9 al 29 de març de 2018. Organitzat per la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Lloret de Mar, el Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar i la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar.

Llegir-ne més...

Santa Cristina al segle X

El 2013, en el transcurs d'unes obres de remodelació del paviment a l'ermita de Santa Cristina  es va descobrir una sèrie de restes arqueològiques que recuperen una petita construcció de culte que els experts daten sobre els segles IX I X i que es trobava a l'interior del temple actual. Juntament amb el basament, també s'hi veien enterraments del mateix període.(1)

Els treballs arqueològics al subsòl revelaren una petita edificació que havia estat soterrada d’ençà s’hi acabar d’aixecar l’ermita al segle XVIII, tal i com demostra la quantitat de forats de pal escampats al voltant de la mateixa. Presenta unes petites dimensions, amb l’absis en forma de ferradura, molt característics del romànic. Pels enterraments trobats, dins i fora d’aquest primitiu temple, n’hi ha un que destaca al ser antropomorf, excavat a la pedra. Per tot això, l’equip que ha estudiat el jaciment ha arribat a la conclusió que l’indret de santa Cristina era habitat a cavall dels segles IX i X.

Els indicis d'enterraments, tal i com també s'observa a sant Quirze, porta a suposar que a Santa Cristina va tenir una certa centralitat per a un nombre indeterminat de pobladors que vorejaven l'antiga esglesiola.

Amb tot, el primer document escrit que fa referència expressa al lloc, el trobem el 1354, on se'n diu que hi ha una capella dedicada a sant Jordi i a les santes verges Cristina i Llúcia, situat a la parròquia de sant Romà de Lloret, al paratge anomenat de Vilarnau. En un document posterior, de 1376, es parla de l'advocació a santa Cristina in loco erroris et vasta solitude, es a dir, en un lloc solitari i aïllat. Des de llavors, el paratge esdevindrà santuari al acollir-hi relíquies de la santa a partir del segle XVI i convertir-se en lloc de pelegrinatge anual per a la gent de Lloret.

D'esquerra a dreta: els contorns de l'antiga edificació són evidents al terra, juntament amb els enterraments. La imatge central mostren l'antic i següent paviment que ocultaven l'esglesiola vella a Santa Cristina. La darrera imatge se'n veu unes restes òssies, prova de la pretèrita veneració pel lloc de la població lloretenca. (Font de les imatges: (i) i (c) obreria de Santa Cristina; (d), Miramar Tv)

---

NOTES
(1)Joan Llinàs. Atri. Cultura i Patrimoni

 Més informació: 
Butlletí de l'Obreria de Santa Cristina, 2014 (Fragment)
Llinàs i Pol, Joan:   Santa Cristina i Lloret de Mar a l'alta edat mitjana. Quaderns de la Selva, núm. 28 , 2016. pp 113-119

Llegir-ne més...