09 de febrer 2018

Sobre el nom originari de Lloret

Cap comentari :
Hom ha considerat que el nom de Lloret prové d'un indret anomenat Lauretum o Loretum romà que existí a les nostres contrades entre el segle II aC. i el III dC. Però això és difícil de demostrar-ho, doncs ni hi ha evidenciés clares, ni documental ni arqueològiques, que els assentaments romans trobats a Lloret fossin coneguts amb aquesta denominació.

Per esbrinar l'origen del nom de la vila, cal pensar en les excavacions dels poblats ibers que han estat trobat fins el moment:Montbarbat (entre el segle X aC. i el III aC), Puig de Castellet (entre el IV aC. i el III aC) i Turó Rodó (entre el III aC i el II aC). Si al territori n'havia indrets ibèrics, quin nom en tenia  abans de l'arribada dels romans el 218 aC? Les poblacions veïnes de Blanes i Tossa tenen la seva denominació un origen romà però que no deixava de ser una transliteració al llatí del nom iber donat per poblacions autòctones (1). Aleshores, Lloret també provenia a l'antigor d'un nom iber? Com va ser després coneguda, un cop es va estendre la dominació romana a l'Hispania?

Respondre a a questes preguntes és entrar a conjecturar diferents hipòtesis, algunes més versemblants que altres, de les que es farà un resum a continuació.

Una primera referència al nom antic de Lloret el proporciona el polèmic historiador blanenc Fra Roig i Jalpí en el seu llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona l'any 1678. En aquesta obra s'hi troba la següent cita: "La Villa de Lloret es la antigua Loryma, que fundaron los Lorymeos, que vivieron con Hercúles el Líbico, y Magno a España". Es desconeix l'origen d'aquesta vinculació de Loryma i Lloret. De fet, realment existí una ciutat anomenada Loryma, situada a l'antiguitat, a la costa sudoest d' Anatolia no gaire lluny de Rodas. El nom és  suposadament d'origen grec, ja que va ser una base naval dels rodians. Posteriorment, i sota dominació romana, formaria part de la província de Caria.

Roig i Jalpí no va esmentar la seva font per afirmar que Loryma era el Lloret embrionari. Malgrat això, en el transcurs del segle XIX diversos estudis i publicacions mantenien aquesta vinculació entre Loryma, com a ciutat romana i Lloret. Així tenim Loryma/Lloret en 1832 al Diccionario geográfico de Malte-Brun, referència que es repetirà en altres obres similars, deixant-ne Loretum per a una pretérita població d'Itàlia. 

En un llibre també editat el 1832 sobre antiguitats romanes (2) diu de Lloret "villa y puerto del mar Mediterráneo en el principado de Cataluña, y en el corregimiento de Gerona. Se llamó en tiempo de los romanos Loryma, cuyos vestigios conserva, y pertenecía a los laletanos". En tots els casos, no se'n cita la font original d'aquest vincle entre el nom de Loryma i Lloret.
Mapa de Laietania  del llibre de Pellicer on surt Loreta.

Altres autors han apostat pel nom de Loreta, com a nom d'arrel ibera que varen adoptar els romans  al poblar el terme municipal actual. D'entre els escriptors que donaven aquesta denominació hi ha en Josep Maria Pellicer i Pagés. Al seu llibre sobre la ciutat d'Iluro, a Mataró (3), parlava de tres ciutats romanes al nord de Larnum (riu Tordera), com a Blanda, Loreta i Tursa. L'erudit, com altres estudiosos,  prenia Loreta com a paraula d'origen bascoibèrica (4) Lor més el sufix eta, traduint-se com a "lloc de vegetació o flors abundoses".

El nom de Lauro per a Lloret com a nom ibèric suposadament  adoptat pels romans és una hipòtesi de treball que defensà Gabriel Gil (5) en les planes de Lloret Gaceta, argumentant que era un nom molt comú (arreu de la península n'hi ha de més ciutats ibèriques amb aquest topònim) i que etimològicament donaria l'apel·latiu de Loredo a partir del segle X, tal i com apareixen en els pergamins del període.

Tot fa suposar que Loredo provingués d'una etimologia llatina referent al llorer, en concret de laurus. Lauretum o loretum vindria a significar planter de llor o lloreda. S'ignora si era aquesta la designació per a la nostra ciutat. Era habitual que alguna vil·la romana de l'alta edat mitja tingués un nom que es transmetia als primigenis nuclis de població. Ha estat aquest l'origen de Lloret?

A nivell d'escriptura en llatí notarial medieval (diferent del llatí que s'escrivia als dominis del imperi romà) veiem redactat el nom de Loredo l'any 966, on  apareix la primera referència a  Lloret en un document escrit. Es tracta d'una donació de la vall de Tossa que es fa al monestir de Ripoll que, en assenyalar la delimitació del territori, indica els límits per ponent  on es troba  (...) in termino de LOREDO, sive in rivo de Canellas (6)

En altres documents posteriors, també hi figura el nom de Lauredo o Laureto, en diferentes varietats, fins a constituir el nom de  Loret o Lloret, a partir del segle XVI.

Hi tenim, ordenats de manera cronològica;

14 d’octubre 1001. Donació del terme de Lloret al vescomte Seniofred de Girona. (...) in loco que vocant Lauredo (7)

8 de gener 1079. Consagració de l’església de Sant Romà de Lloret. (...) in loco qui decitur Loredto (...) i tot seguit (...) et in ipsa Loreda (...) (8)

22 de gener de 1079. Consagració de la capella del castell de Sant Joan. (...) in castro qui dicitur Laureto (...) (9)

6 d’octubre 1103. Testament escrit de Sicardis, senyora del castell de Lloret. (...) apud Castri de Lauredo eligo tutores (...) (10)

24 de novembre 1391. Assemblea de Lloret. En dos llocs consecutius es llegeix (...) Jacobi Cornilini, rectoris eclesiae Santi Romani de Loreto (...) (11)

27 de juliol 1446. Salvaguarda de la Reina Cristina. (...) Castri et loci de Loreto (...) (12)

21 de desembre 1509. Contracte per a la construcció de la nova església de Sant Romà. (...) Petrum Felip presbiterum deservientem rectoriam ecclesie Santi Romani de Loreto (...) i més endavant, en català, per rahó de dite pabordria del mes de nohembra, vulgarment dita de Loret en la Sglésia de Gerona (...) i també (...) faran e construhiran en la dita vila de LLORET en lo loch anomenat la Carbonera (...) (13)

I si el nom prové de l'àrab? Aquesta afirmació ho fa l'estudiós Manuel Bofarull al seu llibre sobre toponímia catalana (14) , declarant que Lloret prové del vocable àrab al-aurad, terme equivalent a "lloc on embarquen i desembarquen persones i mercaderies". A l'igual que en casos anteriors, no hi surt les fonts per confirmar aquesta designació.


NOTES:
(1) Blanda o Blandae, provenia d'un toponímic autòcton, ja que es documenta un poblat emmurallat a la vessant sud de la muntanya de sant Joan. En tant que a Tossa, n'hi havia un vil·la romana de gran importància, que tenia el nom llatí de Turissa, probablement derivat d'un nom iber, ja que s'han trobat restes d'aquesta cultura preromana a Punta de Tossa i a Puig de Pola.
(2) Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, en especial las pertenecientes a las Bellas Artes, Juan Agustín Ceán Bermúdez. Madrid, 1832
(3) Josep Maria Pellicer i Pagés: Estudios historico-arqueológicos sobre Iluro antigua ciudad de la España tarraconense, region layetana, Mataró, 1887. p. 24
(4) El bascoiberisme propugnava la similitud  entre les llengues basca i ibèrica.
(5) Gabriel Gil Valdrés, al igual que Joan Domenech, Esteve Fabregas o l'Emili Martínez, entre altres, formaven part de l'entitat Centro de Iniciativas Culturales, associació que tenia la finalitat de posar en valor la història lloretenca. La idea de Lauro es desenvolupada per  Gil al Lloret Gaceta del 1 de novembre  de 1983, pp. 7-9.
(6)  Biblioteca de Catalunya. Secció manuscrits. Arxiu núm. 572. Arxiu antiga casa Falguerra
(7) Servei d’Arxiu Municipal de Lloret. Pergamí núm. 0
(8) Arxiu Capitular de Girona. Pergamí núm. 502
(9) Ibídem. Pergamí núm. 86
(10). Ibídem. Pergamí núm. 136
(11). Ibídem. Pergamí núm. 18
(12) Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Pergamí núm. 4
(13) Ibídem. Pergamí núm. 3
(14) Bofarull Terrades, Manuel: Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes...Cossètania Edicions. Valls, 2002. p. 98
Llegir-ne més...

21 de gener 2018

La Revolta dels Joseps

Cap comentari :
Portada del llibre de la Cesca Mas
on relata els antecedents i els fets de 1788,
editat el 1988 pel club Marina.
L’any 1.788 es produí un nou conflicte del poble de Lloret contra el capítol de la Catedral de Girona, com ja havia succeint en èpoques anteriors sobre els pagament d'imposts i de servituds.

Ara els pescadors lloretencs es negaren a pagar el delme del peix o ribatge als representants del Capítol. 

L’Ajuntament i tot el veïnatge es posaren al costat dels pescadors i es produí un fort enfrontament entre les autoritats que representaven als canonges i el poble que defensava l’actitud dels pescadors. Es concentrà molta gent davant les autoritats eclesiàstiques i cridaren “No pagueu, no pagueu... que l’Ajuntament no ho vol”. Enmig de la confusió i la cridòria començaren a llençar pedres i taronges per ferir les autoritats i les insultaren anomenant-les lladres i traïdors. Com a conseqüència d’aquests fets, foren processats i condemnats uns quants veïns i, com que set dels vuit processats s’anomenaven Josep, aquest motí fou conegut amb el nom de “la revolta dels joseps”.

A continuació, una cronologia dels fets que poden trobar en el treball de l'Elvis Mallorqui sobre el pagament del delme a l'antic bisbat gironí (1)

1709. El capítol de la catedral de Girona obté el delme del peix de Lloret. Les quotes que cobra als pescadors lloretencs es divideix en 3 tipus, segons l'art de pesca emprada i serà del 1/11,d'1/13 i d'1/19 del total de captures realitzades.

1751. Sota el regnat de Ferran IV, es suspèn la totalitat d'imposts que afectaven el peix.

1762. Com la Reial Audiència de Catalunya assenyala el dret immemorial del delme del peix recaptat per la seu gironina, els pescadors de Lloret no volen pagar-lo.

1767. Per Reial cèdula, el Capitol veu confirmat l'anterior sentència. A Lloret es publica un edicte que preveu una pena a qui no la compleixi, però el recaptador del delme és insultat i apedregat a la platja de Fenals.

1769. Els pescadors lloretencs paguen només el delme quan els peixos són trets amb xarxa. Dos canonges enviats pel capítol redacten un informe de la situació que es viu a la vila i tambén en serien tractats violentament.

1774. Edicte del ministre principal de la provincia de Mataró en què mana als pescadors de Lloret el compliment de la reial cèdula emesa el 1767. El castig és 25 lliures de multa, servir dos anys als vaixells reials i greus acusacions de desobediènciai rebel·lia. Dos prohoms del gremi de pescadors serien castigats a una setmana de'empresonament per resistència a les autoritats.

Entre 1783 i 1784, surten publicades dues reials cèdules que alliberen la pesca de qualsevol impost. A Lloret, a diferencia d'altres indrets, sel's continua demannt el apgament del delme.

1786 Sinicia un plet al Consell de Castella entre tres apoderats dels pescadors de Lloret i la seu gironina. els procuradors del capítol es fonamenten en la donació feta el 1002 pel papa Silvestre II al bisbe de Girona de tots els delmes parroquials del bisbat i en la consagració de la catedral de Girona de 1038, anteriors a la donació del papa Gregori VII, dels delmes de les terrer conquerides al rei Sanç III d'Aragó el 1073. Per la seva banda, els pescadors argumenten que el delme és un dret feudal depenent del castell termenat, que el capirol de Girona obtendria de Guillem de Pallafolls al compartir la titularitat del castell el 1217 i que seria comprat el 1372 a Guillem de Lloret. A més, la petició del capitol no té base documental, defensen els representants dels pescadors, perquè no hi ha documents originals enlloc.

1787. Resolució de l'intendent de Marina de Cartagena a favor del capítol.

1788. Esclata el conflicte:
  • Diumenge, 22 de febrer, es pregona pels carrers de Lloret que els pescadors han de pagar les penes pels endarreriments del delme des de feia quatre anys. 
  • Dimarts, 24 de febrer, a les 12 del migdia, 42 persones acudeixen a la casa del del subdelegat de Marina, on es constitueix el Tribunal, S'inicia la sessió, però s'atura per discussions i crits. Al carrer arriben els cerdans que treballen als boscos, els quals exigeixen el retorn del que han pagat els pescadors i els papers on figuren els seus noms. S'acusa el subdelegat de Marina de lladre, s l'apedrega i se li prova de cremar la casa. Els aldarulls acaben sense més incidències.
  • El 10 d'abril el Tribunal de Marina dicta interlocutòries criminals d'ofici contra els culpables del motí. 
  • El 28 d'abril arriba a la vila el Tribunal de Marina i els pescadors se'n penedeixin dels actes del 24 de febrer. S'embarga els béns als vuit homes i el 3 de juliol entraran a la presó. En son:

Josep Maciá, apotecari.
Josep Coll, (a) Rebaixí, pagès.
Joan Mollera, pagès.
Josep Garriga, mariner i patró.
Josep comas, (a) Pixaner, pagès.
Josep Feliu, satre.
Josep Macià i Fargas, pescador.
Josep Boadas, pescadors.


1789. El 20 de gener es fa pública la sentència i les multes de 25 lliures i de diversos anys de presó. Atesa la pobresa dels condemnats, el rei ho commuta per un any de presó i 5 lliures als tres primers i de 2 lliures i mig a la resta.

1792 El Consell de Castella dicta sentència definitiva, on la demanda dels pescadors contra la seu gironina és anul·lada i els condemna al pagament del delme amb la mateixa quota de 1787, amb els conseqüents endarreriments pendents d'abonar.

1793 El capítol de Girona torna a arrendar el delme del peix, però s'iniciarà un altre plet de per l'alliberament de la jurisdicció civil i criminal del poble i dependre directament de la Corona. Aquest litigi durarà prop de 17 anys i representarà una gran despesa per a la vila, xifrat en 40.000 lliures.




NOTES:
(1) Extret del llibre El delme, de l'Elvis Mallorquí, p. 80-81

LLIBRES:
La Revolta dels Joseps : un conflicte de pescadors del segle XVIII
Francesca Mas i Marquès
presentació: Joan Domènech i Moner ; il·lustracions: Josep M. Barba i Tarafa
Lloret de Mar : Club Marina-Casinet, 1988

El delme
Elvis Mallorquí i García
Quaderns de la Revista de Girona, num. 186, Girona, 2017

Un mar de Joseps
Premi Joan Llaverias  de contes infantils il·lustrats, 2011
Textos: Maria José Piñol Lázaro i Lorena Sánchez Mauri ; dibuixos: Toni Térmens Fuentes Ajuntament de Lloret de Mar. Lloret de Mar, 2012


+ I N F O
Los pescadores de la Costa Brava ante el Antiguo Régimen: orígenes y geografía del conflicto alrededor de las rentas feudales (1750-1830)
Alfons Garrido Escobar
Universitat de Girona
Veure treball >>
Llegir-ne més...

30 de desembre 2017

La cultura tradicional i el parlar de Lloret

Cap comentari :
L'Esteve Fàbregas (1910-1999) i la Carme Rebollo (1921-2013) signen La cultura tradicional i el parlar de Lloret que s'ha convertit, amb el pas del anys, en un referent obligat per a conèixer la cultura i historia de Lloret de les primeries del segle XX.

El volum sortia a les llibreries en 1989 i com en diu Domènech "(...) un llibre magnífic on s'apleguen cançons, entreteniments, creences religioses i profanes, maneres de cuinar, danses, festes, vida parroquial, goigs, jocs, llegendes, fets especials, remeis, renoms, expressions, travallengües i el vocabulari d'ús exclusiu a Lloret"(1)

En Germinal Ros, en un escrit al Lloret Gaceta, sintetitza el contingut de la obra del matrimoni lloretenc. (2):

"El llibre que comentem és una mena d'història popular de Lloret i més especialment dedicada al primer quart d'aquest segle. Els autors estan perfectament qualificats per parlar-ne, ja que són persones que no s'han mogut mai del poble i han viscut dia a dia els esdeveniments.

Recordem un Lloret pobre, que alguns enriquits d'ara volen negar, en el qual es mancava de moltes coses essencials. Sols alguns "americanos" podien fer ostentació de riquesa. Eren els temps en que la gent jove podia passar vetllades a can Maitanquis o a la Nyerra, cantant cançons de taverna o havaneres que ja estaven en curs i a la sortida anar sota la finestra d'alguna noia maca de la que alguns estàvem enamorats. Era la serenata que tallava el somni de la gent.

 En el llibre, hi trobem un pacient recull de cançons d'aleshores.  'Esteve i la Carme han tingut la sort de tenir uns pares als quals els hi agradava la cançó i que van conservar la memòria per poder-les escriure i repetir-les als seus fills. En aquella època hi havia arreu de Catalunya importants grups corals i la gent tenia el gust de cantar. Ara ja no és així: la música es compra "en conserva" la lletra de la cançó, sovint en anglès, ja no compta.

Hi ha una part important del llibre dedicat a les creences religioses i profanes, de vegades impregnades de supersticions lligades a les tradicions populars, prometatges, casaments, naixences i morts, el bé i el mal. La llista de les coses portant "desgràcies" és molt llarga i que tenien lliure curs en els sectors del poble que menys accés havien tingut a l'educació. Afortunadament ara és poca la gent que creu en bruixeries, però se'n troben de barrejades amb les tradicions locals.

La cuina tradicional lloretenca, de preponderància marinera també ha estat estudiada. Ara que el peix escasseja a les nostres costes i que molt del que consumim ens ve de lluny, no hi ha tantes coses que es puguin escollir per fer una cuina típicament lloretenca. Les mestresses de casa ja no poden passar hores i hores davant dels seus fogons vigilant el seu suquet, ni els mestres-cuiners no es surten gaire de la rutina culinària , si no és per casos excepcionals.

La dansa amb el ball de les almorratges i la sardana són curiosament estudiades. No cal oblidar que l'Esteve Fàbregas és el gran pal·ladi del Ballet Nacional Català.

La fauna i la flora i més especialment la flora marina, han estat estudiades molt profundament. Les festes anyals tradicionals són en una llarga llista. Amb el ritme de vida actual, moltes festes han desaparegut. La vida religiosa d'aquells anys també ha estat estudiada i segurament serà apreciada pels que s'interessen al tema.

Al llibre s'hi estudia un tema que, ell sol, justificaria la seva edició. Es tracta dels renoms o motius. A la nostra infantesa, als principis de segle, era corrent que cada família fós coneguda per un motiu. Al llibre hi figuren 760 motius. Si es té en compte que Lloret no atenyia els 3000 habitants, resultaria que tothom tenia un renom. Encara, entre la gent més gran, aquests motius estan en curs. Però les noves generacions amb el cosmopolitisme de Lloret, ja no en fan esment perquè no els saben i la vida ha canviat. L'estudi d'Esteve Fàbregas i Carme Rebollo continua amb la recerca dels orígens de cada renom; és una investigació molt instructiva.

Les llegendes de Lloret també figuren en el llibre. La més significativa és la de la senyora de Rossell amb històries de traginers i d'imatges trobades.

A l'estudi que es fa sobre el llinatges de Lloret, es confirma que entre la gent nostra no n'hi ha que vinguin de la noblesa feudal, ni de 1 aristocràcia. Tracta sobretot dels cognoms dels habitants de Lloret a partir del segle XIII, amb noms que es van repetint amb les generacions successives. Queda clar, també que Lloret és indret favorable a 1'immigració. Hi ha gent de Blanes, de Tossa, Vidreres i Maçanet que es van establir a Lloret, ben aviat.

La segona part del llibre referent al parlar de Lloret i les seves característiques principals , arcaiques i actuals fa 1 objecte d'un estudi detallat, molt tècnic. El parlar de Lloret, ja no és el què era. Quantes persones "salen" encara? Quantes diuen es noi o sa noia? El turisme i les immigracions han canviat el nostre parlar cada vegada més sotmès a veus que venen de fora.

 Els autors no s'han conformat, ells sols, l'estudi dels temes que fan 1'objecte del llibre. Modest Prats, per la filologia catalana, altres persones conegudes de Lloret pel seu saber en art, música, biologia, sanitat, religió, història i cuina, han estat consultades. El fet és que les persones que vulguin aprofundir la seva coneixença de Lloret, tindran que consultar el llibre d'Esteve Fàbregas i Carme Rebollo, una obra molt apreciable."


(1) Recordant la Carme, article de Joan Domènech al Punt Avui, de 30 d'octubre de 2013
(2) Lloret Gaceta, num. 510, de l'1 de març de 1990, pp. 22 i 23


Esteve Fàbregas i Barri, Carme Rebollo Tibau, La cultura tradicional i el parlar de Lloret, Lloret de Mar: Cercle Alba de Prima, 1989, 275 p.
Llegir-ne més...

12 de desembre 2017

Camins públics de Lloret

Cap comentari :

Lloret guarda memòria sobre el terreny dels camins i vies que travessaven la seva gran extensió de boscos i conreus. L'any 2016, el consistori de la vila va aprovar l'Inventari de Camins de titularitat pública del terme municipal de Lloret de Mar, redactat pel geògraf Xavier Campillo. Hi són recollits a prop de 78 camins públics, amb una breu descripció històrica i una fitxa de catalogació.

Aquest estudi consta de la següent documentació:
 a)Memòria explicativa;
 b)Base digital georeferenciada;
 c)Fitxes dels camins inventariats;
 d) Mapa general amb la localització dels camins inventariats i codificats.

 ENLLAÇOS DE CONSULTA:
Llegir-ne més...

10 de desembre 2017

Una passejada pel Lloret de principis de segle

Cap comentari :
El Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar (SAMLM) ha publicat recentment un vídeo il·lustratiu de cóm era el Lloret dels primers quaranta anys del segle XX.

Llegir-ne més...

26 de novembre 2017

Jaume Felip Gibert ( i 2)

Cap comentari :
En Jaume Felip Gibert deixa Barcelona i la seva vida universitària i arriba a Lloret el 4 de novembre de 1591 per ocupar-se de la rectoria i la notaria de la vila. Tot seguint, es farà un resum de la seva tasca organitzadora dels assumptes civils i eclesiàstics al front de la representació de la pabordia de Lloret.

1591-1608: Desenvolupant un ideari humanista

Amb la presa de possessió com a rector i notari, Gibert tractarà de posar en ordre, dintre de les seves atribucions pastorals i notarials, la universitat de Lloret, l'església com a recinte de culte i la cura de l'educació dels infants. Molt d'aquest treball era present a les seves consuetes, escrites de pròpia mà i avui perdudes (1)

Signatura notarial del rector Gibert en una àpoca sobre un censal.  27 de gener de 1599.
Font:SGDAP/Ajunt. de Girona

A les dues setmanes de ser-ne, el rector Gibert comença per l’església parroquial que s’havia convertit en un lloc per a resguardar les pertinences dels habitants de Lloret. Va fer retirar, segons les notes seves, entre 200 i 250 baguls i arconts que eren entre les parets del temple. Això no ha de sobtar a ningú. L’església lloretenca estava preparada per a la defensa davant els freqüents atacs de la pirateria, tot disposant de porta llevadissa i arpilleres per a repel·lir assalts.

No va esmerçar esforços en embellir l’edifici de culte amb retaules, com el de la Verge del Roser (1593) o la instal·lació d’un rellotge a la torre campanar, realitzat pel rellotger piemontès Bartomeu Boil. També seria impulsor de confraries com la del Santíssim, de Sant Elm o del Roser, que funcionaven de manera irregular.

Tota aquesta energia desplegada en un poble tancat i sotmès al Capítol de Girona, havia de topar, necessàriament, amb el costum i la mentalitat arcaica de la universitat de Lloret i dels obrers que tenien cura del temple parroquial. Sabent-ne quan havia de ser conciliador i quan imposar el seu criteri, el rector Gibert aconseguí concretar en El Nou Redreç, un document que, en 35 capítols, reorganitzarà les institucions comunes de la vila a partir de 1595.

Fruit de la seva dedicació a l’ensenyament, Jaume Felip Gibert deixarà unes constitucions per a l’educació del minyons, que daten de 1599, i que d'alguna manera, són avançades, pedagògicament parlant, als dels seus contemporanis. El rector és un testimoni directe de la vida religiosa de Lloret de finals del segle XVI. A les seves consuetes, en especial les que van de 1592 a 1595, relaten com feien la festa les diferents agrupacions professionals de la vila, amb dies assenyalats en el calendari litúrgic: els pescadors per sant Pere, els traginers per sant Antoni, etc. També les processions, com el de la benedicció de la Vera Creu, que es feia el 3 de maig i que seguia un itinerari marcat per 3 creus: anada a l’església de Sant Joan del Castell, a continuació Sant Quirze i arribada a la capella dels Sants Metges del hospital.

Es deixa, també per a la historia, la narració dels dies terribles del temporal de desembre de 1607. Poc després, pels vols de febrer de 1608, el rector Jaume Felip Gibert moria a Lloret, molt probablement, d’una malaltia que anava arrossegant des de feia anys – faria testament el 1601- i que, seguint el seu postrer desig, seria enterrat a la vila.

No es sap del tot cert si la família al complet de Jaume Felip Gibert vivia a Lloret. Per les referències aïllades trobades al testament i altres documents, tot fa pensar que durant el temps que Gibert era a Lloret, n'era acompanyat per la seva mare Coloma i pel seu germà i germanes amb matrimoni amb gent de Lloret. El fet que en demanés sepultura a la vila corrobora, en part, aquesta suposició.


NOTES:
(1) Aquestes consuetes fetes per el rector Gibert es van destruir durant el saqueig de l'església parroquial de Sant Roma, el 22 de juliol de 1936. En sabem de la seva existència i contingut, gràcies a la feina realitzada pel Josep Galceran, secretari de l'ajuntament, periodista i historiador afeccionat a finals del segle XIX. Als anys 30, l'Emili Martínez i l'Esteve Fàbregas en farien transcripció de les consuetes i del llibre Milloraments fets a l'església parroquial, que encara hi restaven custodiats al temple lloretenc.

MATERIAL CONSULTAT:

⚈La Vanguardia Española, 17 de novembre de 1966, p. 36
⚈Lloret de Mar: Domènech, Joan. Quaderns de la Revista de Girona. Col. Monografies Locals. Girona, 1992.
⚈Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar- Fons Martínez-Passapera: Inventari manuscrit relació documentació relacionada amb rector Jaume Felip i Gibert//S.T: 86.31.17
⚈Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar- Fons:RELIGIOSOS: PARRÒQUIA DE SANT ROMÀ. Milloraments fets a l'església parroquial de Lloret en temps del doctor Jaume Felip Gibert // S.T: 56.544.2
⚈Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar- Fons:RELIGIOSOS: PARRÒQUIA DE SANT ROMÀ. Consueta de Mossen Jaume Felip Gibert.//S.T: 56.544.3
⚈Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar--Fons:Martínez-Passapera. Inventari de béns del rector Jaume Felip i Gibert.//S.T: 86.31.19
⚈Arxiu Històric de Girona. Fons notarials. AHG170-374-T2-4308 / Girona-03.
Llegir-ne més...

24 d’octubre 2017

El castell de Lloret, la novel·la

Cap comentari :
El castell de Lloret és la novel·lització d'una persona i d'un projecte personal que amb el temps ha esdevingut una icona de la nostra façana marítima. La vila marinera no es pot entendre, des de la seva popularització internacional en fotografies i pintures, sense la presència d'un habitatge que prenia la forma de castell gòtic. 

El seu autor, en Josep Lluís Casanovas, ha captat encertadament el personatge, el moment històric i el Lloret dels anys 30, recelós al començament de l'obra de l'arquitecte gironí Isidor Bosch.

Narcís Plaja i Martí, fill d’en Salvador i de la Rosa, neix a Girona l’any 1901 i mor el 1989 a Barcelona. Personatge principal de la novel·la va aportar a Lloret una icona sense precedents de la Costa Brava. Encara avui dia, milers d’imatges del castell segueixen viatjant a través de les xarxes d’Internet per arreu del món.


A continuació, un fragment de la narració de El Castell de Lloret.

"Van trepitjar Lloret després de creuar un petit torrent protegit per un canyar i, després d’aparcar en un descampat davant mateix de la Casa de la Vila, van baixar del cotxe. En Narcís es va fixar en una gran mansió situada al fons del passeig. Era d’aquelles cases modernistes que els indians havien edificat temps enrere. Per tota la façana de la platja continuava un reguer de cases blanques que miraven presumptuoses cap al mar. Entre elles en destacava alguna amb indicis de ser de nova construcció.

No van trigar a apropar-se una colla de nens i alguns pescadors curiosos que pencaven endreçant les seves xarxes esteses a les sorres de la platja. El seu cotxe era molt cridaner a Girona, però en les petites localitats on hi feien parada, es convertia en una atracció de circ. Es trobaven atrafegats remenant les caixes per endur-se amb el capó del cotxe obert quan un nen amb pantalons curts i una filera de mocs que li arribaven fins els llavis, se li va apropar.

-Hola!
-Hola maco! –va contestar en Narcís mig forçat.
-És teu aquest cotxe?
-Sí, es clar.
-Què bonic!
-T’agrada?...
-Em dónes una galeta?

En Narcís exhibint un somriure fictici imposat per les circumstàncies, no va tenir objecció en obrir una de les caixes, desembolicar una galeta i donarla-hi a la mà. Quan se’n va voler adonar, s’havia format una revolada de marrecs demanant galetes sense deixar ni un respir a tots dos, que no donaven l’abast repartint galetes. Fins i tot els pescadors volien provar el gust del seu producte, creient que tot formava part d’un espectacle propagandístic.

Quan van satisfer el desig de tothom, van tornar a carregar i van sortir d’allà gairebé corrents. Havien d’anar per feina i buscar possibles comerciants en potència. Cadascú se’n va anar pel seu compte.
La primera impressió que va tenir en Narcís en veure el poble va ser positiva i que no era pas gens ni mica reprotxable. Li resultava estrany que mai no hagués tret el cap per allà.

Per què mai havia trepitjat Lloret? Potser perquè existia una rivalitat ancestral entre els dos pobles i ell havia assumit les opinions pernicioses de la gent de Blanes. O potser era perquè l'aristocràcia establerta a Blanes era més puixant, o tal vegada perquè Lloret era un poble on tot estava per fer"

EL CASTELL DE LLORET
de Josep Lluís Casanovas
Ed. Bubok, 2015
Disponible en línia

Llegir-ne més...