04 de juny 2017

Francisco de Zamora a Lloret

Cap comentari :
En les darreries del segle XVIII, s'estenia entre alguns estudiosos la necessitat de fer observacions de la realitat geogràfica, social i cultural sobre el terreny, prenent forma de diaris de viatges. Es relatava, de manera més o menys fidedigna, cóm era l'estat espanyol i cóm es podia millorar, sota la llum de la Il·lustració, aquesta realitat tan arcaica i retardada segons els intel·lectuals de l'època.

En Francisco de Zamora era fill d'aquest moviment renovador del pensament il·lustrat i va realitzar un seguit de viatges per diferents indrets de la geografia ibèrica i el Marroc per copsar el dia a dia de la gent dels llocs que visitava. Catalunya va ser objecte de diferents viatges, que serien recollits en un escrit titulat Diario de los viajes a Cataluña, i on hi deixà també constància del seu pas per Lloret sobre els vols de 1797 o 1798.

A continuació,es reprodueix algunsfragments de l'esmentat llibre que parlen del Lloret que en va veure (1):


(...) En Barcelona se consume mucho carbón que le viene del Vallés, y de Tosa, Lloret y de muchas otras partes, y muchos fajos de sarmientos y bastante leña que le traen de los pueblos cercanos y de fuera del Corregimiento (P. 431)

Lloret es un pueblo situado en llano, en la orilla del mar, con calles regulares que se dirigen a él, y otra principal que pasa por medio del pueblo. Hay una torre fuerte con una bateria, que es la única defensa del pueblo.

Hay 12 maestros de hacer cubas, y tejedores de lino y mezclas. Hay cordeleros y taponeros, y las mujeres hacen puntas. Hay maestro de primeras letras, mal dotado, y cuatro capillas, incluida la iglesia antigua, que está fuera del pueblo.

Hay un castillo arruinado, y a poca distancia de él, un hospital muy pobre.

Las botas se llevan a Valencia vacías, para buscar allí el vino.

Hay cuatro embarcaciones para el comercio de las Indias, y 50 para el de Levante y España, que conducen castañas, vino, judías, manzanas, nada de lo cual se cría en el territorio. Hay 80 embarcaciones de pesca que se dedican mucho a la anchoa.

Este país era muy miserable, como me ha informado un viejo de juicio que vive aquí muchos años hace, pero desde la guerra de Saboya empezaron a restablecerse. No tenian caminos para salir de su territorio, y hoy los tienen para Arenys, Santa coloma y Gerona, con quienes comercian: especialmente con Santa Coloma para las frutas y madera de botas.

Las mujeres hacen puntas. No tienen bastante trigo ni vino, aunque se coge algo.

----
Hay nueve capellanes, que llaman agregados, cuya presentación ( escrit Operación al manuscrit original) hace la villa.

Van a moler a Arenys, por no tener aguas en verano. Se bebe agua del pozo, pero es razonable.

Este pueblo estaba antes dentro de tierra, en el paraje donde hoy está la iglesia antigua.

Josef Antonio Baguer, escribano de Lloret, es a propósito para dar algunas noticias.

La iglesia de este pueblo es muy pequeña para el actual vecindario; y cuando se hizo era tan grande para el que entonces había, que se burlaban de ellos cuando la hicieron.

El terreno de este pueblo es montuoso y estéril; y a no ser por el comercio y pesca, morirían de hambre.

El viejo Sala, hombre de 80 años, me aseguró que él havia visto no comer más que blat de moro y llevar los hereus en las fiestas mayores una ropa apedazada; y aturdiéndose de que, sin embargo, se quejen las gentes.

Dia 4
De Lloret a Blanes, 1 hora; a Malgrat, 1; a Pineda,1; a Calella,1.

Salí de LLoret caminando a la vista del mar, que hace el viaje divertido.

Vi plantar viñas en zanjas, operación muy útil.

A la mitad del camino de Blanes está, algo apartado de él, a la izquierda, la ermita de Santa Cristina, término de Lloret, que hace unos 24 años que se construyó de limosnas, pero con muy buen gusto, especialmente el altar mayor, de muy buenos mármoles y arraigada arquitectura, pero mal sentado. Algunos de los de madera son razonables.

--Nótese:cuan fácil sería a todos los pueblos de la costa, que mejoran tanto sus iglesias, el seguir el ejemplo de los directores de esta capilla.

--Tiene agua de mina.

(...) (p. 383)


NOTA:(1) Fragments que pertanyen a l'edició de Curial, de 1973:ZAMORA, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.
Llegir-ne més...

21 de maig 2017

Carrers de Lloret (IV)

Cap comentari :
El nomenclàtor dels carrers lloretencs, durant les primeres dècades del segle XX, no patirà gaires canvis. El tradicional carrer de la Torre passarà a ser-ne de Miguel de Cervantes amb motiu de la celebració general dels 300 anys de la mort de l'escriptor (1916), com es va fer a altres poblacions. I el carrer Sant Bonaventura es dirà de Josep Lluhí i Taulina, en honor del que seria, al igual que en Romà Barnés i en Josep Gelats (mireu l'article anterior), un gran benefactor de l'hospital de Lloret.

La tendència a nomenar carrers per honorar personatges importants i valedors de Lloret, canviarà a partir de 1931. Les idees i la política del moment modificaran els noms viaris com no s'havia fet anteriorment. L'alcalde Pere Mataró, en sessió plenària del 20 de juny, signaria l'acord per el qual es canviaven els següents carrers (1):

"La Grau Via, que arranca des de'l Passeig de Camprodon fins a la carretera de Tossa, s'anomenarà Avinguda del 14 d'Abril.
La Plaça de la Constitució es nomenarà de la República.
Els carrers de Amigos y Peces, de Francesc Layret.
Ei de Sénia del Barral, per Àngel Guimerà.
El de la Fábrica, per el de Josep Rizal.
El de Mediodía, per el de Rafael de Riego.
El de Arrabal de Venècia, per el de Arrieta.
El de San Pedro, per el de Fermín Galán.
El de San Román, per el de García Hernández.
El de Areny, per el de G. Wilson.
Lo que's fa públic, perquè si algú ho creu convenient pugui queixar-se davant del Ajuntament, dintre el termini de quinze dies, a comptades de'l següent en el que apareixi el present edicte en el B. 0. de la província".

Lloret, 1929. Font: Josep Gaspar i Serra. Institut Cartogràfic de Catalunya.

Aquests canvis de designació a algunes vies lloretenques (tret del dramaturg Guimerà, o  en record d'Arrieta, complementant el passeig de Camprodon que donava a la platja, posant-ne en paral·lel els dos autors de la sarsuela Marina) era fruit d'una època de fortes conviccions polítiques a nivell català i estatal, que tendien a visualitzar-se en el dia a dia de Lloret. El republicanisme havia succeït a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a més de recuperar la llengua i la cultura catalana, també es volia fer un homenatge als valors republicans i els seus defensors. Els militars Fermín Galán i Garcia Hernández havien estat afusellats a la sublevació de Jaca el 1930; Rafael de Riego era un liberal antimonàrquic d'inicis del segle XIX; en Francesc Layret, per la seva banda, fou un polític i advocat català, defensor del moviment obrer, que en cauria assassinat el 1920; el filipí Josep Rizal, figura inspiradora per al nacionalisme català, seria afusellat el 1896. Sobre G. Wilson, lloc que havia estat des del vuit-cents el carrer de l'areny, no hi ha res que indiqui sobre qui es refereix.  A vegades s'anomenava carrer Wilson, al·lusió que fa pensar en una confusió amb el president americà T.W. Wilson (2)

Seguint la mateixa tònica, el carrer Major (actual carrer de la Vila) es dedicarà al polític Pi i Margall, deixant la plaçeta on paraven els autobusos (avui plaça Piferrer) el nom del president de la Generalitat, en Francesc Macià. (3). També s'hi sumarien més prohoms de Lloret a carrers acabats d'urbanitzar, com Agustí Cabañas i Font (abans carrer Nou), home que proporcionà una deixa important per a la creació de l'Asil-Hospital de Nicolau Font; o Joan Durall i Surís, important personatge del comerç atlàntic, que rebria el vell carrer de la Mar de Venècia (encara és a la seva ubicació actual). Tanmateix, com reflex del passat amb Americà, l'actual carrer Sant Baldiri era batejat, breument, com de Cristòfor Colom. El fundador del moviment coral a Catalunya, l'Anselm Clavé, en tendria una via amb el seu nom, a prop del carrer de sant Pere.

El juliol de 1936 es produeix l'alçament militar i de seguida, en mig del trasbals institucional, es van crear comites per al govern de les poblacions on s'havia sufocat la revolta. A Lloret, va haver-hi crema d'elements religiosos i confiscacions de bens privats per part de grups revolucionaris. Es formà un nou ajuntament que aglutinava forces d'esquerra i lleials a la República que decretà el canvi de nom a tot el nomenclàtor de carrers de la vila. (4) La intenció era esborrar qualsevol indici de religiositat dels carrers i places i assignar denominacions que recordessin la revolució obrera i la seva lluita. D'aquesta manera, a tall de mostra, la població de Lloret veia nova retolació a la vella plaça del Carme canviada per l'anarquista Bonaventura Durruti; la plaça de l'església a Salvador Seguí, líder anarcosindicalista assassinat el 1923; la plaçeta davant l'ajuntament serà d'en Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog llibertari, ajusticiat el 1909; el carrer de santa Cristina rebria el nom de Primer de Maig; el carrer de sant Josep passa a dir-se de Mèxic; el carrer del Carme seria en record de Jaume Compte, polític mort el 1934; el carrer de santa Caterina es retola de la Unió de Repúbliques Soviètiques; el carrer de sant Telm (avui sant Elm, apel·latiu comunament acceptat) honorarà l'opera Marina i rebrà aquest nom, etc. En definitiva, se'n canviarà els carrers amb denominació religiosa per noms relacionats amb l'anarquisme, el socialisme i el sindicalisme, propis d'aquells intensos moments històrics.

Lloret 1943-1944. Font: SAML
La contesa civil acabarà per a Lloret el 2 de febrer de 1939, amb l'entrada de les tropes franquistes. Les designacions "rojas y republicanas" de les vies públiques es veurien modificades en sessió del ple de la comissió gestora de l'ajuntament el dia 23 de març de 1939.(5) No tan sols la denominació de les mateixes, sinó que es faria les inscripcions en castellà. A partir de llavors, es restauren els noms dels sants i santes que hi havia al nomenclàtor de Lloret i es decretarien nous canvis en les vies publiques: la plaça d'en Francesc Macià passa a ser plaza de Francisco Piferrer; la plaça de la República es dirà Plaza de España; l'avinguda de Nicolas Salmerón per Avenida 18 de julio, en tant que la del 14 d'abril s'anomenarà del 2 de febrero; la plaçeta davant de l'ajuntament es dedica a José Antonio Primo de Rivera; Pi i Margall es substituït per la Vía del Generalísmo Franco; el rector Coch, mort el 1854 a conseqüència de la còlera, rebrà el carrer posterior a l'església que havia estat de Sant Miquel des de feia temps; es recuperen les places del Carme i Església, en tant que n'apleguen Arrieta a l'avinguda Camprodon, deixant marge per nomenar un carrer al pintor Joan Llaverias, mort a Lloret el 1938; el carrer de Francesc Layret es esborrat, i en comptes de posar el mateix nom anterior (carrer Amigos, abans de 1931), es dedicarà a l'insigne  lloretenc capità Bonaventura Conill i Sala; el secretari que fou de l'ajuntament al segle XIX, en José Galcerán, tindrà carrer on es deia Anselm Clavé; el carrer Llibertat havia eliminat a la travessia de sant Martí i ara es dedicarà al poeta i advocat lloretenc Josep Maria Coll i Rodés; per fer una clara distinció el carrer hospital passa a dir-se de l'Hospital Vell: el carrer Josep Gelats es manté i es recupera Doncellas, la seva antiga denominació, per adjuntar-la al carrer de Viudas; i per últim, el carrer de l'anarcosindicalista Francisco Ascaso Abadia es dirà com el soldat del terç de Montserrat, amb vincles familiars a Lloret, en Martín Catasús i Blanch.

Amb aquests canvis es suprimien qualsevol indici de la república i els noms que podien recordar-la. Durant prop de 40 anys, la ideologia, els interessos espuris i l'adoctrinament social i polític seràn emprats en la denominació del nomenclàtor de la ciutat, que amb la irrupció del turisme, es transformarà de manera radical en dècades posteriors.




NOTES:
(1) Font: Butlletí Oficial de la Província de Girona. 14/07/1931, n. 84, p. 4./ Diputació de Girona. Arxiu General.
(2) Segons es va acordar en una sessió plenària municipal el 1918 i que es ratificava en l'esmentat BOP de 1931.En altres poblacions gironines, també hi havia un carrer dedicat a Wilson, però sempre en atenció del president nord-americà que creà la Societat de Nacions i va rebre el Nobel de la Pau el 1919.
(3) En Francesc Macià visitaria Lloret el 11 de juny de 1931. Es va anunciar la seva defunció al nadal del 33. A la revista local Aires Lloretencs, es podia llegir: "PLAÇA DE FRANCESC MACIÀ. — Hem vist amb goig que ha estat ja fixada la placa que dóna el nom de l'honorable Primer President de Catalunya autònoma, a la plaça compresa entre els carrers de Fermí Galan i de Cristòfor Colom". Font: Aires Lloretencs. 15 d'abril de 1934. Pàgina 7/Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar.
(4) Reunió ordinària de l'ajuntament de Lloret, el 9 d'abril de 1937. Font: SAML.
(5) A la sessió anterior, del 9 de març de 1939 es troba registrat el següent acord: "Fue acordado que en la próxima sesión sea presentado, por la comisión Central, un proyecto de modificación de algunos nombres que han sido puestos recientemente en varias calles de la población, procurando enaltecer la memoria de algunas de las personas más ilustres que han contribuido a la salvación de la Patria." Algunes d'aquestes personalitats lloretenques havien estat reivindicades a les planes de la revista Aires Lloretencs i hom es lamentaven que no havien tingut cap mena de reconeixement públic o històric. Font: SAML

Llegir-ne més...

25 d’abril 2017

Carrers de Lloret (III)

Cap comentari :
L'últim terç del segle XIX es caracteritzarà per una preocupació constant per les vies urbanes, la projecció urbanística de les mateixes i l'encaix en les normes sobre neteja i adreçament de la vila. Des de les institucions estatals i municipals es tindrà cura de les qüestions estadístiques, sempre amb finalitats fiscals, de lleva o policials, per saber cóm es distribueix la població, qui en forma part i qui són els propietaris o caps e família. Aquest afany d'obtenir dades del territori impulsarà, en especial a la següent centúria, un acurada retolació i nomenament dels vials del poble.

Plano geométrico de Lloret de Mar.1878.  Frederic Esteve. (1)
Segle XX
La vila entra a l'era contemporània deixant enrere el passat navilier i apostant per la indústria del suro i els guanys que dona la terra per l'exportació a anglesos i francesos de la patata primerenca i l'explotació de les vinyes.  Són temps de cases d'indianos i de gent acomodada que la que ocuparà la primera línia de mar, a la vila vella, amb construccions d'inspiració modernista, en tant que la població més humil s'agruparà a l'altra banda de la vila, al barri de Venècia.

Planol de Lloret, entre 1908-1918. Geografia General de Catalunya. (2)
A les primeries del segle no hi ha canvis substancials amb la denominació dels carrers, tot i l'important canvi que suposà l'obertura de la carretera d'Hostalric a Tossa, creadora d'una línia territorial divisòria que amb el temps comportaria una lectura econòmica i social diferenciada.

Es mantenen, amb poc increment, els carrers existents en les dècades anteriors. Posteriorment, amb la introducció de noves normes estadístiques que afectaran al padró i al cens, Lloret apareix dividit en seccions, primer, i després en districtes, que es mantindran durant bona part de la centúria. 

Així, tot observant el padró de l'any 1900, apareixen 7 seccions, enumerades sempre de ponent a llevant : La Riera (Barri de la Creu/Tres Creus i riba oest de la riera);  Sant Romà (nucli antic de la vila, des del carrer Santa Cristina fins l'església); Sant Pere (el mateix carrer i vies adjacents), Carme-L'Areny (el carrer del Carme i voltants del Puig); Venècia (comprenia darrera de l'església fins els carrers de ponent); del Mar (tota la franja d'edificis que tocava el passeig, encara sense nom definit) i a la darrera secció apareixen les cases de camp o masos, amb el rètol de "campo" o "diseminado".

Els anys 20 i 30, Lloret coneixerà una expansió de noves edificacions en zones de recent urbanització, que acollien xalets de gent benestant construïts a l'extrem del barri de Venècia  i  sobre la costa d'en Macià i a banda del nou camí l'acabat de fer, no pas gaire, anomenat avinguda de 14 d'abril (3).

Durant aquest període va ser habitual que els noms de carrer fossin un mirall dels fets polítics i socials del moment, al contrari que havia passat a èpoques anteriors. Començarà a ser freqüent la designació de carrers en honor a un personatge important de la vida social i econòmica de la vila o de la política a nivell estatal. A tall d'exemple, existirà el carrer dedicat a Josep Gelats, mort el 1919 i gran benefactor a Lloret (4); o el passeig que s'anomenarà Rambla de Romà Barnés i Mataró, que en deixaria propietats per sufragar la despesa del manteniment de l'hospital de la vila (5). El metge lloretenc Francesc Campderà rebrà homenatge en el carrer de pujada des de la riera en direcció al sanatori mental, fundat per ell mateix. El que va ser president de la I República durant pocs mesos, en Nicolás Salmerón, tindria la seva avinguda al costat de la riera (l'actual avinguda de Just Marlés). El carrer Mayor, principal via de Lloret, es dedicarà al polític i escriptor català Pi i Margall, fins l'any 1939.

Arran de la remodelació del Passeig de Mar, el 1914, es coneixeria com de Jacint Verdaguer, reconeixement al poeta que va estar uns dies a la vila, invitat per en Nicolau Font i Maig.

A partir de l'adveniment de la II República, la declaració de l'estat català i el conflicte civil, i en especial, l'arribada del franquisme,  les qüestions ideològiques impregnaran la designacions dels noms de carrers i places de la vila, com en veurem en un proper article.


NOTES:
(1) Proposta d'ordenació de la vila de Lloret, seguint el model Cerdà d'eixample urbà, proposat entre 1878-1879. Font: SAML


(2) Imatge extreta de Geografia General de Catalunya, vol. V, dedicat a les comarques gironines. Intervingué a la seva redacció en Joaquim Botet i Sisó. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. La similitud entre el plànol del segle XIX amb aquest, reproduït al treball enciclopèdic de Botet i Candi, indica la idea de progrés urbanístic decimonònic que es mantenia a la corporació lloretenca.



(3) Feta per l'esforç d'un sol home, en Ramon Subirà (a) Paillades, que tot sol va obrir un camí des de l'actual Hotel Rosamar fins la carretera de Tossa. Popularment es va conèixer com a Costa d'en Paillades. El seu primer nom era de Gran Via; posteriorment, el 1931 passaria a ser d'avinguda de 14 d'abril, en commemoració de la proclamació de la II República.



(4) Existien els carrers contigus de Viudas i Doncellas. Aquest darrer quedarà per Josep Gelats, i el seu nom en seria afegit al primer (actual Viudes i Donzelles) a partir de 1939.



(5) Romà Barnés i Mataró llegà a l'Hospital el grandiós edifici Torre Barnés o Xalet Rosa, amb totes les terres de conreu que l'envoltaven, el qual, l'any 1930, fou traspassat al a Congregació de Religioses de la Immaculada Concepció, les quals hi tenen instal·lat la seva institució des de l'any 1903.
Llegir-ne més...

02 d’abril 2017

La mirada de Tomàs Carreras i Artau

Cap comentari :
La millora de les càmeres fotogràfiques a inicis del segle XX permetrà captar una realitat que no més era possible de reproduir a través de la ploma i el pinzell. Llavors n'esdevindrà una eina imprescindible per descriure al detall la vida d'una Catalunya que es llençava al progrés i convivia amb maneres de viure molt tradicionals que definien una cultura arrelada profundament.

En Tomàs Carreras i Artau (Girona, 1879 - Barcelona, 1954) posarà la seva mirada etnogràfica sobre aspectes folklòrics d'arreu de Catalunya, una mirada convertida en instantànies històriques que mostren el batec social i cultural de la seva època.

Tot una feina cristal·litzada en la fundació de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, adscrit a la càtedra que va publicar el Manual per a recerques d'etnografia de tot Catalunya (1922). Molta d'aquesta feina és ara disponible per a la seva consulta en internet. Dintre del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Cientificas) existeix la plataforma de recursos digitalitzats SIMURG. Gràcies a això, bona part del fons de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya és consultable.  I de Lloret es poden trobar algunes fotografies fetes entre 1920, una petita part, i  de 1928 a la seva majoria, recollint les festes de Santa Cristina i l'activitat dels pescadors amb les seves arts de pesca.

Consulteu en línia en: CSIC-SIMURG. Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya | Recuperación y descripción de material gráfico | Postales






Llegir-ne més...

26 de març 2017

Els carrers de Lloret (II)

Cap comentari :
Gràcies a la documentació jurídica i les al·lusions administratives (censos, lleves,etc) a determinats indrets urbans de Lloret, podem conèixer les denominacions d'alguns carrers de la vila vella i de la seva progressiva expansió en paral·lel a la platja abans de l'any 1700. Aquestes dades van ser recopilades per l'Emili Martínez, gran apassionat de la història local (1).

 La relació de carrers recollits són els següents:


ANTIGA DENOMINICIÓ
UBICACIÓ O NOM CONTEMPORANI (aproximat)
Carrer de la Costa d’en Llosa
Carrer de les Tres Creus
Costa del Castell
Carrer de la Riera
Carrer d’en Roc o del Mavajé del Pou Nou
A prop de l’actual ajuntament
Carrer d’en Guinart del Racó o corral d’en Albertí

Plaça del Pou d’en Surís

Carrer d’en Pujol del Pla o Corral

Carrer de la Plaça o d’en Satany

Portal del carrer de Sant Pere

Carrer de les Ben Lligades o del Gallo

Carrer de la Caganera

Carrer del Portal d’en Puig
Entre el carrer sant Pere i la Rectoria
Carrer dels Cavallers o d’en Bota

Carrer de la Platja del Mar
Av. Just Marlés
Carrer del Portal de la Riera o de la Creu
Entre plaça santa Cristina i plaça Espanya
Carrer de la Iclesia o d’en Davi
Carrer de la Vila
La Carbonera
Església de Sant Romà
Carrer d’en Passapera

Carrer d’en Llansanya

Carrer d’en Gispert

Carrer d’en Puig d’en Mas Vilar

Carrer d’en Soja

Carrer d’en Maig Corder o d’en Gotay


Lloret, plànol de 1679. Font:SAML/Ajunt. de Lloret de Mar

Es pot observar el predomini del nom de persones o d'estructures urbanes (pous, portals, etc.) que designaven els carrers d'una incipient ciutat moderna. L'esment dels diferents portals suggereix la idea de l'existència de portes que tancaven una muralla defensiva en algunes parts de la vila, que a mitjans del segle XIX serien enderrocades per obrir vies i carrers nous amb la gran expansió urbanística viscuda aquells anys. (2)

Arran de la construcció de l'hospital-asil (circa 1448-1461) i l'edificació de l'església de Sant Romà (1522), el barri de La Carbonera agruparà bona part dels mariners i patrons d'embarcacions del Lloret més comerciant. Com assenyala Antoni Maria Aragó (3)  sobre la vila a inicis del segle XVI "(...) es va organitzant, poc a poc, a l'entorn de l'església i del cementiri parroquial, en els terrenys que foren anomenats La Carbonera, on acaben d'edificar la seva casa l'Antoni Andreu, en Domingo Cabanyes, en Bartomeu Carreres, el patró Pere Daví, en Pere Joga i en Guerau Saragossa, entre molts altres."

Creixerà el carrer principal (carrer de la Vila, que en seria conegut durant molt de temps com a carrer Major) en direcció a llevant i allà on els pescadors deixaven les seves barques, l'areny, s'anirà progressivament poblant, amb la construcció de cases humils sobre terra guanyada al mar. Un mar que demanarà ocasionalment el seu espai en diferents temporals, en el que destacaria el sofert per la vila el 1607.


SEGLE XIX

1885.Fragment del Plano de los surgideros de Blanes y de Lloret H. 302A. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya

El comerç amb Amèrica i  l'alliberament amb els lligams de servitud que Lloret tenia amb el Capitol de Girona durant 6 segles, possibilità un creixement econòmic molt notable a inicis del segle XIX i que es perllongarà fins els anys 80 d'aquesta centúria.

La construcció d'embarcacions que es farà ja sobre el que serà el futur passeig Jacint Verdaguer, deixant l'antic grau o port de la vila, en tant que la vella torre de defensa serà enderrocada per deixar pas a les Cases Consistorials (1872) i es perfila una clara diferenciació de classe en els habitatges. Mentre que a la vila vella es construiran cases d'indianos sumptuoses i riques, a l'altre extrem, s'hi establiran gent humil que es dedicava a la pesca, els treballs constructius i l'horta que constituirà el barri conegut com Venècia. Surt així vilavall/vilavella  i barri de Venècia, barris ben oposats, quina rivalitat quedaria traduïda en una frase:"a Venècia mengen brutécia; a Vilavall mengen gall"(4)

A començament del vuitcents (5), la distribució dels carrers de Lloret encara referia a noms de persones: carrer d'en Masiá, de Vilallonga, Suris, Pares, Xifrà...; indrets com carrer del Forn, carrer del corral, Maresma...; alguns carrers seran indeterminats a ulls actuals, com carrer Nueba (sic), Manchana, Boqueras, Bolonda, Pastora, etc. D'aquesta relació, hi figuren carrers que encara són avui dia: Riera (Avinguda Just Marlés, coneguda popularment com la riera, que hi corre a sota); carrer de sant Pere, carrer del Lleó, Carrer Major (carrer de la Vila), carrer  de Sant Josep i ( carrer de) l'Areny, nom aquest últim que recorda allà on s'avaraven les barques dels pescadors (6).

Arran de les reformes de l'administració estatal encetades a partir de 1823, els ajuntaments esdevindrien elements cabdals dels canvis a nivell cadastral i d'informació estadística sobre els habitants (obligació de portar l'empadronament de la població inscrita i resident), i a Lloret, hi tenim el seu reflex als padrons, que a partir de la segona meitat del segle XIX, es faran més uniformes i continuats.  A tall d'exemple, el padró de 1837 agrupava als habitants de la vila en barris: barri de la Riera, barri de Vilavall, barri de la Rectoria, barri de Venècia i barri de l'Areny. (7). 

Seguint la normativa sobre el cens del govern central, datada de 1857 i l'entrada en vigor de la Reial Ordre de 1859 sobre retolació i numeració de les vies públiques, el consistori lloretenc tractarà de harmonitzar el creixement urbanístic amb les continues disposicions estatals en aquesta matèria. L'últim terç del segle és testimoni de la consolidació del nucli urbà, un cop ja desapareguda la torre de defensa i les drassanes que en seran substituïdes per cases i establiments senyorials. Els nom de carrers i places es referiran, en bona part, al santoral, bé perquè existien fornícules amb algun sant o santa a la façana d'alguna casa principal al carrer o bé per necessitat d'identificar les vies sense confusions per part de les autoritats municipals. La pràctica totalitat dels noms de les vies del Lloret contemporani provenen de mitjans i finals del segle XIX, alguns tendiran a ser canviats, tal i com es recull a la següent relació (8):




(1) Font: Fons 510. Martinez-Passapera. S.T: 66.159.1. Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar.
(2) Vegeu l'article d'en Jordi Padilla  L'activitat constructiva privada a Lloret de Mar (1850-1915). Evolució d'un mode de fer ciutat, a Quaderns e la Selva, núm 11, 1999.
(3) Aragó i Cabañas, Antoni Maria: "El desvellatment de la vila" Pregó de les Fires i Festes de Sant Romà, 16 de novembre de 1979.
(4) Cita apareguda al llibre de l'Esteve Fàbregas Lloret de Mar, Ed. Selecta, 1959.
(5) 1808. Empadronament de les lleves i quintes. Font: SAML.
(6) Cal observar que la platja era més estreta que en temps actuals. Les cases s'anirien construint cada cop més a prop del mar, a mesura que aquest semblava recular per les aportacions sorrenques a la platja. En moments de forts temporals, la part més baixa i propera al mar de la vila patia de valent intenses inundacions que arramblaven tot al seu pas.
(7) Vegeu els padrons de 1837 i successius, que encara es conserven, al Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar
(8)  Jordi Padilla, op. cit.
Llegir-ne més...

09 de març 2017

Publireportatge del Lloret dels anys 60

Cap comentari :
El turisme a Lloret va suposar tota una revolució que transformà el paisatge humà i natural de la vila. Si a inicis dels anys 50, la presència dels primers visitants francesos i anglesos buscaven sol i tranquil·litat, ja entrats a la dècada dels anys 60 es convertirà en un centre de lleure, platja i diversió nocturna a l'abast de totes les butxaques. 

Lloret va passar de ser un destí turístic assequible a ser un destí barat gràcies a la intensa promoció i comercialització, moltes vegades abusiva i tòpica, dels touroperators. 

 El següent vídeo mostra cóm era el Lloret de la segona meitat dels anys 60.



 

Pujat a la xarxa per en Salvi Manel Trias
Llegir-ne més...

05 de març 2017

Els carrers de Lloret (I)

Cap comentari :
Els nom dels carrers, avingudes i places d'un indret no només indiquen una situació o ubicació dintre de l'entramat urbà. Permeten descobrir l'evolució del poblament a través del temps, com s'agrupen els habitants segons les seves necessitats i com les divisions administratives deixen marques sobre el territori.

Les fonts d'informació provenen, en dates més antigues, dels capbreus i protocols notarials que han arribat fins a l'actualitat. Gràcies a aquests, en descriure els límits d'una propietat, també recull el mapa del voltant, amb els noms oficials i els noms populars, per les persones que hi vivien o per un recurs comunitari com una sènia o camí principal. Els documents relacionats amb el treball dels notaris i advocats, mitjançant testaments, donacions i altres documents jurídics venen a completar la informació que proporcionava els primers cens per carrers i per habitants als segle XVIII i XIX.

La hodonímia estudia els noms dels carrers d'una població i ens ajudarà, dintre del que és possible, comprendre els noms de les vies públiques de Lloret. Aquesta disciplina pertany a l'onomàstica, i del bracet de la toponímia, intentarem amb el seu ajut endinsar-nos a la història antiga i contemporània de la vila.


LA VILA VELLA

A l'antigor, la presència d'ibers i romans a l'actual terme municipal de Lloret és molt dispersa. La cultura ibera feia les seves construccions sobre llocs elevats, fàcilment defensables i aprofitant el relleu del terreny. Així en tenim els poblaments de Montbarbat, Puig de Castellet i Turó Rodó. Però no es pot descartar que sobre el pla hi haguessin habitatges, com mostren les sitges per emmagatzemar el gra a la zona de Venta de Goya.- Papalus.

Posteriorment, a partir del segle I, els romans vivien en vil·les, també disperses per la geografia lloretenca, des de Santa Cristina fins a Canyelles, sense constituir, segons els estudis actuals, algun nucli urbà com la veïna Blanda (Blanes) a prop de la riera. No serà fins a segles posteriors on naixeria la vila medieval de Lloret.

Encara és font de debat si Lloret es comença a fer com a ciutat al barri de les Tres Creus o s'inicia al voltant d'un carrer de pas que constitueix el port de Lloret (1). El castell de Lloret o de Sant Joan dominava un turó entre Lloret i Fenals, i al seu recés s'agruparien pescadors, comerciants i artesans a partir del segle XIII que anirien abandonant progressivament l'interior de la demarcació per fer créixer el nucli de la vila vella. Un cop superades la pesta, les guerres i les males collites del segle XIV, el Lloret que s'obre amb el Renaixement s'expandeix més enllà del carrer de santa Cristina en direcció a llevant. Sota la propietat i jurisdicció del Capítol de la seu de Girona, senyors eclesiàstics de Lloret, la població construeix l'església de Sant Romà i al voltant d'aquesta es configura la vila i neix el carrer que, de manera paral·lela a la platja, acollirà pescadors i mariners, que avui coneixem com a carrer de la Vila (2)

ELS LLOCS REFERENCIALS

La presència i emplaçament de determinats edificis defensius o de culte serviran, dintre del petit espai de la vila vella medieval per fer orientacions o indicacions. També determinats personatges pels seus oficis o la seva importància social  en donaran nom a un lloc de referència dintre de la població. Fora del nucli habitat del port lloretenc, els masos també serviran  per delimitar les propietats i possessions, assenyalant distàncies segons la seva llunyania o proximitat, relacionats amb els camins i rutes entre viles.

Les fonts i pous, les botigues o tendes municipals seran, tanmateix, orientadors de la vida comunitària. Queda, com a exemple recordatori, els carrers de la carnisseria vella o del hospital vell. El primer en recorda la concessió administrativa que es donava per a vendre carn; el segon, rememora la ubicació de l'hospital asil  per a pobres que va existir des del segle XV fins el segle XIX.

Plànol de Lloret de 1779, fet per Salvador Ferrer. Font: SAMLM

Hi ha topònims que es resisteixen a desaparèixer a traves del temps i ha deixat la seva empremta a la memòria col·lectiva de la població de Lloret. Durant segles, la riera ha estat un límit a partir del qual la vila ha anat creixent. La Riera tindrà un nom oficial a partir d'inics del segle XX, ja dibuixada com a passeig arbrat. Es dirà Nicolás Salmerón, en honor del que va ser president de la II República durant uns mesos. Posteriorment, amb l'arribada del franquisme, s'anomenarà de 18 de julio que seria canviat el 1977 a Just Marlés i Vilarrodona, lloretenc que va ser iniciador del moviment turístic a Lloret i capità de la marina mercant. L'altra banda de la riera, amb el barri de les Tres Creus, serà l'avinguda de Ferran Agulló, el periodista que el 1908 batejà la costa gironina com a Costa Brava. Aquesta riera es transforma el 1989 en una gran avinguda després de les seves obres de recobriment. i deixant el nom del capità Marlés per a identificar-la. Però tot i  els canvis polítics i econòmics que ha passat aquest indret de Lloret, encara es coneguda com a "la Riera".



1. Vegeu el llibre Pagesos i homes de mar de Lloret (estudi i edició de capbreu de la Pabordia de Novembre de 1317-1320), de l'Elvis Mallorquí, Col. Es Frares. Ajunt. de Lloret de Mar, 2014

2. Es probable que aquest carrer hagués estat la continuació natural del camí que enllaçava amb Tossa arran de la costa per una banda i, travessant la riera, amb el castell de Lloret i el camí de Santa Cristina, per l'altra.





Llegir-ne més...