Sicardis, Senyora de Lloret

Recenment, el plenari lloretenc va batejar una plaça amb el nom de Madona Sicardis de Montsoriu (1), tot fent reconeixement d'una personalitat medieval que va ser cabdal a la història de Lloret de Mar.

La importància d'aquesta dama noble en l'esdevenir de la població s'explica millor en el context dels territoris del comtat de Barcelona als segles IX i X. Les terres de Girona en formaven part des del segle IX, però tindrien el màxim esplendor a l'època d'Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon, a mitjans del segle XI. Per una millor administració de les propietats apareix la figura del vescomte, en principi un càrrec per nomenament, per passar després a ser hereditari. Un d'aquest vescomtes en serà senyor de Lloret.

Dibuix al·lusiu  de Sicardis i alguns dels seus fills.
Autor: Josep Maria Barba. Lloret Gaceta, 18 de maig de 1978 (*)

Sunifred (o Seniofred) portava el títol del vescomtat de part del seu pare Guiniguís (dit Mascaró) l'any 982. Per fer front al pagament d'un préstec, Ramon Borrell comte de Barcelona i la seva muller Ermessenda segreguen de Maçanet l'alou de Lloret (1001) i li donen a Sunifred, en esmena de la pèrdua de l'alou de Palol de Fluvià que el vescomte els havia posat en penyora i aquells empenyoraren a Bernat comte de Besalú (2)

El títol  i les propietats són transmeses el seu fill Amat de Montsoriu, que es casaria amb Sança en primeres núpcies, de qui són descendents Arbert Amat (3) i Ermessenda. El vescomte contrauria nou esponsalici amb Sicardis després de la mort de Sança. Neixerà llavors Sicarda, en llatí Sicardis, que esdevindria Senyora de Lloret a partir de 1041.

Bona part de la coneixença que es té d'aquesta nissaga familiar i la seva relació amb Lloret prové de la investigació realitzada per Josep Maria Pons i Guri. Seguint aquest arxiver i erudit, l'any 1032, la germana per part de pare de Sicardis, Ermessenda, fa reclamació de part dels bens heretats dels seus pares (4). Ermessenda no feia gaire que era casada amb Guerau de Cabrera i tots dos aplegaven els títols de vescomtes de Girona i senyors de Cabrera. I per extensió, de Montsoriu i de Lloret.

Es realitza un conveni entre les parts. Al costat de Sicardis i en la seva representació, signa Gaufred Bernat, que a nivell documental n'apareixeria mes endavant com a marit seu. Tot indica que la llei gòtica era encara respectada i utilitzada respecte a herències i llegats, i pervivia el costum de considerar a les dones aptes pel matrimoni a partir dels 12 anys i amb pròpia capacitat d'administrar els seus bens a partir dels 14 anys. Amb això, es probable que Sicardis tingués voluntat però no capacitat d'obrar, en termes jurídics del règim got.

El conveni establia que Sicardis restaria amb l’alou de Lloret i els que tenia a l’Estanyol i les Croses i havia de renunciar al patrimoni restant rebut dels seus pares, tant en llocs com en alous, L’acord es formalitzà per escrit el 10 de gener de 1032, entre Gaufred i els vescomtes de Girona, i es va pactar que Sicardis atorgaria la renúncia dins del termini que aniria des del Carnestoltes (13 de febrer) vinent i el de l’any següent (4 de març de 1033); en garantia del seu compliment, Gaufred Bernat lliurava l’alou de Lloret en penyora, de tal manera que si la renúncia no es formalitzava dins del termini fixat l’alou romandria definitivament per als vescomtes i llur fill Bernat, tal com indica Pons i Guri en el seu treball (5)

L'acord no es formalitzà, sense que es pugui establir els motius pel qual Sicardis i Gaufred Bernat no respectaren els acords. No és fins el 23 de gener de 1041 que s'arriba a una solució. Sicardis signa el document com a femina, es a dir, un subjecte jurídic propi, tal vegada que indica que es viuda. En virtut del mateix es realitza una permuta en la qual Sicardis renuncia al patrimoni rebut dels seus pares — tret dels alous de l’Estanyol— i obtenia a canvi l’alou de Lloret.

Es per aquestes dates, al voltant de 1041, que es suposa de l'existència del castell de Lloret, un castell termenat, però no hi ha constància de quan es construís ni de qui podia habitar-ho (6). Sicardis havia tingut 4 fills d'en Gaufred Bernat: Ermessenda, Guisla, Arbert i Bernat Gaufred. Tal vegada que vivien en un altre indret. Anys més tard, en un document datat el 1045, Sicardis surt com esposa d'Umbert Odó, senyor de les possessions de Les Agudes i Montpalau, al Montseny i que seria senyor del castell de Palafolls.

D'aquest segon matrimoni naixerien Guillem Umbert, Ramon Umbert i Udalard (7). Segons Pons i Guri, cap el 1071, Umbert Odó és mort i Sicardis pren la decisió de traslladar-se als seus dominis a Lloret, condicionant el castell per a residència habitual. El seu fill Guillem Umbert (8) rebé els castells amb els seus termes i la part més considerable del patrimoni per part del seu pare. Sicardis i als altres fills d’Umbert Odó, la resta de la herència, que abastava gran quantitat de terres, principalment a la marina selvatana i del Maresme.

Elaboració pròpia, segons fonts consultades: Pons i Guri (1992), i Coll i Castanyer (1988).

A partir d'aquest establiment a Lloret de mitjans del segle XI, Sicardis prendrà una sèrie de decisions que marcaran per sempre el curs històric de la vila lloretenca. La primera i més important fa referència a la consagració de l'església de Sant Romà l'any 1079. El 8 de gener es va consagrar l'església parroquial de Sant Romà de Lloret, i Sicardis, amb els seus fills Bernat Umbert i Udalard, la doten de terrenys per al seu sosteniment econòmic i 30 passes al voltant del temple, tot configurant la sagrera o cementiri. A la cerimònia religiosa de benedicció vingué el bisbe de la seu gironina en Berenguer Guifré. Al pergamí que parla d'aquest fet també hi figura els límits de la parròquia de sant Romà, el qual permet saber de la presència de Sancti Petri Circada (Sant Pere del Bosc), de l'ermita de Sant Quirze i de la parròquia de Sant Joan del Castell de Lloret. Aquesta darrera esglesiola serà beneïda pel mateix bisbe el 23 de gener. Tot fa suposar que l'església de Sant Joan era dintre del recinte del castell, extrem que no ha estat possible de demostrar amb dades arqueològiques. (9)

La segona decisió de suma importància per a Lloret és al seu testament, redactat al castell de la població el 6 d'octubre de 1103. Sicardis sobrepassa els 80 anys i es troba molt malalta, però amb prou força per disposar les seves darreres voluntats. El seu desig és ser enterrada al cementiri de Santa Maria de la seu gironina, fa donacions a diferents establiments religiosos dels seus dominis i atorga bens a la seva filla i fills supervivents Guisla, Arbert i molt especialment, Bernat Gaufred i  Bernat Umbert.

Sicardis dictamina en la seva última voluntat ( i segons es desprèn de la interpretació del text que ha pervingut fins els nostres feta per Pons i Guri) que Bernat Gaufred i Bernat Umbert, ja bisbe de Girona, als quals dóna en indivís un alou a l’Estanyol i el castell de Lloret amb totes les sevespertinences, amb el benentès que Bernat Umbert tindria l’usdefruit de la meitat del castell, el qual a la seva mort passaria a Bernat Gaufred; i si aquest moria, al fill que deixés, i l’altra meitat del castell seria de la canònica de Girona. Quant als altres béns, els que procedien de la banda del seu primer marit, incloent-hi els que a títol de luctuosa li havien per- vingut dels seus fills del primer matrimoni, Guisla i Arbert, passaven a Bernat Gaufred; en canvi, els existents a la marina o terme del castell de Montpalau i llocs veïns, procedents del que havia rebut del seu marit Umbert Odó, àdhuc el decimum o esponsalici encara no rebut, passaven al bisbe Bernat Umbert (10)

Amb el pas dels segles, el Capitol de la Seu de Girona aconseguiria les propietats sobre la totalitat de Lloret, possessió que durà fins inicis del segle XIX.

Sicardis moria, probablement dies després o a inicis de l'any entrant. Un personatge històric, de gran influència a Lloret, que per fi té dedicat una via dintre del poble.

---

NOTES:
(*) El dibuix original d'en Josep Maria Barba posava un nom per identificar a cada personatge. Per evitar confusions i errades, han estat esborrades, mantenint l'esperit de la il·lustració, amb clara imatgeria de toc de llibre medieval.
(1) Notícia a Nova Ràdio Lloret. En aquesta entrada del bloc, es pren Sicardis, nom llatí reflectit a la documentació notarial que encara es conserva, i no Sicarda, nom germànic original, femení de Sicard.  Un fill de Sicardis, el bisbe Bernat Umbert, disposa de carrer a Lloret, segons un plenari de 1966, en atenció de que és el primer lloretenc que es ténia constància documental.
(2) Més informació al Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.
(3) Coll i Castanyer, Jaume: Els vescomtes de Girona. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 30, 1988, pp. 39-98. Consultable en línia
(4) Pons i Guri, J. M.:Sicardis, senyora de Montseny i de Lloret. Medievalia, Núm. 10. 1992 , pp. 351-361. Consultable en línia
(5) Op. Cit. Pons i Guri, 1992
(6) Vegeu-ne Llinàs i Pol, Joan: El castell de Sant Joan de Lloret. Quaderns de la Selva, núm 15. 2003, pp. 33-48. Consultable en línia
(7) Altres fonts donen més fills d'aquest matrimoni, com aquesta entrada a la viquipedia.
(8) Pons i Guri, J. M.: La successió de Guillem Umbert de Basella. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 22, 1974, pp. 153-175
(9)  Op. Cit. Llinàs i Pol, 2003
(10) Op. Cit. Pons i Guri, 1992

---

REFLEXIÓ La denominació de la plaça que recorda el llegat de Sicardis és: Madona Sicardis de Montsoriu. Aporto una reflexió personal des de la historiografia amateur, a falta del dictamen d'una persona experta en l'època medieval.  El qualificatiu de madona, que vol dir senyora o persona que té domini d'alguna propietat, era un terme antic que molt possiblement s'emprà en dates posteriors a la vida de Sicardis. Als documents medievals que ens han arribat en condicions, fixa Sicardis en relació a sí mateixa (femina), filla o esposa (uxor), sense cap mena d'acompanyament. Tal com s'ha dit, Sicardis és un nom llatinitzat en els escrits notarials i el seu veritable nom sonaria com a Sicarda. Tanmateix, comencen a veure Madona Sicardis en uns articles del propi Pons i Guri, al Lloret Gaceta dels exemplars de maig i juny de 1978, que explicaven de manera molt didàctica la historia del Lloret medieval. Amb tot, la seva brillant exposició a la revista Medievalia de 1992 sobre Sicardis, no ho esmenta pas el tractament de madona. Per una altra banda, l'afegitó de Montsoriu, como si fos un cognom o nom de llinatge, s'utilitza molt en les interpretacions i descripcions històriques que tracten d'explicar aquell període, i distingir les persones, de les quals només tenim el nom. Les dones gòtiques eren conegudes  exclusivament pel nom; en canvi, els homes rebien el nom del seu pare com a un segon nom (per exemple, Bernat Umbert, que indica que és Bernat, fill d'Umbert) o si eren militars i senyors, prenien el nom del seu castell o propietat més estimada (Amat, del castell de Montsoriu,  Arnau, dels dominis de Malla, etc). En definitiva,i segons el meu criteri, el nom més idoni en seria: Plaça Sicardis de Lloret.

Llegir-ne més...

Exposició DE PORTES ENDINS

Viure a pagès a Lloret és el tema central de l'exposició organitzada per l’associació Recull Rural i Artesà de Lloret de Mar (RRALL) i per la Unitat de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar, i que ha comptat amb l’assessorament i la col·laboració del Servei d'Arxiu de Lloret de Mar.

 L’exposició mostra l’interior d’una casa de pagès durant el segle XIX i principis del XX i s’organitza al voltant de cinc àrees temàtiques amb plafons explicatius amb imatges i testimonis de l’època. Aquests plafons porten per títol: El mas com a institució i centre de la vida familiar, Els masos lloretencs, Estructura i característiques dels masos lloretencs, La cuina al mas, La llar de foc i El celler, el rebost i el pastador. 

Segons la directora de la unitat de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar, Anna Fuentes, i el president del RRALL, Rafel Roig de Llobet, amb aquesta exposició s’ha volgut explicar i mostrar que les eines i les feines a l’àmbit rural tenen un sentit perquè formen part d'un context, i afegeixen que eren estris que donaven solucions a problemes que es plantejaven a les llars. 

Anna Fuentes ha dit també, que aquesta exposició pretén acostar-nos a un Lloret que a banda del que vivia del mar també va existir, i és el Lloret rural de les vinyes, els camps i les masies. Una altra de les finalitats de l’exposició és la conscienciació del valor patrimonial d'aquests atuells del passat. Diu Roig que s'entén que la novetat és positiva, però sense oblidar les arrels.

DE PORTES ENDINS va tenir lloc a la Capella dels Sants Metges, del carrer de l’Hospital Vell de Lloret de Mar i es podia visitar del 21 de maig al 3 de juny de 2018.  

Font:Servei d'Arxiu de Lloret de Mar.

 

Llegir-ne més...

Els premis Sa Gavina de les Arts i de les Lletres

El guardonat Fermí Reixach (a dalt). Esbós del guardó Sa Gavina,
obra de l'escultor Ramon Albertí(dreta)
  Abaix, en primer terme, els distingits
Dolors Clupés i Jaume Soliguer.
Font imatges: SAML/Nova Ràdio Lloret     

Instaurats el 1990 per l'Associació Popular d'Amics de la Cultura (APAC), el guardó Sa Gavina vol reconèixer "a aquelles persones o entitats que movent-se en el camp del que anomenem treball cultural, s'hagin destacat per la seva activitat específica a Lloret o bé a aquelles persones o institucions que no sent ni residint a casa nostra hagin treballat en la nostra història, el nostre paisatge o la nostra realitat present" (1)

Amb plantejament de periodicitat anual i amb la mirada posada en les lletres i les arts, el guardó seria dissenyat per l'artista Ramon Albertí. Atorgats pels vols de Sant Jordi, el premi Sa Gavina era complementaria d'uns guardons oberts als treballs de narració i història local, el "Lloret, el meu poble, on participaven  escolars i adults en diferents modalitats. A l'actualitat, i ja desapareguda l'entitat organitzadora, és l'ajuntament qui, des de 2014, organitza i lliura aquest guardó a la Nit de la Cultura Lloretenca.

En aquesta entrada de QHLloret, farem un repàs cronològic a les persones i entitats distingides amb aquest guardó:

1990 

Joan Domenèch i Moner (Lloret de Mar, 1943)

Historiador i escriptor, en Joan Domenèch va ser el primer guardonat que posava en vàlua tot els esforços de coneixement i preservació del patrimoni cultural de la vila. Ja sigui en les seves facetes com a mestre o polític, en Domènech ha mostrat el camí a altres persones interessades en la història de Lloret a través dels seus escrits.

1991

Josep Carretero Gomis (Barcelona, 1905 - Lloret de Mar, 1996)

Pintor barceloní, estiueja a Lloret a partir de 1949, on poc després fixaria el seu estudi i residència. En rebrà el premi en la modalitat d'Arts Plàstiques pel conjunt de la seva obra pictòrica relacionada amb la vila.

1991

Esteve Fàbregas i Barri (Lloret de Mar, 1910 -  1999)

Escriptor lloretenc que aprofundí en el passat mariner i navegant de Lloret entre altres temes que veu reconeguda la seva aportació a la cultura i la història locals en la vessant de les Lletres.

1992

Domènec Moner i Basart (Lloret de Mar, 1905 - Sant Pere de Ribes, 2003)

Compositor de més de 50 sardanes i de cant coral, fundador de l'Orfeó Lloretenc (1926), seria honorat amb la Fulla de Llorer de plata l'any 1991.

1993

Casal de l'Obrera

Entitat teatral sorgida el 1953, rebria aquesta distinció pels seus 40 anys sobre els escenaris, projectant la cultura lloretenca més enllà de l'àmbit local.

1994

Agustí Maria Vilà i Galí (Lloret de Mar, 1922 - 2015)

Enginyer de professió, en dedicarà a la recerca del passat naval de la població en un bon grapat de llibres que ajuden a la recuperació del passat navilier i mercant de Lloret. També dedicarà esforços a altres temes històrics, sempre vinculats amb el poble.

1995

Joan Sala i Lloberas (Lloret de Mar, 1925 - 2010)

Pescador d'ofici, bon coneixedor de la costa lloretenca, en Joan Sala destacaria per la seva aportació a la cultura lloretenca amb els seus escrits sobre la pesca i la seva gent, així com les seves pintures i il·lustracions costumistes i paisatgístiques. 

1996

Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana

A l'empara de la llei de 1993, la Generalitat de Catalunya crea el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, entitat organitzadora del II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana que tindrà la seva cloenda a Lloret  l'abril d'aquell mateix any. Com  president de l'entitat, en Joan Vidal i Ganyolà  rebria el Sa Gavina.

1997

Obreria de Santa Cristina

Tot i l'existència documentada d'obrers o administradors del santuari de Santa Cristina al segle XVI, la configuració com a entitat i associació moderna data de 1904. Durant aquests segles, una delegació de lloretencs ha tingut cura d'aquest indret i ha procurat el seu manteniment i administració.

1998

Ramon Albertí i Maria (Barcelona, 1929 - Lloret de Mar, 1997)

Artesà de la forja de metalls i artista del ferro, seu és el disseny original del guardó Sa Gavina. Seria recollit a títol pòstum per la seva dona, l'Amèlia Gallart.

1999

Germinal Ros i Martí (Lloret de Mar, 1908 -2006)

Home de vasta cultura i de gran compromís social i polític, en Germinal Ros tornaria de l'exili a Lloret el 1975, on desenvoluparia moltes accions en els camps associatiu, cultural i polític. Tanmateix, seria un dels fundadors de l'entitat que atorgava els premis, l'APAC.

2000

Joan Baptista Bernat i Sarró (Barcelona, 1909 - Lloret de Mar, 2007)

Reconegut mag i especialista en jocs de mans, coneixement que ha traslladat a un munt de llibres, li serà atorgat aquest honor pel seu activisme cultural.

2001

Confraria de Sant Elm

Antiquíssima associació de socors i rescat de captius datada de 1553 que es sempre present a les activitats de la Festa Major de Lloret. Té cura del manteniment de la capella dels Sants Metges.

2002

Coral Unió Lloretenca

Es Coro neix oficialment el 1952 i ha centrat bona part de les seves activitats en les caramelles de la Pasqua Florida i el concert de la festa major de Sant Romà. A partir de 1994, hi integrarà veus femenines.

2003

Josep Maria Pons i Guri (Arenys de Mar, 1909 - 2005)

Arxiver, jurista i historiador arenyenc, en Pons faria una gran aportació a la història lloretenca al descobrir i divulgar els documents notarials que feien esment de Lloret a l'Edat Mitjana.

2004

Col·legi Immaculada Concepció

Les germanes de la congregació religiosa francesa de l'Immaculada Concepció s'establiren a Lloret el 1903, obrint una escola en règim d'internat. Amb motiu del centenari, la institució rebria aquest guardó.

2005

Xavier Albertí i Gallart (Lloret de Mar, 1962)

Director, actor i escriptor teatral, gran professional de les arts escèniques conegut arreu del món i que ha estat encarregat de portar les regnes del Grec barceloní o la direcció del Teatre Nacional de Catalunya.

2006

Coral Alba de Prima

Fundada el 1974 pel mossèn Josep Benet i Cantó, aquesta agrupació de cantaires ha estat vinculada als actes litúrgics de la parròquia lloretenca. La distinció seria lliurada a la seva directora, la Carme Riera.

2007

Fundació Sant Romà

Constituïda per la parròquia de Lloret el 2003 amb l'objectiu de realitzar les importants obres de rehabilitació que necessitava el temple, obtindria aquest reconeixement per la tasca de restauració feta. El mossèn Narcís Ponsatí recolliria el guardó.

2008

Centre Excursionista (secció Fotografia)

L'any 1993 es constitueix el Centre Excursionista de Lloret. Al si de l'entitat sorgiria la idea de fer un concurs de fotografia  de natura i muntanya que, el 1997, seria batejat com a Premi Montbarbat. Amb l'esdeveniment del temps aquest certament fotogràfic té volada internacional i s'ha convertit en MontPhoto.

2009

Xino-Xano

El que va començar com una caminada multitudinària  a sant Pere del Bosc el 1979, amb els anys, l'entitat Xino-Xano ha fet possible la recuperació de velles tradicions populars i ha aconseguit aplegar vilatans i forasters en torn el patrimoni cultural i monumental lloretenc gràcies a les seves marxes.

2010

Josep Bernat i Montero (Lloret de Mar, 1941)

Les arts escèniques, l'enregistrament en vídeo i la música són les passions d'aquest lloretenc que és una gran activista cultural de Lloret i de la seva història.

2011

Pintors de Lloret

Més un col·lectiu de persones amants de la pintura en les seves diverses manifestacions que una associació pròpiament , Pintors de Lloret porta més de 40 anys mostrant el talent dels veïns i veïnes de la població, que es coordinen per fer exposicions.El col·lectiu de pintors, que compta amb 120 integrants, recorda que els seus orígens van ser als anys '70. I que des de llavors no han parat d'integrar tot tipus de persones i col·laborar amb la vila. Jaume Soliguer, president del col·lectiu, es referia a Pintors de Lloret “com una família, amb la pintura com a vincle comú”.

2012

Sebastià Ruscalleda i Gallart (Lloret de Mar, 1945)

Tot i que la seva professió ha estat enginyer industrial, en Sebastià Ruscalleda ha signat sengles llibres que apropen les figures de  Sorolla, Camprodon o Piferrer al gran públic, amb rigor i estil depurat.

2013

Club Marina-Casinet

L'activitat desplegada per aquesta entitat que suma quasi 60 anys d'història (1955) abasta l'edició de llibres, sortides culturals i xerrades sobre els temes més diversos.El seu president, Joan Domènech, definia l’entitat “com un reducte de l'esperit dels antics casinos d'abans, passat pel filtre de l'actualitat”.

2014

Fermí Reixach i Garcia (Lloret de Mar, 1946)

De Lloret al món, de les primeres passes escèniques del bressol d'artistes del Casal de l'Obrera al cinema internacional, en Fermi Reixach és l'actor polivalent dedicat en cos i ànima a la interpretació.Tota una trajectòria actoral reconeguda amb el honor del Sa Gavina.

2015

Escola Esteve Carles

El centre escolar va complir 50 anys de funcionament i el guardó venia a tancar un any d'especial rememoració per a docents i alumnat, tant els d'ara com els d'ahir.

2016

Dolors Clupés i Barnés (Vidreres, 1945)

El Grup Cultural Loreto, la celebració del Pessebre Vivent i la primera posada en marxa de l'associació de Puntaires de Lloret avalen la tasca social i cultural de la Dolors Clupés a la vila durant poc més de 30 anys.

2017

Jaume Soliguer i Cabruja (Lloret de Mar, 1941)

Des de bon principi, en Jaume Soliguer ha estat vinculat a Pintors de Lloret, agrupació de la que ha estat principal impulsor i coordinador. També ha estat una de les peces clau de l'activitat nadalenca de  l'Associació de Pessebristes de Lloret (1985).

2018

Jordi Rocas i Palau (Lloret de Mar, 1943)

El Sa Gavina recau en un dels principals impulsors de les sardanes a Lloret, a través de l'entitat Amics de les Sardanes (1955-2003) i la seva aportació al món sardanístic, sense oblidar la seva contribució al  modelisme naval.

---

(1) Presentació del cofundador de l'APAC, en Josep Blanch i Soler. Lloret Gaceta, núm 514, primer de maig de 1990, p.12

Llegir-ne més...

El treball de les dones a Lloret

Sota el títol de El treball de les dones a Lloret es va presentar a la Biblioteca Municipal de Lloret una mostra fotogràfica que explica l'evolució de les tasques femenines al llarg de la història i en el context de la vila lloretenca (1)

Un segle que retrata el paper secundari que la societat reservava per a les nenes i les dones i que les vinculaven directament a la llar i a les feines de suport a l'home.

Paradoxalment, l'arribada del turisme internacional permetrà obrir espais econòmics, socials i després polítics en els que les dones esdevindran participes de la construcció de la societat dels nostres dies.

 

---

(1) Aquesta mostra era visitable a la sala d'exposicions de la Casa de a Cultura,  del 9 al 29 de març de 2018. Organitzat per la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Lloret de Mar, el Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar i la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar.

Llegir-ne més...

Santa Cristina al segle X

El 2013, en el transcurs d'unes obres de remodelació del paviment a l'ermita de Santa Cristina  es va descobrir una sèrie de restes arqueològiques que recuperen una petita construcció de culte que els experts daten sobre els segles IX I X i que es trobava a l'interior del temple actual. Juntament amb el basament, també s'hi veien enterraments del mateix període.(1)

Els treballs arqueològics al subsòl revelaren una petita edificació que havia estat soterrada d’ençà s’hi acabar d’aixecar l’ermita al segle XVIII, tal i com demostra la quantitat de forats de pal escampats al voltant de la mateixa. Presenta unes petites dimensions, amb l’absis en forma de ferradura, molt característics del romànic. Pels enterraments trobats, dins i fora d’aquest primitiu temple, n’hi ha un que destaca al ser antropomorf, excavat a la pedra. Per tot això, l’equip que ha estudiat el jaciment ha arribat a la conclusió que l’indret de santa Cristina era habitat a cavall dels segles IX i X.

Els indicis d'enterraments, tal i com també s'observa a sant Quirze, porta a suposar que a Santa Cristina va tenir una certa centralitat per a un nombre indeterminat de pobladors que vorejaven l'antiga esglesiola.

Amb tot, el primer document escrit que fa referència expressa al lloc, el trobem el 1354, on se'n diu que hi ha una capella dedicada a sant Jordi i a les santes verges Cristina i Llúcia, situat a la parròquia de sant Romà de Lloret, al paratge anomenat de Vilarnau. En un document posterior, de 1376, es parla de l'advocació a santa Cristina in loco erroris et vasta solitude, es a dir, en un lloc solitari i aïllat. Des de llavors, el paratge esdevindrà santuari al acollir-hi relíquies de la santa a partir del segle XVI i convertir-se en lloc de pelegrinatge anual per a la gent de Lloret.

D'esquerra a dreta: els contorns de l'antiga edificació són evidents al terra, juntament amb els enterraments. La imatge central mostren l'antic i següent paviment que ocultaven l'esglesiola vella a Santa Cristina. La darrera imatge se'n veu unes restes òssies, prova de la pretèrita veneració pel lloc de la població lloretenca. (Font de les imatges: (i) i (c) obreria de Santa Cristina; (d), Miramar Tv)

---

NOTES
(1)Joan Llinàs. Atri. Cultura i Patrimoni

 Més informació: 
Butlletí de l'Obreria de Santa Cristina, 2014 (Fragment)
Llinàs i Pol, Joan:   Santa Cristina i Lloret de Mar a l'alta edat mitjana. Quaderns de la Selva, núm. 28 , 2016. pp 113-119

Llegir-ne més...

Sobre el nom originari de Lloret

Hom ha considerat que el nom de Lloret prové d'un indret anomenat Lauretum o Loretum romà que existí a les nostres contrades entre el segle II aC. i el III dC. Però això és difícil de demostrar-ho, doncs ni hi ha evidenciés clares, ni documental ni arqueològiques, que els assentaments romans trobats a Lloret fossin coneguts amb aquesta denominació.

Per esbrinar l'origen del nom de la vila, cal pensar en les excavacions dels poblats ibers que han estat trobat fins el moment:Montbarbat (entre el segle X aC. i el III aC), Puig de Castellet (entre el IV aC. i el III aC) i Turó Rodó (entre el III aC i el II aC). Si al territori n'havia indrets ibèrics, quin nom en tenia  abans de l'arribada dels romans el 218 aC? Les poblacions veïnes de Blanes i Tossa tenen la seva denominació un origen romà però que no deixava de ser una transliteració al llatí del nom iber donat per poblacions autòctones (1). Aleshores, Lloret també provenia a l'antigor d'un nom iber? Com va ser després coneguda, un cop es va estendre la dominació romana a l'Hispania?

Respondre a a questes preguntes és entrar a conjecturar diferents hipòtesis, algunes més versemblants que altres, de les que es farà un resum a continuació.

Una primera referència al nom antic de Lloret el proporciona el polèmic historiador blanenc Fra Roig i Jalpí en el seu llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona l'any 1678. En aquesta obra s'hi troba la següent cita: "La Villa de Lloret es la antigua Loryma, que fundaron los Lorymeos, que vinieron con Hercúles el Líbico, y Magno a España". Es desconeix l'origen d'aquesta vinculació de Loryma i Lloret. De fet, realment existí una ciutat anomenada Loryma, situada a l'antiguitat, a la costa sudoest d' Anatolia no gaire lluny de Rodas. El nom és  suposadament d'origen grec, ja que va ser una base naval dels rodians. Posteriorment, i sota dominació romana, formaria part de la província de Caria.

Roig i Jalpí no va esmentar la seva font per afirmar que Loryma era el Lloret embrionari. Malgrat això, en el transcurs del segle XIX diversos estudis i publicacions mantenien aquesta vinculació entre Loryma, com a ciutat romana i Lloret. Així tenim Loryma/Lloret en 1832 al Diccionario geográfico de Malte-Brun, referència que es repetirà en altres obres similars, deixant-ne Loretum per a una pretérita població d'Itàlia. 

En un llibre també editat el 1832 sobre antiguitats romanes (2) diu de Lloret "villa y puerto del mar Mediterráneo en el principado de Cataluña, y en el corregimiento de Gerona. Se llamó en tiempo de los romanos Loryma, cuyos vestigios conserva, y pertenecía a los laletanos". En tots els casos, no se'n cita la font original d'aquest vincle entre el nom de Loryma i Lloret.

Mapa de Laietania  del llibre de Pellicer on surt Loreta.

Altres autors han apostat pel nom de Loreta, com a nom d'arrel ibera que varen adoptar els romans  al poblar el terme municipal actual. D'entre els escriptors que donaven aquesta denominació hi ha en Josep Maria Pellicer i Pagés. Al seu llibre sobre la ciutat d'Iluro, a Mataró (3), parlava de tres ciutats romanes al nord de Larnum (riu Tordera), com a Blanda, Loreta i Tursa. L'erudit, com altres estudiosos,  prenia Loreta com a paraula d'origen bascoibèrica (4) Lor més el sufix eta, traduint-se com a "lloc de vegetació o flors abundoses".

El nom de Lauro per a Lloret com a nom ibèric suposadament  adoptat pels romans és una hipòtesi de treball que defensà Gabriel Gil (5) en les planes de Lloret Gaceta, argumentant que era un nom molt comú (arreu de la península n'hi ha de més ciutats ibèriques amb aquest topònim) i que etimològicament donaria l'apel·latiu de Loredo a partir del segle X, tal i com apareixen en els pergamins del període.

Tot fa suposar que Loredo provingués d'una etimologia llatina referent al llorer, en concret de laurus. Lauretum o loretum vindria a significar planter de llor o lloreda. S'ignora si era aquesta la designació per a la nostra ciutat. Era habitual que alguna vil·la romana de l'alta edat mitja tingués un nom que es transmetia als primigenis nuclis de població. Ha estat aquest l'origen de Lloret?

A nivell d'escriptura en llatí notarial medieval (diferent del llatí que s'escrivia als dominis del imperi romà) veiem redactat el nom de Loredo l'any 966, on  apareix la primera referència a  Lloret en un document escrit. Es tracta d'una donació de la vall de Tossa que es fa al monestir de Ripoll que, en assenyalar la delimitació del territori, indica els límits per ponent  on es troba  (...) in termino de LOREDO, sive in rivo de Canellas (6)

En altres documents posteriors, també hi figura el nom de Lauredo o Laureto, en diferentes varietats, fins a constituir el nom de  Loret o Lloret, a partir del segle XVI.

Hi tenim, ordenats de manera cronològica;

14 d’octubre 1001. Donació del terme de Lloret al vescomte Seniofred de Girona. (...) in loco que vocant Lauredo (7)

8 de gener 1079. Consagració de l’església de Sant Romà de Lloret. (...) in loco qui decitur Loredto (...) i tot seguit (...) et in ipsa Loreda (...) (8)

22 de gener de 1079. Consagració de la capella del castell de Sant Joan. (...) in castro qui dicitur Laureto (...) (9)

6 d’octubre 1103. Testament escrit de Sicardis, senyora del castell de Lloret. (...) apud Castri de Lauredo eligo tutores (...) (10)

24 de novembre 1391. Assemblea de Lloret. En dos llocs consecutius es llegeix (...) Jacobi Cornilini, rectoris eclesiae Santi Romani de Loreto (...) (11)

27 de juliol 1446. Salvaguarda de la Reina Cristina. (...) Castri et loci de Loreto (...) (12)

21 de desembre 1509. Contracte per a la construcció de la nova església de Sant Romà. (...) Petrum Felip presbiterum deservientem rectoriam ecclesie Santi Romani de Loreto (...) i més endavant, en català, per rahó de dite pabordria del mes de nohembra, vulgarment dita de Loret en la Sglésia de Gerona (...) i també (...) faran e construhiran en la dita vila de LLORET en lo loch anomenat la Carbonera (...) (13)

I si el nom prové de l'àrab? Aquesta afirmació ho fa l'estudiós Manuel Bofarull al seu llibre sobre toponímia catalana (14) , declarant que Lloret prové del vocable àrab al-aurad, terme equivalent a "lloc on embarquen i desembarquen persones i mercaderies". A l'igual que en casos anteriors, no hi surt les fonts per confirmar aquesta designació.

---

NOTES:

(1) Blanda o Blandae, provenia d'un toponímic autòcton, ja que es documenta un poblat emmurallat a la vessant sud de la muntanya de sant Joan. En tant que a Tossa, n'hi havia un vil·la romana de gran importància, que tenia el nom llatí de Turissa, probablement derivat d'un nom iber, ja que s'han trobat restes d'aquesta cultura preromana a Punta de Tossa i a Puig de Pola.

(2) Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, en especial las pertenecientes a las Bellas Artes, Juan Agustín Ceán Bermúdez. Madrid, 1832

(3) Josep Maria Pellicer i Pagés: Estudios historico-arqueológicos sobre Iluro antigua ciudad de la España tarraconense, region layetana, Mataró, 1887. p. 24
(4) El bascoiberisme propugnava la similitud  entre les llengues basca i ibèrica.

(5) Gabriel Gil Valdrés, al igual que Joan Domenech, Esteve Fabregas o l'Emili Martínez, entre altres, formaven part de l'entitat Centro de Iniciativas Culturales, associació que tenia la finalitat de posar en valor la història lloretenca. La idea de Lauro es desenvolupada per  Gil al Lloret Gaceta de l'1 de novembre  de 1983, pp. 7-9.

(6)  Biblioteca de Catalunya. Secció manuscrits. Arxiu núm. 572. Arxiu antiga casa Falguerra

(7) Servei d’Arxiu Municipal de Lloret. Pergamí núm. 0

(8) Arxiu Capitular de Girona. Pergamí núm. 502

(9) Ibídem. Pergamí núm. 86

(10). Ibídem. Pergamí núm. 136

(11). Ibídem. Pergamí núm. 18

(12) Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Pergamí núm. 4

(13) Ibídem. Pergamí núm. 3

(14) Bofarull Terrades, Manuel: Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes...Cossètania Edicions. Valls, 2002. p. 98

Llegir-ne més...

La Revolta dels Joseps

Portada del llibre de la Cesca Mas
on relata els antecedents i els fets de 1788,
editat el 1988 pel club Marina.

L’any 1.788 es produí un nou conflicte del poble de Lloret contra el capítol de la Catedral de Girona, com ja havia succeint en èpoques anteriors sobre els pagament d'imposts i de servituds.

Ara els pescadors lloretencs es negaren a pagar el delme del peix o ribatge als representants del Capítol. 

L’Ajuntament i tot el veïnatge es posaren al costat dels pescadors i es produí un fort enfrontament entre les autoritats que representaven als canonges i el poble que defensava l’actitud dels pescadors. Es concentrà molta gent davant les autoritats eclesiàstiques i cridaren “No pagueu, no pagueu... que l’Ajuntament no ho vol”. Enmig de la confusió i la cridòria començaren a llençar pedres i taronges per ferir les autoritats i les insultaren anomenant-les lladres i traïdors. Com a conseqüència d’aquests fets, foren processats i condemnats uns quants veïns i, com que set dels vuit processats s’anomenaven Josep, aquest motí fou conegut amb el nom de “la revolta dels joseps”.

A continuació, una cronologia dels fets que poden trobar en el treball de l'Elvis Mallorqui sobre el pagament del delme a l'antic bisbat gironí (1)

1709. El capítol de la catedral de Girona obté el delme del peix de Lloret. Les quotes que cobra als pescadors lloretencs es divideix en 3 tipus, segons l'art de pesca emprada i serà del 1/11,d'1/13 i d'1/19 del total de captures realitzades.

1751. Sota el regnat de Ferran IV, es suspèn la totalitat d'imposts que afectaven el peix.

1762. Com la Reial Audiència de Catalunya assenyala el dret immemorial del delme del peix recaptat per la seu gironina, els pescadors de Lloret no volen pagar-lo.

1767. Per Reial cèdula, el Capitol veu confirmat l'anterior sentència. A Lloret es publica un edicte que preveu una pena a qui no la compleixi, però el recaptador del delme és insultat i apedregat a la platja de Fenals.

1769. Els pescadors lloretencs paguen només el delme quan els peixos són trets amb xarxa. Dos canonges enviats pel capítol redacten un informe de la situació que es viu a la vila i tambén en serien tractats violentament.

1774. Edicte del ministre principal de la provincia de Mataró en què mana als pescadors de Lloret el compliment de la reial cèdula emesa el 1767. El castig és 25 lliures de multa, servir dos anys als vaixells reials i greus acusacions de desobediènciai rebel·lia. Dos prohoms del gremi de pescadors serien castigats a una setmana de'empresonament per resistència a les autoritats.

Entre 1783 i 1784, surten publicades dues reials cèdules que alliberen la pesca de qualsevol impost. A Lloret, a diferencia d'altres indrets, se'ls continua demanant el pagament del delme.

1786 Sinicia un plet al Consell de Castella entre tres apoderats dels pescadors de Lloret i la seu gironina. els procuradors del capítol es fonamenten en la donació feta el 1002 pel papa Silvestre II al bisbe de Girona de tots els delmes parroquials del bisbat i en la consagració de la catedral de Girona de 1038, anteriors a la donació del papa Gregori VII, dels delmes de les terrer conquerides al rei Sanç III d'Aragó el 1073. Per la seva banda, els pescadors argumenten que el delme és un dret feudal depenent del castell termenat, que el capirol de Girona obtendria de Guillem de Pallafolls al compartir la titularitat del castell el 1217 i que seria comprat el 1372 a Guillem de Lloret. A més, la petició del capitol no té base documental, defensen els representants dels pescadors, perquè no hi ha documents originals enlloc.

1787. Resolució de l'intendent de Marina de Cartagena a favor del capítol.

1788. Esclata el conflicte:

• Diumenge, 22 de febrer, es pregona pels carrers de Lloret que els pescadors han de pagar les penes pels endarreriments del delme des de feia quatre anys. 
• Dimarts, 24 de febrer, a les 12 del migdia, 42 persones acudeixen a la casa del del subdelegat de Marina, on es constitueix el Tribunal, S'inicia la sessió, però s'atura per discussions i crits. Al carrer arriben els cerdans que treballen als boscos, els quals exigeixen el retorn del que han pagat els pescadors i els papers on figuren els seus noms. S'acusa el subdelegat de Marina de lladre, s l'apedrega i se li prova de cremar la casa. Els aldarulls acaben sense més incidències.
• El 10 d'abril el Tribunal de Marina dicta interlocutòries criminals d'ofici contra els culpables del motí. 
• El 28 d'abril arriba a la vila el Tribunal de Marina i els pescadors se'n penedeixin dels actes del 24 de febrer. S'embarga els béns als vuit homes i el 3 de juliol entraran a la presó. En son:

Josep Maciá, apotecari.

Josep Coll, (a) Rebaixí, pagès.

Joan Mollera, pagès.

Josep Garriga, mariner i patró.

Josep comas, (a) Pixaner, pagès.

Josep Feliu, satre.

Josep Macià i Fargas, pescador.

Josep Boadas, pescadors.

1789. El 20 de gener es fa pública la sentència i les multes de 25 lliures i de diversos anys de presó. Atesa la pobresa dels condemnats, el rei ho commuta per un any de presó i 5 lliures als tres primers i de 2 lliures i mig a la resta.

1792 El Consell de Castella dicta sentència definitiva, on la demanda dels pescadors contra la seu gironina és anul·lada i els condemna al pagament del delme amb la mateixa quota de 1787, amb els conseqüents endarreriments pendents d'abonar.

1793 El capítol de Girona torna a arrendar el delme del peix, però s'iniciarà un altre plet de per l'alliberament de la jurisdicció civil i criminal del poble i dependre directament de la Corona. Aquest litigi durarà prop de 17 anys i representarà una gran despesa per a la vila, xifrat en 40.000 lliures.

---

NOTES:
(1) Extret del llibre El delme, de l'Elvis Mallorquí, p. 80-81

LLIBRES:
La Revolta dels Joseps : un conflicte de pescadors del segle XVIII
Francesca Mas i Marquès
presentació: Joan Domènech i Moner ; il·lustracions: Josep M. Barba i Tarafa
Lloret de Mar : Club Marina-Casinet, 1988

El delme
Elvis Mallorquí i García
Quaderns de la Revista de Girona, num. 186, Girona, 2017

Un mar de Joseps
Premi Joan Llaverias  de contes infantils il·lustrats, 2011
Textos: Maria José Piñol Lázaro i Lorena Sánchez Mauri ; dibuixos: Toni Térmens Fuentes Ajuntament de Lloret de Mar. Lloret de Mar, 2012


+ I N F O
Los pescadores de la Costa Brava ante el Antiguo Régimen: orígenes y geografía del conflicto alrededor de las rentas feudales (1750-1830)
Alfons Garrido Escobar
Universitat de Girona
Veure treball >>

Llegir-ne més...