dissabte

Evolució demogràfica de Lloret

Cap comentari :
Les primeres dades fiables sobre la població de Lloret, com altres  viles de Catalunya, són del segle XIV.

Segons l'historiador Pons i Guri, "ja abans de l'any 1346, hi havia un incipient nucli urbà al grau o port, amb 35 caps de casa". Successos com  la Pesta Negra del 1348, la incursió dels genovesos de 1353 que saquejaren el poblat marítim i incendiaren el castell, així com les mortaldats "dels infants" (1362-1363) i "dels mitjans" (1371), van afectar greument la vila. Aquesta, però, donava ja signes d'una notable vitalitat; i així, en el fogatge (és a dir, llars o focs) de 1365-1370 tenia, tot el terme, 66 focs o cases. I una xifra similar (67 focs) en el fogatge de 1378 . És a dir, al voltant d'uns tres-cents habitants.

No tenim cap altra notícia referent al nombre d'habitants de Lloret fins molt a finals del segle XV, quan aquesta vila, com la resta de Catalunya, havia ja patit les desastroses conseqüències de la greu crisi catalana de la Baixa Edat Mitjana. A part de la Pesta, també  es produeix la decadència econòmica general, el conflicte remença, i el Compromís de Casp i l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara, processos que, per motius diversos, confluïren i culminaren en la Guerra Civil Catalana del segle XV (1462- 1472).

Per conèixer les repercussions d'aquesta crisi a Lloret tenim una font d'un valor inestimable: el fogatge de 1497. La vila tenia només 52 focs (uns dos-cents trenta habitants) una cinquena part menys que a la segona meitat de la centúria anterior, quan les grans pestes ja havien començat a delmar la població catalana.

Lloret però, com la resta del Principat, començà a recuperar-se ben aviat. La política de redreç de Ferran li, dit el Catòlic i el canvi de conjuntura econòmica general influïren positivament en aquesta vila de la Selva. Així, segons el fogatge de 1515 havia assolit ja la xifra de 84 focs (uns tres-cents vuitanta habitants) superant, doncs, totes les dades de població conegudes fins aleshores 

A mitjans segle XVI, la població de Lloret es mantenia estacionària, com es pot constatar en el fogatge de 1553 en què la vila apareix poblada per 88 focs, solament 4 focs més que 38 anys abans. Aquest estancament es manifesta clarament quan comparem la població de Lloret amb la de Tossa (102 focs) o amb la de Palamós (162 focs), viles que dos segles abans tenien una magnitud semblant a la de Lloret i que ara, en canvi, l'havien deixada enrere. 

A finals del segle XVI i fins a l'inici de la guerra dels Segadors (1640), un nou factor d'origen exterior, vindria a incrementar la població de Lloret: els immigrants francesos. Així, entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII, una Catalunya amb una densitat de població molt baixa, quasi buida, i amb una economia agrària que es recuperava de la greu crisi anterior, va acollir un nombre molt considerable d'immigrants d'Occitània (bearnesos, gascons, foixencs), atrets pels sous que es pagaven a Catalunya, més alts que els de llurs països, i per la pau relativa amb què es vivia al Principat, sobretot en comparació amb França, agitada per les guerres de religió.

Lloret, que gràcies al seu port no desconeixia el pas i fins i tot l'establiment de forasters ja des de l'època medieval, també va rebre nous habitants procedents de l'altre costat dels Pirineus, especialment en la dècada de 1611 a 1620. La majoria eren mossos agrícoles (60 per cent) i els altres, o bé eren pescadors o mariners (20 per cent), o bé treballaven a la construcció o a la fusta (un altre 20 per cent). Els nouvinguts no tardaren a integrar-se plenament en la vida de la vila i acabaren esdevenint, ells i els seus descendents, uns lloretencs més. 

El segle XVIII fou excepcionalment positiu per a Lloret. Durant la centúria anterior, la vila ja s'havia recuperat de l'estancament de mitjan segle XVI i, malgrat els estralls de la Guerra de Successió (1705 - 1714), començava el segle amb un bon nivell de població.

Segons la "Descripción y Planta del Principado de Catalunya", preparada pel polític i geògraf Josep Aparici (1653 - 1731), el 1708 Lloret tenia 229 cases que la convertien en la tercera població de la comarca, després de Blanes (443) i de Santa Coloma de Farners (249) i abans que Tossa (172) i Caldes de Malavella (162)[2] Uns anys després, el 1716, segons el manuscrit "Cathalunya Numerada en sos termes, en sas casas y personas", Lloret tenia 238 cases i 819 persones.

El cens de 1719 ("Noticia del Principado de Cataluña dividido en Corregimientos con expressíón de las Ciudades, Villas, Lugares y Quadras en sus confrontaciones jurídicas y el número de casas y Habitantes en ellas") reprodueix pràcticament les xifres de 1716. És el primer recompte en què les poblacions són agrupades per corregiments (en els anteriors ho són per vegueries). Lloret hi apareix integrada en el de Girona. El cens atribueix a la vila 235 cases i 819 habitants.

Al final del segle, al 1787, la població ja s'havia multiplicat per tres, assolint els 2573 habitants.

Tot això suposa que, al llarg dels segle, la població de Lloret hauria augmentat quasi en un 600 per cent, concretament en un 591 per cent. La població de Lloret era, el 1800, d'uns 3166 habitants.

El 1843, el total d'habitants de la vila arribava als 3.157 habitants i el 1860 ja era de 4.029 habitants. En aquest període les activitats econòmiques continuaven sent les tradicionals: comerç de cabotatge, amb els seus oficis auxiliars, pesca de l'anxova, explotació del suro i elaboració de puntes per part de les dones.

El nombre màxim de població assolit el 1860 tardarà, però, més d'un segle a superar-se. Entre el 1860 i el 1950 Lloret viurà una situació letàrgica, de la qual només la traurà el turisme.

A partir de 1960, la situació canvià completament. Lloret surt d'un estancament ja secular i entra en el període de creixement més ràpid de la seva història, superior fins i tot al del segle XVIII. Així, entre 1960 i 1982, només en 22 anys, multiplica per tres la seva població (1960: 3.627 habitants; 1965: 4.626; 1970: 7.064; 1975: 8.186; 1982: 11.129), mentre que el conjunt de Catalunya només augmentava, en el mateix període, en un 50 per cent de 4.001.892 habitants a 6.006.465) i la Selva en un 70 per cent (de 50.185 habitants a 85.406).

La greu crisi econòmica que, dels primers anys 80 afectava pràcticament tot el món, no va aturar el desenvolupament de Lloret, ja que entre 1975 i 1982, amb un augment del 27,8%, era el municipi de la província de Girona que més havia crescut. (2)

En el decurs de la dècada dels 80 es consolida la tendència d'increment poblacional motivat per l'arribada de migració d'arreu de l'estat des dels anys 60, que s'hi anava arrelant a la vila gràcies al sector serveis ( turisme i comerç), complementat la construcció i per una industria auxiliar de petits tallers. Se'n construïa en  amplies zones d'horts de la zona perifèrica per crear grups d'habitatges plurifamiliars al Molí, Mas Vilà, Mas Baell- Can Carbó i  Can Ballell, que esdevindrien part de l'entramat urbà de la vila un decenni després.

Si entre 1981 i 1992 Lloret havia tingut un augment d'habitants proper al 43,5%, a partir de llavors entrarà en una relantització  del seu creixement, amb  incorporació de veïns molt per sota del ritme sostingut fins llavors. Els canvis econòmics derivats de la crisi del 92, els forts ajusts  que patia  la demanda del turisme vacacional de sol i platja, la pujada del preu dels habitatges i una taxa de natalitat molt baixa, explicarien aquest estancament demogràfic, superat només els últims anys de la dècada.

Amb l'entrada al nou segle, Lloret començarà a accelerar el seu ritme de creixement  fins el 2012. Es poden identificar dos períodes: un primer, molt dinàmic, de 1998 a 2008, amb els punts àlgids de 2005 i 2006 (11% de creixement); i un segon de reducció que parteix de 2009 ( disminució en torn el 4,3%) i que baixaria dins arribar el 1% entre 2010-2013.  Aquestes dades són explicades per la migració exterior de persones joves provinents de l'est d'Europa, Llatinomericana, Marroc i Gàmbia. 

L’any 2008 el 41% de la població de Lloret de Mar era d’origen estranger.  Lloret es caracteritzava també per ser, des d’un punt de vista demogràfic, força jove: l’any 2006, el 75% de la població es trobava en edat de treballar (entre 15 i 64 anys) i la població major de 65 anys tan sols suposava el 15% del total de la població.  Això queda explicat pel ritme constructiu que ocupava molta mà d'obra en detriment del turisme i del comerç. Va incrementar-se l'oferta de sól urbanitzable al sector del Rieral i de  Fenals- Santa Clotilde, on es va concentrar un gran nombre d'aquest increment poblacional.  

La crisi de 2008 va impactar negativament en l'economia productiva. Amb l'aturada de la construcció, el turisme va ser novament un activitat econòmica que tornava a oferir treball, i es veu l'any 2012 com el màxim d'habitants a Lloret amb 40.387 habitants, moment en que començar a disminuir per la contracció de l'ocupació en serveis, molt baixa natalitat, i retorn  o canvi de residència dels migrats.


Evolució demogràfica de Lloret de Mar
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
52 84 88 819 2.573 4.170 3.591 3.318 3.242 3.249
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
2.955 3.003 3.083 3.159 3.627 7.064 10.480 16.874 14.991 14.991
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
16.674 17.875 20.045 23.424 26.557 32.728 37.734 39.794 40.837 38.624
2016 2018 2019              
37.042 37.350  38.373              
Font: Viquipèdia 
  • Les dades del 1497 al 1553 són dels fogatges. Es pot estimar la població amb una relació entre 6 i 8 persones per foc.
  • Les dades del 1717 al 1981 són de la població de fet, que inclou els presents i els transeünts, segons el cens de població.
  • Les dades a partir de 1990 són de la població de dret, segons el padró continu municipal.


NOTES: Text extret de Jaume Sobrequés i Callicó. Pregó de les Festes de Sant Romà Data. 12 de novembre de l’any 1983. Font: SAML. Document complet a la web del Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.




Aquest article forma part de Recull de Lloret, un projecte que vol aplegar totes les àrees de coneixement sobre la vila de Lloret de Mar i que n'estarà disponible en els propers mesos.

Si vols col·laborar amb un article o demanr algun aspecte que ha de recollir el projecte, envia un email a info@qhlloret.cat


Llegir-ne més...

divendres

Processó de Santa Cristina 1950

Cap comentari :
Ara farà setanta anys de les imatges que es mostren tot seguit. Varen ser realitzades per Pere Català Roca, que l'igual que el seu germà Francesc, i el seu pare Pere Català Pic, es dedicaren professionalment a la fotografia en totes les seves vessants, des del fotoperiodisme fins el retrat costumista.

El 8 de juny de 2017, els hereus de Pere Català Pic i de Pere Català Roca van lliurar en comodat a la Generalitat de Catalunya l’Arxiu Pere Català. Tot aquest material documental és costudiat per l'Arxiu Nacional de Catalunya. Hi conté tota l'obra produïda per Pere Català Pic (Valls 1889, Barcelona 1971) i per Pere Català Roca (Valls 1923, Barcelona 2009) i abasta des de 1909 a 2009. Amb un total de 30.000 imatges, mostra els canvis haguts al país els darrers 100 anys.

Sobre aquest conjunt de fotografies, destaquen les imatges preses durant la processó de Santa Cristina efectuades el juliol de 1950, que es poden ser vistes gràcies al treball de preservació i difusió del patrimoni català que realitza l'Arxiu Nacional de Catalunya.













+ INFO

Aquestes fotografies mostrades al QHLloret pertanyent al fons PIC-Pere Català i Roca, dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya i només són incloses pel seu caràcter de divulgació històrica. Si hi voleu fer una ullada al fons, visiteu-ne aquest ENLLAÇ 

Llegir-ne més...

diumenge

Llaguts, entre la tradició i l'esport

Cap comentari :
La regata de llaguts coneguda com a "s'amorra, amorra" forma part inherent de la processó a Santa Cristina i compta amb la participació d'un gran nombre de vogadores i vogadors que porten setmanes preparant-se per a l'ocasió. Aquesta mena de cursa per arribar i en tornar en primer lloc, esperona les tripulacions dels llaguts per realitzar un gran paper en el dia principal de la festa de la patrona de Lloret.

El 1987, després d’anys sense les curses regulars que complementaven els actes festius, les regates de llaguts han esdevingut una tradició recuperada i un esport d’alta competició, dintre i fora de les nostres contrades.

El llagut
El llagut tradicional ( * )
L'embarcació que serveix de base a la regata és el llagut (o llaüt), derivat dels utilitzats antigament per a la pesca o per el transport de mercaderies. En portava aparellat un arbre únic per a una vela llatina. A Lloret, sense aparells, es deien caros (1), únicament propulsat per la força dels rems i que se'n veuen, amb petites variacions, per la processo del 24 de juliol. Aquestes barques eren emprades per a calar l'art.

La progressiva introducció del motor i de l'adopció de l'art de pesca d'encerclament anomenada teranyina (que n'obligà a canviar el tipus d'embarcació, més gran i pesada) va arraconar el llagut com a mitjà de treball dels pescadors lloretencs.

El llagut actual emprat a la festivitat de Santa Cristina i altres regates locals és una adaptació moderna del vell caro. També se'l anomena llagut català. En té una eslora de de 7,40 metres i un pes mínim de 250 kg. Per fer-la lleugera i resistent, l’embarcació és feta amb fibra de vidre i polièster i disposa la seva bancada per a 8 vogadors més timoner.

A més d’aquest tipus de llagut, la necessitat d’unificar els eslores i dotacions de les embarcacions per a competir entre poblacions i comunitats autònomes, en sorgirà el llagut o llaüt mediterrani. Amb unes mides consensuades entre les diferents federacions de rems, aquesta barca fa una eslora de 8,50 metres i amb un pes mínim de 150 kg. Pot tenir 6 o 8 tripulants a més del timoner, segons el tipus de competició.

S'amorra, amorra

Una de les activitats principals de la festa de Santa Cristina és la processó de la imatge de la patrona per mar des de la platja de Lloret fins el santuari.

El fet de fer curses per arribar de primeres a la platja provenia de la necessitat de ser al capdavant de la venda del peix capturat i treure un bon preu. Les rivalitats entre tripulacions es deixaven notar als moments de les festivitats d'arrel marinera de tot el litoral de llevant.

Instantànies de la processó entre 1912 i 1915.
Fonts diverses (* *)
Amb la celebració de la festa major, aquesta sana pugna per arribar primer a la platja de santa Cristina cobrava una especial significació entre els patrons i tripulacions de les embarcacions. Varar la barca abans que ningú suposava honorar a la santa patrona.

Es desconeix, de manera documentada, el moment en que va sorgir el “s’amorra, amorra” a la festa gran lloretenca, però hi un esment al treball d’en Josep Galceran, a finals del segle XIX titulat El santuario de Santa Cristina de Lloret de Mar. Bosquejo histórico - descriptivo (2) Aquest autor, secretari de l’ajuntament de Lloret i apassionat de la història de la vila, detallava així aquesta activitat:

“(...)Es su primera operación ponerse las barcas paralelamente á la playa y a conveniente distancia entre sí guardando cada una el lugar establecido por la costumbre, es á saber; (principiando por el Oeste) San Antonio, San Pedro, Ayuntamiento, Santa Cristina, Ses obreras, San Telmo, San Roque y San Isidro. El Almirante, de pié en la popa de la Capitana, observa sus movimientos y trasmite las órdenes donde conviene. Aléjanse, procurando mantener dicha paralela, lo cual observado desde la orilla del mar produce el mayor efecto. (...)

(...)No cesan los patrones de advertir a sus remeros que no se duerman, aviso que huelga por lo ocioso. Buen cuidado se pasarán ellos en no dormirse y en hacer sobrehumanos esfuerzos para atracar los primeros. Hasta los más ancianos se preocupan por ello en gran manera. Y eso que no ignoran que no deben triunfar ellos, sino Se s Obreras y pues aparte de la propia velocidad de esta embarcación, no descuida nunca su dueño, en Badó Rayné, escoger muy anticipadamente el personal de remeros, acudiendo a Blanes si es necesario, deseoso de que sea para él la victoria y no pierda el seu caro la fama ganada en tan buena lid; pero no importa, se contentan con ser los segundos, terceros etc., en una palabra, con no ser los últimos. (...)

(...)Los muchachos y grandullones van y vienen por la arena gritando ¡morra! ¡morra Sa Relliquia!; ¡morra!, frase lloretense de pur sang que va cayendo en desuso. Oyese de súbito un aplauso nutrido y prolongado. Es señal de que alguna embarcación ha tocado la orilla. Sábase ya quien ha ganado. La victoria es puramente moral. No gana el vencedor ninguna gratificación pecuniaria, efectos ni otro premio. Basta ser el primero en atracar y esto por si sólo ya enorgullece a los remeros de la embarcación y sobre todo al dueño ó patrón de ella, que no cabe en la piel de gozo.”

És molt plausible que els llaguts acompanyessin a la processó marítima des d’antuvi, però sembla més proper en el temps la intenció de tripulacions i patrons pescadors de bogar en una cursa cap a la platja de Santa Cristina. Deia Galcerán que el llagut guanyador s’emportava un be, costum que s’havia perdut temps enrere.

El “s’amorra, amorra” és el crit dels tripulants al competir per a varar primer l’embarcació a la sorra de la platja de l’ermita, on la processó amb la relíquia de la santa ja hi havia arribat. La cursa pròpiament dita agafa com a referencia per a la sortida el campanar de Sant Pere del Bosc (3) Hom es canta la Salve, amb els rems en alt en senyal de respecte i, a la ordre de la nau capitana, s’inicia la disputa dels llaguts per tocar terra.

Avui dia, el “s’amorra, amorra” es disputa en dues tongades: d'anada per a la secció masculina i a la tornada per a la secció femenina per cadascuna de les embarcacions participants.


La recuperació de les regates de llaguts

A principis dels anys 30 del passat segle encara es podia veure llaguts engalanats per a la festa que lluitaven per aconseguir l’honor de tocar primer la platja de Santa Cristina. Arran de l’esclat de la guerra civil, ja no es tornarà a pensar en la celebració de la cursa dintre de les festes de la santa patrona.

El 1951, des de l’Obreria de Santa Cristina, es tracta de posar el basament de recuperació d’aquesta antiga tradició. Però no serà fins el 1987 quan aquest intent de retrobament amb una cursa tan volguda tingués èxit.

Lloret (4), a l’igual que ho va fer l’entitat transfronterera Cap de Creus-Cap de Sant Vicenç, va decidir que els llaguts haurien de formar part, un altre cop, de la tradició marinera de la vila. Des de l’Obreria, en la figura del seu dirigent Joan Domènech i des de la Confraria de Pescadors, amb Joan Sala Lloberas com a patró major, aplegaren esforços per posar en marxa aquesta iniciativa de retrobament amb una embarcació tan antiga com el llagut o caro.

Se n’escollí els Tallers Nicolau de Sant Carles de la Ràpita, per a la fabricació dels llaguts, fets amb nou materials i disposat per a vuit remers. El cost de les naus rondaven llavors en torn el mig milió de pessetes. L’Obreria de Santa Cristina (es forma com a club de rem el 1996), l’Ajuntament de Lloret de Mar, el Gremi d’Hotelers de Lloret de Mar i la Confraria de Sant Elm de Lloret de Mar van ser els quatre primers llaguts que feien acte de presència a la processó i a les regates de 1987. Les embarcacions serien batejades amb noms ( i renoms) de pescadors i mariners coneguts a la vila.

La idea va ser tan ben acollida, que ’any 1988 ja es comptava amb quatre llaguts més, que representaven les entitats lloretenques del Club Nàutic, Confraria de Pescadors, Club Marina Casinet i l’Associació “Es Vano”. Aquesta darrera entitat es composta per dones i va ser pionera en l'associacionisme femení a la població. Es Vano es constituí, en un principi, per comprar i tripular un llagut i ser part de les regates durant les festes d’estiu.

El 1999 es crea el Club de Rem Sant Romà, completant el quadre de llaguts participants.

Distintius dels clubs i entitats de rem actuals.
 Font: Lloret Turisme

Els llaguts esdevenen esport
De manera imparable, vogar en un llagut es convertí en una opció més de l’ampli ventall d’esports practicats a la ciutat i cada cop n’havia més demanda per d’integrar-se en equips i dividir en categories,  que comprenien des d’infantils fins a sèniors, tant per a dones com a homes.

Es comença a realitzar curses, més enllà de la tradicional regata del “s’amorra, amorra” i aprofitant la bonança estival  es creava la primera lliga de llaguts lloretencs els anys 90, amb la participació, també de poblacions veïnes, que tot just, encetaven la seva aposta per aquestes embarcacions.

De seguida, sorgirien dos grans inconvenients: l’emmagatzematge i guarda del llagut i el seu transport, en especial, a altres indrets de la geografia catalana, dos problemes que s’anirien solucionant amb el temps (5)

A Catalunya es desenvolupament dos lligues de rem en funció de la bancada que posseïen les embarcacions. D'una banda, Lloret i altres localitats tenien com a base llaguts de vuit més timoner. A una altra banda, en especial al nord del país, era habitual competir amb 6 remers. S'ha d'esperar fins el 2005 quan la Federació Catalana de Rem unifica tot el rem de banc fix i posa com a estàndard el 8 més timoner, propi de les embarcacions lloretenques.(6)

Al 2005 també s'unificarà el tipus de llagut existent en altres indrets de la costa mediterrània per a realitzar competicions entre diferents regions marítimes. A les terres de l'Ebre s'utilitzava les anomenades muletes. A les costes balears navegava el llaüt mallorquí.Al País Valencià i a Murcia hi trobem el “falucho” i a Andalusia, especialment a Màlaga, la “jávega”. Cal assenyalar-ne el treball des del Club de Rem per fer realitat aquesta embarcació comuna que serà coneguda com a llagut mediterrani

Durant la passada dècada, el rem en llagut arriba a la seva maduresa com esport de competició. El club de Rem Santa Cristina destacarà per la seva activitat en promoció d'aquesta activat de mar, tant per la seva participació en competicions a tot els nivells, com en el nombre de fitxes federatives (7)

Tripulacions i llaguts lloretencs han estat protagonistes d'esdeveniment esportius i culturals de gran rellevància. Per ressaltar-ne un parell podem fer memòria de la incorporació del llagut comandat per les vogadores sèniors del Club Nàutic al Vogalonga el 2005 a Venècia; i també, la travessia Lloret de Mar- Ciutadella de Menorca realitzada el 2017 per un equip de 12 vogadors del Club de Rem Santa Cristina.


( * ) Imatges de llaguts. A dalt, esquerra, el llagut Pepet, restaurat pel Museu Marítim de Barcelona, molt conegut per haver estar una de les embarcacions que mes cops havia guanyat el "s'amorra, amorra". A la dreta, llagut tradicional que es conserva al paratge de l'ermita de Santa Cristina, que havia estat propietat del darrer patró de llagut, en Quimet Lleva. Abaix, llagut de pesca, arborat amb una vela, disposat a varar a Sa Caleta, ca. 1930. Fonts: fotos superiors a la web històries de mar; foto inferior, fons provinent de l'aAjuntament de Girona-CRDI, d'autor desconegut. 
(* *) Imatges de les embarcacions en la processó marítima de Santa Cristina als anys 10 del passat segle. Imatge superior: treta del Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Fragment vídeo commemoratiu dels 25 anys del departament. Imatge central: treta de la revista La Hormiga de Oro, exemplar del 8 d'agost de 1914. Foto inferior: treta de la revista Mundo Gráfico, exemplar del 31 de juliol de 1912.
(1) Segons el GDLC de l'Enciclopèdia Catalana, defineix caro com " Embarcació menor de pesca, amb el buc en forma de U i amb escues, sense pal, coberta ni corredor, propulsada a rem i sense buguera ni embornals ni muleta".
(2) El santuario de Santa Cristina de Lloret de Mar. Bosquejo histórico - descriptivo  era el treball de Josep Galceran (1847-1892). Va ser publicat a la Revista de Girona, entre novembre de 1891 fins juliol de 1892. L'autor va morir abans de veure publicat íntegrament el seu treball , deixant anotacions en esborrany que s'hi afegirien per terminar l'obra. Es pot consultar en línia, unides les diferents planes en aquest enllaç.
(3) Sant Pere del Bosc havia estat seu de la confraria del mateix nom. Aquesta associació tenia un caire professional, ja que el formaven pescadors i mariners. Funcionava com una obreria,  consagrada a honorar a sant Pere Pescador, patró de la gent de a mar. Aquesta institució desapareixeria poc abans de 1860.
(4) Veieu-ne la plana web del Club de Rem de Santa Cristina per a més informació.
(5) Durat un temps va posar-se en marxa l'Associació de Clubs de Rem Lloret-Blanes per a tenir cura d'aquestes i altres qüestions relacionades amb el món de llagut a la vila.
(6)El 1993 la Federació Catalana de Rem reconeix el rem en llagut davant la multitud de clubs creats fins llavors i va crear la Secció de Banc Fix.
(7) Lloret de Mar és la vila de la costa catalana que pot presumir de tenir més de 400 fitxes de remers federats.
Llegir-ne més...

dijous

Centro de Iniciativas Culturales

Cap comentari :
Cap a finals de la dècada dels 60, dos punts de gran interès històric centrava els treballs de recerca i excavació arqueològica a Lloret. Per una banda, el poblat ibèric de Puig de Castellet i l'església paleocristiana de sant Quirze. En tots dos indrets, la historiadora i doctora en Filosofia i Lletres, nascuda a la vila, Carolina Nonell i Masjoan realitza troballes que permetien datar els dos jaciments de manera aproximada. Aquests treballs preliminars venien precedits per la tasca feta per estudiosos  de la història antiga com l'Esteve  Fàbregas i l'Enric Martinez Passapera, que ja referien a llocs de la població amb possibles restes arqueològiques.

Logo de l'entitat creat
per Francisco Rubio.
Tal i com refereix en Joan Domènech (1), havia una necessitat de preservar i descobrir el passat de la vila, que ja havia quedat palès amb l'esforç organitzatiu que suposà la celebració del mil·lenari de Lloret el 1966. Tanmateix, la urbanització de diferents sectors de la població per la pressió immobiliària, va fer que que part del castell de Sant Joan de Lloret quedés destruït en part al obrir un camí (2) i que la Torre Sepulcral romana fos enderrocada  quasi en la seva totalitat per una excavadora (3)

Fruit d'aquestes circumstàncies,  el 27 de maig de 1970 es crea el Centro de Iniciativas Culturales a Lloret. Tot i la seva seva existència breu, els seus membres van ser molts actius en la descoberta i conservació del patrimoni històric i arqueològic lloretenc i, d'alguna manera, en van ser guardians d'uns tresors que ha perdurat fins els nostres dies. Hi formaven part de l'entitat Gabriel Gil Valdrés (que en seria president) Àngel Martínez Planas, Joan Gòmez Mercader, Albert Batlle Nicolau, Francesc Mas Ruhi, Esteve Fàbregas Barri, Enric Guiu Almuni (llavors arquitecte municipal), Josep Trull Pons (regidor del consistori) i Joan Domènech Moner.

El primer objectiu de l'associació seria la preservació de Puig de Castellet. Com a part de la nova urbanització Roca Grossa, els terrenys adjacents al jaciment corrien el perill de ser engolit per les màquines. Els membres de l'associació contracten un préstec per comprar l'àrea arqueològica per evitar una possible destrucció de l'entorn. Finalment, l'ajuntament, el 1971, es fa càrrec del préstec i per un import de 1.750.000 pessetes, Puig de Castellet es converteix en patrimoni municipal. Gràcies a aquesta operació, les prospeccions arqueològiques continuarien durant un decenni i traurien a la llum el passat de la fortificació ibèrica.

En el transcurs dels anys 70 i fins inicis de la dècada següent, l'associació seria impulsora d'activitats culturals diverses, alhora que era ferma defensora d'habilitar un espai a la casa de la Cultura per a museu arqueològic (edifici inaugurat el 1980). Va ser organitzadora d'un parell de notables exposicions amb les troballes realitzades en diferents indrets de la vila i va aconseguir apropar al gran públic part el material  recollit pels seus integrants i equips de voluntaris.

En el millor moment del Centro de Iniciativas Culturales va arribar a aconseguir l'adhesió de quasi bé 100 socis i va deixar un testimoni sobre la necessitat de preservar el patrimoni antic de la vila i la seva difusió.

(1)Vegeu-ne Domènech, Joan: Situació i història de les investigacions, dins de l'obra El recinte fortificat ibèric de Puig Castellet, Lloret de Mar (Excavacions 1975-1980), de Enriqueta Pons, Assumpció Toledo, Josep M. Llorens. Girona, 1981
(2) El 1964, part de les restes del castell de Lloret, van ser destruïdes al tractar d'obrir-se un carrer mentre urbanitzaven el sector. L'àrea del castell era considerat patrimoni de l'estat i, per tant, s'incorria en un delicte de destrucció de bens històrics protegits. Armand de Fluvià realitza treballs reconstructius entre 1965 i 1968
(3) La torre romana es trobava molt malmesa i el 1967 seria enderrocada al remoure terres per obrir un camí a la urbanització Roca Grossa. Finalment, i després de fer-se públic aquesta destrossa, es faria una restitució aproximada de com hagués estat l'esmentada construcció funerària.
Llegir-ne més...

TV3 explica el Ball de Plaça

Cap comentari :
Nou anys després, encara en guardem l'original relat de l'origen del Ball de Plaça lloretenc que hi va fer l'Espartac Peran en directe a la nostra vila al programa de TV3 Divendres, llavors conduït per Xavier Coral. Per recordar una bonica llegenda...




Font: Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. TV3. Data d'emissió: 16/03/2010
Llegir-ne més...