Jaume Felip Gibert (1)

Dintre de la dilatada historia de Lloret de Mar hi trobem personalitats que han deixat la seva empremta a la vila, que n'han suposat un revulsiu al moment que els va tocar viure i que, de les seves idees i accions, de les seves decisions i aportacions materials, han estat capitals per comprendre el nostre present.

Una d'aquestes persones va viure a Lloret entre el novembre de 1591 fins la seva mort el 1608. Jaume Felip Gibert, rector, prevere i notari de Lloret, va fer entrar la vila a la modernitat, a la corrent renaixentista de la seva època. Una figura important que en deixà testimoni del poble a finals del XVI en forma de comentaris en les consuetes o diaris del seu ofici, i d'altres documents, com el llibre dels Milloraments de la parròquia, avui perduts (1)

Placa en record del rector Gibert, que s'hi troba a l'esglèsia
lloretenca. Foto:V. Llavero

És una feina difícil, car no hi ha prou documentació, tractar d'arribar a saber qui era en Jaume Felip Gibert, sobre els seus origens i sobre la seva vida abans de ser nomenat procurador de Lloret per la Seu de Girona el 10 de novembre de 1591. Gràcies a diversos treballs i fonts, traçarem un perfil aproximat sobre la seva persona i la seva obra.

La família del rector Gibert

No ha estat possible saber data i lloc de naixement del rector Gibert. A través  del seu testament, redactat el 1601 (2) podem arribar a saber quelcom de la seva família i aventurar alguna cosa més del seu passat abans de ser nomenat repetidor de la Universitat de Barcelona el 1579-1580.

Per les referències fetes al document testamentari, en Jaume Felip Gibert tenia un germà i dues germanes. La seva mare, de nom Coloma, era viuda i hi a un esment de "Gibert ferrer, el meu pare". Així, és possible que Gibert pare fos un menestral, tal vegada que agremiat, del qual, de ben segur, n'heretava el nom de Jaume com a primogènit. 

El seu germà és Pere Gibert, casat amb Paula Cristina. En algú passatge del testament parla del germà d'aquesta, en Francesc Passapera.  En la documentació  de la Universitat de Lloret datat el 25 de març de 1608 hi trobem Pere Gibert, negociant de Lloret i la seva esposa Paula en el context de la venda d'un censal mort (3). En un document posterior, ja en 1613, tenim Pere Gibert, negociant de Vila-rodona resident a Lloret i la seva esposa Paula (4) Sembla ser que el germà del rector Gibert va estar un temps a Lloret, i fins i tot, es casaria amb una dona del poble.

Les seves germanes responien una al nom de Coloma, com la mare, casada amb Benet Maig (sobre el seu marit assenyala Lloret com a lloc d'on en venia), i Caterina, casada amb Segimon Subirà, també resident a la vila. Per un esment dintre dels Milloraments, es parla que un pintor milanès de nom Joan Baptista Toscano es present a casa del "meu cunyat Segimon Subirà", acollit per el vilatà mentre pintava el retaule de Nostra Senyora del Roser.(5)

On havien nascut en Jaume Felip i la seva família? Aquí n'entrem en el terreny de les suposicions, ja que l'actual demarcació de Tarragona és la més plausible. N'hi ha l'esment a Vila-rodona (Alt Camp), on resideix en Pere Gibert, com s'ha vist abans; n'hi ha al testament referència d'una cosina germana del rector que vivia a Valldeperes (Navàs, al Bages).

Testament de Jaume Felip Gibert. Fragment.
Font: Arxiu Històric de Girona

El testament consultat deixa altres informacions que desvetlla la religiositat del rector: mostra la seva voluntat de ser sepultat a Lloret; n'hi deixa diners per a celebracions de les diades dels sants apòstols Jaume i Felip; alguna donació per les obreries actives a la població, etc. És, doncs, un text jurídic realitzat el 1601, el mateix any en que sembla que la torre de defensa de la vila lloretenca es acabada de fer. No hi figura la raó que motiva Jaume Felip Gibert ordenar la seva redacció i fer una repartició de diners – que no propietats – entre els membres de la seva família.

El seu pas per la Universitat de Barcelona
La ciutat comtal era seu de la Universitat promoguda i gestionada pel Consell de Cent. (6) La possibilitat de formar part de l'equip docent es feia, de més manera habitual, per assignació dels consellers durant un any. Jaume Felip Gibert entraria a formar part de l'Estudi General a l'àrea de Gramàtica com a repetidor  de la classe de medianos en el curs 1579-1580 (7). Posteriorment, seria mestre de menores des de 1585 fins el 1590, tret del curs 1588-1589, que en seria mestre de Infimos.

En el transcurs de la seva vida com a ensenyant escriuria diferents llibres relacionats amb el seu camp del saber: De figuris gramaticis et rethoricis compendaria tractato (1586), un tractat sobre figures i trops més comuns de gramàtica i retòrica. Dos anys després, en 1588, faria imprimir el que constituïa el material d'ensenyament a les seves classes, De genere et declinatione nominis (8). I també hi sortirien altres llibres editats de manera pòstuma, com el que recull els comentaris a l'obra del pensador llatí Cató.

Un cop acabat el curs el 1589, és el moment en que Gibert abandonà l'Estudi General i tornarà a aparèixer a Lloret el 1591. Només es pot especular sobre aquest canvi d'una feina universitària relativament ben prestigiada per una notaria i rectoria a Lloret. Si be, com afirma el propi Gibert en la presentació de les seves obres, era doctor en teologia, l'ambient a Barcelona de l'últim terç del segle XVI no era de tranquil·litat dintre i fora de la Universitat. Les tensions municipi i universitat, per una banda, el combat dialèctic entre erasmistes, lulians i ramistes, per una altra, s'hauria d'afegir la influència i confrontació de les distintes ordes monàstiques en el món acadèmic de la Corona d'Aragó. Amb un tarannà més obert, molt humanista i amb una sòlida formació en diferents camps, no estranya que Gibert deixés les intrigues barcelonines per un lloc i feina més adient amb el seu esperit reformista i profundament religiós.

Lloret coneixeria una època d'esplendor sota la seva rectoria i prepararia la vila costanera pels nous i exigents temps de la història del segle XVII.

---

NOTES:

(1) Aquestes consuetes fetes per el rector Gibert es van destruir durant el saqueig de l'església parroquial de Sant Roma, el 22 de juliol de 1936. En sabem de la seva existència i contingut, gràcies a la feina realitzada pel Josep Galceran, secretari de l'ajuntament, periodista i historiador afeccionat a finals del segle XIX. Als anys 30, l'Emili Martínez i l'Esteve Fàbregas en farien transcripció de les consuetes i del llibre Milloraments fets a l'església parroquial, que encara hi restaven custodiats al temple lloretenc.
(2) Arxiu dels Protocols Notarials del notari Pere Mir, de Girona. Arxiu Històric de Girona. AHG170-374-T2-4308 / Girona-03, vol. 487, foli 487v.
(3) Fons Universitat de Lloret, datat el 25 de març de 1608. ST:72.174. Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.
(4) Fons Universitat de Lloret, datat el 14 de maig de 1613. ST:72.175. Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.
(5) Fons Martínez-Passapera. Còpia  manuscrita de documents datats de 1593. ST: 86.31.16.  Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.
(6)Tota la informació sobre Jaume Felip Gibert a la universitat barcelonina prové de la tesi doctoral de l'Antonio Fernández Luzon, presentada el 2003 a la Universitat Autònoma de Barcelona sota el títol de La Universidad de Barcelona en el siglo XVI. [Consultat en línia, 21 d'octubre de 2017]
(7) L'estructura dels estudis de gramàtica es dividia en el diferent grau d'aprenentatge de les normes de les llengües. N'havia, doncs, de més dificultat a menys: Mayores, Medianos, Menores, i en ocasions, Infimos.
(8) Aquest llibre portava una dedicatòria per en Jaume Cassador, bisbe de Girona (1583-1597) i que havia estat president de la Generalitat de Catalunya.

Llegir-ne més...

Instantànies del passat més recent

Una ullada al Lloret de principis dels anys 60 a través de l'objectiu fotogràfic de Peter Dale. El Sr. Peter Dale era un estiuejant anglès aficionat a la fotografia que va venir a Lloret de Mar a mitjans dels cinquanta i es va quedar a viure a la població en casar-se posteriorment amb una lloretenca, la Sra. Mercè Pal(1)

Entre aquestes fotos n'hi ha que mostren Lloret nevat, corresponent al temporal de l'any 1962 i que recordarien el que vam passar el 2012, mig segle després.

Les fotos que apareixen a continuació, es troben a Flickr i han estat pujades a la plataforma fotografica per l'Enric Fontdeglòria, que a l'igual que Peter Dale, es membre de l'entitat lloretenca Montphoto.



 

---

NOTES:
 (1) Informació treta del Servei d'Arxiu Municipal de LLoret de Mar.

Llegir-ne més...

El Sepulcre Romà

La torre sepulcral al segle XIX. Font: SAML/ Fons Martínez

La presència de pobladors d'origen romà al municipi lloretenc ha quedat testimoniada a través de les escasses troballes disperses pel territori. Una bòbila en els encontorns de la platja de Fenals, a més de  restes se suposades vil·les a Sant Quirze, Canyelles i Montgoda i la torre sepulcral romana. Aquest monument romà és l'únic vestigi supervivent de l'estada romana a les nostres contrades.

Coneguda popularment com a Torre dels Moros (1), al paratge dit dels Avellaners de Can Sala, a la Roca Grossa, la torre sepulcral romana estava envoltada d'una necròpolis de tombes d'incineració, datat el conjunt aproximadament entre el 14 i el 192 d.C., durant l'Alt Imperi.

El jaciment fou identificat l'any 1891 per Joaquim Botet i Sisó (2), qui donà notícia per primera vegada de l'existència d'una torre sepulcral d'època romana i en preparà unes excavacions inicials per a un millor estudi de la troballa. Es tractava d'una torre de forma prismàtica, massissa, que consta de dues parts, amb un basament més ample que la resta del monument, un cos esvelt, i un teuladet acabat en una barana que només ocupava tres de les quatre cares de la torre. El basament amida 2,8 m de costat i 0,6 m d'alçada i està format per quatre filades de pedra esglaonades. El cos principal amida 2,1 m d'amplada i l'alçada és de 2,65 m. Acabat amb motllures i sostre pla, per damunt s'alçava la barana de 0,9 m d'alçada i 0'44 m d'amplada.

En origen el monument era recobert d'estuc, probablement de to blanquinós per donar-li un aspecte marmori, que recobria la paret feta de pedres sense treballar unides amb argamassa. Podia portar elements policromats en algunes parts. El monument era totalment massís, llevat d'un receptacle cilíndric, situat al mig del teuladet, on es disposaria l'urna de les cendres, que després en seria tapada per a la seva preservació. Sota aquesta cavitat hi seria, probablement, un titulus, es a dir, una placa en pedra amb el nom de la persona difunta.

Segons en Joan Domènech (3) "El sepulcre estava situat arran d'un camí antic, encara recentment. Cal suposar que en època romana fou també així i que, com diuen els tractadistes,responia al costum d'aixecar mausoleus prop de les vies de comunicació. Al seu voltant hi deurien haver terres de conreu del mateix propietari del sepulcre o del que hi fou enterrat. El qui va fer construir aquesta torre sepulcral devia estar ben situat econòmicament, si bé dintre d'una mediocritat tota vegada que el monument tampoc és massa excepcional. Al voltant de la torre existiria un recinte sagrat -ho proven les excavacions fetes -amb els enterraments de familiars i esclaus".

Diferents peces trobades al jaciment i identificades per
en Botet. Font: Revista de Girona, gener de 1892

Al costat de la torre es trobaren dues sepultures, una construïda amb teula i rajols i una altra d'urna. Totes dues contenien cendres i óssos calcinats, doncs, en aquella època es tenia el costum de cremar els morts (ritu d'incineració); després es col·locaven les restes de la cremació en una urna, juntament amb algunes ofrenes, que consistien en plats i copes de terrissa i objectes personals del difunt.

Els cementiris en època romana estaven situats fora de les poblacions, a la vora dels camins, a fi que els vianants es recordessin dels difunts i preguessin per ells. En el nostre cas, la manca de restes romanes dins de la població de Lloret i la falta de notícies escrites que ens indiquin l'existència d'un nucli urbà, fa pensar que es tractaria d'un cementiri privat d'una vil·la, potser la de Canyelles o la de la Montgoda.(4).

O com suposa Joan Domènech, havia de haver-hi una villae romana molt a prop, tal vegada que no ha estat possible la seva localització degut a que els voltants de la torre han estat força modificats per la ma de l'home (5)

Recreació frontal de la torre,
segons Gabriel Gil (*)

---

NOTES:
(1) Torre de Moros era la denominació habitual per a bastiments de guaita i defensa contra els atacs dels pirates barbarescs. Per tot el litoral català es van aixecar aquestes torres, sobretot entre el segle XIV i XVII. En el cas de Lloret, hi va existir la confusió amb aquest sistema de defensa al no reconèixer l'antiguitat real de la construcció i la seva finalitat.
(2) En Joaquim Botet va escriure al detall tot el referent al jaciment a Revista de Gerona, del gener de 1892. Consultable en línia.
(3) Situació i historia de les investigacions arqueològiques a Lloret, dintre del llibre El recinte fortificat ibéric de Puig de Castellet. Diputació Provincial de Girona, Servei Tècnic d'Investigacions Arqueológiques, 1981
(4) Segons la conferència donada per Ma. del Vilar Vila i Bota, a la Sala de l'Ajuntament de Lloret,el dia 22 de maig de 1981. Vegeu-ne el Lloret Gaceta, num 257, del 15 de juliol de 1981 pp.5 i ss.
(5) L'any 1967, mentre arranjaven el sector per a una futura urbanització residencial, el monument va ser destruït. Les restes actuals en són una reconstrucció parcial del mateix engegades un any després. Ja a l'any 1931 s'avisava del mal estat de la torre. (BOP, 07/05/1931, nun. 55, p.3) i amb el pas dels anys aniria empitjorant fins a convertir-se un munt de pedres.
(*) Gabriel Gil Valdrés, entusiasta de l'historia antiga de Lloret i president del Centro de Iniciativas Culturales, va escriure sobre aquest monument al Lloret Gaceta, n.1, octubre de 1975.

+INFO:
J. M. NOLLA I J. CASA: La Torre dels Moros. Estudi General. Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. núm 25, p 117 i ss. Consultable en línia.

Llegir-ne més...

Carrers de Lloret (i VII)

La vila prenia el camí de la normalització democràtica a partir de les eleccions municipals de 1979, que donarien l'alcaldia al convergent Joan Domènech, historiador i referent cultural, que a l'anterior consistori, ja havia introduït canvis en el nomenclàtor de les vies publiques de Lloret com a ponent de cultura per al nou barri de Mas Vilà i el Molí.

Aquest  darrer barri, fruit de la urbanització de camps i de la bassa del molí que l'hi dóna nom, rebrà per als seus carrers noms d'artistes i literats, polítics i arquitectes. Aquesta és la relació (1):

AVINGUDA DE VIDRERES.- anteriorment coneguda com a carretera antiga de Santa Coloma, també com a carretera vella de Vidreres, finalment s'esdevé en avinguda i naixerà des de la cruïlla de Sant Pere i l'eix de la carretera Blanes-Tossa.

CARRER DE POMPEU FABRA.- Varies persones van fer la petició de dedicar un carrer al filòleg Pompeu Fabra i Poch, amb motiu del centenari del seu naixement.

CARRER DE BONAVENTURA CONILL i MONTOBIO.- Aquest arquitecte barceloní d'arrels lloretenques va realitzar diferents obres a la vila com les sepultures modernistes al cementiri, l'escorxador, etc.

CARRER DE PAU ARPI i GALÍ- Amb el renom de "El Terrisser", nascut a Lloret el 1844, és autor de obres de ceràmica de gran interès artístic que ornaven les cases senyorials de Lloret i rodalies.

CARRER DE AGUSTÍ BLANCH i CLAUSELL.- El lloretenc Agustí Blanch (1888-1973) va ser metge a Lloret fins l'any 1944, que es traslladà a Barcelona, on desenvoluparia la seva feina mèdica en el camp de la homeopatia.

CARRER DE JOSEP ALEMANY.- L'industrial dedicat a la pasta de la nostra vila, en Josep Alemany i Alefont, va morir deixant una important quantitat de diners als col·legis parroquials inaugurats el 1920.

CARRER DE JOAQUIM LLUHI i RISSECH.-Fou un advocat, publicista, perit mercantil i polític, nascut a Lloret el 1866 i mort el 1929. Va desenvolupar una amplia carrera política. 

CARRER DE SENYORA DE ROSELL.- Un referent medieval, que ha arribat als nostres dies com a una historia tradicional sobre un mas existent a l'actual Roca Grossa que parla de necessitat de ser humils.

CARRER DE DOCTOR JOSEP ROIG i RAVENTÓS.- El metge i escriptor sigetà Josep Roig era un bon coneixedor de les nostres contrades i tradicions, tal i com ho descriu al seu llibre L'ermità Maurici.

CARRER DE LOPE MATEO.- Poeta castellà enamorat de Lloret al que dedicà  multitud d'articles periodístics als anys 50 i 60.

CARRER DE FRANCESC TORRESCASANA.- Aquest pintor barceloní va retratar com ningú el paissatge lloretenc.

AVINGUDA DE RIERAL.

CARRER DE AGUSTÍ ORIOL i BOTET.- Músic i compositor barceloní (1882-1936), amb vincles familiars a la població, destacà per les seves sardanes i marxes.

AVINGUDA DE LES REGIONS.- Nom clarament dedicat a les persones vingudes d'arreu de l'estat espanyol que s'establiren al veïnat.

CARRER DEL MOLÍ- Recordatori del molí i la bassa que fins els anys 60 existia precisament en aquest indret.

Placa al·lusiva al Molí. Foto: V. Llavero

L'equip de govern resultant de les eleccions municipals de 1979 es dedicarà fer endreça de la nomenclatura viària de Lloret. L'encarregat d'aquesta tasca serà en Germinal Ros i Martí, del PSUC, que, com a regidor responsable d'estadística del consistori lloretenc, posarà fil a l'agulla en aquestes qüestions. En farà un reglament que ordeni la numeració i els noms dels carrers del casc urbà i de les quasi 40 urbanitzacions existents. A partir de 1980, una empresa contractada farà la col·locació de les plaques identificadores. Amb la publicació de una nota informativa, des de l'ajuntament es tractava crear un criteri per als noms i números dels carrers i places que facilitessin la tasca dels organismes oficials (censos, padrons, cadastre...), sempre retolant en català i adaptada a la normativa vigent, i evitar el ball de noms que algun carrer de Lloret havia sofert (2)

La població s'anava estenent sobre el territori i nous veïnats naixien i d'altres es consolidaven. Per evitar noms de persones famoses, molt vinculades a una època concreta o al tarannà de l'equip de govern de torn, es pretenia que els noms siguessin el més atemporals possibles. Fruit d'aquesta disposició és el veïnat de Can Ballell-Sant Cristòfol que, des de 1980, tindria carrers a noms d'oficis: cerdans (carboners), pentinadores, mecanògrafes, etc. Per la seva banda, a Fenals, al fil de l'Avinguda Amèrica, els carrers nous adjacents i propers a la mateixa, rebran els noms de ciutats i països llatinoamericans. Per la zona del veïnat del Rieral, es troben carrers que són dedicats a escriptores i escriptors catalans (a Lloret, com a la majoria de poblacions, hi ha dèficit de referències a dones en els noms dels vials) i als masos que en formaven part de la zona més rural del municipi abans d'entrar al segle actual.

Més complicat resultava atorgar noms als camins, carrers i places ubicades a les urbanitzacions. Algunes ja en tenien, per assignació directa del promotors de les obres o la insistència de les persones residents. En aquests casos calia negociació entre l'ajuntament i les juntes de conservació de les urbanitzacions (3) a fi i efecte de no generar més caos en el nomenclàtor viari de fora del casc urbà. Es per això que hi ha noms de pintors a Jaruco; referents intel·lectuals catalans a la urbanització Els Llorers; països i ciutats europees a les urbanitzacions de Canyelles; etcètera.

Per acabar de fer un repàs dels carrers de Lloret, matèria que donaria per escriure àmpliament un llibre, hom pot ressaltar-se algunes denominacions més interessants dintre de les novetats hagudes els darrers anys. Si es comentava de no posar noms de personalitats als carrers, era obligada i necessària fer un merescut homenatge a dos persones importants en la història i la vida social del municipi. L'any 2014, l'Esteve Fàbregas i Barri, tindria una plaça en el seu honor a Fenals, en tant que en Germinal Ros i Martí, donaria el seu nom a una plaça situada enfront el teatre lloretenc (4)

L'entitat Xino-Xano i la seva tasca  seria recogenuda amb el nom d'un carrer el 2010. La via està situat al costat de l’ermita de Sant Quirze, passa per darrere del cementiri i va a parar a l’hotel Royal Star. Una via que abans es deia Pitàgores i l’Ajuntament li va canviar per respondre a les peticions d'una part de la població. Val a dir que en seria la segona d'entitat que posseeix un carrer que la recorda. Segons en Joan Domenech (4), el carrer d'Unió es batejat en memòria de la cooperativa la Unión Lloretense, existent al segle XIX.

Inauguració de la Plaça dels Germans Maristes.
1991. Font: El Punt Diari/Ajunt. de Girona

Tot i que popularment es coneguda com a Plaça de la Magnòlia, al bell mig de Lloret, el seu nom veritable és de Plaça de Germans Maristes (6). Precisament, és l'arbre el que queda dempeus del recinte dedicat a l'ensenyament de nois als anys 20, que després es transformaria en mercat municipal provisional per esdevenir, al final, en un parc per a la mainada.

A finals de novembre de 1987, les diverses denominacions per la carretera que travessa Lloret  queden fixades en Avinguda Vila de Blanes i Avinguda Vila de Tossa, tot prenent la cruïlla de l'Avinguda de Vidreres amb el Carrer de Sant Pere com a punt de sortida. D'aquesta manera, es reconeixia a les dues poblacions veïnes, que també havien dedicat una via a Lloret, i de pas, confirmar la integració en l'entramat urbà d'aquestes antigues carreteres.

Però a l'hora de nomenar un carrer no sempre plou a gust de tothom. A vegades un bon gest té una mala interpretació, com el cas de l'agermanament de Lloret a Cúllar (Granada). Després d'acordar-se en el ple  del mes de febrer de 2004 que les dues poblacions s'agermanaven, es pretenia canviar un carrer existent - el Carrer de Jardins- pel Carrer de Cúllar. El mes de setembre s'encetà per part dels veïns del carrer afectat una campanya per a evitar la substitució nominal i el ple del mateix mes va ser molt intens en aquest sentit. Finalment, com a solució, a la zona de Can Buch, (una zona de nova rehabilitació cedida a l'ajuntament), es crearia el Passeig de Cúllar.

Com s'ha vist als llarg d'aquests escrits, els noms dels carrers permeten veure l'evolució social, política i cultural d'una població. En parlen del passat, sempre, una passat que queda desdibuixat amb el pas del temps. Per exemple, algú en sap qui era en Romà Barnès, o Josep Alemany a l'actualitat? O els compositors de sardanes o pintors que són abundosos però són desconeguts pels transeünts que discorren pels seus carrers? Veritablement, a dia d'avui, nomenar carrers s'ha convertit en una labor oficial que ha de congeniar bona voluntat, coneixement i consens entre les institucions i la ciutadania.

---

(1) Plenari de maig de 1978.

(2) A aquest respecte, el cas més curiós és l'actual carrer de Vicenç Bou, que amb anterioritat, havia estat de Travesía de los Jardines, calle Padre Buenaventura Leal i de Lope Mateo, durant un període de 10 anys, tal i com es queixava un veí a les planes del Lloret Gaceta (1 d'abril de 1980)

(3) Als anys 80, encara s'anaven executant plans parcials d'algunes urbanitzacions i s'anaven creant nous vials, com el cas de Roca Grossa 2. El Pla General d'Urbanisme de 1985 va tractar de reconduir la situació sobre la base de fets consumats i n'hauria vies amb noms provisionals fins entrat el nou segle.

(4) La decisió de donar el nom a Germinal Ros va ser presa per unanimitat  un any abans. L'atorgament de la plaça a l'Esteve Fàbregas seria feta el 2014 en un ple que va comptar amb el vot en contra de ICV-EUiA per motius ideològics.

(5) El carrer dels Perills. Punt Avui, 13 de maig de 2015. [Consulta en línia 05/08/17]. També podeu saber-ne més a La cooperativa Unión Lloretense. Una primera aproximació, del mateix autor, dins de Quaderns de la Selva, núm 20, 2008. Consultable en línia. 

(6) Antics alumnes d'aquest centre van demanar que la plaça portés el nom de la comunitat religiosa dels germans maristes que administraven el Col·legi Nostre Senyora de Loreto. Hi va estar en funcionament des de 1902 fins el 1920. Aquest tenia l'entrada per carrer de l'Esperança i la magnòlia s'eixia, juntament amb palmeres, al centre del pati, a la part posterior de l'edifici. La Plaça dels Germans Maristes s'inaugura el març de 1991.

Llegir-ne més...

Raül Roviralta, marqués de Roviralta de Santa Clotilde

El periodista i historiador gironí Pau Lanao fa una aproximació a la figura de Raül Roviralta i Astoul, marquès de Roviralta de Santa Clotilde en aquest article publicat al Punt Avui (1). Aquí s'hi reprodueix una part del mateix, amb notes que ajuden a aprofundir en aquesta personalitat tan vinculada a Lloret com va ser la del doctor Roviralta.

"(...) No volem fer un tractat sobre Renaixement, però sí remarcar que el protagonista de la nostra història, Raül de Roviralta i Astoul (2), marquès de Roviralta de Santa Clotilde, igual que (cardenal) Hipòlit II, va voler explicar al món que ell era un home de fe i diner. Potser mai havia oblidat que, essent un nen, el seu pare, Teodor Roviralta i Figueras, es va escapar de la casa paterna de Molins de Rei, va anar a peu a Barcelona i, d’estranquis, es va embarcar per fer les Amèriques. L’enyorament va fer tornar l’emigrant a Catalunya convertit en un ric personatge que no s’ho va pensar dos cops quan Salvador Andreu i Grau, més conegut com el Dr. Andreu, li va proposar urbanitzar els terrenys de Collserola que pujaven al Tibidabo. Va posar cinc mil duros en la societat i d’allò no tan sols va néixer un parc d’atraccions que encara perdura, sinó que va comprar una masia, un antic convent que amb l’ajuda de Joan Rubió Bellver va transformar, la casa coneguda com el Frares Blanc, en un manifest de futur.

A l’Argentina Teodor es va casar amb Sofia Astoul, amb qui va tenir quatre fills –Raúl, Emili, Susanna i Sofia–, als quals va inculcar un esperit emprenedor que va portar el primogènit, nascut circumstancialment a París (1892), a convertir-se en un dels empresaris de referència de Catalunya, que va assolir l’èxit en sectors industrials com ara l’automobilístic –la família, amb els Andreu i els Sagnier, van donar suport a Josep Maria Armangué, un dels impulsors dels down-cars, i va ajudar a constituir la Fábrica Nacional de Autociclos David– i sobretot el farmacèutic.

Obres de construcció dels Jardins de santa Clotilde. 1925.
 Font: Fons Martínez/SAML

El 1923, Raúl Roviralta, que havia estudiat medicina a la Universitat de Barcelona, es va associar amb Ferran Rubió i Tudurí per fundar Laboratoris Andrómaco –el nom d’un dels metges de Neró–. Es van fer d’or. La Glefina, un tònic reconstituent a base d’oli de fetge de bacallà endolcit amb sucre cremat, indicat contra el raquitisme i la malnutrició, va tenir un èxit immediat, esclatant, que va generar un procés de creixement imparable d’una companyia que el 1926 ja tenia sucursals a Barcelona, Madrid i l’Argentina i obria nous mercats a Cuba, Lisboa, Mèxic i Montevideo. Tot i que el 1939 els dos socis es van separar, van impulsar grans obres a la Costa Brava i a Menorca. Raúl Roviralta va acabar de consolidar un projecte iniciat el 1917, després d’una primera visita a Lloret, quan l’octubre del 1918, amb la intenció de fer-hi uns jardins i una residència inspirats en Villa d’Este, va comprar set vinyes a la zona de la Boadella. Al mateix temps, Ferran Rubió i Tudurí va adquirir una finca de 208 hectàrees al nord de Menorca, Mongofre Nou.

Tornant a la Costa Brava, Roviralta va encarregar el disseny dels jardins a Nicolau Rubió Tudurí (3), germà del seu soci Ferran. El 1921 es van fer les primeres plantacions, abans s’havien mogut terres, format escales i aplanat terrasses. El 1926 va quedar enllestit el projecte de Rubió i va néixer una altra manera d’entendre l’espai i la natura. Després de la marxa de l’arquitecte paisatgista, que no va tornar mai més, l’estreta col·laboració entre el propietari i el matrimoni format pel pintor Domènech Carles i Rossic i l’escultora Maria Llimona, filla del prominent escultor, especialment pel que fa a la decoració escultòrica, les plantacions i el mobiliari dels jardins, va donar a la finca el caràcter definitiu.

Casat amb Clotilde Rocamora i Rosés, filla de dues grans nissagues de la capital catalana –els Rocamora, enriquits amb la fabricació i l’exportació de sabons, i els Rosés, industrials tèxtils amb forta implicació a Cornellà de Llobregat–, Raúl Roviralta va tenir quatre fills: Clotilde, Teodor, Alexandre i Raúl. En aquell moment la vida li anava de cara. El terreny s’havia repoblat amb xiprers, pins i eucaliptus, quan el va colpejar la tragèdia. El 27 de maig del 1927, a la una de la matinada, Clotilde Rocamora va morir, als trenta-dos anys. Les cròniques expliquen la desesperació d’un home que per perpetuar la memòria de l’esposa va canviar el nom del paratge, va passar d’anomenar-se La Proa a Santa Clotilde, i un any més tard va trobar consol casant-se amb Odila Arens, nascuda a São Paulo i filla de Fernando Arens i Lavínia de Oliveira Caldas. El 31 de juliol del 1999, la que aleshores era marquesa vídua de Roviralta Santa Clotilde va declarar que el 1928, quan a l’estiu anaven a la finca, dormien al ras i també que després de tornar d’un viatge de tres mesos van encarregar a Domènec Carles la decoració del jardí i la construcció d’una casa.

Família Roviralta, 1930. Foto Emili Martínez. Font: SAML

La cronologia marca que el juny del 1926 es va aixecar l’arc de l’entrada, el 1927 es va continuar amb la plantació del jardí i un any més tard es va començar la mansió principal, seguint un plànol de Rubió però modificat i adaptat al paisatge per Domènech Carles. En un article publicat el 2001 al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Joan Bassegoda puntualitza que el 1922, per decorar el jardí, Roviralta va comprar la primera estàtua, un nen amb un corn marí. El 1926 va adquirir a Itàlia els caps de Minerva i Hèrcules i, el 1928, quatre bustos i un nen amb un tritó; el 1929, les estàtues de la Prudència i la Justícia, comprades a París, i sis mesos després, deu bustos romans. El 1934 es va acabar la casa gran.

Començava un nou temps. Raúl Roviralta va decidir treballar per una societat més justa i així, el 1932, a Barcelona, va crear l’escola d’assistència social per la dona, i a Lloret va impulsar múltiples iniciatives, com ara instaurar donacions per repartir entre les vídues amb fills o els pescadors més grans i amb menys recursos; va promoure les cantines escolars, les revisions mèdiques a les escoles, i cada diada de Reis, una tradició que es va mantenir fins poc abans de la seva mort (1979), repartia joguines entre els vailets més desfavorits.

Com va publicar la revista Aires Lloretencs el 15 de gener del 1934: “La menudalla, acompanyada dels seus respectius mestres... fou traslladada a la finca del Dr. Raül Roviralta.... I no us cregueu que fossin gens pobres els reis del Dr. Roviralta, no, car varen tocar no res menys que tres joguines a cada infant.” Va afavorir l’obreria de Santa Cristina (4), “la Talia Lloretenca”, va impulsar la festa del llibre i es va guanyar fama de filantrop, una condició que el 1935, en ple Bienni Negre (5), li va valdre ser nomenat conseller d’Assistència de la Generalitat de Catalunya. L’any 1937, alhora que el govern de Companys protegia Santa Clotilde, des de l’altre costat, el franquista, Roviralta va publicar l’assaig Los problemas de asistencia social en la Nueva España, tot un manifest imbuït pel nacionalcatolicisme en què preconitzava incrementar la labor benèfica i la caritat organitzada. Era el camí cap a la salvació i així, reconeixent els mèrits, el 1952, el Vaticà li va atorgar el títol de marquès de Roviralta de Santa Clotilde.

Carles Sánchez Runde, que del 1958 al 1979 va ser el seu secretari particular, va puntualitzar que el marquès va construir el jardí sense plànols ni predisposicions prèvies. I en una entrevista publicada el 1964 a la revista Tramuntana, Roviralta assegurava que antiquaris de Londres, Nova York o París estaven interessats a comprar la seva col·lecció de vaixells en miniatura, recordava que les tropes de la República havien ocupat la casa i acabava dient que Santa Clotilde no podia morir mai. El seu escut heràldic porta la divisa “Robur in fide”(“La fortalesa està en la fe”). La fe que va fer que en Raúl Roviralta complís el seu somni i que Clotilde Rocamora fos la musa inspiradora dels jardins de Lloret."

---

(1) Punt Diari, 3 d'agost de 2017. [Consultat en línia 04/08/2017]

(2) Va néixer el 1892 a Paris i morí a Madrid el 1979. És enterrat a Lloret, a petició seva, al panteó familiar del cementiri lloretenc.

(3) En una carta al director del diari madrileny ABC, amb data del 30 de març de 1992 [consulta en línia 04/08/17], la viuda d'en Raül Roviralta, l'Odile Creus de Roviralta, exposava en to de queixa de que sempre s'ha atribuït enterament disseny dels  jardins de santa Clotilde a Nicolau Rubió, obviant el treball realitzat en la seva materialització per part del seu marit.

(4) De 1933 a 1935 seria en Roviralta l'arrendatari de l'Hotel Restaurarant de Santa Cristina. Va modernitzar les instal·lacions amb intenció de convertir el lloc en un indret d'atracció turístic internacional. 

(5) Hi seria al càrrec de conseller durant uns mesos (de maig a novembre) com es pot comprovar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 1935.

(6) Abans i després de la guerra civil, el doctor Roviralta va crear colònies d'estiu per a nens i nens provinents de famílies sense recursos. L'Esteve Fàbregas, en un escrit panegíric dedicat al filantrop, deia "Molts deuen recordar també les cantines escolars i els reconeixements mèdics periòdics i gratuïts per als nens i nenes de les escoles, que funcionaren anys endarrere per obra del senyor marquès, el subministrament de "Glefina" als infants als qui convenia prendre un reconstituent; i els populars "Reis de can Roviralta" on repartien joguines als petits de Lloret, en gran nombre. L'any 1936 passaren de quatre-cents"(Lloret Gaceta, núm. 173, 25 de gener de 1979, pp.5 i 6)

+ INFO:
La revista D'ací i d'allà va dedicar unes planes del seu número 176, de l'any 1934, a mostrar l'interior de la villa del marqués de Roviralta de Santa Clotilde
El podeu veure aquí

Llegir-ne més...

Carrers de Lloret (VI)

Lloret entrarà als anys 70 amb dubtes sobre el seu model turístic, ja molt qüestionat per presentar símptomes d'esgotament i pels seus efectes perniciosos i descontrolats sobre el paisatge i sobre la societat. En el transcurs d'aquests anys, i fins el pas de decenni, també s'hi sumarà profunds canvis socioeconòmics i moltes incerteses polítiques,  que es veuran culminades amb l'aprovació de la constitució el 1978 i el nou ajuntament democràtic sorgit de les urnes l'abril de 1979.

El nucli central de la vila queda consolidat i el plenari de l'ajuntament acorda la designació de nous carrers en els llocs ja urbanitzats de la Riera, sector de la Pedrera, Fenals i la secció entre plaça Villa de París i l'avinguda de 2 de Febrer (1):

Costa de Carbonell (ja existia el pla de Carbonell, com a carrer); Constantí Ribalaigua (es comenta que va ser col·locada una placa al·lusiva que deia Calle del Barman Constante (2) i que seria modificada perquè creava malentesos); Josep de Togores, pintor estiuejant a Lloret durant molt de temps; un carrer per al músic Isaac Albéniz; Plaça de (mossen) Pere Torrent; carrer d'Enric Granados, compositor català; i el carrer d'Aiguaviva.

També s'assignen els carrers de Santa Isabel, carrer de les Puntaires i Plaça Mil·lenari, nom aquest últim que recorda les festes del mil·lenari de la vila el 1966. El poeta Lope Mateo, molt vinculat a Lloret, tindrà un carrer al centre, des de el carrer del Padre Buenaventura Leal fins a plaça Pere Torrent. L'escriptor lloretenc Felicià Serra i Mont donaria nom a un carrer recent, després de fer-se l'hotel Anabel, al lloc conegut com antiga horta d'en Torras. Un altre lloretenc, en Josep Macià Roca (1901-1969), empresari, se'l recordarà a un carrer del sector de La Caleta. En aquest mateix ple n'haurà consens en anomenar  Mirador de Mallorca l'esplanada d'Es Vano, on l'any 1955 es descobrí la placa que commemora els 100 anys de l'opera Marina.(⤇)

El tenor Hipòlit Lázaro, famós intèrpret de l'opera Marina, s'hi li dedica el carrer que sortia de la carretera de Tossa cap a l'avinguda Magnolia. (3); un pintor paisatgístic, molt volgut a Lloret, on passava sovint els estius, era Francesc Torrescassana (4), que donaria nom al vial comprés des del carrer Felip Gibert a la carretera de Tossa, junt al parc del col·legi hispà-francès.

Fenals s'havia desenvolupat força i presentava carrers ja preparats per ser batejats, com el carrer Pere Codina i Mont, actor lloretenc; l'empresari Narcís Macià i Domènech (5); carrer Pla de Fenals; carrer Río de la Plata;  i carrer de las Antilles. Amb aquests noms vinculats i relacionats amb Amèrica, s'enceta el costum de denominar amb noms d'indrets, ciutats i personatges d'Amèrica les vies públiques del veïnat de Fenals.

Puigventós era conegut com a Barri de la Càndida, la primera persona que s'establí en aquella zona aïllada, darrera del cementiri i l'ermita. Ara, amb els noms de carrers col·locats, hi recorden que són un barri plenament de Lloret: carrer de sant Quirze, carrer de Puigventós i carrer de sant Ramon (6).

També hi hauria el carrer dedicat a la memòria de l'indià Nicolau Font i Maig,  a la pujada cap a sant Pere del Bosc. L'investigador Alexander Fleming per al carrer paral·lel a l'avinguda Roca Grossa; recordant la vella riera, a prop de l'escorxador (actual Puntet) , hi haurà el carrer dels Prats; per una altra banda el carrer de travessia de Marina passarà dir-se de Calafats, en tant que el carrer de Parroquia de sant Juan canviarà a carrer de Sant Juan (7)

Postal anterior a 1977, amb presència de carrers franquistes . Font: www.picclick.de/Ebay

A partir de 1974, amb l'entrada com a  regidors pel terç familiar (8) d'en Jordi Martínez i en Joan Domènech, ja es comença a manifestar-se les necessitats de canvis que ja s'albiraven a l'horitzó polític i social de l'Espanya franquista. A partir de 1975, els carrer es comencen a retolar progressivament en català. El 19 d'octubre del mateix any es descobreix la pedra que bateja l'indret on s'aixeca el monument commemoratiu del pubillatge sardanístic de la vila el 1971, prenent el nom de plaça de la Sardana.

Sens dubte, les transformacions més importants dels noms de les vies urbanes lloretenques tindrà lloc quan en Jordi Martínez és escollit alcalde el 1976. En sessió plenària municipal del 18 d'agost de 1977 es pren els acords per eliminar els noms imposats durant  la dictadura (9):

Avinguda de 2 de Febrero es dirà Avinguda  Pau Casals;  la plaça del Mil·lenari recupera el seu nom després de ser-ne Plaza Carrero Blanco (10); Buenaventura Leal passarà a ser carrer de Lope Mateo; Martí Catasús i Blanch seria substituït per la figura de l'excalde lloretenc Narcís Fors Oliver; la Vía del Caudillo passa a carrer de la Vila; la Plaza José Antonio, davant de l'ajuntament, es dirà plaça de la Vila; la Avenida 18 de julio portarà el nom del capità de la marina mercant i empresari Just Marlés Vilarrodona; i finalment, el Paseo de la Carabela serà coneguda com a Passeig de Manel Bernat i Carreres (1896-1957), metge i director de la Torre Campderà.

Però amb tot, es volia passar plana respectant certes sensibilitats polítiques que encara hi eren presents i no estranya la negativa del consistori lloretenc a la petició per part del PSUC de posar el nom de  president català Lluís Companys a una plaça al barri de Mas Baell, l'any 1979. Es raonava la desestimació per la necessitat de neutralitat ideològica i consens i no posar noms de polítics als carrers (a excepció de fills de Lloret) , per a satisfer així a tothom i mantenir l'entesa (11)

Amb l'entrada del nou ajuntament escollit democràticament l'abril de 1979, el president afusellat el 1940 tindrà la seva plaça. A partir de llavors, el nomenclàtor de Lloret, com a nucli urbà, i les urbanitzacions, hauran de posar-se al dia de manera ordenada i clara, ja no tan sols per normativa, sinó que el plantejament  urbanístic de la vila també ho demanava.

---

(1) Ple de l'Ajuntament de Lloret de Mar, de 10 de maig de 1973. Font: SAML

(2) Constante era tal com l'anomenava Ernest Hemingway al propietari i barman de El Floridita, a la capital cubana, als anys 40 i 50. En una de les seves novel·les, Islands in the Stream, de 1970, es pot llegir:"Había bebido daiquiris dobles muy helados, de aquellos grandiosos daiquiris que preparaba Constante que no sabían a alcohol y daban la misma sensación al beberlos que la que produce el esquiar ladera abajo por un glaciar cubierto de nieve en polvo y luego, cuando ya se han tomado seis u ocho, la sensación de esquiar ladera abajo por un glaciar cuando se corre ya sin cuerda"

(3) L'any 1975, quedarà assignat aquest nom a l'actual carrer, dintre de un seguit d'actes recordatoris de la seva figura, que comprenia una exposició i el descobriment d'una placa honorifica amb el nom del tenor, en presència de la seva viuda i demés familiars. Avui dia, aquesta placa és desapareguda.

(4) Finalment el carrer seria passat al veïnat del Molí, que començava a créixer de manera molt ràpida.

(⤇) Aquesta placa va ser feta per l'escultor suïs,  resident a Lloret  durant una curta temporada, Horace Tomarkin (1917-1997)
(5) En Narcís Macià i Domènech (1855-1933) té una biografia ben documentada escrita per Carles Macià. Narcís Macià i Domènech (1855-1933) : el llegat d'un lloretenc a Cuba. Col. sa Caravera, 1. Ajuntament de Lloret de Mar, 2017

(6) Càndida Masgrau i Campeny (1915-1975), casada amb Ramon Poch, va ser portaveu de les necessitats i problemes del barri. Es comenta que el carrer sant Ramon va ser una petició seva, en honor del que va estar el seu marit.

(7) Aquest nom de Parroquia de San Juan va ser aprovat l'any 1966. Feia referència a que el terme de Lloret va estar dividit en dues parròquies entre el segle XI i XIII aproximadament: una anomenada de Sant Romà i vinculada a l'església actual de Les Alegries; l'altre, arran de mar i lligada al castell de Lloret. Es creu que va haver-hi una capella a l'interior del recinte murallat.

(8) Els ajuntaments sota el règim franquista eren compostos en terços: una tercera part provenia dels caps de família (terç familiar); l'altre terç era escollit pel sindicat vertical; i per últim, el terç triat entre entitats culturals i professionals. Més informació a la Viquipèdia i a Sàpiens.

(9) Ple de l'Ajuntament de Lloret de Mar, de 18 d'agost de 1977. Font: SAML

(10) Carrero Blanco seria assassinat per ETA el 1973, fet que commocionà les autoritats fidels al règim.  Tot indica que, des del govern civil de Girona, es va fer pressió als ajuntaments gironins per que fessin homenatge al que era president el govern espanyol.

(11) Lloret Gaceta, 11 de gener de 1979, plana 10. Font SAML

Llegir-ne més...

Carrers de Lloret (V)

Acabada la contesa civil, les noves autoritats de signe franquista començaren a esborrar tots els canvis en el nomenclàtor viari de la vila, fins revertir els noms posats els anys anteriors i imposant de nous relacionats amb la dictadura acabada d'iniciar-se al país.

Fins els anys 50, la fesomia urbana de la vila no pateix canvis importants. El mercat immobiliari és actiu i, de manera progressiva, a l'ajuntament entren els primers plans d'urbanitzacions de sectors urbans i periurbans de Lloret. Quan es parla d'urbanització es entès com a la parcel·lació ordenada, el traçat de carrers i la previsió planificada de serveis a incorporar. A tall d'exemple, hi serien els sectors de Can Piera, Can Cadernera, Garbí o Can Lloranes, zones que vorejaven el nucli de la ciutat en ple creixement urbanístic de mitjans de la dècada dels 50 fins finals dels 60.

Al consistori lloretenc n'hi existia preocupació pel ritme constructiu que el turisme imprimia al desenvolupament de la vila. El 1957 s'aprova el Pla General d'Ordenació Urbana, molt conservador i incapaç de preveure l'expansió de les edificacions turístiques i les demandes de sol residencial. El pla posterior, de 1966, volia concitar l'augment de terreny edificable amb el sosteniment del paisatge, insuficient davant l'allau turístic que va portar a Lloret a ser capdavantera com a ciutat de vacances internacional. En aquestes condicions, les edificacions (hotels, pensions i restaurants) brollaven isolats en mig de solars buits, amb carrers sense nom definitiu, ni serveis adequats i amb força problemes amb els torrents que sovintejaven pels antics camins de la vila. 

Al plenari de l'ajuntament del 12 de desembre de 1960, podem llegir la designació dels carrers i vies noves, feta amb caràcter d'urgència donat que es tenia que fer el cens de persones i habitatges l'any entrant (1):

Lloret, finals dels 50. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (⍟)

"Calle del Norte, a la que va de la calle de la Fàbrica a la del Carmen;

Plaza de San Isidro, a la que parte del Repartidor de San Isidro; (2)

Pasaje del barco, a la que va de la calle Venecia a la Travesía de San Miguel;

Travesía de  J. Llaverias, a la que va de la calle llaverías a avda. Camprodón;

Travesía de la Marina, a la que va de la calle Llaverías a avd. Camprodón (Hotel Adriano);

Paseo de las Acacias, a la que va desde el Hotel Rosamar a Can Lloranas;

Calle San Jorge, desde la avda. 2 de febrero( Sr. Arañó);

Avda. de Fernando Agulló, al paseo de Frente la Riera;

Subida Campderá la que va desde la calle la Riera a Francisco Campderá (3);

Nuestra Señora de Loreto, a la que va desde la Fuente Seca (calle San Pedro) a Avda 18 de Julio;

Avda. de Mistral, en el torrentó de Can Botet;

Calle del Poeta Carner, a la que va desde la carretera de Hostalrich a Tossa (Villa Marcia) al Camino de las Cabras;

Avda. Puig Señorial,  a la que va de la carretera anterior al paseo de la Magnolia;

Calle de Poniente, desde la Riera a la calle extramuros Riera(Sr. Fuchs) (4);

Calle de San Roque, a la que va desde la calle san Pedro al colegio de la Inmaculada;

Calle de Santa Marta,  a la que va desde la Riera a Hotel Villa Garbí;

Calle del Laurel, a la que va desde la calle Santa Marta al puente (detrás Sr. Aymerich);

calle del Pla de Carbonell, a la que va desde la calle Santa Marta a Huerta el Pino;

Calle de las Conchas, a la que va desde la calle Juan Durall a la calle Venecia (lechería);

Calle del Pintor Huguet, a la que va desde la calle Juan Llaverías a Calle Venecia (Hotel San Marcos);

Avda. de la Magnolia, a la que va desde la Finca Maluquer a la Avda.de las Acacias."

Cal ressenyar que les ubicacions personals o de lloc ( Sr. Fuchs, Sr, Aymerich, Hotel Adriano, etc) ajuden a situar els nous elements viaris l'any 1960. En la parla diària es tenia, i fins i tot, molts anys després, com a referent indicador per situar algun carrer que ningú s'en recordava d'on era.

L'entramat urbà s'aniria compactant a partir de la segona meitat de la dècada dels 60. No era tan sols una major presència de planta hotelera i de residencial turística la demandant d'espai, sinó que el creixement de la població comportaria que els antics masos de Can Botet, Can Ballell o Rovira de Dalt es converteixin en zones urbanitzades per acollir edificacions destinades a la gent treballadora provinent de l'emigració.

Coincidint amb el Mil.lenari de la Vila, el 1966, l'ajuntament aprovaria la denominació de 31 nous carrers: (5)
1.- Calle Rector Felip Gibert ( va de la plaza San Isidro a la carretera de Tossa)

2.-Senia del Rabic (va de la calle del Carmen a Torrentó)

3.-Calle del Grao ( de la avenida 18 de julio a calle Cánonigo Domenech)

4.- Carretera de Blanes (va desde calle San Pedro a dirección Blanes)

5.- Carretera de Tossa ( de la calle San Pedro, dirección Tossa)

6.- Avenida de América (va de carretera Blanes a Playa de Fenals)

7.- Carretera de Vidreras ( va de Avenida Puig de Castellet, en dirección a Vidreras)

8.- Camí de les Cabres (actual Camí de les Cabres)

9.- Reina Fabiola (va de Avenida Roca Grossa hacia edificio Roc Gros)

10.- Canónigo Domenech ( va de calle Hospital a la calle Esperanza)

11.- Calle Padre B. (Buenaventura) Leal (va desde calle Torrentó a la carretera de Blanes.

12.- Anselmo Clavé (va desde la plaza de San Isidro a carretera de Tossa Clipper)

13.- calle de Marina (sustituye a la que actualmente se llama de Na Marina)

14.- Avenida Roca Grossa (va de la carretera de Tossa Hotel Santa Eugenia hacia la Urbanización Roca Grossa)
15.- Paseo de La Caleta (va de Avenida Camprodón y Arrieta hacia la Caleta)

16.- Avenida de Puig de Castellet (va desde carretera de Vidreras al Depósito de Aguas)

17.- avenida de Cataluña (sic)(centro Urbanización Mas Baell)

18.- Gerona

19.- calle Barcelona

20.- calle Tarragona

21.- calle Lérida

22.- calle Mas Baell (estas cinco son perpendiculares a la Avenida de Catalunya (sic)

23.-Rovira de Dalt (paralela a la Avenida Catalunya (sic)

24.- Plaza de la Torre (la situada entre el ayuntamiento y Hotel Rosal)

25.- Pujada de les Tres Creus (sic) (la actual subida de Campderá).

26.- Turó de l'Estelat (sic) (va desde carretera de Tossa a Hotel Roger de Flor)

27.- Calle de Juan B. (Baptista) Lambert (va desde Felip i Gibert a la avenida Mistral)

28.-calle Padre Claret (desde avenida 2 de Febrero a Avenida de la Magnolia)

29.-calle del Comercio (prolongación martin Catasús a calle Felip i Gibert)

30.- Paseo del Obispo Bernard Umbert (del camino de Fanals a las ruinas del Castillo).

31.- Parroquia de San Juan (del paseo Bernard Umbert hacia el mar).

Dintre del mateix 1966, la plaça de San Isidro es convertiria en la Plaza Villa de París,  en honor de la capital francesa, amb motiu de la plantada d'un llorer als jardins situats a la Torre Eiffel, com a colofó del Rally París-Lloret de Mar (6)

El nucli de Fenals tindrà al Hotel Rigat i els apartaments Richmond com a pioners en l'edificació del veïnat. L'avinguda Amèrica serà l'eix vertebrador de les construccions futures d'una zona amb grans possibilitats d'ampliació urbanística  que el PGOU de 1966 no podia preveure.

Paral·lelament, la boscúria i terrenys rurals del terme municipal acollirien les urbanitzacions de turisme residencial, en el concepte de ciutat-jardí, amb vistes a compradors nacionals i estrangers. Aquestes urbanitzacions, fora dels ulls oficials, anirien formant-se amb noms propis per a carrers encara indefinits en el seu traçat i formes, topant moltes vegades, amb problemes de permisos per a obres i escomeses de serveis que perdurarien fins ben entrats els anys 90.

---

(⍟) Gràcies al fons SACE  dintre de la  Cartoteca Digital de ´l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, es pot observar l'evolució de Lloret des de finals dels 50 fins els 80. Es pot consultar en línia
(1) Ple de l'ajuntament de Lloret, 12 de desembre de 1960: Font: SAML
(2) Tatxat a l'original.
(3) Tatxat a l'original.
(4) Hi havia Extramuros riera i Extramuros plaza com a denominacions, primer com un espai ubicat en descampat o disseminat; posteriorment, serien absorbides per el nucli de la població convertint-se en carrers que desapareixerien a partir del re-ordenament del nomenclàtor de 1979-1980 feta per en Germinal Ros.  Es deien extramurs, en el cas de Lloret, perquè hi havia assentaments de població fora dels murs que envoltaven els horts i camps, al costat de camins veïnals de carro o que n'eren de privats.
(5) Ple de l'ajuntament de Lloret, 10 de març de 1966: Font: SAML
(6) Vegeu la revista Tramontana, exemplar de l'1 de maig de 1966, planes 12-16. Disponible en línia

Llegir-ne més...