El 1987, després d’anys sense les curses regulars que complementaven els actes festius, les regates de llaguts han esdevingut una tradició recuperada i un esport d’alta competició, dintre i fora de les nostres contrades.
El llagut
 |
| El llagut tradicional ( * ) |
L'embarcació que serveix de base a la regata és el llagut (o llaüt), derivat dels utilitzats antigament per a la pesca o per el transport de mercaderies. En portava aparellat un arbre únic per a una vela llatina. A Lloret, sense aparells, es deien caros (1), únicament propulsat per la força dels rems i que se'n veuen, amb petites variacions, per la processo del 24 de juliol. Aquestes barques eren emprades per a calar l'art.
La progressiva introducció del motor i de l'adopció de l'art de pesca d'encerclament anomenada teranyina (que n'obligà a canviar el tipus d'embarcació, més gran i pesada) va arraconar el llagut com a mitjà de treball dels pescadors lloretencs.
El llagut actual emprat a la festivitat de Santa Cristina i altres regates locals és una adaptació moderna del vell caro. També se'l anomena llagut català. En té una eslora de de 7,40 metres i un pes mínim de 250 kg. Per fer-la lleugera i resistent, l’embarcació és feta amb fibra de vidre i polièster i disposa la seva bancada per a 8 vogadors més timoner.
A més d’aquest tipus de llagut, la necessitat d’unificar els eslores i dotacions de les embarcacions per a competir entre poblacions i comunitats autònomes, en sorgirà el llagut o llaüt mediterrani. Amb unes mides consensuades entre les diferents federacions de rems, aquesta barca fa una eslora de 8,50 metres i amb un pes mínim de 150 kg. Pot tenir 6 o 8 tripulants a més del timoner, segons el tipus de competició.
S'amorra, amorra
Una de les activitats principals de la festa de Santa Cristina és la processó de la imatge de la patrona per mar des de la platja de Lloret fins el santuari.
El fet de fer curses per arribar de primeres a la platja provenia de la necessitat de ser al capdavant de la venda del peix capturat i treure un bon preu. Les rivalitats entre tripulacions es deixaven notar als moments de les festivitats d'arrel marinera de tot el litoral de llevant.
 |
Instantànies de la processó entre 1912 i 1915.
Fonts diverses (* *) |
Amb la celebració de la festa major, aquesta sana pugna per arribar primer a la platja de santa Cristina cobrava una especial significació entre els patrons i tripulacions de les embarcacions. Varar la barca abans que ningú suposava honorar a la santa patrona.
Es desconeix, de manera documentada, el moment en que va sorgir el “s’amorra, amorra” a la festa gran lloretenca, però hi un esment al treball d’en Josep Galceran, a finals del segle XIX titulat
El santuario de Santa Cristina de Lloret de Mar. Bosquejo histórico - descriptivo (2) Aquest autor, secretari de l’ajuntament de Lloret i apassionat de la història de la vila, detallava així aquesta activitat:
“(...)Es su primera operación ponerse las barcas paralelamente á la playa y a conveniente distancia entre sí guardando cada una el lugar establecido por la costumbre, es á saber; (principiando por el Oeste) San Antonio, San Pedro, Ayuntamiento, Santa Cristina, Ses obreras, San Telmo, San Roque y San Isidro. El Almirante, de pié en la popa de la Capitana, observa sus movimientos y trasmite las órdenes donde conviene. Aléjanse, procurando mantener dicha paralela, lo cual observado desde la orilla del mar produce el mayor efecto. (...)
(...)No cesan los patrones de advertir a sus remeros que no se duerman, aviso que huelga por lo ocioso. Buen cuidado se pasarán ellos en no dormirse y en hacer sobrehumanos esfuerzos para atracar los primeros. Hasta los más ancianos se preocupan por ello en gran manera. Y eso que no ignoran que no deben triunfar ellos, sino Se s Obreras y pues aparte de la propia velocidad de esta embarcación, no descuida nunca su dueño, en Badó Rayné, escoger muy anticipadamente el personal de remeros, acudiendo a Blanes si es necesario, deseoso de que sea para él la victoria y no pierda el seu caro la fama ganada en tan buena lid; pero no importa, se contentan con ser los segundos, terceros etc., en una palabra, con no ser los últimos. (...)
(...)Los muchachos y grandullones van y vienen por la arena gritando ¡morra! ¡morra Sa Relliquia!; ¡morra!, frase lloretense de pur sang que va cayendo en desuso. Oyese de súbito un aplauso nutrido y prolongado. Es señal de que alguna embarcación ha tocado la orilla. Sábase ya quien ha ganado. La victoria es puramente moral. No gana el vencedor ninguna gratificación pecuniaria, efectos ni otro premio. Basta ser el primero en atracar y esto por si sólo ya enorgullece a los remeros de la embarcación y sobre todo al dueño ó patrón de ella, que no cabe en la piel de gozo.”
És molt plausible que els llaguts acompanyessin a la processó marítima des d’antuvi, però sembla més proper en el temps la intenció de tripulacions i patrons pescadors de bogar en una cursa cap a la platja de Santa Cristina. Deia Galcerán que el llagut guanyador s’emportava un be, costum que s’havia perdut temps enrere.
El “s’amorra, amorra” és el crit dels tripulants al competir per a varar primer l’embarcació a la sorra de la platja de l’ermita, on la processó amb la relíquia de la santa ja hi havia arribat. La cursa pròpiament dita agafa com a referencia per a la sortida el campanar de Sant Pere del Bosc (3) Hom es canta la Salve, amb els rems en alt en senyal de respecte i, a la ordre de la nau capitana, s’inicia la disputa dels llaguts per tocar terra.
Avui dia, el “s’amorra, amorra” es disputa en dues tongades: d'anada per a la secció masculina i a la tornada per a la secció femenina per cadascuna de les embarcacions participants.
La recuperació de les regates de llaguts
A principis dels anys 30 del passat segle encara es podia veure llaguts engalanats per a la festa que lluitaven per aconseguir l’honor de tocar primer la platja de Santa Cristina. Arran de l’esclat de la guerra civil, ja no es tornarà a pensar en la celebració de la cursa dintre de les festes de la santa patrona.
El 1951, des de l’Obreria de Santa Cristina, es tracta de posar el basament de recuperació d’aquesta antiga tradició. Però no serà fins el 1987 quan aquest intent de retrobament amb una cursa tan volguda tingués èxit.
Lloret (4), a l’igual que ho va fer l’entitat transfronterera Cap de Creus-Cap de Sant Vicenç, va decidir que els llaguts haurien de formar part, un altre cop, de la tradició marinera de la vila. Des de l’Obreria, en la figura del seu dirigent Joan Domènech i des de la Confraria de Pescadors, amb Joan Sala Lloberas com a patró major, aplegaren esforços per posar en marxa aquesta iniciativa de retrobament amb una embarcació tan antiga com el llagut o caro.
Se n’escollí els Tallers Nicolau de Sant Carles de la Ràpita, per a la fabricació dels llaguts, fets amb nou materials i disposat per a vuit remers. El cost de les naus rondaven llavors en torn el mig milió de pessetes. L’Obreria de Santa Cristina (es forma com a club de rem el 1996), l’Ajuntament de Lloret de Mar, el Gremi d’Hotelers de Lloret de Mar i la Confraria de Sant Elm de Lloret de Mar van ser els quatre primers llaguts que feien acte de presència a la processó i a les regates de 1987. Les embarcacions serien batejades amb noms ( i renoms) de pescadors i mariners coneguts a la vila.
La idea va ser tan ben acollida, que ’any 1988 ja es comptava amb quatre llaguts més, que representaven les entitats lloretenques del Club Nàutic, Confraria de Pescadors, Club Marina Casinet i l’Associació “Es Vano”. Aquesta darrera entitat es composta per dones i va ser pionera en l'associacionisme femení a la població. Es Vano es constituí, en un principi, per comprar i tripular un llagut i ser part de les regates durant les festes d’estiu.
El 1999 es crea el Club de Rem Sant Romà, completant el quadre de llaguts participants.
Els llaguts esdevenen esport
De manera imparable, vogar en un llagut es convertí en una opció més de l’ampli ventall d’esports practicats a la ciutat i cada cop n’havia més demanda per d’integrar-se en equips i dividir en categories, que comprenien des d’infantils fins a sèniors, tant per a dones com a homes.
Es comença a realitzar curses, més enllà de la tradicional regata del “s’amorra, amorra” i aprofitant la bonança estival es creava la primera lliga de llaguts lloretencs els anys 90, amb la participació, també de poblacions veïnes, que tot just, encetaven la seva aposta per aquestes embarcacions.
De seguida, sorgirien dos grans inconvenients: l’emmagatzematge i guarda del llagut i el seu transport, en especial, a altres indrets de la geografia catalana, dos problemes que s’anirien solucionant amb el temps (5)
A Catalunya es desenvolupament dos lligues de rem en funció de la bancada que posseïen les embarcacions. D'una banda, Lloret i altres localitats tenien com a base llaguts de vuit més timoner. A una altra banda, en especial al nord del país, era habitual competir amb 6 remers. S'ha d'esperar fins el 2005 quan la Federació Catalana de Rem unifica tot el rem de banc fix i posa com a estàndard el 8 més timoner, propi de les embarcacions lloretenques.(6)
Al 2005 també s'unificarà el tipus de llagut existent en altres indrets de la costa mediterrània per a realitzar competicions entre diferents regions marítimes. A les terres de l'Ebre s'utilitzava les anomenades muletes. A les costes balears navegava el llaüt mallorquí.Al País Valencià i a Murcia hi trobem el “falucho” i a Andalusia, especialment a Màlaga, la “jávega”. Cal assenyalar-ne el treball des del Club de Rem per fer realitat aquesta embarcació comuna que serà coneguda com a llagut mediterrani
Durant la passada dècada, el rem en llagut arriba a la seva maduresa com esport de competició. El club de Rem Santa Cristina destacarà per la seva activitat en promoció d'aquesta activat de mar, tant per la seva participació en competicions a tot els nivells, com en el nombre de fitxes federatives (7)
Tripulacions i llaguts lloretencs han estat protagonistes d'esdeveniment esportius i culturals de gran rellevància. Per ressaltar-ne un parell podem fer memòria de la incorporació del llagut comandat per les vogadores sèniors del Club Nàutic al Vogalonga el 2005 a Venècia; i també, la travessia Lloret de Mar- Ciutadella de Menorca realitzada el 2017 per un equip de 12 vogadors del Club de Rem Santa Cristina.
(1) Segons el GDLC de l'Enciclopèdia Catalana, defineix caro com " Embarcació menor de pesca, amb el buc en forma de U i amb escues, sense pal, coberta ni corredor, propulsada a rem i sense buguera ni embornals ni muleta".
(2)
El santuario de Santa Cristina de Lloret de Mar. Bosquejo histórico - descriptivo era el treball de Josep Galceran (1847-1892). Va ser publicat a la Revista de Girona, entre novembre de 1891 fins juliol de 1892. L'autor va morir abans de veure publicat íntegrament el seu treball , deixant anotacions en esborrany que s'hi afegirien per terminar l'obra. Es pot
consultar en línia, unides les diferents planes en aquest enllaç.
(3) Sant Pere del Bosc havia estat seu de la confraria del mateix nom. Aquesta associació tenia un caire professional, ja que el formaven pescadors i mariners. Funcionava com una obreria, consagrada a honorar a sant Pere Pescador, patró de la gent de a mar. Aquesta institució desapareixeria poc abans de 1860.
(4) Veieu-ne la plana web
del Club de Rem de Santa Cristina per a més informació.
(5) Durat un temps va posar-se en marxa l'Associació de Clubs de Rem Lloret-Blanes per a tenir cura d'aquestes i altres qüestions relacionades amb el món de llagut a la vila.
(6)El 1993 la Federació Catalana de Rem reconeix el rem en llagut davant la multitud de clubs creats fins llavors i va crear la Secció de Banc Fix.
(7) Lloret de Mar és la vila de la costa catalana que pot presumir de tenir més de 400 fitxes de remers federats.
