 |
| Font: Wikipedia. Autor: Ersnt Andre |
El monument dedicat a la dona marinera i que corona Es Gurugú, té un seguit de curiositats i anècdotes, totes elles tretes del buidatge d’hemeroteques i documents administratius.
El 1978, els drets de reproducció de la Dona Marinera van ser registrats pel consistori lloretenc i s'ha convertit en un objecte per complimentar les personalitats destacades.
El monument
La Dona Marinera va ser el primer monument en espai públic que va tenir Lloret. El monument que honora en Jacint Verdaguer (L’Àngel, de 1904) i en Nicolau Font i Maig (1911) són al paratge privat de Sant Pere del Bosc. Donada la importància del turisme internacional, es creia que calia donar més al·licients d’interès a la vila.
Inicialment, l’emplaçament proposat per la comissió del Mil·lenari de Lloret (1966) era la roca d’Es Vano, on arran de la commemoració del centenari de l’òpera/sarsuela Marina el 1955 n’hi havia una placa dedicada a Camprodón i Arrieta, treball realitzat per l’artista suís Horace Tomarkin (1917-1997). Persones com l’escriptor lloretenc Felicià Serra i Mont considerava escaient bastir una escultura que recordés a la protagonista de la peça lírica a la part superior d’Es Vano. (1)
El lloc finalment triat, a l’altra banda de la platja per oposició al més que fotografiat castell-habitatge d’en Plaja, era sobre el cim d’Es Gurugú. Utilitzant com a base un antic baluard de vigilància costanera, el juny de 1966 era col·locada la Dona Marinera, una figura en bronze de 2,40 metres, sense comptar la pedra on es troba dempeus. Va ser realitzada per la fundició Ginfer, de Reus, segons motlle esculpit per l’Ernest Maragall i Noble (1903-1991)
 |
| Col·locació del monument. 1966. Font: Facebook/ Recordant Lloret. Foto de Joan Carles Gallart Torras |
Amb tot, l’Ernest Maragall, bon coneixedor de Lloret i amic de l’Esteve Fàbregas i d’en Josep de Tagores, competia amb altre escultor de renom a qui també se l’havia demanat l’encàrrec de donar forma a una figura simbòlica vinculada amb la mar i Lloret. Era en Joan Rebull i Torroja (1899-1981). (2)
Segons es desprèn de la lectura de l’acta municipal del 2 de març de 1966, Rebull i Maragall rebien la petició d’una escultura en bronze anomenada “La Dona Marinera”. El primer va fer un esbós en paper i el segon va proporcionar una maqueta en guix, que a parer del consistori “era el que había interpretado más fielmente el deseo del pueblo de Lloret”. Per igualar les condicions, l’ajuntament va demanar en Rebull que proporcionés una maqueta com va fer el seu rival, cosa que accedia a fer si prèviament li pagaven 50.000 ptes. En aquestes cuites, al final, Maragall, després de polir una mica més el projecte, s’endugué el treball de la Dona Marinera amb un pressupost proper als 300.000 pessetes contra les 400.000 pessetes que ofertava l’escultor Rebull.
La idea de com havia de ser aquesta figura escultòrica ho trobem en paraules de l'Esteve Fàbregas, un dels impulsors de la iniciativa:
Esta mujer mediterránea, arquetipo, esa "ben plantada", junto al mar de Lloret, será doncella, esposa o madre; será a la vez "Marina", "La Doncella de la Costa" o "La Puntaire" ; la mujer fuerte de la Costa Brava o esa pulcra ponentina que "no fa foc per no fer fum".
Esta mujer marinera que ve el mar con esperanza y angustia, es —como dijo Díaz-Plaja— un símbolo extraordinario que no puede morir.Y Lloret de Mar, por la preponderancia naviera y colonial que alcanzó en épocas pasadas, es un lugar adecuado para constituirse en centro de este sentido homenaje.
Bienvenida esa figura de mujer, y que en torno a ella surja la leyenda.
Esteve Fàbregas. Los Sitios de Gerona, 1 de juliol de 1967 p. 4
La creença popular diu que els qui toquin el peu dret de l'escultura tot mirant la mar igual com fa la Dona Marinera veuran fets realitat els seus desitjos. Molta gent deu fer cas de la creença i no només tocant el peu dret sinó també l'esquerre i una mica la cama i també la panxa i, fins i tot, el pit. De tant tocar-ho, el color de l'estàtua és clarament diferent en aquestes parts que en la resta, i especialment els peus, que tenen un color molt més brillant.(4)
Solemne inauguració l'1 de juliol de 1967
 |
| Inauguració de l'escultura de la Dona Marinera, a l'esquerra, i oferiment de la Fulla de Llorer d'or de la vila al ministre de Marina l'almirall Pedro Nieto Antúnez. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats) |
"Nuestra Mujer Marinera será a la vez madre e hija, novia, esposa y hermana de los que fueron y de los que somos ; de quienes en los mares y en las Américas hicieron la fortuna de nuestra villa, y de nosotros, sus sucesores que, apoyados en el prestigio y en la riqueza que ellos crearon, nos toca por senderos muy distintos —los del turismo internacional— continuar su obra y mirar el porvenir con esperanza"Josep Maria Clua, alcalde de Lloret de Mar (5)
El monument seria oficialment inaugurat l'1 de juliol de 1967, quasi bé un any de la seva instal·lació a Es Gurugú. Aquest retard sobre el calendari programat amb les festes de celebració del Mil·lenari no es sap del tot cert el motiu, però és possible que fos una qüestió d'agenda de les autoritats franquistes del moment.
El convidat d'honor als actes de la descoberta del monument era el ministre de Marina, Pedro Nieto Antúnez, present a la vila des del dia anterior i que juntament amb càrrecs polítics locals i provincials assistirien a la missa solemne a la plaça de la Vila (llavors de José Antonio Primo de Rivera) a quarts de 7 de la tarda. Es va fer homenatge als mariners que va perdre la vida a la mar amb el llançament d'una corona de llorer a les aigües de la platja de la vila, amb un especial record de les tripulacions lloretenques dels vaixells naufragats Segundo Romano, Eulalia, Osvaldo y Joven María. En comitiva, les autoritats arribaren al mirador d'Es Gurugú. La fragata Sarmiento de Gamboa realitza 19 salvas d'artilleria, quan l'almirall Nieto Antúnez descobreix l'escultura de la Dona Marinera, la Venus de Lloret, que popularitzaria l'Esteve Fàbregas entre altres.
Al vespre, el ministre de Marina rebria la Fulla de Llorer en categoria d'or, en un banquet ofert per l'ajuntament al Roger de Flor. Aquesta distinció seria la segona, després de ser lliurada, un any abans, al dictador Francisco Franco (6). Tanmateix, Nieto Antúnez seria nomenat membre honorari del Club Nàutic Lloret. (7)
Es Gurugú
Es Gurugú és l'indret on s'assenta el monument de la Dona Marinera. Molt probablement el nom d'aquest indret es remunta a les guerres colonials en territori marroquí que Espanya emprengué a mitjans del segle XIX i que tindrien diferents episodis bèl·lics que culminarien en el Desastre de Annual de 1921
Gurugú és el nom castellà d'una muntanya de més alçaria de la península del cap de les Tres Forques, a la costa nord del Marroc, al costat de la ciutat independent de Melilla. Durant la campanya militar de 1909 o també dita de Segona Guerra de Melilla es produirien forts enfrontaments entre tropes espanyoles i els cabilencs, qui defenien la zona ben resguardats al cim del Gurugú. Els combats van ser molt impopulars a Espanya, i en seria una de les causes de la Setmana Tràgica de Barcelona i altres ciutats catalanes, on l'embarcament de tropes reservistes va generar un seguit de revoltes molt violentes durament reprimides. Des de llavors, el nom de Gurugú es va estendre arreu de Catalunya i era normal que donés nom a indrets, edificis i persones.
 |
| Diverses vistes del baluard on fou instal·lada la Dona Marinera. Foto 1, als anys 80. Font:Ajuntament de Girona. CRDI. Fons Punt Diari. Autoria desconeguda; Foto 2, any 1925. Font: SAML Fons Bernat Montero; Foto 3, també conegut com a mirador, la postal recull una sort de tendal a la part superior de la construcció. Font:Ajuntament de Girona. CRDI-A.T.V., ed. circa 1910 |
A Lloret, Es Gurugú era ocupat per una petita construcció militar de vigilància costanera, integrada a la roca per la part de la platja de Lloret, mentre que a la part de Cala Banys era accessible i es podia distingir la porta d'entrada i dos amplies obertures, tal i com es veu a la foto núm. 2.
NOTES:
(1) Felicià Serra i Mont es queixà de manera dolguda del canvi de parer de
l’Esteve Fàbregas a propòsit del lloc escollit per instal·lar un monument que
recordés la Marina, personatge central de l’òpera del mateix nom. Ho va fer a les planes de la
revista Tramuntana, núm. 39 de l’1 d’agost de 1966, pp. 12-13. Font: SAML
De fet, rondava la idea de fer un monument ja el 1955 i la seva ubicació a Es Vano. A la revista local Lloret Deportivo hi surt explicat l'acte de descoberta de la placa homenatge als autors de Marina, que finalitza amb el parlament de l'Esteve Fàbregas:" El señor Esteban Fábregas Barri, en nombre de la Junta, exaltó las figuras de Camprodón y Arrieta y explicó
el significado de este acto. «Que esta placa y otro día el monumento que la corone — terminó diciendo — cerca del mar que la acaricia con su brisa estival, sea también «un fanal que el mar azota, sin matar su luz jamás» Lloret Deportivo, 6 d'agost de 1955, p.3. Font:SAML
(2) Resulta interesant l’entrevista feta a l’Ernest Maragall a la revista
Lloret Gaceta, núm. 284, de l’1 d’octubre de 1986, pp. 5 i 7. Font: SAML
(3) L’acta del plenari del consistori lloretenc on es pren la decisió a favor
de la proposta de Maragall data del 2 de març de 1966. Font: SAML
(4) Punt Diari, 20 de setembre de 2006
(5) Font: Revista de Girona, 1967, núm 40, pp. 18-20
(6) Les Fulles de Llorer van néixer en el transcurs del Mil·lenari de la vila, el 1966. Algunes d'aquestes plaques honorifiques serien destinades a capitosts franquistes. Van ser-ne retirats aquestes distincions al Ple Municipal del 21 de setembre de 2015.
(7)Arxiu Municipal de Girona. Sitios de Gerona, Los. 30/6/1967. Pàgina 1; i Arxiu Municipal de Girona. Sitios de Gerona, Los. 2/7/1967. Pàgina 1 i 2.
