25 d’abril 2017

Carrers de Lloret (III)

Cap comentari :
L'últim terç del segle XIX es caracteritzarà per una preocupació constant per les vies urbanes, la projecció urbanística de les mateixes i l'encaix en les normes sobre neteja i adreçament de la vila. Des de les institucions estatals i municipals es tindrà cura de les qüestions estadístiques, sempre amb finalitats fiscals, de lleva o policials, per saber cóm es distribueix la població, qui en forma part i qui són els propietaris o caps e família. Aquest afany d'obtenir dades del territori impulsarà, en especial a la següent centúria, un acurada retolació i nomenament dels vials del poble.

Plano geométrico de Lloret de Mar.1878.  Frederic Esteve. (1)
Segle XX
La vila entra a l'era contemporània deixant enrere el passat navilier i apostant per la indústria del suro i els guanys que dona la terra per l'exportació a anglesos i francesos de la patata primerenca i l'explotació de les vinyes.  Són temps de cases d'indianos i de gent acomodada que la que ocuparà la primera línia de mar, a la vila vella, amb construccions d'inspiració modernista, en tant que la població més humil s'agruparà a l'altra banda de la vila, al barri de Venècia.

Planol de Lloret, entre 1908-1918. Geografia General de Catalunya. (2)
A les primeries del segle no hi ha canvis substancials amb la denominació dels carrers, tot i l'important canvi que suposà l'obertura de la carretera d'Hostalric a Tossa, creadora d'una línia territorial divisòria que amb el temps comportaria una lectura econòmica i social diferenciada.

Es mantenen, amb poc increment, els carrers existents en les dècades anteriors. Posteriorment, amb la introducció de noves normes estadístiques que afectaran al padró i al cens, Lloret apareix dividit en seccions, primer, i després en districtes, que es mantindran durant bona part de la centúria. 

Així, tot observant el padró de l'any 1900, apareixen 7 seccions, enumerades sempre de ponent a llevant : La Riera (Barri de la Creu/Tres Creus i riba oest de la riera);  Sant Romà (nucli antic de la vila, des del carrer Santa Cristina fins l'església); Sant Pere (el mateix carrer i vies adjacents), Carme-L'Areny (el carrer del Carme i voltants del Puig); Venècia (comprenia darrera de l'església fins els carrers de ponent); del Mar (tota la franja d'edificis que tocava el passeig, encara sense nom definit) i a la darrera secció apareixen les cases de camp o masos, amb el rètol de "campo" o "diseminado".

Els anys 20 i 30, Lloret coneixerà una expansió de noves edificacions en zones de recent urbanització, que acollien xalets de gent benestant construïts a l'extrem del barri de Venècia  i  sobre la costa d'en Macià i a banda del nou camí l'acabat de fer, no pas gaire, anomenat avinguda de 14 d'abril (3).

Durant aquest període va ser habitual que els noms de carrer fossin un mirall dels fets polítics i socials del moment, al contrari que havia passat a èpoques anteriors. Començarà a ser freqüent la designació de carrers en honor a un personatge important de la vida social i econòmica de la vila o de la política a nivell estatal. A tall d'exemple, existirà el carrer dedicat a Josep Gelats, mort el 1919 i gran benefactor a Lloret (4); o el passeig que s'anomenarà Rambla de Romà Barnés i Mataró, que en deixaria propietats per sufragar la despesa del manteniment de l'hospital de la vila (5). El metge lloretenc Francesc Campderà rebrà homenatge en el carrer de pujada des de la riera en direcció al sanatori mental, fundat per ell mateix. El que va ser president de la I República durant pocs mesos, en Nicolás Salmerón, tindria la seva avinguda al costat de la riera (l'actual avinguda de Just Marlés). El carrer Mayor, principal via de Lloret, es dedicarà al polític i escriptor català Pi i Margall, fins l'any 1939.

També hi hauria espai per a la reivindicació de la cultura catalana a través del passeig (abans passeig de mar) dedicat a la figura del mossèn Jacint Verdaguer (1914), nom que encara és vigent.

A partir de l'adveniment de la II República, la declaració de l'estat català i el conflicte civil, i en especial, l'arribada del franquisme,  les qüestions ideològiques impregnaran la designacions dels noms de carrers i places de la vila, com en veurem en un proper article.


NOTES:
(1) Proposta d'ordenació de la vila de Lloret, seguint el model Cerdà d'eixample urbà, proposat entre 1878-1879. Font: SAML


(2) Imatge extreta de Geografia General de Catalunya, vol. V, dedicat a les comarques gironines. Intervingué a la seva redacció en Joaquim Botet i Sisó. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. La similitud entre el plànol del segle XIX amb aquest, reproduït al treball enciclopèdic de Botet i Candi, indica la idea de progrés urbanístic decimonònic que es mantenia a la corporació lloretenca.



(3) Feta per l'esforç d'un sol home, en Ramon Subirà (a) Paillades, que tot sol va obrir un camí des de l'actual Hotel Rosamar fins la carretera de Tossa. Popularment es va conèixer com a Costa d'en Paillades. El seu primer nom era de Gran Via; posteriorment, el 1931 passaria a ser d'avinguda de 14 d'abril, en commemoració de la proclamació de la II República.



(4) Existien els carrers contigus de Viudas i Doncellas. Aquest darrer quedarà per Josep Gelats, i el seu nom en seria afegit al primer (actual Viudes i Donzelles)



(5) Romà Barnés i Mataró llegà a l'Hospital el grandiós edifici Torre Barnés o Xalet Rosa, amb totes les terres de conreu que l'envoltaven, el qual, l'any 1930, fou traspassat al a Congregació de Religioses de la Immaculada Concepció, les quals hi tenen instal·lat la seva institució des de l'any 1903.
Llegir-ne més...

02 d’abril 2017

La mirada de Tomàs Carreras i Artau

Cap comentari :
La millora de les càmeres fotogràfiques a inicis del segle XX permetrà captar una realitat que no més era possible de reproduir a través de la ploma i el pinzell. Llavors n'esdevindrà una eina imprescindible per descriure al detall la vida d'una Catalunya que es llençava al progrés i convivia amb maneres de viure molt tradicionals que definien una cultura arrelada profundament.

En Tomàs Carreras i Artau (Girona, 1879 - Barcelona, 1954) posarà la seva mirada etnogràfica sobre aspectes folklòrics d'arreu de Catalunya, una mirada convertida en instantànies històriques que mostren el batec social i cultural de la seva època.

Tot una feina cristal·litzada en la fundació de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, adscrit a la càtedra que va publicar el Manual per a recerques d'etnografia de tot Catalunya (1922). Molta d'aquesta feina és ara disponible per a la seva consulta en internet. Dintre del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Cientificas) existeix la plataforma de recursos digitalitzats SIMURG. Gràcies a això, bona part del fons de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya és consultable.  I de Lloret es poden trobar algunes fotografies fetes entre 1920, una petita part, i  de 1928 a la seva majoria, recollint les festes de Santa Cristina i l'activitat dels pescadors amb les seves arts de pesca.

Consulteu en línia en: CSIC-SIMURG. Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya | Recuperación y descripción de material gráfico | Postales






Llegir-ne més...

26 de març 2017

Els carrers de Lloret (II)

Cap comentari :
Gràcies a la documentació jurídica i les al·lusions administratives (censos, lleves,etc) a determinats indrets urbans de Lloret, podem conèixer les denominacions d'alguns carrers de la vila vella i de la seva progressiva expansió en paral·lel a la platja abans de l'any 1700. Aquestes dades van ser recopilades per l'Emili Martínez, gran apassionat de la història local (1).

 La relació de carrers recollits són els següents:


ANTIGA DENOMINICIÓ
UBICACIÓ O NOM CONTEMPORANI (aproximat)
Carrer de la Costa d’en Llosa
Carrer de les Tres Creus
Costa del Castell
Carrer de la Riera
Carrer d’en Roc o del Mavajé del Pou Nou
A prop de l’actual ajuntament
Carrer d’en Guinart del Racó o corral d’en Albertí

Plaça del Pou d’en Surís

Carrer d’en Pujol del Pla o Corral

Carrer de la Plaça o d’en Satany

Portal del carrer de Sant Pere

Carrer de les Ben Lligades o del Gallo

Carrer de la Caganera

Carrer del Portal d’en Puig
Entre el carrer sant Pere i la Rectoria
Carrer dels Cavallers o d’en Bota

Carrer de la Platja del Mar
Av. Just Marlés
Carrer del Portal de la Riera o de la Creu
Entre plaça santa Cristina i plaça Espanya
Carrer de la Iclesia o d’en Davi
Carrer de la Vila
La Carbonera
Església de Sant Romà
Carrer d’en Passapera

Carrer d’en Llansanya

Carrer d’en Gispert

Carrer d’en Puig d’en Mas Vilar

Carrer d’en Soja

Carrer d’en Maig Corder o d’en Gotay


Lloret, plànol de 1679. Font:SAML/Ajunt. de Lloret de Mar

Es pot observar el predomini del nom de persones o d'estructures urbanes (pous, portals, etc.) que designaven els carrers d'una incipient ciutat moderna. L'esment dels diferents portals suggereix la idea de l'existència de portes que tancaven una muralla defensiva en algunes parts de la vila, que a mitjans del segle XIX serien enderrocades per obrir vies i carrers nous amb la gran expansió urbanística viscuda aquells anys. (2)

Arran de la construcció de l'hospital-asil (circa 1448-1461) i l'edificació de l'església de Sant Romà (1522), el barri de La Carbonera agruparà bona part dels mariners i patrons d'embarcacions del Lloret més comerciant. Com assenyala Antoni Maria Aragó (3)  sobre la vila a inicis del segle XVI "(...) es va organitzant, poc a poc, a l'entorn de l'església i del cementiri parroquial, en els terrenys que foren anomenats La Carbonera, on acaben d'edificar la seva casa l'Antoni Andreu, en Domingo Cabanyes, en Bartomeu Carreres, el patró Pere Daví, en Pere Joga i en Guerau Saragossa, entre molts altres."

Creixerà el carrer principal (carrer de la Vila, que en seria conegut durant molt de temps com a carrer Major) en direcció a llevant i allà on els pescadors deixaven les seves barques, l'areny, s'anirà progressivament poblant, amb la construcció de cases humils sobre terra guanyada al mar. Un mar que demanarà ocasionalment el seu espai en diferents temporals, en el que destacaria el sofert per la vila el 1607.


SEGLE XIX

1885.Fragment del Plano de los surgideros de Blanes y de Lloret H. 302A. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya

El comerç amb Amèrica i  l'alliberament amb els lligams de servitud que Lloret tenia amb el Capitol de Girona durant 6 segles, possibilità un creixement econòmic molt notable a inicis del segle XIX i que es perllongarà fins els anys 80 d'aquesta centúria.

La construcció d'embarcacions que es farà ja sobre el que serà el futur passeig Jacint Verdaguer, deixant l'antic grau o port de la vila, en tant que la vella torre de defensa serà enderrocada per deixar pas a les Cases Consistorials (1872) i es perfila una clara diferenciació de classe en els habitatges. Mentre que a la vila vella es construiran cases d'indianos sumptuoses i riques, a l'altre extrem, s'hi establiran gent humil que es dedicava a la pesca, els treballs constructius i l'horta que constituirà el barri conegut com Venècia. Surt així vilavall/vilavella  i barri de Venècia, barris ben oposats, quina rivalitat quedaria traduïda en una frase:"a Venècia mengen brutécia; a Vilavall mengen gall"(4)

A començament del vuitcents (5), la distribució dels carrers de Lloret encara referia a noms de persones: carrer d'en Masiá, de Vilallonga, Suris, Pares, Xifrà...; indrets com carrer del Forn, carrer del corral, Maresma...; alguns carrers seran indeterminats a ulls actuals, com carrer Nueba (sic), Manchana, Boqueras, Bolonda, Pastora, etc. D'aquesta relació, hi figuren carrers que encara són avui dia: Riera (Avinguda Just Marlés, coneguda popularment com la riera, que hi corre a sota); carrer de sant Pere, carrer del Lleó, Carrer Major (carrer de la Vila), carrer  de Sant Josep i ( carrer de) l'Areny, nom aquest últim que recorda allà on s'avaraven les barques dels pescadors (6).

Arran de les reformes de l'administració estatal encetades a partir de 1823, els ajuntaments esdevindrien elements cabdals dels canvis a nivell cadastral i d'informació estadística sobre els habitants (obligació de portar l'empadronament de la població inscrita i resident), i a Lloret, hi tenim el seu reflex als padrons, que a partir de la segona meitat del segle XIX, es faran més uniformes i continuats.  A tall d'exemple, el padró de 1837 agrupava als habitants de la vila en barris: barri de la Riera, barri de Vilavall, barri de la Rectoria, barri de Venècia i barri de l'Areny. (7). 

Seguint la normativa sobre el cens del govern central, datada de 1857 i l'entrada en vigor de la Reial Ordre de 1859 sobre retolació i numeració de les vies públiques, el consistori lloretenc tractarà de harmonitzar el creixement urbanístic amb les continues disposicions estatals en aquesta matèria. L'últim terç del segle és testimoni de la consolidació del nucli urbà, un cop ja desapareguda la torre de defensa i les drassanes que en seran substituïdes per cases i establiments senyorials. Els nom de carrers i places es referiran, en bona part, al santoral, bé perquè existien fornícules amb algun sant o santa a la façana d'alguna casa principal al carrer o bé per necessitat d'identificar les vies sense confusions per part de les autoritats municipals. La pràctica totalitat dels noms de les vies del Lloret contemporani provenen de mitjans i finals del segle XIX, alguns tendiran a ser canviats, tal i com es recull a la següent relació (8):




(1) Font: Fons 510. Martinez-Passapera. S.T: 66.159.1. Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar.
(2) Vegeu l'article d'en Jordi Padilla  L'activitat constructiva privada a Lloret de Mar (1850-1915). Evolució d'un mode de fer ciutat, a Quaderns e la Selva, núm 11, 1999.
(3) Aragó i Cabañas, Antoni Maria: "El desvellatment de la vila" Pregó de les Fires i Festes de Sant Romà, 16 de novembre de 1979.
(4) Cita apareguda al llibre de l'Esteve Fàbregas Lloret de Mar, Ed. Selecta, 1959.
(5) 1808. Empadronament de les lleves i quintes. Font: SAML.
(6) Cal observar que la platja era més estreta que en temps actuals. Les cases s'anirien construint cada cop més a prop del mar, a mesura que aquest semblava recular per les aportacions sorrenques a la platja. En moments de forts temporals, la part més baixa i propera al mar de la vila patia de valent intenses inundacions que arramblaven tot al seu pas.
(7) Vegeu els padrons de 1837 i successius que encara es conserven, al Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar
(8)  Jordi Padilla, op. cit.
Llegir-ne més...

09 de març 2017

Publireportatge del Lloret dels anys 60

Cap comentari :
El turisme a Lloret va suposar tota una revolució que transformà el paisatge humà i natural de la vila. Si a inicis dels anys 50, la presència dels primers visitants francesos i anglesos buscaven sol i tranquil·litat, ja entrats a la dècada dels anys 60 es convertirà en un centre de lleure, platja i diversió nocturna a l'abast de totes les butxaques. 

Lloret va passar de ser un destí turístic assequible a ser un destí barat gràcies a la intensa promoció i comercialització, moltes vegades abusiva i tòpica, dels touroperators. 

 El següent vídeo mostra cóm era el Lloret de la segona meitat dels anys 60.



 

Pujat a la xarxa per en Salvi Manel Trias
Llegir-ne més...

05 de març 2017

Els carrers de Lloret (I)

Cap comentari :
Els nom dels carrers, avingudes i places d'un indret no només indiquen una situació o ubicació dintre de l'entramat urbà. Permeten descobrir l'evolució del poblament a través del temps, com s'agrupen els habitants segons les seves necessitats i com les divisions administratives deixen marques sobre el territori.

Les fonts d'informació provenen, en dates més antigues, dels capbreus i protocols notarials que han arribat fins a l'actualitat. Gràcies a aquests, en descriure els límits d'una propietat, també recull el mapa del voltant, amb els noms oficials i els noms populars, per les persones que hi vivien o per un recurs comunitari com una sènia o camí principal. Els documents relacionats amb el treball dels notaris i advocats, mitjançant testaments, donacions i altres documents jurídics venen a completar la informació que proporcionava els primers cens per carrers i per habitants als segle XVIII i XIX.

La hodonímia estudia els noms dels carrers d'una població i ens ajudarà, dintre del que és possible, comprendre els noms de les vies públiques de Lloret. Aquesta disciplina pertany a l'onomàstica, i del bracet de la toponímia, intentarem amb el seu ajut endinsar-nos a la història antiga i contemporània de la vila.


LA VILA VELLA

A l'antigor, la presència d'ibers i romans a l'actual terme municipal de Lloret és molt dispersa. La cultura ibera feia les seves construccions sobre llocs elevats, fàcilment defensables i aprofitant el relleu del terreny. Així en tenim els poblaments de Montbarbat, Puig de Castellet i Turó Rodó. Però no es pot descartar que sobre el pla hi haguessin habitatges, com mostren les sitges per emmagatzemar el gra a la zona de Venta de Goya.- Papalus.

Posteriorment, a partir del segle I, els romans vivien en vil·les, també disperses per la geografia lloretenca, des de Santa Cristina fins a Canyelles, sense constituir, segons els estudis actuals, algun nucli urbà com la veïna Blanda (Blanes) a prop de la riera. No serà fins a segles posteriors on naixeria la vila medieval de Lloret.

Encara és font de debat si Lloret es comença a fer com a ciutat al barri de les Tres Creus o s'inicia al voltant d'un carrer de pas que constitueix el port de Lloret (1). El castell de Lloret o de Sant Joan dominava un turó entre Lloret i Fenals, i al seu recés s'agruparien pescadors, comerciants i artesans a partir del segle XIII que anirien abandonant progressivament l'interior de la demarcació per fer créixer el nucli de la vila vella. Un cop superades la pesta, les guerres i les males collites del segle XIV, el Lloret que s'obre amb el Renaixement s'expandeix més enllà del carrer de santa Cristina en direcció a llevant. Sota la propietat i jurisdicció del Capítol de la seu de Girona, senyors eclesiàstics de Lloret, la població construeix l'església de Sant Romà i al voltant d'aquesta es configura la vila i neix el carrer que, de manera paral·lela a la platja, acollirà pescadors i mariners, que avui coneixem com a carrer de la Vila (2)

ELS LLOCS REFERENCIALS

La presència i emplaçament de determinats edificis defensius o de culte serviran, dintre del petit espai de la vila vella medieval per fer orientacions o indicacions. També determinats personatges pels seus oficis o la seva importància social  en donaran nom a un lloc de referència dintre de la població. Fora del nucli habitat del port lloretenc, els masos també serviran  per delimitar les propietats i possessions, assenyalant distàncies segons la seva llunyania o proximitat, relacionats amb els camins i rutes entre viles.

Les fonts i pous, les botigues o tendes municipals seran, tanmateix, orientadors de la vida comunitària. Queda, com a exemple recordatori, els carrers de la carnisseria vella o del hospital vell. El primer en recorda la concessió administrativa que es donava per a vendre carn; el segon, rememora la ubicació de l'hospital asil  per a pobres que va existir des del segle XV fins el segle XIX.

Plànol de Lloret de 1779, fet per Salvador Ferrer. Font: SAMLM

Hi ha topònims que es resisteixen a desaparèixer a traves del temps i ha deixat la seva empremta a la memòria col·lectiva de la població de Lloret. Durant segles, la riera ha estat un límit a partir del qual la vila ha anat creixent. La Riera tindrà un nom oficial a partir d'inics del segle XX, ja dibuixada com a passeig arbrat. Es dirà Nicolás Salmerón, en honor del que va ser president de la II República durant uns mesos. Posteriorment, amb l'arribada del franquisme, s'anomenarà de 18 de julio que seria canviat el 1977 a Just Marlés i Vilarrodona, lloretenc que va ser iniciador del moviment turístic a Lloret i capità de la marina mercant. L'altra banda de la riera, amb el barri de les Tres Creus, serà l'avinguda de Ferran Agulló, el periodista que el 1908 batejà la costa gironina com a Costa Brava. Aquesta riera es transforma el 1989 en una gran avinguda després de les seves obres de recobriment. i deixant el nom del capità Marlés per a identificar-la. Però tot i  els canvis polítics i econòmics que ha passat aquest indret de Lloret, encara es coneguda com a "la Riera".



1. Vegeu el llibre Pagesos i homes de mar de Lloret (estudi i edició de capbreu de la Pabordia de Novembre de 1317-1320), de l'Elvis Mallorquí, Col. Es Frares. Ajunt. de Lloret de Mar, 2014

2. Es probable que aquest carrer hagués estat la continuació natural del camí que enllaçava amb Tossa arran de la costa per una banda i, travessant la riera, amb el castell de Lloret i el camí de Santa Cristina, per l'altra.





Llegir-ne més...

05 de febrer 2017

El turisme i l'urbanisme a Lloret (i III)

Cap comentari :
En anteriors articles, hem repassat els plans urbanístics que han estat determinants per a la trama urbana de la població. Però també ha afectat el seu desenvolupament social i econòmic, sense grans àrees marcadament turístiques i amb una zona externa plenament de primera residència allunyada de la concentració hotelera (Rieral, Molí).

L'expansió de terrenys dedicats a activitats de lleure i allotjament hoteler comença amb les zones d'horta al voltant del nucli urbà i de petits xalets d'estiuejants i antigues cases d'indians a la primera línia de mar.

Els anys 30 apareixen pocs establiments d'allotjament per a un turisme internacional que buscava repòs i ambient tranquil en llocs de pescadors allunyats de les grans concentracions urbanes però el suficientment properes per arribar-hi en cotxe o en tren.

Amb l'arribada dels anys 50 i ja superats el racionament (1952) i l'obertura de frontera amb França (1948), Lloret començarà ràpidament a créixer a nivell urbanístic, mentre que la població iniciarà un increment moderat d'habitants prevenients majoritàriament de Catalunya. El turisme arrenca amb força precedida de plans parcials i d'especulació de terrenys que la llei del sól del 1955 i el PGOU de 1957 tractarà, en va, de racionalitzar.

Anys 60, una part en expansió del Lloret turístic.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons TAF.

Tot i estar carregats de bones intencions, el PGOU de 1957 no podia donar resposta a la demanda de sól per a construcció d'hotels nous o ampliacions dels existents. Els primers inversors eren originaris d'altres indrets de Catalunya amb experiència en el sector i aquests construïen hotels de dimensions reduïdes, adaptades als solar urbans de difícil encaix. La gent de Lloret, mentre tant, reconvertia les cases per allotjar turistes de temporada ( i personal turístic) ampliant cambres i fer pujant alguna planta, dintre de les normes en vigor. Era tal la demanda d'allotjament turístic, que proliferaren les pensions, fondes i hostals al costat d'hotels que començaven a agafar gran volada (Rosamar, Santa Marta, Monterrey, Roger de Flor, entre altres)

Els anys 60 i 70 ho trastocaren tot. No tan sols per ser el punt màxim de construcció d'hotels, apartaments i urbanitzacions al voltant de Lloret, sinó que evidenciaria la falta de criteri planificador, la incapacitat de control i sanció de les normes per part de les autoritats, l'increment desmesurat dels preus del sól i la presència dels touroperators. En aquests anys, Lloret assisteix a la construcció d'hotels més grans, alguns amb annexos i a la falta de reforma dels primers que estaven construïts. Això influiria en el preu del terreny per a construir habitatges que poguessin acollir l'explosió d'habitants que ja tenia Lloret en aquella anys. Es desenvolupen a partir de 1965 les urbanitzacions de Can Ballell, Molí i Mas Vilà, amb un preu molt assequible, canviarien conreus per habitatges i petites industries, incompatibles amb un centre urbà massificat, dedicat exclusivament al negoci turístic.

Hotels sobre antigues cases d'indians. 1967
Font: Ajuntament de Girona. SGDAP
Aquesta alta densitat d'hotels, discoteques i bars, i botigues de souvenirs no cassava gaire amb el dia a dia de la població. El sector residencial es barrejava amb el sector el professional  al centre de la vila sense poder desconnectar, a més de crear problemes de sorolls i brutícies que, en ocasions, eren insuportables per als veïns i els propis turistes. 

Els anys 70 coneixerien la crisi del model turístic de sol i platja dominant fins el moment, juntament amb l'esfondrament de l'economia mundial i la transició política a Espanya. En aquest anys, donades les circumstàncies, es va perdre una gran oportunitat de reconduir la situació urbanística amb el Pla Urbanístic redactat per l'equip TAU el 1974. Lloret era una destinació ja madura segons els paràmetres del mercat emissors i calia una reestrucutració de la seva oferta. No va ser possible, des de l'Ajuntament, prendre el timó de la situació i fins el PGOU de 1985 van passar uns anys en que sovintejaven els plans parcials sobre fets consumats i les grans polèmiques sobre les alçades dels edificis vells i nous, autèntic problema per a les institucions municipals.

El resultat és l'absència d'equilibri entre el creixement urbanístic i les necessitats de la població, la manca d'infraestructures de sanejament, un excés d'oferta hotelera obsoleta i pèrdua de patrimoni natural i arquitectònic. Els plans posteriors, de 1985 i 2005, només servirien per frenar les tendències de plena ocupació del terreny urbà sense esponjament i la re-qualificació de terrenys rústics en zones periurbanes de Fenals i el Rieral, amb usos ben diferents.



Anteriors articles:
El turisme i l'urbanisme a Lloret ( I )
El turisme i l'urbanisme a Lloret ( I I )
Llegir-ne més...

03 de desembre 2016

Les Puntaires

Cap comentari :
La tradició de fer puntes de coixí es remunta, en opinió de la majoria dels historiadors, a finals del segle XVI a Catalunya, tot i que les primeres produccions artesanals han de ser situades, primerament, a Venècia i després a Flandes a inicis de la centúria. (1)

Fer puntes constituïa una feina feta habitualment per dones ( i alguns homes, que en també actuavan com a comerciants anomenats randers), com a un mitjà de fer entrar diners a casa, en especial si era tota sola i amb fills, i una aportació més de les dones al comerç amb Amèrica d'aquest teixits treballats.

Durant el segle XVIII, a tota la costa del llevant català, les puntes de coixí tindran una gran expansió, per l'intens treball de les puntaires i per l'intercanvi comercial de mariners i randers. Es crea una gran quantitat de dissenys i motius, i de seguida calia batejar cada patró amb un nom característic. Així en troben de puntes conegudes com cargol, petllerida, oliva, ventall, cigar ...

Puntaire a Lloret.ca 1950. Font: Todocoleccion.com
A Lloret de 1716, es troba documentada la Cristina Garriga, de 40 anys, de la qual es diu textualment:" Son albitre és fer puntes i fer anar sos fills a captar". I no és pas massa diferent la situació de les altres puntaires que anomena: Elisabet Cabruja, Cristina Guinart, Cristina Riera, Caterina Maig, Maria Miravent, Madrona Massià, Serafina Flaquer, Maria Marco, Margarida Barri i Maria Puig. Aquesta darrera, nascuda l'any 1631, és la puntaire més antiga que en tenim notícia (2)


L'any 1748, quan s'aplicà el dret municipal sobre mercaderies, s'adverteix explícitament que "seran franques les dones de fer puntes...però qui comprarà les dites puntes, haurà de pagar dit dret a raó de quatre diners per lliura i també qui traurà dites puntes fora de la present vila haurà de pagar dit dret..."(3) 


Als anys 50, la Maria Català i Garriga es pot considerar la darrera professional d'aquesta labor a la nostra vila. Nascuda el 1880, va viure al carrer Sant Cristòfol, enfront  la plaça Espanya, i era viuda de Josep Cardona. Poc després de la guerra civil es veié en la necessitat d'agafar el coixí de fer puntes i treballar intensament. Les seves filles, Pepeta i Conxita, l'en farien costat i aviat la producció sortida de les seves mans gaudí de prestigi i trobà excel·lent acollida a  les botigues de Barcelona(4)

La Maria Català va morí el 1962. Un any abans, i juntament amb el mariner Sebastià Llorens i Parés, en rebrien un homenatge en el transcurs de les festes de santa Cristina, com l'última puntaire i l'últim marí del vuitcents lloretenc.


D'entre altres puntaires conegudes es pot destacar la Carme Joals i Gomis (1900-1978) i Carme Barri i Coll (1890-1971).

L'ASSOCIACIÓ DE PUNTAIRES DE LLORET
Puntaires al pati de la Rectoria. 2015. Ajuntament de Lloret
Amb la mecanització de les puntes i l'arribada del turisme, la feina manual s'anirà perdent progressivament a Lloret. No serà fins el 1986 quan la Dolors Clupés planteja, des de l'entitat Grup Cultural Loreto, recuperar la tradició de les puntes de coixí. 

Dintre d'aquesta associació es crea la secció de puntaires, que comptava, inicialment a 6 alumnes dirigides per la mestra Mònica Munt. Poc després, el 1987, la Rosa Carrasco pren el relleu i passen a ser entre 40 i 50 les dones dedicades a la feina dels boixets i les puntes ja establertes al Centre Cívic de Can Carbó. (5)

El 2 de juny de 1991, Lloret acolliria la Diada de la Puntaire de Catalunya, on entre exhibicions, exposicions i activitats, va reunir unes 1500 puntaires vingudes d'arreu del Principat. La vila tornaria a ser seu l'any 2007 lloc de la diada, superant les 3500 assistents. L'entitat farà un gran esforç i aconsegueix organitzar dues trobades de puntaires a nivell internacional els anys 2011 i 2013.



NOTES:
  ✱ Rander o randera :qui fa o ven randes o puntes.
 (1) Viquipèdia
 (2) Escrit de Joan Domènech sobre les puntaires a Lloret.Font: SAMLM, dintre del fons del Patronat de Turisme. El treball, juntament amb altres escrits, formava part d'una descripció de la vida històrica i cultural de la vila que es disposava a les oficines de turisme de la vila. El text datava de 1985, ja que sortia, amb altres oficis, en el calendari cultural que oferia la Impremta Santa Cristina, avui dia desapareguda.
 (3) Ibidem
 (4) Ibidem
 (5) Lloret Gaceta, 1 de setembre de 1996, num. 645, pp 20

Llegir-ne més...