Les Pabordies de la Catedral de Girona
La Canònica de la Seu de Girona, fundada a principis del segle IX amb la finalitat d'integrar els clergues que exercien les seves funcions des de l'àmbit de la Catedral, va ser dotada d'un patrimoni que va tenir els seus orígens en donacions dels reis francs durant els segles IX i X, així com per la dotació del bisbe Teotari el 882 i la redotació posterior del bisbe Ramon Roger i la comtessa Ermessendis el 1019.
Malgrat un període de daltabaix polític i social entre 1040 i 1060 que va afectar les terres catalanes i va provocar la usurpació de drets patrimonials, el Capítol de la Seu va aconseguir recuperar bona part dels seus béns durant la segona meitat del segle XI. Donacions de particulars i compres de la institució van donar forma gairebé definitiva a aquest patrimoni, que es mantindria sense canvis substancials fins al segle XIX.
A grans trets, el patrimoni capitular consistia en drets sobre les parròquies, que es traduïen en la percepció dels delmes; en el domini eminent de terres, que generava el cobrament de censos i foriscapis; i en drets jurisdiccionals, reflectits per les "composicions" pecuniàries.
Aquest vast patrimoni era administrat per membres del Capítol de la Seu de Girona, un ens format per preveres dividits en categories com les dignitats i els canonges, mentre que els beneficiats, tot i formar part del clergat de la catedral, no eren capitulars i no gaudien dels mateixos drets. Les dignitats eren els membres més destacats, encarregats de funcions pontificals i altres oficis preeminents, i se'n comptaven vuit, incloent l'ardiaca major, el sagristà major i el degà. Els canonges, la restauració dels quals es va produir arran de la conquesta carolíngia, podien ser fins a trenta-sis, vint-i-quatre dels quals havien de pertànyer a l'estament nobiliari.
Les Pabordies: administració del paatrimoni catedralici
Inicialment, el patrimoni de la Canònica era administrat de forma conjunta per un o dos capitulars. No obstant això, donada la gran dimensió i dispersió geogràfica dels béns pel bisbat, es van introduir canvis a partir del segle XII. El territori diocesà es va dividir en diverses seccions, que van rebre el nom de Pabordies, amb la finalitat de facilitar la tasca i incrementar l'eficiència dels administradors, buscant una major rendibilitat del patrimoni. Cada pabordia era independent i dipositava les seves rendes directament a la catedral.
Cada pabordia estava a càrrec d'un paborde o administrador, que havia de ser membre del capítol, és a dir, un canonge o dignitat, tot i que excepcionalment es concedien dispenses.
A partir de 1660, un estatut va obligar que només els canonges poguessin administrar-les. El càrrec solia ser vitalici, i els pabordes havien de presentar dos fiadors anualment per avalar el compliment de les seves obligacions. L'elecció o canvi de pabordia es feia al Capítol Pasqual, el primer capítol general de l'any, celebrat el primer dimecres després de Pasqua de Resurrecció (abans, el dimarts). La seva remuneració equivalia a la desena part dels rèdits de la pabordia respectiva. En cas de no poder administrar directament, podien nomenar un procurador, que també havia de ser membre del capítol. La possibilitat de vacants va portar a l'establiment d'un "tom" entre els capitulars a partir de 1575, de manera que el canonge que estigués primer en el tom del Ferial optava a la pabordia lliure, sense poder administrar més d'una alhora.
El nombre de pabordies era de nou. Els seus noms feien referència als mesos en què havien de contribuir al finançament de la Canònica. Algunes portaven el nom de dos o fins i tot tres mesos, o bé un topònim que indicava l'àrea del seu patrimoni. L'ordre en què s'esmentaven les pabordies, de Juny a Maig, es corresponia amb l'inici de l'any comptable, que anava de l'1 de juny al 31 de maig, vinculant-se directament amb el caràcter rural de la majoria de les rendes, ja que coincidia amb el moment de la sega dels cereals.
Les rendes obtingudes, bàsicament rurals però amb alguna extracció urbana (censos sobre cases), consistien principalment en delmes, censos emfitèutics, lluïsmes, composicions senyorials i censals.
.Aquest patrimoni era notablement dispers pel bisbat de Girona, amb rendes que provenien de nuclis rurals, urbans amb certa estructura i plenament urbans.
L'Armari de Pabordies: centralització de les rendes
Amb el temps, les diferències en la magnitud de les rendes de cada pabordia van provocar que algunes tinguessin greus dificultats per complir la seva funció. Per solucionar-ho, el 2 d'octubre de 1623 es va crear una nova institució, l'Armari de Pabordies, anomenada així en referència a un armari de nova construcció a la Tresoreria de la catedral. La seva finalitat era recollir i agrupar els ingressos de les nou pabordies com una mena de "caixa comuna" per procedir a la seva redistribució equitativa entre els capitulars i el bisbe, i així sufragar les despeses del culte.
Amb la creació de l'Armari, els pabordes van passar a ser anomenats "administradors de pabordies".Les pabordies van conservar l'administració i gestió dels seus respectius patrimonis, però havien de lliurar una part substancial dels seus ingressos als armariers en tres pagues repartides al llarg de l'any, conegudes com a terces (setembre, gener i maig). Aquest sistema administratiu es va mantenir fins a principis del segle XIX, quan una davallada generalitzada de les rendes va portar a la creació d'una Administració General que va gestionar el patrimoni fins a la seva desaparició a la dècada de 1840 per processos desamortitzadors.
La comptabilitat d'aquestes administracions, especialment a la segona meitat del segle XVII, es pot estudiar a través de llibres com el Llibre gros, que va recollir els comptes de totes les pabordies entre 1661 i 1700. Els comptes s'estructuraven en ingressos ordinaris (censos, censals, arrendaments), ingressos extraordinaris (lluïsmes, foriscapis, composicions, deutes anteriors), despeses ordinàries (principalment les terces a l'Armari, el vi, la còngrua de l'administrador i el salari dels oïdors de comptes), i despeses extraordinàries (manteniment de la infraestructura). Una "definició" final per part dels oïdors de comptes tancava cada període, indicant el saldo positiu o negatiu.
La Pabordia de Novembre, o de Lloret: un cas particularment ric
Entre les nou pabordies, la Pabordia del Mes de Novembre destaca per la seva importància i per ser coneguda habitualment com a "Pabordia de Lloret".
 |
| Edifici del paborde a Lloret, datat de 1585. Font: Viquipèdia. |
La vinculació de Lloret amb el Capítol de la Catedral de Girona es remunta a l'any 1001, quan el comte Ramon Borrell va donar el terme de Lloret al vescomte Seniofred. A través dels vescomtes de Cabrera, el territori va ser transferit a Sicardis, qui en morir el 1104, va deixar una part del terme al seu fill, bisbe de la Seu gironina, i l'altra part al seu altre fill, senyor de Palafolls. Aquesta divisió va marcar l'inici de la intervenció del Capítol en els afers de Lloret. La possessió es va consolidar el 1217, quan Guillem de Palafolls va fer donació, cessió i renúncia perpètua al Capítol de tot el que tenia en el castell i terme lloretencs.
Lloret de Mar va ser el nucli fundacional d'aquesta pabordia, que amb el temps es va anar ampliant fins a comprendre una vasta àrea que incloïa la major part de la comarca de la Selva, el Maresme i el Vallès Oriental.
Les seves possessions abarcaven nombroses parròquies com Campllong, Caldes de Malavella, Sant Cebrià i Sant Esteve de Vallalta, Sant Esteve de Montestany, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Sant Martí de Partegano, Campins, Vilardell, Massanas, Hostalric, Grions, Buixalleu, Arbúcies, Massanet de la Selva, Sils i Salitja. Específicament, percebia els delmes de Lloret de Mar i Pineda, i censos de l'Hospital d'Hostalric, Estanyol, Franciac, Sant Dalmai, Salitja, a més de la novena part del delme de Pontós, Campllong, Girona i Riudellots de la Selva.
La dependència d'una institució eclesiàstica com a senyor feudal va estalviar als habitants de Lloret problemes de caràcter bèl·lic, resultant en una vida relativament pacífica.
No obstant això, les relacions entre senyor i vassalls no sempre van ser fluides, i hi va haver moments de tensió. Ja el 1446, els lloretencs van demanar la incorporació a la Corona, i la reina Maria els va atorgar protecció per iniciar un plet. A vegades, la tensió va derivar en episodis violents, com la mort de Gaspar Guirat el 1451, maltractat pel Prepòsit, un fet que la reina Maria va ordenar aclarir. De tant en tant, la gent de Lloret havia de renovar el reconeixement de la seva dependència al Capítol mitjançant la redacció de capbreus. La dependència del Capítol de Canonges de Girona va perdurar fins a principis del segle XIX.
Quant a la tipologia dels seus ingressos, la Pabordia de Novembre era l'única que percebia ingressos jurisdiccionals..
Aquests eren una part gairebé insignificant del total de les rendes, i es concretaven en el cobrament de "composicions" i "remissions d'enquestes" a la vila de Lloret de Mar, on exercia la justícia en nom del capítol. El Llibre Gros documenta casos com el pagament de Joan Geli per "haver perdut el respecte i amenaçat amb una escopeta llarga al batlle de Lloret" (1675), o el d'Antoni Macajo per frau contra el senyor (1676), o per agressions físiques. Aquests delictes atemptaven contra l'autoritat pública, els drets del capítol com a senyor directe i la integritat física de tercers.
A més, la Pabordia de Novembre va ser una de les dues úniques pabordies a participar de forma notable en l'obtenció d'ingressos a través dels censals, préstecs hipotecaris encoberts.
Entre 1662 i 1699, dotze censataris, incloent institucions públiques com la Ciutat de Girona i l'Almoina del Pa, i persones privades com pagesos, rectors, treballadors, cirurgians i doctors en medicina, pagaven pensions que suposaven ingressos anuals variables. Aquesta situació contrasta amb la menor importància que aquest tipus d'ingressos tenien per a la majoria de les pabordies de Girona, si bé la tipologia dels censataris era similar a la d'altres patrimonis eclesiàstics.
+ INFORMACIÓ:
FONTS PER A L'ESTUDI DE LES RENDES DE LA CATEDRAL DE GIRONA: LES PABORDIES A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVII, DE PUIG I DE TRAVER, Narcís. (2004) Annals Gironins. Consultable en linia