L'Esteve Fàbregas i Barri (1910 -1999), L'Estevet, com el deien els seus amics i familiars, va ser un notable escriptor, molt preocupat per recopilar tant la història com la cultura popular lloretenca, amb espècial interès per el passat mariner de la vila. Seva es la primera compilació sobre el Lloret del passat a la seva obra Lloret de Mar (1959). Però seva l'aficció a les lletres va tenir cabuda a les planes del diari El Matí, de Barcelona i després a la publicació local Aires Lloretencs. En aquesta revista, Fàbregas barreja literatura i creences populars per oferir-nos una autèntica llegenda sobrenatural amb regust lloretenc: La llegenda del traginer. I tal i com va ser publicada originàriament, aquí hi és posada:
Cada any, el dia 7 de gener, l’endemà de l'Adoració dels Sants Reis, es celebra a l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries de Lloret de Mar un ofici amb ofertori per als difunts. La llegenda que us vaig a contar —tal com l'he sentida contar als vellets del poble— s'escaigué segurament, què us diré, ara, jo?, potser a primeries del segle XVIII, quan ja feia almenys dos cents anys que l'actual Santuari de les Alegries havia deixat d'ésser l'església parroquial de Sant Romà.
Un dia, ja a ben entrada de fosc, un traginer lloretenc, Andreu de cognom, retornava amb el seu carro del treball. En aquells camins estrets i malmesos per l'aigua, es badaven unes fotges talment profundes, que les bosses del carro arrossegaven per terra escombrant el brossall, les boixes de les rodes picaven amb força contra les clàvies i les romagueres que sortien dels marges s'entaforaven per mig les rodes rebotent d'un rai a l'altre. El pobre animal avançava amb dificultat estintolant les potes allà on podia...
L'ermita de Les Alegries, el 1897. Font: L'Atlántida Núm. 017, 15 de gener de 1897
La capelleta romànica de la Mare de Déu de les Alegries es retallava al fons, amb un xiprer al costat, damunt els resplendors del crepuscle... En passar el nostre home vora un cimerol proper a l'ermita, des d'on s'albirava perfectament tota la façana, s'adonà amb sorpresa que eixia de l'esglesiola una gran lluminària i arribà a les seves oïdes, a cavall de la marinada, una melodia deliciosa que sonava dintre l'ampla majestat dels camps, plens de sentors vesprals, d'aquella manera ampla i un xiquet esquerdada, acusadora de tota una multitud de veus que canten plegades.
Tafoig —exclamà el traginer— misses a aquestes hores?
Fermà l'animal a una figuera i va apropar-se al santuari a poc a poquet; arraconà la gruixuda cortina de vellut morat, tot llevant-se la catxutxa i fent la senyal del cristià i una alenada d'encens i de cera cremada se li ficà a les narius. L'església estava plena de gom a gom de dones i donzelles, amb caputxeta blanca, cantaven suaument. Quatre rengleres de ciris petarrellejaven a cada cantó de la verge i amb llurs trèmules resplendors feien parpellejar la fosca.
El nostre home restà meravellat. Cap fesomia ni cap veu no li eren conegudes. Arraulit a un racó que quedava un xic foscot, sense esma ni per entornar-se'n romangué seguint les cerimònies del ritual.
Un escolanet feu una col·lecta. A mesura que anava resseguint els seients descompassant les cames dels fidels, aquests deixaven caure el seu òbol damunt el metall sonor de la safata. Quan va tocar-li el torn el nostre bon home va tirar-hi a la safata una peça d'un sou. Seguí l'ofertori.
El traginer va afegir el negral del seu cos a l'albor d'aquella mística rastellera, que poc a poquet, sense ni fer soroll amb els peus, s’atansava a submergir la flameta de llur ciri i a besar l'estola del capellà.
Va acabar-se l'ofici. El celebrant va retirar-se de l'altar, les flames dels ciris desapareixien l'una darrera l'altra dintre les profunditats de l'apagallums i es convertiren en negralls greixosos i fumejants, però els oients, restaven immòbils al seu lloc, cada cop un xic més foscos, xiuxiuejant devotament.
Andreu va persignar-se, s'espolsà les genolleres de les seves calces de vellut, i, com qui somnia, pres d'una mena d'emoció estranya que li oprimia la canonada del respir, agafà els trastets i prosseguí el camí cap a la vila.
— Ala, no diguis, que no tens pas ànsies. S'escudella ja es freda com s'aigua d'es canti. On redimontri eres?— l'escridassà la seva muller bon punt va sentir els esquellerincs de l'animal i els sotragueigs del carro.
L'home fent embuts, va explicar el succeït com va poder.
—Que et penses que venim de s'hort? Vos dir que no ho els somiat dormint a dins des carro?
Però l'home insistia. I aquella família, molt devota de la Mare de Déu anà a contar el succeït al senyor Rector, amb el qual, fent-se'n creus, pujaren plegats al Santuari amb més por que goig.
La porta romania closa amb la balda posada; les lloses esmolades del sòl, tan lluentes com si deixessin d'estar rajades, no delataven pas ni el més lleu trepig; en l'altar tot estava en ordre, però els ciris, encara tebiors, no conservaven el nus al capdamunt del ble i en la tauleta propera a la porta de la sagristia, damunt d'unes tovalloles testes de randes emmidonades, apareixia la safata groga amb la moneda d'un sou que el bon traginer hi havia dipositat.
En la profunditat sonora de les voltes surava encara aquella boirina d'encens que enterboleix l'interior dels temples després de les festes bones. Ja ningú no va dubtar de la veracitat de la contalla de l'afortunat vident. Tothom va convenir que les animetes de tots aquells bons lloretencs de centúries passades, que hom havia sepultat a redós de l'església parroquial, potser mancant-los satisfer quelcom, s'aplegaven per oferir a Déu Nostre Senyor, el Sant Sacrifici de la Missa i que, tanmateix calia ajudar-los.
I per això cada any l'endemà de la Festivitat del'Adoració dels Reis, se celebra solemnialment a l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries, un ofici amb ofertori per als difunts.
Font: Aires Lloretencs. 1/1/1935. Plana 3. Font: Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar
Els traginers eren les persones que es dedicaven al transport de mercaderies d'un lloc a un altre, utilitzant principalment animals de càrrega com ases, rucs o cavalls, i també carros. En essència, eren els precursors dels transportistes actuals.
Aquests personatges eren fonamentals per a l'economia i la comunicació entre diferents localitats. No només transportaven una gran varietat de productes essencials com aliments (carbó, patates, cereals), materials (suro, llenya), tèxtils (roba) i fins i tot feixos de bruc per als forns de pa, sinó que també actuaven com a portadors de notícies i informació entre els pobles, en una època on els mitjans de comunicació eren escassos o inexistents per a la majoria de la població.
Segons el tipus de càrrega o la distància que recorrien, rebien diferents noms, com traginer de garrot (amb animals), traginer de mar (mercaderies marítimes) o traginer de carrera (llargues distàncies amb carro).La seva habilitat per carregar i descarregar els animals de manera eficient i segura, aprofitant al màxim la capacitat de càrrega, era crucial. El bast o albarda era una eina indispensable per protegir l'animal i assegurar la mercaderia.
En resum, els traginers eren figures clau en la societat de l'època, ja que connectaven comunitats, facilitaven el comerç i difonien informació, jugant un paper molt més ampli que el simple transport de béns.
A Lloret, coneixem la història i vida del que ha estat considerat l'últim traginer de les nostres contrades: en Salvador Austrich i Burcet (1909-1935). L'historiador lloretenc Agustí M. Vilà, a les planes de Quaderns de la Selva (núm. 19, 2009, pp 111-127) fa un interessant treball sobre aquest traginer.