L'Esteve Fàbregas (1910-1999) i la Carme Rebollo (1921-2013) signen La cultura tradicional i el parlar de Lloret que s'ha convertit, amb el pas del anys, en un referent obligat per a conèixer la cultura i historia de Lloret de les primeries del segle XX.
El volum sortia a les llibreries en 1989 i com en diu Domènech "(...) un llibre magnífic on s'apleguen cançons, entreteniments, creences religioses i profanes, maneres de cuinar, danses, festes, vida parroquial, goigs, jocs, llegendes, fets especials, remeis, renoms, expressions, travallengües i el vocabulari d'ús exclusiu a Lloret"(1)
En Germinal Ros, en un escrit al Lloret Gaceta, sintetitza el contingut de la obra del matrimoni lloretenc. (2):
"El llibre que comentem és una mena d'història popular de Lloret i més especialment dedicada al primer quart d'aquest segle. Els autors estan perfectament qualificats per parlar-ne, ja que són persones que no s'han mogut mai del poble i han viscut dia a dia els esdeveniments.
Recordem un Lloret pobre, que alguns enriquits d'ara volen negar, en el qual es mancava de moltes coses essencials. Sols alguns "americanos" podien fer ostentació de riquesa. Eren els temps en que la gent jove podia passar vetllades a can Maitanquis o a la Nyerra, cantant cançons de taverna o havaneres que ja estaven en curs i a la sortida anar sota la finestra d'alguna noia maca de la que alguns estàvem enamorats. Era la serenata que tallava el somni de la gent.
En el llibre, hi trobem un pacient recull de cançons d'aleshores. 'Esteve i la Carme han tingut la sort de tenir uns pares als quals els hi agradava la cançó i que van conservar la memòria per poder-les escriure i repetir-les als seus fills. En aquella època hi havia arreu de Catalunya importants grups corals i la gent tenia el gust de cantar. Ara ja no és així: la música es compra "en conserva" la lletra de la cançó, sovint en anglès, ja no compta.
Hi ha una part important del llibre dedicat a les creences religioses i profanes, de vegades impregnades de supersticions lligades a les tradicions populars, prometatges, casaments, naixences i morts, el bé i el mal. La llista de les coses portant "desgràcies" és molt llarga i que tenien lliure curs en els sectors del poble que menys accés havien tingut a l'educació. Afortunadament ara és poca la gent que creu en bruixeries, però se'n troben de barrejades amb les tradicions locals.
La cuina tradicional lloretenca, de preponderància marinera també ha estat estudiada. Ara que el peix escasseja a les nostres costes i que molt del que consumim ens ve de lluny, no hi ha tantes coses que es puguin escollir per fer una cuina típicament lloretenca. Les mestresses de casa ja no poden passar hores i hores davant dels seus fogons vigilant el seu suquet, ni els mestres-cuiners no es surten gaire de la rutina culinària , si no és per casos excepcionals.
La dansa amb el ball de les almorratges i la sardana són curiosament estudiades. No cal oblidar que l'Esteve Fàbregas és el gran pal·ladi del Ballet Nacional Català.
La fauna i la flora i més especialment la flora marina, han estat estudiades molt profundament. Les festes anyals tradicionals són en una llarga llista. Amb el ritme de vida actual, moltes festes han desaparegut. La vida religiosa d'aquells anys també ha estat estudiada i segurament serà apreciada pels que s'interessen al tema.
Al llibre s'hi estudia un tema que, ell sol, justificaria la seva edició. Es tracta dels renoms o motius. A la nostra infantesa, als principis de segle, era corrent que cada família fós coneguda per un motiu. Al llibre hi figuren 760 motius. Si es té en compte que Lloret no atenyia els 3000 habitants, resultaria que tothom tenia un renom. Encara, entre la gent més gran, aquests motius estan en curs. Però les noves generacions amb el cosmopolitisme de Lloret, ja no en fan esment perquè no els saben i la vida ha canviat. L'estudi d'Esteve Fàbregas i Carme Rebollo continua amb la recerca dels orígens de cada renom; és una investigació molt instructiva.
Les llegendes de Lloret també figuren en el llibre. La més significativa és la de la senyora de Rossell amb històries de traginers i d'imatges trobades.
A l'estudi que es fa sobre el llinatges de Lloret, es confirma que entre la gent nostra no n'hi ha que vinguin de la noblesa feudal, ni de 1 aristocràcia. Tracta sobretot dels cognoms dels habitants de Lloret a partir del segle XIII, amb noms que es van repetint amb les generacions successives. Queda clar, també que Lloret és indret favorable a 1'immigració. Hi ha gent de Blanes, de Tossa, Vidreres i Maçanet que es van establir a Lloret, ben aviat.
La segona part del llibre referent al parlar de Lloret i les seves característiques principals , arcaiques i actuals fa 1 objecte d'un estudi detallat, molt tècnic. El parlar de Lloret, ja no és el què era. Quantes persones "salen" encara? Quantes diuen es noi o sa noia? El turisme i les immigracions han canviat el nostre parlar cada vegada més sotmès a veus que venen de fora.
Els autors no s'han conformat, ells sols, l'estudi dels temes que fan 1'objecte del llibre. Modest Prats, per la filologia catalana, altres persones conegudes de Lloret pel seu saber en art, música, biologia, sanitat, religió, història i cuina, han estat consultades. El fet és que les persones que vulguin aprofundir la seva coneixença de Lloret, tindran que consultar el llibre d'Esteve Fàbregas i Carme Rebollo, una obra molt apreciable."
(1) Recordant la Carme, article de Joan Domènech al Punt Avui, de 30 d'octubre de 2013
(2) Lloret Gaceta, num. 510, de l'1 de març de 1990, pp. 22 i 23
Esteve Fàbregas i Barri, Carme Rebollo Tibau, La cultura tradicional i el parlar de Lloret, Lloret de Mar: Cercle Alba de Prima, 1989, 275 p.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada