13 de juliol 2017

Carrers de Lloret (VI)

Lloret entrarà als anys 70 amb dubtes sobre el seu model turístic, ja molt qüestionat per presentar símptomes d'esgotament i pels seus efectes perniciosos i descontrolats sobre el paisatge i sobre la societat. En el transcurs d'aquests anys, i fins el pas de decenni, també s'hi sumarà profunds canvis socioeconòmics i moltes incerteses polítiques,  que es veuran culminades amb l'aprovació de la constitució el 1978 i el nou ajuntament democràtic sorgit de les urnes l'abril de 1979.

El nucli central de la vila queda consolidat i el plenari de l'ajuntament acorda la designació de nous carrers en els llocs ja urbanitzats de la Riera, sector de la Pedrera, Fenals i la secció entre plaça Villa de París i l'avinguda de 2 de Febrer (1):

Costa de Carbonell (ja existia el pla de Carbonell, com a carrer); Constantí Ribalaigua (es comenta que va ser col·locada una placa al·lusiva que deia Calle del Barman Constante (2) i que seria modificada perquè creava malentesos); Josep de Togores, pintor estiuejant a Lloret durant molt de temps; un carrer per al músic Isaac Albéniz; Plaça de (mossen) Pere Torrent; carrer d'Enric Granados, compositor català; i el carrer d'Aiguaviva.

També s'assignen els carrers de Santa Isabel, carrer de les Puntaires i Plaça Mil·lenari, nom aquest últim que recorda les festes del mil·lenari de la vila el 1966. El poeta Lope Mateo, molt vinculat a Lloret, tindrà un carrer al centre, des de el carrer del Padre Buenaventura Leal fins a plaça Pere Torrent. L'escriptor lloretenc Felicià Serra i Mont donaria nom a un carrer recent, després de fer-se l'hotel Anabel, al lloc conegut com antiga horta d'en Torras. Un altre lloretenc, en Josep Macià Roca (1901-1969), empresari, se'l recordarà a un carrer del sector de La Caleta. En aquest mateix ple n'haurà consens en anomenar  Mirador de Mallorca l'esplanada d'Es Vano, on l'any 1955 es descobrí la placa que commemora els 100 anys de l'opera Marina.()

El tenor Hipòlit Lázaro, famós intèrpret de l'opera Marina, s'hi li dedica el carrer que sortia de la carretera de Tossa cap a l'avinguda Magnolia. (3); un pintor paisatgístic, molt volgut a Lloret, on passava sovint els estius, era Francesc Torrescassana (4), que donaria nom al vial comprés des del carrer Felip Gibert a la carretera de Tossa, junt al parc del col·legi hispà-francès.

Fenals s'havia desenvolupat força i presentava carrers ja preparats per ser batejats, com el carrer Pere Codina i Mont, actor lloretenc; l'empresari Narcís Macià i Domènech (5); carrer Pla de Fenals; carrer Río de la Plata;  i carrer de las Antilles. Amb aquests noms vinculats i relacionats amb Amèrica, s'enceta el costum de denominar amb noms d'indrets, ciutats i personatges d'Amèrica les vies públiques del veïnat de Fenals.

Puigventós era conegut com a Barri de la Càndida, la primera persona que s'establí en aquella zona aïllada, darrera del cementiri i l'ermita. Ara, amb els noms de carrers col·locats, hi recorden que són un barri plenament de Lloret: carrer de sant Quirze, carrer de Puigventós i carrer de sant Ramon (6).

També hi hauria el carrer dedicat a la memòria de l'indià Nicolau Font i Maig,  a la pujada cap a sant Pere del Bosc. L'investigador Alexander Fleming per al carrer paral·lel a l'avinguda Roca Grossa; recordant la vella riera, a prop de l'escorxador (actual Puntet) , hi haurà el carrer dels Prats; per una altra banda el carrer de travessia de Marina passarà dir-se de Calafats, en tant que el carrer de Parroquia de sant Juan canviarà a carrer de Sant Juan (7)

Postal anterior a 1977, amb presència de carrers franquistes . Font: www.picclick.de/Ebay
A partir de 1974, amb l'entrada com a  regidors pel terç familiar (8) d'en Jordi Martínez i en Joan Domènech, ja es comença a manifestar-se les necessitats de canvis que ja s'albiraven a l'horitzó polític i social de l'Espanya franquista. A partir de 1975, els carrer es comencen a retolar progressivament en català. El 19 d'octubre del mateix any es descobreix la pedra que bateja l'indret on s'aixeca el monument commemoratiu del pubillatge sardanístic de la vila el 1971, prenent el nom de plaça de la Sardana.

Sens dubte, les transformacions més importants dels noms de les vies urbanes lloretenques tindrà lloc quan en Jordi Martínez és escollit alcalde el 1976. En sessió plenària municipal del 18 d'agost de 1977 es pren els acords per eliminar els noms imposats durant  la dictadura (9):
Avinguda de 2 de Febrero es dirà Avinguda  Pau Casals;  la plaça del Mil·lenari recupera el seu nom després de ser-ne Plaza Carrero Blanco (10); Buenaventura Leal passarà a ser carrer de Lope Mateo; Martí Catasús i Blanch seria substituït per la figura de l'excalde lloretenc Narcís Fors Oliver; la Vía del Caudillo passa a carrer de la Vila; la Plaza José Antonio, davant de l'ajuntament, es dirà plaça de la Vila; la Avenida 18 de julio portarà el nom del capità de la marina mercant i empresari Just Marlés Vilarrodona; i finalment, el Paseo de la Carabela serà coneguda com a Passeig de Manel Bernat i Carreres (1896-1957), metge i director de la Torre Campderà.

Però amb tot, es volia passar plana respectant certes sensibilitats polítiques que encara hi eren presents i no estranya la negativa del consistori lloretenc a la petició per part del PSUC de posar el nom de  president català Lluís Companys a una plaça al barri de Mas Baell, l'any 1979. Es raonava la desestimació per la necessitat de neutralitat ideològica i consens i no posar noms de polítics als carrers (a excepció de fills de Lloret) , per a satisfer així a tothom i mantenir l'entesa (11)

Amb l'entrada del nou ajuntament escollit democràticament l'abril de 1979, el president afusellat el 1940 tindrà la seva plaça. A partir de llavors, el nomenclàtor de Lloret, com a nucli urbà, i les urbanitzacions, hauran de posar-se al dia de manera ordenada i clara, ja no tan sols per normativa, sinó que el plantejament  urbanístic de la vila també ho demanava.

(1) Ple de l'Ajuntament de Lloret de Mar, de 10 de maig de 1973. Font: SAML
(2) Constante era tal com l'anomenava Ernest Hemingway al propietari i barman de El Floridita, a la capital cubana, als anys 40 i 50. En una de les seves novel·les, Islands in the Stream, de 1970, es pot llegir:"Había bebido daiquiris dobles muy helados, de aquellos grandiosos daiquiris que preparaba Constante que no sabían a alcohol y daban la misma sensación al beberlos que la que produce el esquiar ladera abajo por un glaciar cubierto de nieve en polvo y luego, cuando ya se han tomado seis u ocho, la sensación de esquiar ladera abajo por un glaciar cuando se corre ya sin cuerda"
(3) L'any 1975, quedarà assignat aquest nom a l'actual carrer, dintre de un seguit d'actes recordatoris de la seva figura, que comprenia una exposició i el descobriment d'una placa honorifica amb el nom del tenor, en presència de la seva viuda i demés familiars. Avui dia, aquesta placa és desapareguda.
(4) Finalment el carrer seria passat al veïnat del Molí, que començava a créixer de manera molt ràpida.
() Aquesta placa va ser feta per l'escultor suïs,  resident a Lloret  durant una curta temporada, Horace Tomarkin (1917-1997)
(5) En Narcís Macià i Domènech (1855-1933) té una biografia ben documentada escrita per Carles Macià. Narcís Macià i Domènech (1855-1933) : el llegat d'un lloretenc a Cuba. Col. sa Caravera, 1. Ajuntament de Lloret de Mar, 2017
(6) Càndida Masgrau i Campeny (1915-1975), casada amb Ramon Poch, va ser portaveu de les necessitats i problemes del barri. Es comenta que el carrer sant Ramon va ser una petició seva, en honor del que va estar el seu marit.
(7) Aquest nom de Parroquia de San Juan va ser aprovat l'any 1966. Feia referència a que el terme de Lloret va estar dividit en dues parròquies entre el segle XI i XIII aproximadament: una anomenada de Sant Romà i vinculada a l'església actual de Les Alegries; l'altre, arran de mar i lligada al castell de Lloret. Es creu que va haver-hi una capella a l'interior del recinte murallat.
(8) Els ajuntaments sota el règim franquista eren compostos en terços: una tercera part provenia dels caps de família (terç familiar); l'altre terç era escollit pel sindicat vertical; i per últim, el terç triat entre entitats culturals i professionals. Més informació a la Viquipèdia i a Sàpiens.
(9) Ple de l'Ajuntament de Lloret de Mar, de 18 d'agost de 1977. Font: SAML
(10) Carrero Blanco seria assassinat per ETA el 1973, fet que commocionà les autoritats fidels al règim.  Tot indica que, des del govern civil de Girona, es va fer pressió als ajuntaments gironins per que fessin homenatge al que era president el govern espanyol.
(11) Lloret Gaceta, 11 de gener de 1979, plana 10. Font SAML