Viatge per la Costa Brava, de Xavier Moret

La manera més agraïda d’arribar a Lloret de Mar és pel camí de ronda que, des de la platja de Fenals, passa per entre els pins, el Castell de Sant Joan i la petita cala Banys; així s’eviten la carretera de la costa, les discoteques amb grans llums de neó i les tanques publicitàries amb anuncis King size que prometen emocions fortes al casino, als parcs aquàtics, als bar on pots sobreviure a un terratrèmol o als restaurants de menjar ràpid.

Des del mirador de la Dona Marinera, on una estàtua d’Ernest Maragall s’aboca al mar des de les roques, Lloret es mostra en una visió de postal, amb la platja daurada en primer pla, l’elegant passeig guarnit de palmeres i un fals Castell damunt les roques com a final. Des d’aquí tot és perfecte, fins al punt que encara hi encaixa la descripció de Josep Pla: “Lloret és una població neta i pulcre, ben urbanitzada, sense soroll, sense indústria, sense fum, sense tren a la vora, molt arreglada. Lloret i Sitges són les aportacions més típiques que aquest país deu als indianos. Lloret és un Sitges menys cursi, més modest”.

 Lloret és –o va ser, abans del gran allau- un poble de senyors, amb pedigrí cultural. El romàntic Francesc Camprodon i Lafont li va dedicar una sarsuela –Marina, musicada per Emilio Arrieta- que més endavant es convertiria en òpera i que és famosa sobretot per dues frases: “Costas las de Levante; playas, las de Lloret…” D’altra banda, el poeta Josep Carner, que hi va estiuejar els anys 1919 i 1920, va escriure a la revista D’ací i d’allà: “Lloret és clàssic, com Blanes és romàntic. Lloret havia estat en el temps antic un gran lloredar vora les ones. Apol•lo devia haver-hi festejat. Lloret és, possiblement, la patria de Dafne”.



 La veritat és que aquestes descripcions tan literàries queden lluny de la imatge que en els últims anys s’associa amb Lloret: la del tour operators que porten turistes a preu rebentat, la del turisme de borratxera, la dels grups que criden i fan el brètol fins a la matinada, la de les baralles, la dels quatre-cents autorcars que poden arribar en un dia d’estiu…

 També queda lluny l’any 1966, quan l’alcalde de Lloret va anar fins a París i, per tal d’atraure la mirada internacional, va plantar un llorer, símbol de la població, sota la torre Eiffel; i les drassanes del XIX, quan Lloret estava especialitzada en la construcció de vaixells que feien la ruta d’Amèrica.

 Són les dues cares de Lloret: per una banda una vila mil•lenària amb una forta tradició i un passeig senyorial; i, per l’altra, una població esvaïda en els últims anys per un turisme massiu de poca qualitat.

 Tinc la sensació que, passejant per Lloret a la llum del sol, només he vist una part d’una població que té com a mínim dues cares, Busco un hotel tranquil, doncs, i em concentro a l’habitació a l’espera de viure en directe aquesta nit que fa embogir els joves de tot Europa, atrets per la triple promesa de “fun, alcohol and sex”.

 Els retalls que tinc sobre Lloret semblen trets d’una pel•lícula de por: parlen de turisme de borratxera, de veïns que es queixen del soroll, de festes rave a la platja, de baralles multitudinàries, d’una gresca xopa d’alcohol i de xocs amb la policía. Les notícies més recents parlen de la visita de vint mil estudiants portuguesos, que van anar-hi de viatge de fi de curs aprofitant una oferta a pensió completa de 22 euros al dia!

EL LLIBRE: Viatge per la Costa Brava: paisatge, memòria, glamur i turisme, de Xavier Moret. Brau Edicions, 2009