- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Cal recordar que el Lloret antic disposava de rierols i torrents, però de dolls d'aigua no era pas abundosa. No existia l'aigua corrent a les cases i era habitual tenir a les cuines un moble de fusta per enquibir els càntirs anomenat cantirer.
La xarxa d'abastament d'aigua potable a domicili no vindria fins l’ any 1962. Així i doncs, amb el nostre càntir anem a buscar aigua a les fonts dels carrers de Lloret abans dels anys 60.
La més concorreguda era la de la plaça del Carme, situada al mig del mateix indret, punt de trobada habitual de les gents del poble. Al carrer Major, avui carrer de la Vila, al costat de la capella modernista, n'havia una que encara subsisteix. Una altra font es trobava al xafrà dels carrers del Carme i de Sant Josep, de rajolí prim que posava a prova la paciència dels que hi anaven.
Cal esmentar la font del carrer Sant Pere, no gaire emprada perquè era vorejada de camps i horts. Aquesta font romandrà fins els anys 90 i era situada entre el que és avui dia una perfumeria i un bar, a tocar la carretera. La gent del barri de Venècia en tenia dues: una a la Sènia del Barral i l'altra al carrer de l’Areny.
Quan arribava el temps de sequera no havia més opció que encomanar-se als sants per tal que les generoses plujes facin rajar aigua per les aixetes. Era molt comú, en aquests casos, treure en processó la imatge del sant Crist de la parròquia i entonar les pregàries ad petedam pluviam - et supliquem que plogui - mirant el cel.
Els nostres primers turistes havien vist aquestes estampes religioses de petició de pluja amb una altra imatge més curiosa encara: els camions cuba, que a finals dels 50, assortien d'aigua potable els incipients establiments hotelers que obrien per estiu.
 |
| Font del carrer de l'Areny c 1930. Foto: SAMLL |
La més concorreguda era la de la plaça del Carme, situada al mig del mateix indret, punt de trobada habitual de les gents del poble. Al carrer Major, avui carrer de la Vila, al costat de la capella modernista, n'havia una que encara subsisteix. Una altra font es trobava al xafrà dels carrers del Carme i de Sant Josep, de rajolí prim que posava a prova la paciència dels que hi anaven.
Cal esmentar la font del carrer Sant Pere, no gaire emprada perquè era vorejada de camps i horts. Aquesta font romandrà fins els anys 90 i era situada entre el que és avui dia una perfumeria i un bar, a tocar la carretera. La gent del barri de Venècia en tenia dues: una a la Sènia del Barral i l'altra al carrer de l’Areny.
Quan arribava el temps de sequera no havia més opció que encomanar-se als sants per tal que les generoses plujes facin rajar aigua per les aixetes. Era molt comú, en aquests casos, treure en processó la imatge del sant Crist de la parròquia i entonar les pregàries ad petedam pluviam - et supliquem que plogui - mirant el cel.
Els nostres primers turistes havien vist aquestes estampes religioses de petició de pluja amb una altra imatge més curiosa encara: els camions cuba, que a finals dels 50, assortien d'aigua potable els incipients establiments hotelers que obrien per estiu.