13 de desembre 2013

El mar i el desig, de Maria Àngels Gardella

A l’hivern li agradava recordar les llargues caminades que la seva mare, la senyora Joana i ell feian quan a començament d’estiu enfilaven el camí de Santa Cristina.

Normalment, si la calor apretava, s’aturaven a la Cala Boadella, de vegades passaven a saludar la senyora Eulàlia, una dama vella i vídua, a qui pertanyien la major part de termes del rodal. Era una dona pàl•lida i ullerosa, pulcra, pansida com una monja. Solien asseure’s sota la pérgola de les glicines i es prenien una llimonada amb sucre. Aquelles visites eren curtes i de vegades, objectant motius de salut, la vella dama ni els volia rebre…

Cala Boadella és una platja flanquejada de penya-segats, prou ampla per no semblar reclosa i abundant de sorra daurada. Allà el mar es torna d’un verd maragda intens, transparent com el gel. Com totes les platges d’aquella zona és oberta al llevant i les onades s’hi encresten i trenquen escumoses, minerals, tot efervescencia.

La senyora Joana, la dida, que els acompanyava sempre en aquelles tardes d’estiu, es divertia deixant-se llepar els peus nus per l’aigua. Corria amb les faldeilles alçades i les puntes dels enagos xopes i reia perquè l’aigua de Cala Boadella li feia pessigolles de tantes bombolles blaves i en Julià reia en veure-la, a ella, tan grossa corrent, fugint de l’onada que la perseguia. La Clara els mirava i 


de tant en tant girava el cap envers la casa de N’Eulàlia que, groga i assolellada, obria les arcades de les finestres més altes a dalt del turó que ho dominava tot. Potser sí que N’Eulàlia també els mirava i potser aquells ulls pansits veien la senyora Joana esbufegant per la vora de l’aigua i potser pensava com n’eren d’indignes d’anar a prendre una llimonada sota la pérgola del seu jardí.

 La mare d’en Julià, però, mai no havia fet cap retret a la senyora Joana pel seu capteniment enjogassat, més aviat somreia i reia i tot quan la sentía queixar-se de les puntes molles dels enagos.

Després s’eixugaven i prenien alguna llaminadura asseguts a la sorra. Escoltaven el vell ronc del mar gros i monòton, més gros i més monòton que enlloc. Les onades ressonaven en els penya-segats, un respir blau marí com el respir del ventre d’un gegant adormit.

 Una mica més tard continuaven camí entre fonolls i pins, enllà, de pressa, com si els esperés algú, cada cop més de pressa, abans que el sol no fos post. Totes les rialles i les converses del bany s’havien apagat, caminaven amb el dessassossec d’arribar tard, De tant en tant, la senyora Joana exclamava:

 -Déu meu! Aquestes sabates! Un altre dia em posaré espardenyes…Ai!

Era com si els camins no s’acabessin mai, ni el granit rogenc, ni la sorra d’arròs; fins que entre els ondulats turons de pins, flonjos com munts de molsa, veien la capelleta blanca de Santa Cristina.

Només d’arribar la senyora Joana es deixava caure en els bancs de darrere i es ventava desmaiadament amb un ventall de fusta de caqui que tenia un color taronja tan pujat com el de les seves galtes.

 -Ave Maria Puríssima!

 En Julià i la seva mare, als bancs de davant, resaven. De vegades, no sempre, se’ls afegia mossèn Baldiri vestit amb aquella sotana vella i tan gastada com ell mateix, lluent de gasiveria, místic d’aïllament.

 Quan l’almoina era generosa les avemaries s’arrossegaven lentes i penoses. En Julià no ho suportava. Volia sortir a fora, sota els pins, al mirador, quan encara hi havia llum de dia, i mirar el mar i estar-s’hi molta estona…

 Mai el mar no s’havia tornat tan gran, ni en temporals ni en calmes, com en les tardes d’estiu des de Santa Cristina. Un mar tan buit i tan ple de miratges. De vegades una vela era com una mica d’esperança. De vegades per la ratlla de l’horitzó, indiferent, creuava un bergantí.

 Per tornar, la mare d’en Júlia demanava una tartana als ermitans. Solien xerrar més que a l’anada perquè sabien que no calia esperar res fins l’endemà o l’endemà passat, fins que no tornessin a Santa Cristina a mirar aquell mar immens que a poc a poc, camí de casa, s’anava amagant entre la foscor del vespre però que, de tant en tant, els feia alguna ullada entre els pins, guardant la darrera claror del dia, rosa, malva, lila… fins a tornar-se tan sols un murmuri infinit.

(...)

EL LLIBRE: El mar i el desig, de Maria Àngels Gardella, Editorial Columma, 1984