Les nostres veles, de Agustí Maria Vilà

[…]Era una església, la nostra església actual, d’una cabuda exagerada per la població d’aleshores, però els lloretencs seguiren endavant i pensaren, sens dubte, que aquell temple havia d’acomplir dues necessitats; ser lloc d’oració i lloc de refugi, lloc d’oració per demanar als seus sants patrons la seva protecció contra els perills que els podien venir de la mar; lloc de refugi per resguardar-se materialment contra aquells perills i així poder aplegar tota la població en cas d’atac per mar dels enemics berberescos o turcs; recordem que l’any 1534, pocs anys després de ser acabada l’església, Lloret fou saquejat pels turcs i pogué treure bon profit de la seva capacitat, vist que va poder aplegar tota la població de la vila dintre de les seves naus.

 És en aquesta época també, l’any 1554, quan és instituïda la nostra confraria de Sant Elm amb la finalitat principal de redimir captius.



 Lloretenc!, atansa’t a la nostra església parroquial i fes-ho des del carrer de Sant Romà, però fes-ho a poc a poc, pausadament, sense pressa; alça la vista i fixa el teu esguard en les motllures que emmarquen l’arc ojival que corona la porta d’entrada. Acosta-t’hi a poc a poquet i observa els adorns inferiors dels dos extrems de la motullura externa; ben aviat faràs un descobriment. Pot ser ja ho coneixies; si és així, perdona la meva petulancia si m’ha passat pel cap el dubte que no ho coneguessis, però de qualsevol manera, torna’n a fer la prova i analitza amb mi els coronaments de què et parlo.

 Fixem-nos en el de l’esquerra, que representa una nau d’un sol pal, construcció típica dels segles 14 i 15. La nau navega a pal sec amb la tripulació en actitud, jo diría, d’estar capejant un temporal […] Els lloretencs de fa més de 450 anys volgueren deixar impressos en les pedres del seu temple parroquial uns signes ben representatius dels seus afanys d’homes de mar, segurament a manera d’ofrena impetrant el Cel perquè els donés vents propicis, perquè els protegís dels perills de la mar i dels enemics que es valien d’ella per atacar les poblacions costaneres, perquè els proporcionés pesca abundosa, o qui sap si també a manera d’exvot per agrair favors rebuts en moments d’angoixa […]

Però fos el que fos, el cert és que aquells lloretencs volgueren que en el seu temple nou quedessin gravades per sempre més aquestes dues mostres com a símbols del seu
maridatge amb la mar…

EL LLIBRE:
Les nostres veles d'Agustí Maria Vilà, Confraria de Sant Elm, Lloret de Mar, 1984