05 d’octubre 2008

Un torpede a la platja de Lloret


Jo vaig viure la guerra
Joan Planet Gallart (Lloret de Mar, 1928)

JOAN PLANET GALLART


(Lloret de Mar, 1928). Fill de carnissers, Joan Planet ha dedicat tota la seva vida a aquest ofici. Entre els anys 1974 i 1976 va ser regidor de l'Ajuntament de Lloret de Mar, població on encara viu.


Jo era un nen de vuit anys que juntament amb el meu germà Francisco ajudàvem el nostre pare a vendre xais pel poble de Lloret de Mar just abans que esclatés la guerra. A casa teníem un ramat que portàvem a pasturar pels boscos de les rodalies com petits homes. En aquells temps difícils, sempre hi havia notícies i successos que la gent del poble s'afanyava a comentar, però foren tres fets els que, a la meva edat, em van colpir.
El primer esdevingué un dia que el meu pare va voler que l'acompanyés a Cassà de la Selva a negociar xais, agafat al darrere de la seva moto, una BSA molt maca i que feia molt de goig que li servia per fer la seva feina. Quan baixàvem el cim de la muntanya dels Hostalets, ja en el pla, en direcció a Vidreres, vàrem haver d'aturar-nos. En acostar-nos-hi lentament, vàrem saber de seguida el que estava passant en sentir els crits i les veus exaltades que deien: «Hem mort un rec tor!, …farem una fossa per cremar-lo i enterrar-lo!» Jo, arrecerat a l'esquena del meu pare, vaig veure fugaçment amb por i confusió el cos d'aquell capellà estirat a terra, encara amb la negror de la seva sotana. Veient aquella escena, em vaig quedar en silenci, amb el cor glaçat i compungit mentre el meu pare s'afanyava a allunyar-nos d'allà.
Ja de tornada a Lloret, a l'entrada del poble, vam trobar un control. L'autoritat ens va aturar i va requisar la moto al meu pare sense gaires miraments: «És per la causa» –digueren ells amb prepotència. Tot i els precs i raons del meu pare, vàrem haver de tornar a casa a peu [...].
El segon succés fou l'enderroc d'una part de l'església parroquial de Lloret. Recordo com varen destrossar el porxo amb arcades que hi havia a l'entrada principal i també que hi havia un gran Sant Crist, preciós i guarnit amb les mans i els peus de plata, que era venerat amb devoció pels parroquians de la vila, que fou trinxat sense cap mirament [...]. Més tard es va utilitzar l'església com a corral d'un ramat de xais que varen reunir els milicians, amb més de 400 caps, que després s'endugueren cap a la frontera [...].
Quan podia, me n'anava sol o amb d'altres nois de la meva edat a córrer pel poble amb bicicleta. Un dia érem tots plegats a la platja gran de Lloret banyant-nos, quan vàrem veure un vaixell molt gran, era el Ciudad de Barcelona. Un gran vaixell de passatgers que anava carregat de material per al front i duia voluntaris internacionals. Anava lentament vorejant tota la costa quan de sobte un gran torpede va passar fregant la cuixa d'un dels meus amics i va anar a parar a la platja. Fou el llançament fallit d'un submarí. Aquell torpede feia més de sis metres de llarg. Després d'aquell primer enrenou, més tard es va sentir arreu una explosió provinent del mar, prop de la punta de la Tordera; el vaixell havia estat tocat per un segon torpede. Vàrem córrer cap als penya-segats de la Dona Marinera, des d'on podíem veure com les barques dels pescadors s'atansaven cap a aquell indret per socórrer els nàufrags i ferits. Recordo que després d'aquell esfondrament anava, de tant en tant, amb la meva bicicleta al port de Blanes, on es podia veure com descarregaven tot de material que treien de les bodegues del vaixell. Per aquelles dates, un dia que també ens banyàvem a la platja vaig treure de l'aigua una sabata que vaig llençar sobre la sorra i per sorpresa meva aquella sabata duia el peu a dintre!



Aquest testimoni forma part del recull de relats sobre les vivències de la guerra dels gironins , que s'editarà en forma de llibre, a principis del 2009, amb motiu setantè aniversari de la fi de la Guerra Civil. És una iniciativa conjunta de El Punt, la editorial Curbet i Museu Memorial de l'Exili.

Font: Punt Diari 5.10.2008