- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
ÈPOCA ANTIGA
L'ocupació humana prehistòrica del terme de Lloret és indubtable: han aparegut algunes fletxes, destrals i ganivets del període neolític i, ja en època ibèrica, es confirma l'existència dels primers hàbitats permanents als poblats del Puig del Castellet (2 km al Nord de la vila), on les excavacions arqueològiques han descobert restes de murs d'habitatges i de ceràmica, dels tipus dits de la costa, gris-negrenca i d'altres; a Montbarbat (entre Lloret, Tordera i Maçanet), on a la ceràmica corrent als poblats ibèrics, se n'hi afegeix d'àtica i de púnica, i al Turó Rodó (a llevant de la platja de Lloret), aparentment quelcom més romanitzat. Aquests poblats són datables al segle III aC.
De l'època romana són les restes del monument sepulcral trobat a la sortida de la vila, prop de la carretera de Tossa, al paratge dit els Avellaners de Can Sala. És una construcció molt similar al sepulcre romà de Vilablareix i també a la famosa Torre dels Escipions de Tarragona, i es pot datar probablement als segles II o III dC. Es compon de tres cossos: l'inferior o basament, que descansa sobre la roca del sòl; el central, on hi ha una fornícula que contenia les cendres del difunt, i el superior, que coronava el conjunt amb una cornisa i plataforma. Als voltants d'aquest s'han trobat també d'altres enterraments, un ungüentari de vidre i fragments de vasos romans amb relleus. Prop de l'església de Sant Quirze, en excavacions fetes a la fi del segle XIX, aparegueren trossos de ceràmica, àmfores, una moneda del temps de Constantí i 34 esquelets, tot d'època romana. Encara s'han trobat restes de la mateixa època a les Alegries, a Canyelles i prop de Santa Cristina. Amb tot, aquests vestigis no indiquen necessàriament un nucli important de població romana, com s'havia pretès.
ÈPOCA MEDIEVAL
El primer document que testimonia l'existència del lloc o terme a l'edat mitjana és de l'any 966 (el 1966 la vila celebrà el mil·lenari); es tracta d'una escriptura per la qual els marmessors del comte Miró restitueixen al monestir de Ripoll la vall de Tossa, que limita a ponent in termino de Loredo sive in rivo de Canelles. Lloret degué mantenir-se sota jurisdicció comtal, ja que el 1002 consta en un document conservat a l'Arxiu Històric Fidel Fita que el comte Ramon Borrell segrega del terme de Maçanet l'alou que vocant Lauredoi el dóna al vescomte de Girona Sunifred I; aquest terme s'estenia des de Sant Daniel (Tordera) i el castell de Forcadell (Blanes) fins a Maçanet, Caulès de Vidreres i Tossa.
A mitjan segle XI aquest alou fou infeudat pels vescomtes de Girona (després fusionats amb la casa de Cabrera) al magnat Humbert Odó de Montseny (dit també Humbert de Sesagudes), senyor dels castells de les Agudes, Montpalau i Palafolls. Humbert i la seva muller Sicarda (néta probablement de Sunifred, vescomte de Girona) feren bastir el castell de Lloret, del qual resten encara les ruïnes al promontori que domina la vila per ponent, entre les platges de Lloret i de Fenals. El 1079 és esmentat aquest castell amb motiu de la consagració, a càrrec del bisbe de Girona Berenguer Guifre de Cerdanya, de la capella de Sant Joan del castell i de la primitiva parròquia de Sant Romà de Lloret, situada terra endins, a uns 3 km de la costa, a l'indret dit després de les Alegries.
Sicarda, vídua ja d'Humbert, morí el 1103 al castell de Lloret, que deixà en indivís al seu fill Bernat, bisbe de Girona (1094-1111), i al gendre Gausfred, senyor del castell de Palafolls. La part del bisbe passà per testament al patrimoni del capítol canonical de la seu de Girona i la part dels Palafolls fou primer pignorada per Bernat de Palafolls (1171) al mateix capítol, i pocs anys després (1217) cedida en propietat per Guillem de Palafolls al seu germà Ramon de Palafolls, aleshores bisbe de Girona. Així és com el castell de Lloret s'integrà plenament en la senyoria eclesiàstica del capítol de la seu gironina.
Aquest governava la jurisdicció per mitjà del canonge paborde anomenat dins la seu gironina el paborde de novembre(els pabordes eren dotze), però el 1325 la jurisdicció alta o criminal passà a la casa de Montcada per donació de Jaume II a Ot de Montcada, senyor de la baronia veïna de Llagostera. Aquesta donació suscità llargs litigis entre els Montcada i el capítol catedralici, que intentà de resoldre'ls el 1657 mitjançant l'adquisició de la dita jurisdicció criminal als Montcada per 500 dobles d'or, cosa que no s'arribà a complir: el 1698 la jurisdicció civil de Lloret figura encara a càrrec del paborde de la Seu i la criminal a càrrec del comte de Montagut, successor dels Montcada. Des del segle XII el castell tingué castlans d'una dinastia que adoptà el cognom de Lloret. El darrer d'aquests castlans fou Guillem Ramon de Lloret: després del primer quart del segle XIV deixaren d'existir, com en molts d'altres indrets de Catalunya, pels problemes que creaven als barons.
Mentrestant, els vassalls de la baronia del terme del castell de Lloret (que el 1378 tenia 67 focs entre la parròquia de Sant Romà de Lloret i part de la de Sant Esteve de Caulès) eren obligats a prestar homenatge i jurament de fidelitat al paborde, i sotmesos, com registra l'historiador Pons i Guri, a l'ajut militar d'host i cavalcada, a la servitud de guaita i bada al castell en temps de guerra, a concórrer al viafora o sometent, al treball a les obres foranes, torre mestra i valls del castell, al dret i obligació de recollita (de recollir-se al castell amb els béns mobles, joies i bestiar en cas de guerra), a pagar una colla d'impostos (blat d'acapte, talles i questes, etc.), i als monopolis de la baronia, com el de la farga de destret (on havien d'adquirir i adobar les eines) i el del vi vell (no podien vendre el vi de la pròpia collita fins que la pabordia hagués venut el seu).
Hi ha indicis de resistència pagesa i vilatana des del segle XIV, quan els lloretencs es negaren a la recollita, a la servitud de guaita i bada i a les obres de reparació del castell, cosa que motivà un plet iniciat el 1374 i resolt per la sentència arbitral de l'11 de juny de 1378, favorable al capítol gironí, sentència que els juristes consideren un precedent sobre els drets dels castells termenats de la Catalunya Vella (és esmentada en compilacions del dret de Girona).
ÈPOCA MODERNA
Tornem a tenir proves de la mateixa actitud de resistència a mitjan segle XV, a l'època de les lluites dels remences contra l'ordre feudal. El 1446 la reina Maria, lloctinent d'Alfons el Magnànim, concedia ajuda als habitants de Lloret per a gestionar llur separació del patrimoni capitular de Girona i passar al domini de la corona, i arribà a amenaçar el capítol pels inconvenients que oposava als súbdits interessats a reunir-se per prendre acords i recaptar diners per a les despeses del plet.
El 1451 hi hagué avalots que degeneraren en violència entre els oficials de la pabordia i els lloretencs, dels quals resultà mort Gaspar Guinard, cap dels revoltats. Continuaren al llarg del temps els intents de deslliurar-se del lligam feudal i passar a ser una vila reial, cosa que no s'aconseguí fins al cap de més de tres segles: el 1788 pescadors i mariners es negaven a pagar drets de pesca i de ribatge al capítol, però la vila no fou incorporada a la corona fins després d'un llarg i costós plet iniciat el 1790, que durà dotze anys, ja a les acaballes del sistema jurisdiccional de l'antic règim.
Fins al segle XIV el terme fou eminentment rural. Una bona part dels habitants vivien disseminats en masos o bordes, adscrits a la terra en la condició de pagesos de remença. Però ja abans del 1346 tenim notícia d'un petit nucli urbà al grau o port, que tenia 35 focs abans de la Pesta Negra del 1348. A conseqüència d'aquesta catàstrofe demogràfica i de la incursió dels genovesos el 1353 en aquest sector de la costa, amb el saqueig del poblat marítim i l'incendi del castell, la població degué reduir-se considerablement, però el 1374 ja hi ha 38 cases en el que hom anomena port i vila de Lloret, que passen a quasi 50 al final del segle. La incipient vila era constituïda per dos carrers paral·lels que ocupaven la zona on avui hi ha els carrers de Sant Marc, Santa Cristina i una petita part dels de l'Hospital i Sant Romà, lluny encara de sa Carbonera.
L'expansió del poblament cap al litoral, ocupant terrenys que havien estat coberts per la mar, motivà la creació, el 1445, d'un hospital de pobres i pelegrins pagat per mitjà d'una talla entre els veïns de Lloret i, sobretot, el trasllat de l'església parroquial (tan allunyada de la concentració urbana) a la vila. Hom decidí de bastir-la a l'indret dit sa Carbonera, aleshores a l'extrem de llevant del nucli (l'extrem de ponent s'anomenava el Cap de la Vila). La primera pedra fou beneïda pel bisbe de Girona Guillem Ramon de Boïl el 22 de juliol de 1509 i les obres foren encomanades als mestres de cases i picapedrers gironins Bartomeu Rufí (pare i fill) i a Pere Capvern. El trasllat del Santíssim Sagrament, les fonts baptismals i les campanes des de l'església vella fou fet el 1522.
El desenvolupament de la població marinera fou accidentalment torbat per greus incursions de rapinya i flagells diversos: epidèmies, fams, temporals... El 1534, els turcs desembarcaven a Lloret i saquejaven les cases de la vila. La vila, desproveïda de muralles a diferència de Blanes o Tossa, es defensava amb una simple palissada d'estaques ran de mar, i obtingué permisos de la monarquia (1570 i 1591) per a imposar determinades taxes per a obres de fortificació. Finalment fou bastida una fortalesa sota la direcció del mestre Joan Burgada, acabada el 1601, a la plaça de la Torre, consistent en una gran torre de planta circular amb torricons, campanes i peces d'artilleria. Els darrers dies de l'any 1607 un greu temporal destruí moltes cases i la mateixa fortalesa.
El llibre dels Milloraments, escrit pel rector Jaume Felip Gibert a la fi del mateix segle XVI, dóna compte del redreço ordinació del regisme municipal de la vila, que passà del primitiu sistema de consell obert o universitat dels homes de Lloret a una nova estructuració de la representació permanent. Del mateix autor són unes Ordinacions per a l'ensenyament de minyons i de la primera Consueta (1592) de la parròquia de Lloret, amb precioses notícies sobre els costums i l'organització de la vila.
L'any 1716, poc després d'acabada la guerra de Successió, es registren a Lloret 238 cases, 203 de les quals eren habitades per 980 persones. Durant el segle XVIII la població s'enriquí, els patrons i els mariners viatjaven pels ports de la Mediterrània i pels volts del 1778 emprengueren els primers viatges cap als ports d'Amèrica, oberts per Carles III a la navegació catalana. Des d'aleshores les indústries marítimes, especialment la construcció de vaixells i arts auxiliars i el comerç marítim dut a terme per la navegació d'altura constituïren la riquesa bàsica de la població, que visqué una bona expansió urbana i demogràfica. El 1787 l'increment havia estat important, i el cens de Floridablanca d'aquest any dóna 2 573 h amb 590 persones matriculades a la marina. El viatger Francisco de Zamora registra al pas per Lloret, a la fi del segle XVIII, l'activitat de fabricants de bótes, teixidors de lli, corders, fabricants de taps, puntaires, i 4 embarcacions per al comerç amb Amèrica i 50 per al comerç amb Llevant i de cabotatge, a més de 80 barques de pesca, dedicades sobretot al seitó per a anxoves.
ÈPOCA CONTEMPORÀNIA
A mitjan segle XIX Lloret tenia tres drassanes situades a l'actual passeig de Mar. La major part dels velers es dirigien a les Antilles i al Riu de la Plata, i algunes naus arribaven també a les Filipines pel cap de Bona Esperança i a Valparaíso. Així s'acumularen fortunes tant dels negocis marítims com de l'emigració a les antigues possessions ultramarines, sobretot a les Antilles, d'on alguns lloretencs tornaren rics i d'altres miserables; als primers els deien americanosi de la resta es deia irònicament que havien perdut la maleta a l'Estret. Aquesta prosperitat econòmica, que restà ben reflectida en l'urbanisme de la ciutat, embellida amb nous edificis com el de la casa de la vila, d'època isabelina, s'anà esllanguint al llarg de la segona meitat del segle XIX i entrà en una fase de crisi aguda a la fi del segle, quan Espanya perdé Cuba i les Filipines i desaparegueren tant les drassanes com la navegació d'altura.
Font: Enciclopèdia Catalana