Curiositats sobre Lloret (2)
CARRERS
Tot repassant els noms de carrers de la vila, en podem observar algunes anècdotes i curiositats. A tall d’exemple, el carreró de Joan Carles I, al costat de l’Hotel Anabel, no surt com a tal en el nomenclàtor de 1980 aprovat per l’Ajuntament. De fet, hauria de dir-se carrer de Joan Carles, en honor del fill del promotor i constructor de l’Hotel Anabel, en Joan Gallart, que en va cedir el carrer acabat de fer.
El rètol del carrer Jaume Felip i Gibert és mal escrit. Per una errada, hi ha separació entre Felip i Gibert, com si fossin dos cognoms, quan el rector del segle XVI tenia com a nom Jaume Felip. En el ple municipal de 1968 ja es va esmenar l’errada, però el cartell ja hi era col·locat.
El nom del carrer Repartidor Sant Isidre recorda un distribuïdor d’aigua de boca desaparegut, que provenia d’una mina a la plaça de Sant Isidre. Aquesta plaça, a partir de 1966, es dirà plaça de París, després que s’hi plantés un llorer sota la Torre Eiffel.
Els carrers que han tingut una denominació més antiga i encara perduren són el carrer Sant Josep i el carrer Sant Pere.
Els renoms populars sovint es recorden més que els noms oficials de les places. Així, tenim la plaça de les Llenties o del Cony (plaça Pere Torrent), pel ferro existent; la plaça de la Magnòlia (plaça Germans Maristes), per l’arbre que formava part del pati de l’escola dels Maristes (1908-1920); la Riera (avinguda Just Marlès), en record de la riera que separava el barri de les Tres Creus de la resta de la vila, i la Càndida (veïnat de Puigventós), per la Càndida Masgrau, una persona que va dignificar i reivindicar el barri, llavors força allunyat del centre de la vila.
Sabries ubicar on és l’indret Es Mirador de Mallorca? Des de 1973 és el nom que rep l’esplanada on es troba la placa en honor de Camprodon i Arrieta, a Es Vano, a Sa Caleta.
El rètol del carrer Jaume Felip i Gibert és mal escrit. Per una errada, hi ha separació entre Felip i Gibert, com si fossin dos cognoms, quan el rector del segle XVI tenia com a nom Jaume Felip. En el ple municipal de 1968 ja es va esmenar l’errada, però el cartell ja hi era col·locat.
El nom del carrer Repartidor Sant Isidre recorda un distribuïdor d’aigua de boca desaparegut, que provenia d’una mina a la plaça de Sant Isidre. Aquesta plaça, a partir de 1966, es dirà plaça de París, després que s’hi plantés un llorer sota la Torre Eiffel.
Els carrers que han tingut una denominació més antiga i encara perduren són el carrer Sant Josep i el carrer Sant Pere.
Els renoms populars sovint es recorden més que els noms oficials de les places. Així, tenim la plaça de les Llenties o del Cony (plaça Pere Torrent), pel ferro existent; la plaça de la Magnòlia (plaça Germans Maristes), per l’arbre que formava part del pati de l’escola dels Maristes (1908-1920); la Riera (avinguda Just Marlès), en record de la riera que separava el barri de les Tres Creus de la resta de la vila, i la Càndida (veïnat de Puigventós), per la Càndida Masgrau, una persona que va dignificar i reivindicar el barri, llavors força allunyat del centre de la vila.
Sabries ubicar on és l’indret Es Mirador de Mallorca? Des de 1973 és el nom que rep l’esplanada on es troba la placa en honor de Camprodon i Arrieta, a Es Vano, a Sa Caleta.
TURISME
Probablement, l’hoteler Benet Rupià hagi estat el primer professional del litoral gironí a anunciar-se en un mitjà estranger. Va publicitar el seu Hotel Costa Brava al diari francès La Dépêche el 17 de juny de 1934. Deia així, traduït del francès: «Lloret de Mar. Catalunya. Hotel Costa Brava, estada ideal a la mar. Platja a 50 m. Habitacions de luxe, preus moderats. Banys, aigua corrent. Cuina acurada. Garatge. Telèfon 5». Per la seva redacció, havia de ser un anunci per paraules, inserit a la plana de viatges del diari.
Segons una guia d’hotels d’Espanya de 1983, l’Hotel Don Juan era l’establiment amb més habitacions i nombre de places de la vila: 870 habitacions amb capacitat per acollir 1.653 clients.
El primer fullet turístic de Lloret va ser editat pel Sindicat de Turisme l’any 1935.
El parc aquàtic Water World va obrir portes el 12 de juliol de 1985. Va ser una obra promoguda per Lloret Park S.A. i va costar al voltant de 400 milions de pessetes.
Dels 40 milions de pessetes que el sector productiu de Girona havia d’aportar a la construcció de l’aeroport de Girona-Costa Brava, obert al trànsit aeri el 1967, es calcula que Lloret en va aportar prop de 8 milions. D’aquesta quantitat, els hotelers de la vila en van pagar un 75%. A diferència d’altres aeroports espanyols, el finançament de l’equipament gironí va recaure directament sobre els pobles, les cambres de comerç, els hotelers i les empreses de la província de Girona.
Segons una guia d’hotels d’Espanya de 1983, l’Hotel Don Juan era l’establiment amb més habitacions i nombre de places de la vila: 870 habitacions amb capacitat per acollir 1.653 clients.
El primer fullet turístic de Lloret va ser editat pel Sindicat de Turisme l’any 1935.
El parc aquàtic Water World va obrir portes el 12 de juliol de 1985. Va ser una obra promoguda per Lloret Park S.A. i va costar al voltant de 400 milions de pessetes.
Dels 40 milions de pessetes que el sector productiu de Girona havia d’aportar a la construcció de l’aeroport de Girona-Costa Brava, obert al trànsit aeri el 1967, es calcula que Lloret en va aportar prop de 8 milions. D’aquesta quantitat, els hotelers de la vila en van pagar un 75%. A diferència d’altres aeroports espanyols, el finançament de l’equipament gironí va recaure directament sobre els pobles, les cambres de comerç, els hotelers i les empreses de la província de Girona.
ESPORTS
 |
| Salvador Parés i Macià, primer campió lloretenc. Font: Revista Gràfic-sport, 19 d'abril de 1927 |
Lloret va tenir tot un campió en natació: en Salvador Parés i Macià (Lloret de Mar, 1904 - Barcelona, 1982). Membre del Club Natació Barcelona, s’especialitzà en crol en proves de velocitat i aconseguí catorze títols de campió de Catalunya i d’Espanya entre 1926 i 1931.
La llar d’infants Els Pops pren el seu nom de l’equip de beisbol creat a la nostra vila el 1951, que va competir en la lliga espanyola d’aquest esport fins al 1970. Fundat per estiuejants, va fitxar jugadors de Cuba i Veneçuela.
Sembla que la pràctica del futbol al poble s’inicià a mitjans de la dècada dels deu i va despertar afició entre els més joves, fins al punt de constituir-se, l’any 1921, l’Sport Club Lloretenc, a l’empara de les Escoles Parroquials. Aquest en seria l’embrió del CF Lloret, que el 1922, disputaria partits oficials amb aquest nom.
El Club Hoquei Lloret es va fundar l’any 1969. Inicialment, per qüestions federatives, es presentava com una secció del CF Lloret. Quedà constituït com a Club Hoquei Lloret, amb estatuts registrats, el maig de 1986.
Corria l’any 1971 quan el periodista i promotor cultural Pedro Morón preparava la primera edició de la Noche del Deporte, pensada per honorar, en un sopar amb lliurament de premis, els esportistes locals. A partir de 1977 ja es dirà Nit de l’Esport, patrocinada per Lloret Gaceta. Des de 2003, l’Ajuntament n’assumeix l’organització, i passa a dir-se Festa de l’Esport. El 2025 va arribar a la seva 49a edició.
La llar d’infants Els Pops pren el seu nom de l’equip de beisbol creat a la nostra vila el 1951, que va competir en la lliga espanyola d’aquest esport fins al 1970. Fundat per estiuejants, va fitxar jugadors de Cuba i Veneçuela.
Sembla que la pràctica del futbol al poble s’inicià a mitjans de la dècada dels deu i va despertar afició entre els més joves, fins al punt de constituir-se, l’any 1921, l’Sport Club Lloretenc, a l’empara de les Escoles Parroquials. Aquest en seria l’embrió del CF Lloret, que el 1922, disputaria partits oficials amb aquest nom.
El Club Hoquei Lloret es va fundar l’any 1969. Inicialment, per qüestions federatives, es presentava com una secció del CF Lloret. Quedà constituït com a Club Hoquei Lloret, amb estatuts registrats, el maig de 1986.
Corria l’any 1971 quan el periodista i promotor cultural Pedro Morón preparava la primera edició de la Noche del Deporte, pensada per honorar, en un sopar amb lliurament de premis, els esportistes locals. A partir de 1977 ja es dirà Nit de l’Esport, patrocinada per Lloret Gaceta. Des de 2003, l’Ajuntament n’assumeix l’organització, i passa a dir-se Festa de l’Esport. El 2025 va arribar a la seva 49a edició.
POLÍTICA
La persona que va ocupar un escó municipal durant més temps va ser María Lucía Echegoyen Lerga (Sangüesa, Navarra, 1946), com a regidora i, durant un breu interval, com a alcaldessa (2002-2003) pel PSC. Hi va ser des de 1983 fins al 2007, sumant 24 anys. En segon lloc, per una diferència de mesos, hi trobem Josep Sala Montero, que, a més, va ser el polític que més temps va exercir d’alcalde de la població. El socialista va entrar a les eleccions de 1979 com a cap de l’oposició, i va ser alcalde en les legislatures 1983-1987, 1991-1995 i 1995-1999. L’any 2002, a mig mandat del període 1999-2003, va deixar la vara d’alcaldia en mans de Lucy Echegoyen.
Les primeres dones amb presència al consistori van ser Maria Cabañas Salamero (Lloret de Mar, 1945), per Centristes de Catalunya-UCD, i Maria Carme Bausili Russinyol (Barcelona, 1949), per Convergència i Unió, que fou regidora de l’equip de govern ocupant la regidoria de Cultura i Ensenyament. La primera dona alcaldessa va ser l’esmentada Lucía Echegoyen, del 24 de gener de 2002 al 24 de maig de 2003.
A les eleccions municipals del poble sempre hi han estat representats els principals partits del país. Però també hi han intentat optar a l’alcaldia formacions d’àmbit local. El primer cas fou Unión Popular Lloretense, encapçalada per l’empresari Juan Prado Román, el 1979. Calgué esperar fins al 2007, quan es presentaren el Partit pel Poble-Grup Independent Lloret (PxP-GRILL), de l’expopular Joaquim Teixidor, i el MILLOR, de Marc Fuertes. El GRILL entrà a l’Ajuntament amb un regidor i formà part de l’equip de govern de CiU. El MILLOR, partit creat per combatre els convergents, no hi entrà en aquelles eleccions, però sí que ho faria el 2011, aconseguint 6 regidors, i obtindria 4 en les eleccions de 2015.
En aquesta darrera convocatòria es presentaren també Lloret Unida, de l’atleta Josep Lluís Blanco, i el PIAI, d’Alexandre Maset. Cap dels dos partits no arribà al 5 % de vots necessari per obtenir representació. En canvi, Força Lloret, de l’exregidora de Junts Lluïsa Baltrons, aconseguí entrar a l’Ajuntament.
El 2023, l’exregidora socialista Lara Torres optà amb la formació Sumem Lloret, que assolí 2 escons, mentre que Més Lloret, de Joan Carles Amaya, no obtingué prou vots per formar part del consistori lloretenc. Com a marca pròpia, part de l’equip de l’exalcalde Jaume Dulsat (2015-2023), sota el nom de Tots per Lloret, aconseguí 3 regidors.
Les primeres dones amb presència al consistori van ser Maria Cabañas Salamero (Lloret de Mar, 1945), per Centristes de Catalunya-UCD, i Maria Carme Bausili Russinyol (Barcelona, 1949), per Convergència i Unió, que fou regidora de l’equip de govern ocupant la regidoria de Cultura i Ensenyament. La primera dona alcaldessa va ser l’esmentada Lucía Echegoyen, del 24 de gener de 2002 al 24 de maig de 2003.
A les eleccions municipals del poble sempre hi han estat representats els principals partits del país. Però també hi han intentat optar a l’alcaldia formacions d’àmbit local. El primer cas fou Unión Popular Lloretense, encapçalada per l’empresari Juan Prado Román, el 1979. Calgué esperar fins al 2007, quan es presentaren el Partit pel Poble-Grup Independent Lloret (PxP-GRILL), de l’expopular Joaquim Teixidor, i el MILLOR, de Marc Fuertes. El GRILL entrà a l’Ajuntament amb un regidor i formà part de l’equip de govern de CiU. El MILLOR, partit creat per combatre els convergents, no hi entrà en aquelles eleccions, però sí que ho faria el 2011, aconseguint 6 regidors, i obtindria 4 en les eleccions de 2015.
En aquesta darrera convocatòria es presentaren també Lloret Unida, de l’atleta Josep Lluís Blanco, i el PIAI, d’Alexandre Maset. Cap dels dos partits no arribà al 5 % de vots necessari per obtenir representació. En canvi, Força Lloret, de l’exregidora de Junts Lluïsa Baltrons, aconseguí entrar a l’Ajuntament.
El 2023, l’exregidora socialista Lara Torres optà amb la formació Sumem Lloret, que assolí 2 escons, mentre que Més Lloret, de Joan Carles Amaya, no obtingué prou vots per formar part del consistori lloretenc. Com a marca pròpia, part de l’equip de l’exalcalde Jaume Dulsat (2015-2023), sota el nom de Tots per Lloret, aconseguí 3 regidors.
HISTÒRIA
Com la resta de poblacions de la Corona d’Aragó, els habitants de Lloret, tot i els seus escassos recursos, havien de contribuir a les despeses del casament reial d’Elionor d’Antequera, filla de Ferran I d’Aragó, celebrat el 22 de setembre de 1428. S’hi van recollir 40 florins d’or i 8 sous, a raó de 8 sous per cadascun dels 67 focs de la població.
Al segle XVII, en uns anys durs de guerres i pestes, la imatge de santa Cristina va ser traslladada a l’església de Sant Romà per estar més a prop dels fidels. El 29 de maig de 1650, com a acte de contrició i penitència, el Consell Municipal acordà: «que ninguna persona, de qualsevol estament y grau que sia, se abstinga de jugar en tot gènero de jochs públicament y que incorreguen en la mateixa pena los que ministren bitlles o cartes per a jugar...»
L’any 1079 es va consagrar la capella de Sant Joan del castell de Lloret (i així fou conegut aquest enclavament defensiu com a Castell de Sant Joan). Aquesta capella serví, durant dues centúries, per delimitar la parròquia associada al castell. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva funció defensiva principal i començà a declinar. Segons una acta del Capítol de Girona, propietari de l’indret, datada l’11 de setembre de 1685, es donava compte que la capella amenaçava ruïna i s’havia de traslladar a un altre edifici. On va anar a parar? A nivell documental i arqueològic, és encara desconegut el parador d’aquesta capella.
Abans que l’«americano» Nicolau Font i Maig comprés Sant Pere del Bosc el 1860, hi existia una Confraria de Sant Pere del Bosc que tenia cura de l’ermita i del seu entorn. Aquesta confraria era de tipus gremial, ja que en formaven part mariners i pescadors. Devia ser força antiga, però el primer esment documental és del segle XVII. L’administració era portada per quatre administradors o “obrers” que, igual que l’Obreria de Santa Cristina, tenien cura del manteniment i de les propietats lligades a Sant Pere del Bosc, així com d’organitzar la festa del seu patró. Al llarg del segle XIX, l’Estat va voler suprimir aquest tipus d’institucions gremials. El fet de no estar organitzada ni mantenir una matrícula (llicència o permís d’activitat) va provocar la desaparició d’aquesta confraria i la pèrdua de les seves propietats arran de la desamortització de béns religiosos de 1857.
Segons l’acta del 23 de juny de 1898, s’acordà entre l’Ajuntament i els administradors de Santa Cristina no celebrar la festa major a causa de “las tristes circunstancias que atraviesa la Nación” (en referència al desastre del 98 de Cuba i Filipines) i la mort de lloretencs en els combats a l’illa americana.
