Quin Sant Romà és celebra a la vila?
 | |
| Reproducció del gravat al boix utilitzat en els goigs de sant Romà de Lloret i en patents de sanitat del segle XVIII i inicis del XIX. Font:SAML/ Lloret Gaceta, nums. 168-169, 21/12/1978 |
Però hi altres sants Romà apareixen com a bisbes (d’Auxerre, Fiesole, Rouen, Nepi, Reims, Laon), monjos (de Bobbio, Font Rouge, Subiaco), anacoretes o màrtirs de llocs diversos com Cesarea de Capadòcia, Síria o el Japó.
Aquesta profusió de figures hagiogràfiques provoca una confusió considerable, alimentada durant segles pel Flos Sanctorum (1) i per predicadors que, de bona fe, adaptaven la tradició a les necessitats locals.
Gràcies al treball d'investigador i la erudicció de l'arxiver Josep Maria Pons i Guri, s'n sap que a l’àmbit gironí trobem un sant Romà màrtir commemorat des d’antic, del qual només es conserva constància epigràfica. Una inscripció recollida per l’epigrafista Hübner a les Inscriptiones Hispaniae Christianae (núm. 192) —datada inicialment als segles VI o VII, i més tard reinterpretada pel Dr. Josep Vives i Gatell (2) com a dels segles IX o X— diu:
HE SUNT RELIQUIAE SANCTI ROMANI, SANCTI TOMAE, MARTYRUM, QUI APUD GERUNDAM CLAVIBUS TRANSFIXI MARTYRIUM PASSI.
Traduït al català: “Aquestes són les relíquies de sant Romà i de sant Tomàs, màrtirs, els quals patiren martiri a Girona traspassats per claus.”
Això suggereix un martiri per crucifixió i testimonia un culte local als màrtirs Romà i Tomàs, commemorats el 8 de juny.
A mitjan segle IV, tot just acabades les persecucions de l’Imperi Romà contra els cristians i clausurada l’anomenada “era dels màrtirs”, el poeta hispanollatí Aureli Prudenci va dedicar uns himnes a aquells que havien donat la vida en testimoni de la seva fe. En referir-se a Girona, ciutat seu de la diòcesi, escriu: «La petita Girona, rica en santes despulles de màrtirs, proclama la glòria de Feliu». Prudenci deixa constància que Girona conservava, a més de les relíquies de Sant Feliu, moltes altres restes de màrtirs. De fet, està documentat que, al segle XI, durant el pontificat del bisbe Berenguer Guifré, la ciutat retia culte a Sant Feliu, Sant Narcís i Sant Romà, tots tres màrtirs gironins. (3) Aquestes devocions a sants venien inspirades per un fet no contrastat històricament dels 360 màrtirs de Girona (4), morts, segons una tradició, al 307, mentre assistien a la missa que celebrava el llegendari bisbe Narcís, ajudat pel diaca Feliu i que han quedat vinculats a la llegenda de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona.
La figura de Sant Romà gironí
De Sant Romà, com de tants altres màrtirs dels primers segles, en sabem ben poc més enllà del seu nom i de la seva mort en defensa de la fe. Segons Berenguer Guifré, zelós custodi de les seves relíquies, Romà fou company de Sant Feliu, evangelitzador de Girona i “doctor de les Espanyes”. Així doncs, seguint a Pons i Guri, no cal confondre aquest Sant Romà amb cap dels altres vint-i-quatre sants homònims documentats en la tradició cristiana, que inclouen abats, bisbes, preveres, soldats o eremites repartits arreu de la geografia europea i oriental.
Les fonts tradicionals només en ressalten tres aspectes: la seva companyonia amb Sant Feliu, la seva mort martirial a Girona i el seu paper com a propagador del cristianisme. No se sap si fou sacerdot o laic. En la terminologia paleocristiana, tanmateix, els màrtirs eren considerats “lluitadors” o “soldats de Crist” (athletae Christi, milites Christi), una imatge que perdurà en la iconografia posterior. Per això, quan el poble i els seus pastors van voler donar forma a la figura de Sant Romà, sovint el representaren amb vestimenta militar. Aquesta iconografia es mantingué a Lloret al llarg dels segles, tant en escultures com en goigs i estampes devocionals.
Fins a l’any 1915, una bella escultura de Sant Romà presidia l’altar major de l’església parroquial. La que la substituí, destruïda durant els fets de 1936, mostrava el sant com un soldat romà calçat amb unes polaines, d’on sorgí la dita popular: «Sant Romà porta botines».
El patronatge de Lloret
Per entendre com Sant Romà esdevingué patró de Lloret, cal situar-nos al segle XI, en un context de consolidació del territori que esdevindria Catalunya. Enmig de les estructures feudals i del treball de la terra, també sorgien nous temples, uns de caràcter privat i altres de caire parroquial. En aquells anys, el bisbe Berenguer Guifré —fill del comte de Cerdanya i gran devot de Sant Romà— desenvolupava una intensa activitat pastoral, consagrant nombroses esglésies per tot el bisbat de Girona.
Sicardis, filla del vescompte Amat de Montsoriu, es senyora del castell i terme de Lloret, vídua del noble Gaufred Bernat i posteriorment casada amb el baró Umbert Odó del Montseny. S'en retirà com a vídua amb els seus fills el 1071 per administrar el patrimoni familiar.
El 8 de gener de 1079, Berenguer Guifré, davant de Sicardis, consagrà una nova església parroquial a Lloret, sota l’advocació de Sant Romà, les relíquies del qual venerava a Girona i que havia localitzat L’acte tingué una gran solemnitat, com era habitual en una època en què la fe popular s’expressava amb intensitat i participació col·lectiva. La cerimònia, segons el ritu romà recentment introduït a Catalunya en substitució del visigòtic, començava amb una vetlla de dejuni i pregària, seguia amb la processó de les relíquies i culminava amb les seves deposicions a l'ara de l’altar, símbol de la sepultura d’un màrtir.(5)
Un cop consagrada l’església, calia completar la seva dotació, tal com prescrivia el dret canònic. L’acte fou presidit pel mateix bisbe, que concedí al temple els delmes, primícies i oblacions dels fidels. Sicardis i els seus fills, Udalard i Bernat, hi afegiren una porció de terra al voltant de l’edifici —amb trenta passes de fondària— destinada a cellera i cementiri, així com una extensa propietat que arribava fins a una possessió de l'indret anomenat Sant Pere Cercada (Sant Pere del Bosc).
Així nasqué la parròquia de Sant Romà de Lloret, símbol d’una fe viva i d’un territori en formació, que encara avui manté viva la memòria d’aquell màrtir gironí que, segons la tradició, va compartir amb Sant Feliu el testimoni de la primera evangelització cristiana de les nostres terres.
 |
| Dos taules del retaule pintat per Pere Serafí , Jaume Forner II i Jaume Fontanet II enllestit el 1559 on es veu a sant Romà diaca sofrint turment en companyia del nen Barulas i que es troben a l'església parroquial de la vila. |
Evolució del culte i confusions posteriors
El 1522, la nova església parroquial de Lloret, edificada al lloc conegut com a La Carbonera, quasi a tocar la platja, té una representació de Sant Roma soldat en una clau de volta del temple. Anys més tard,el 1541 i per encàrrec dels jurats de la vila, el pintor Pere Serafí juntament amb Jaume Forner II i Jaume Fontanet II composarien un retaule, on hi mostren la vida de Crist i també la detenció i tortura de Sant Romà, diaca de Cesàrea, que seria lliurat el 1559. La raó d'aquesta divergència no està clara, tal vegada que la sort del sant de Cesàrea o d'Antioquia havia de estar ben reflectida en els llibres de martirologia cristiana.
Sigui com sigui, els rectors i compiladors de consuetes (llibres litúrgics locals) que han passat per la parròquia lloretenca van introduir confusions fruit de les fonts hagiogràfiques disponibles en aquells moments, tot descartant la imatge i devoció del màrtir de Girona, de quina memòria i devoció s'en devia perdre en el transcurs dels segles. A tall d'exemple:
- 1592: el rector Felip i Gibert combina prudentment les dues tradicions, la del sant militar i la del diaca.
- 1630: el rector Joan Llorens només cita el sant diaca del 18 de novembre.
- 1720: el rector Josep Rovirola i Ros distingeix dues celebracions: el 9 d’agost (sant Romà soldat, titular de l’església vella) i el 18 de novembre (sant Romà diaca i màrtir d’Antioquia)
Malgrat aquestes variacions, la devoció popular lloretenca sempre ha preferit la imatge del sant militar, vestit amb túnica vermella i armes, representat en els goigs i les patents de sanitat. Aquesta iconografia consolidà la seva identitat com a màrtir-soldat.
Tot apunta, segons conclou l'erudit Pons i Guri, que el titular original de l’església de Lloret fou sant Romà màrtir de Girona, tot i que la tradició posterior l’identificà amb altres figures homònimes. Sigui com sigui, el sant Romà —diaca, soldat o màrtir local— restà com a patró espiritual de la vila fins al segle XVI, quan el seu culte fou progressivament substituït pel de santa Cristina.
Com curiositat, es pot citar Mossèn Narcís Gispert (rector de la parròquia entre 1944 i 1974) que referia, en una entrevista al setmanari Lloret Gaceta, el per què es va passar de celebrar Sant Romà el dia 9 d'agost al 18 de novembre, fixat festiu al calendari actual. En comenta l'anècdota o llegenda, que quan es feien les festes de Santa Cristina el 24 de juliol, molts visitants es quedaven a casa de familiars i amics fins a la festivitat del patró de Lloret el 9 d'agost. Aixì doncs, al trobar un altre Sant Romà cap el novembre, el van adoptar de seguida, separant totes dues festivitats. (6)
NOTES:
(1) Flos Sanctorum és una col·lecció de textos medievals que narren la vida dels sants. Aplega relats devots i llegendes hagiogràfiques, sovint basats en la Llegenda àuria de Iacopo de Varazze (també conegut com a Jaume de Voràgine), del segle XIII. En molts casos, aquestes obres eren revisions o ampliacions de versions anteriors d’altres Flos Sanctorum, ja que se’n van elaborar diverses, cadascuna amb noves biografies de sants, tal com s’indicava ja en el títol del llibre. Durant l’edat mitjana, aquests volums van adquirir una gran rellevància: eren llegits i rellegits, recomanats, copiats, difosos i apropiats, convertint-se en objectes de devoció i desig.
(2) J. Vives i Gatell, Inscripciones cristianas de la España Romana y Visigoda" p . 111 Barcelona, 1942
(3) Antoni Vicenç Domènec. Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña. Barcelona: Gabriel Graells i Giraldo Dotil, 1602
(4) Font: Viquipedia
(5) Tal i com l'arxiver Pons i Guri ho argumentava a les planes de Lloret Gaceta, 14/12/1978, pp 5-7: "El gran bisbe Berenguer Guifré, el que va consagrar la primera església parroquial de Lloret el 8 de gener de l'any 1079, estava convençut de posseir en la Seu de Girona aquelles santes despulles (Sant Romà) i, a precs de l'abat Sighard, l'any 1087 feu donació d'algunes relíquies de sant Feliu i de sant Romà gironins a la congregació de sant Udalric i santa Afra d'Augsburg, (...) "
(6) Lloret Gaceta. n. 59 , 18 de novembre de 1976, p. 4-5
+INFO
Lloret Gaceta, n. 162, 9 de novembre de 1978, p. 5-7
Lloret Gaceta, n. 167, 14 de desembre de 1978, p. 5-7
Lloret Gaceta, n. 168-169, 21 de desembre de 1978, p. 9-15
Lloret Gaceta, n. 706, 15 d'abril de 1999, p. 6-7
PONS I GURI, Josep M., 1995. Josep M. Pons i Guri. Artífex de la memòria, Set Pregons, 1991-1997, Lloret de Mar, 1998, p. 91-106
