 |
| C. 1910 Fotografia de la Casa Garriga En primer terme, la Sra. Mercè Garriga i Bitlloch i les seves filIes. Font: Agustí Viader. Recordant Lloret/ Foto millorada amb IMGUpscaler. |
HISTÒRIA
1. Els orígens d’un símbol urbà
Quan l’Ajuntament de Lloret de Mar va adquirir, l’any 1982, les anomenades Cases Garriga, no només comprava un conjunt arquitectònic d’interès sinó també una part essencial de la memòria col·lectiva lloretenca. Les dues cases, situades estratègicament entre el Passeig de Camprodon i Arrieta, el Passeig de Verdaguer, el carrer Joan Durall i la travessia de Venècia, formaven tota una illa i tancaven per llevant el passeig marítim que, per ponent, culminava amb la Casa de la Vila.
Aquest sector del passeig és fruit del desenvolupament urbanístic de finals del segle XIX, quan Lloret començava a transformar-se gràcies a les fortunes que molts lloretencs havien acumulat a Amèrica. Els anomenats americanos o indianos —mariners, comerciants o empresaris que havien triomfat a Cuba o a altres indrets del Carib— retornaven al seu poble d’origen amb l’ambició de construir-hi habitatges senyorials que fossin testimoni del seu èxit. Aquella onada de prosperitat deixà una empremta profunda a la vila i definí la fesomia del seu passeig marítim.
L’arquitecte Martí Sureda i Vila (1866-1947), tècnic de la Diputació de Girona i autor de diversos projectes neoclàssics, va concebre el Passeig de Mn. Jacint Verdaguer com un “saló” obert al mar, amb unes proporcions harmonioses i un estil urbà que combinava elegància i modernitat. En aquest context sorgiren les Cases Garriga, que aviat es convertirien en un dels exemples més representatius d’aquesta arquitectura indiana, barreja d’eclecticisme, neoclassicisme i influències colonials.
2. La nissaga Garriga: Enric Garriga i Mataró
Els primers registres del cognom Garriga a Lloret daten de començaments del segle XVIII. En aquell temps, la família vivia en condicions modestes. El cens de 1716 ja hi fa constar una Cristina Garriga, vídua i cap de família, amb dos fills i escassos recursos perquè el seu marit “era esclau”. La situació d’aquesta dona resumeix les dificultats de moltes famílies lloretenques abans del desenvolupament marítim i comercial del segle XIX.
Amb l’expansió de la navegació, el comerç d’ultramar i la participació en les rutes americanes, alguns membres de la família aconseguiren progressar. A mitjan segle XIX, diversos Garriga ja figuraven com a propietaris de parcel·les al recent urbanitzat passeig marítim. Aquella ascensió social culminà amb Enric Garriga i Mataró, veritable protagonista de la història de les cases.
Com molts joves del seu temps, Enric Garriga emigrà a Cuba buscant fortuna. S’establí a Cienfuegos, una de les ciutats cubanes amb més presència catalana, i el 1866 fundà, juntament amb el seu germà Joan Baptista i un soci, els magatzems Garriga Hnos. & Muro, dedicats a la venda de fustes i materials de construcció. L’empresa prosperà ràpidament i li permeté acumular un capital suficient per encarregar, vint anys més tard, la construcció d’una casa sumptuosa a la seva vila natal.
El 13 de desembre de 1886, Enric Garriga sol·licitava a l’Ajuntament el permís d’obres per edificar una casa “en el solar que posee en el extremo de la rambla”, acompanyant-hi el plànol de la façana. L’autor del projecte no consta signat, però se sap que la llicència fou aprovada el 27 de gener de 1887, després del pagament de 80 pessetes. La casa, situada al capdamunt del Passeig Verdaguer, s’acabà aquell mateix any, com indica la data que figura encara avui al frontó de la façana principal.
La nova residència representava la culminació d’un somni indià: una llar que mostrés al poble la posició assolida a ultramar. Malauradament, Enric Garriga gaudí poc temps de la seva creació, ja que morí al voltant del 1889. La seva vídua, Mercè Garriga i Bitlloch, heretà la propietat i esdevingué una figura clau en la continuïtat de la nissaga i de les cases.
3. La segona casa i la consolidació del llegat familiar
La casa contigua, situada més a llevant —l’actual número 21 del Passeig del Mar—, fou construïda poc després de 1887. Segons la documentació, el seu primer propietari fou Joaquim Terrats i Monter, comerciant i també “americano”. Terrats havia adquirit el solar l’any 1879 a l’Ajuntament, procedent de la parcel·lació de terrenys comunals coneguts com “Sa Pallissada”. Hi edificà una casa valorada en 3.132 pessetes i la dotà d’un quart de ploma d’aigua provinent de la mina del Puig d’en Pla, en un moment en què l’arribada d’aigua corrent era considerada un signe de distinció.
Després de la mort de Terrats, la propietat passà a la seva filla Maria Cristina Terrats i Bravo, resident a Màlaga. El 24 de gener de 1915, aquesta vengué la finca a Mercè Garriga i Bitlloch per 12.500 pessetes. D’aquesta manera, la vídua d’Enric Garriga reunia sota la seva titularitat les dues cases contigües, formant una illa completa. La casa del seu marit passà posteriorment a les seves filles Enriqueta i Maria, mentre que la casa comprada a Terrats fou destinada al seu fill Salvador Garriga i Garriga.
4. Salvador Garriga: continuïtat d’una saga entre Cuba i Lloret
Salvador Garriga i Garriga va esdevenir un dels membres més destacats de la família. Incorporat de jove als negocis familiars de Cienfuegos, contribuí a ampliar-los i modernitzar-los. L’empresa, ja a principis del segle XX, es transformà en Garriga y Sureda S. en C., i el 1906 adquirí la fàbrica de rajols i teules Mercedes, nom que recordava la seva mare. Més endavant, Salvador impulsà una fàbrica de bastidors metàl·lics i una gran indústria ceràmica a la finca “Simpatía”, amb una producció que superava els set milions de peces anuals, convertint-se en una de les més grans de Cuba.
Després de dècades de prosperitat comercial, Salvador Garriga es retirà a Lloret al voltant de 1942, coincidint amb la fi de la Segona Guerra Mundial. Aquell mateix any adquirí les parts de la casa del carrer Prat de la Riba que pertanyien a les seves germanes, i alhora vengué a aquestes la finca del Passeig del Mar 21. Morí el 24 de setembre de 1955, deixant els seus béns repartits entre la seva esposa Dolors Alum i els seus fills Montserrat, Enric, Pere, Mercè i Salvador.
A partir d’aleshores, les dues cases continuaren en mans de la família Garriga fins a la dècada de 1980. Les germanes Maria i Enriqueta Garriga, últimes residents solteres, les vengueren el 1978 als seus nebots. Amb la seva mort, l’any 1981, les propietats passaren finalment als germans Garriga Alum, que foren els qui negociaren la venda amb l’Ajuntament.
5. De residència familiar a patrimoni públic
El Ple municipal de Lloret de l’11 d’agost de 1982 va aprovar la compra de les Cases Garriga per part de l’Ajuntament, amb un preu final de 90 milions de pessetes, pagats en terminis. L’adquisició s’emmarcava en la voluntat de protegir i conservar un dels pocs exemples d’arquitectura indiana del municipi, i coincidí amb la redacció del nou Pla General d’Urbanisme, que incloïa el conjunt dins el catàleg d’edificis a protegir.
A més, l’Ajuntament aprofità el Reial Decret 988/1982, que oferia subvencions per restaurar edificis relacionats amb la història d’Amèrica, en el context del proper Vè Centenari del Descobriment. D’aquesta manera, s’obtingueren ajudes estatals per valor de 40 milions de pessetes, dels quals es van cobrar efectivament uns 25 milions.
Amb l’adquisició, les Cases Garriga es convertiren en propietat municipal i començà un procés de rehabilitació integral per adaptar-les a nous usos culturals.
 |
Cases Garriga abans de la seva rehabilitació en 1986. Font: SDGAP/ El Punt.
Foto de Joan Ventura |
ARQUITECTURA
Les dues cases formen una illa completa del casc antic de Lloret. De planta baixa i dos pisos, presenten una estructura simètrica, amb façanes alineades al carrer Joan Durall i un jardí tancat per la banda del mar.
A nivell arquitectònic, el conjunt respon a l’eclecticisme propi del darrer quart del segle XIX. La casa principal, amb la data 1887 al frontó, combina:
- Façana amb encoixinats, terracota, frontó triangular i balustrada ceràmica.
- Finestres amb llindes arquejades ornamentades.
- Teulada plana i terrat amb barana de balustres.
- Interiors amb mosaics valencians, sostres pintats i motllures de guix.
La segona casa, de línia més senzilla, manté la mateixa estructura i nombre de plantes, però sense la profusió decorativa de la principal. Ambdues tenien cuines i safareigs adossats al pati, menjadors que donaven al jardí i una escala central que articulava els espais.
Destaquen especialment l’oratori del primer pis i una cambra de bany modernista amb mobiliari i sanitaris originals, un element poc comú a les cases de l’època.
Les pintures murals i sostres decorats foren obra de Joaquim Vilaseca i Palau (1889-1918), fill d’una nissaga de pintors decoradors. Les seves ornamentacions florals i geomètriques, realitzades al tremp i amb plantilles, aporten una gran riquesa artística al conjunt.
Les obres de restauració (1982-1985)
Per a la rehabilitació, l’Ajuntament encarregà l’estudi als arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay, amb la col·laboració del dissenyador Lluís Pau. L’objectiu era conservar al màxim l’estructura exterior i l’ambient interior, eliminant només els cossos afegits (cuines i safareigs) per guanyar un pati central apte per a recepcions i activitats públiques.
Les obres van respectar íntegrament la casa noble del Passeig Verdaguer, que fou restaurada amb criteris de fidelitat històrica, i adaptaren la casa contigua com a espai per a exposicions temporals. Les dues cases es comunicaren internament i es dotaren d’un ascensor, terrats unificats i una nova balustrada ceràmica reproduïda fidelment segons els motlles originals.
El cost global de la rehabilitació ascendí a uns 50 milions de pessetes, i hi participaren diverses empreses locals (Construccions Descals, Pintures Prat, Fusteria Robert, Electricitat Rafart, Serralleria Planiol, entre d’altres).
El resultat fou la creació del Centre Cultural Verdaguer, un espai destinat a usos culturals, museístics i d’exposició, que va permetre donar una nova vida a les antigues cases familiars. L'equipament va ser inaugurat el 1987.
El mobiliari i l’ambient interior
El mobiliari original de les Cases Garriga reflectia el gust refinat dels indianos i la seva vinculació amb el món colonial. Bona part estava fet de caoba i altres fustes nobles, sovint pintades o envernissades, i combinava estils imperi, isabelí i modernista.
Entre les peces més valuoses hi havia:
- Dos llits de caoba d’aire imperi, atribuïts a l’ebenista Adrià Ferran.
- Un conjunt de mobles de vímet colonial, probablement importats de Cuba.
- Un sofà i butaques d’estil anglès amb línies corbes, pròximes a l’estètica de Viena.
- Una espectacular caixa forta metàl·lica de la casa York Safe & Lock Co. de Nova York, premiada a l’Exposició de Panamà de 1915.
L’Ajuntament adquirí part d’aquest mobiliari —per un import superior a un milió de pessetes— per mantenir la coherència històrica del conjunt, tot i que la família conservà algunes peces com a record patrimonial.
El projecte museístic es completà amb la incorporació d’objectes i mobles provinents d’altres famílies vinculades al món indià. En destaca la contribució de Jaume Amorós i Garriga (1901-1985), descendent d’una altra branca Garriga establerta també a Cuba.
Amorós cedí en dipòsit diversos elements que avui formen part del fons museístic:
- Un dormitori de fusta noble d’estil renaixement alemany (ca. 1880).
- Un menjador modernista complet, datable entre 1901 i 1912.
- Retrats a l’oli dels seus avis pintats el 1866 per l’artista figuerenc M. Gimferrer.
- Diverses fotografies acolorides, cartes nàutiques i documents familiars relacionats amb la navegació i el comerç ultramarí.
Aquestes aportacions reforçaren la vocació del Centre Cultural com a espai viu dedicat a preservar la memòria dels indianos lloretencs i la seva connexió amb el món atlàntic.
6. El Centre Cultural esdevé Museu del Mar
Amb el pas del temps es van detectar elements malmesos de l'estructura de l'edifici que aconsellaven iniciar un projecte de rehabilitació del conjunt indià de Can Garriga que seria clausurat el gener de 2004. La rehabilitació es faria en dues fases, que culminaria amb la conversió de l'edifici indià en un museu, element principal del
MOLL (Museu Obert de Lloret), juntament amb altres construccions històriques del municipi.
Gràcies als fons rebuts del programa Interreg de la Unió Europea el 2006, el projecte de museïtzar l'espai agafarà embranzida i permetrà acabar el Museu del Mar el 2007. Tanmateix, un any abans, on al lloc on hi eren els patis d'ambdós edificis, l'ajuntament hi ubicà l'Oficina de Turisme, dedisió que comportà certa polèmica. El Museu del Mar finalment ha costat gairebé dos milions d’euros– aportats per l’Ajuntament, la Diputació i els fons europeus FEDER– i obre les portes al públic el 3 maig de 2007.
+ INFO
Inauguració del Centre Cultural Verdaguer : rehabilitació de la Casa Garriga en el centenari de la seva construcció : 1887-1987, 14 de noviembre de 1987 Festa Major de Sant Romà (1987) Ajuntament de Lloret de Mar.
