Togores i la gent del poble

Josep de Togores i Llach va venir al món el 19 de juliol de 1893 a Cerdanyola del Vallès. La seva vida va prendre un gir inesperat el 1906, quan un atac de meningitis el va deixar completament sord. Fou arran d'aquesta circumstància que el seu pare el va encoratjar a dedicar-se a la pintura.

El 1909, Togores va crear la seva cèlebre obra "El boig de Cerdanyola", que va rebre l'aplaudiment del crític Raimon Casellas i va ser presentada amb gran èxit a l'Exposició Internacional de Brussel·les de 1910, on el govern belga la va adquirir.

A la tardor de 1913, Togores es va traslladar a París amb la intenció de residir-hi una temporada, però l'esclat de la Primera Guerra Mundial el va obligar a retornar a mitjans de 1914. Durant la seva estada a París, va tenir l'oportunitat de conèixer de prop l'obra de Cézanne. De nou a Barcelona, va establir una connexió amb Joaquim Sunyer. Aquest període va coincidir amb una greu davallada econòmica de la seva família, fet que el va empènyer a guanyar-se la vida com a pintor de parets i, posteriorment, com a restaurador.

La seva primera exposició individual, celebrada el 1917 al Saló de La Publicitat, va obtenir una notable repercussió a Barcelona. A conseqüència d'aquest èxit, va ser convidat a unir-se a l'Agrupació Courbet, un col·lectiu artístic integrat per figures com Llorens i Artigas, Miró, Domingo i Ràfols, entre d'altres. En aquesta etapa, Togores es va erigir com un dels impulsors de l'avantguarda a Catalunya i va col·laborar amb articles interessants a la revista "Vell i Nou".

El 1919, encoratjat per Xavier Nogués i Esteve Monegal, va tornar a París. A finals de 1920, va conèixer el poeta Max Jacob, qui el va recomanar al marxant d'avantguarda Daniel Henry Kahnweiler. Aquest  va contractar Togores per a la recentment creada Galerie Simón. Entre 1921 i 1931, Togores va dedicar-se en exclusiva a la feina per al prestigiós marxant alemany. És durant aquesta dècada que la seva producció artística va assolir el seu punt culminant. Max Jacob i l'escultor Arístides Maillol es van convertir en els seus grans amics i entusiastes seguidors.

L'estil de l'obra de Togores va experimentar diverses transformacions. Cap al 1920, es va situar com un precursor de la Nova Objectivitat alemanya, per evolucionar més tard cap a un classicisme més proper al retorn a l'ordre postcubista. Cap a finals dels anys vint, es va apropar a les experiències avantguardistes dels surrealistes, fins a tornar a la figuració el 1931.

Al llarg d'aquest període, Togores va realitzar exposicions individuals a diverses ciutats internacionals: París (1922), Nova York (1924), Viena (1924), Barcelona (1926), Madrid (1928) i Zuric (1928). Especialment destacable va ser la seva presència a Alemanya, amb mostres a Berlín (1924), Düsseldorf (1925), Colònia (1925), Frankfurt (1927) i Munic (1927), gràcies a la tasca del reconegut marxant Alfred Flechtheim, qui el va promocionar a través de les seves galeries i publicacions d'avantguarda. També va participar en grans exposicions internacionals a Dresden (1926), Hamburg (1927), Darmstadt (1929) i Praga (1931), entre d'altres.

A causa de la crisi econòmica que va seguir al crack de 1929, Kahnweiler va rescindir el seu contracte amb Togores el desembre de 1931, després d'un desacord econòmic i d'un nou rumb en l'obra de l'artista. Després d'una prolongada estada a Banyuls, convidat per Maillol, Togores va tornar a Catalunya a mitjans de 1932, amb l'esperança de poder treballar sota el mecenatge de Francesc Cambó. Un cop instal·lat a Barcelona, es va integrar ràpidament en la tradició de la pintura catalana, convertint-se en un retratista molt sol·licitat.

Durant els anys trenta, va participar de manera assídua en els certàmens internacionals del Carnegie Institute de Pittsburgh fins al 1938, així com en algunes de les exposicions organitzades pel College Art Association de Nova York (1931 i 1933), i les de la Asociación de Artistas Ibéricos, celebrades a Copenhaguen (1932), Berlín (1933) i París (1936), entre d'altres mostres internacionals de rellevància. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, va intentar, sense èxit, emigrar als Estats Units. Finalment, el 1938 es va refugiar a Salernes, al Sud de França, i un cop finalitzada la guerra, va retornar a Espanya.

L'estada a Lloret de Mar i la consolidació figurativa

L'estiu de 1940 va marcar la primera visita de Josep de Togores a Lloret de Mar, on buscava un lloc tranquil per treballar. La vila li va agradar de seguida: el passeig de les palmeres, la platja, el mar i els horitzons oberts que tant apreciava el pintor. El primer any, l'artista no coneixia ningú, observava molt i pintava poc, però a poc a poc va anar establint contactes i forjant amistats.

Per l'estiu de 1941, el pintor va començar a treballar en una habitació de la Casa de la Vila, orientada al Nord i amb vista al passeig de les palmeres, on va instal·lar el seu estudi. El 1942, Togores va exposar a la "Sala Parés" de Barcelona, sent aquesta la seva primera exposició després de la Guerra Civil. S'hi van poder veure retrats, composicions i nus, marcant un retorn definitiu a la pintura figurativa que el va allunyar de les seves etapes més vinculades a l'art d'avantguarda.

El 1943, Togores va tornar a Lloret amb la intenció de passar-hi tot l'estiu. Treballava al seu estudi fins que la llum li ho permetia, i al capvespre es reunia amb els seus amics en una àmplia habitació de la "Casa Egípcia", que era l'estudi de la seva deixebla Àngeles Tey. Togores i un grup d'amics van transformar aquest espai en una mena de Club Social, que el pintor presidia i va batejar amb el nom de "l'Ou Ferrat". El mestre decorava les parets amb dibuixos a carbó dels perfils dels amics, realitzats de manera espontània i sense esborrar cap traç. Versos de poetes francesos i espanyols completaven la decoració. En aquest lloc, es conversava principalment sobre pintura i poesia, i, entre copes, sobre temes més banals, però no per això menys interessants.

Togores buscava models entre la gent del poble: homes, dones i nens. Entre altres, va pintar pescadors, com els germans Puigvert i Joan Bolet, qui li va servir de model per a un tema mitològic. També van posar per a ell Maria Bancells, de qui va fer un quadre anomenat "La perla negra", les germanes Rosita i Núria Casassayes, i Joan Romaní, entre molts altres. Una quarantena d'obres, algunes amb 4, 6 o 5 figures, a més de bodegons, animals i flors, van ser pintades a Lloret. En l'última època de la seva estada entre nosaltres, el pintor va descobrir un lloc per pintar que va anomenar "el pati blau", ja que estava pintat d'un blau intens. Aquest pati es trobava al Carrer de Santa Teresa, en una petita casa propietat de Sebastiana "Burrera", que havia estat majordoma de Mossèn Adrià Valls. Aquest lloc va captivar l'artista, i en aquesta modesta casa va pintar teles bellíssimes, amarades d'una llum singular.

En aquesta etapa, Togores va exposar a Madrid (1942, 1950 i 1962) i a Barcelona, a la Sala Parés, amb una certa regularitat a partir de 1942. Lloret sentia una gran estima per Togores; tothom el saludava i ell corresponia. L’artista va ser fidel a la seva visita anual a Lloret per pintar o per descansar, sol o amb la família, durant trenta anys, fins que va morir a causa d'un accident de trànsit a Barcelona el 17 de juny de 1970.

Dues noies de Lloret (1943), on representa a les germanes Rosita i Nuri Cassassayas. Colecció: Banc de Sabadell.Font:Josep Lluis Casanovas Olmos, via Facebook

NOTA:

Text adaptat de l'article que va escriure Maria Assumpció Comas a Lloret Gaceta , 1/3/1998. pp. 8 i 9

Les fotos en blanc i negre provenen del llibre que l'escriptor Este Fàbregas va escriure sobre el seu amic titulat Togores. L’obra, l’home, l’època 1893-1970, publicada en 1970 per l'Editorial Aedos.