L'edifici del Casal de l'Obrera
Segons contava Germinal Ros al setmanari local Lloret Gaceta (1), “exercia a Lloret una mestressa d’escola, originària de Sils, que els vespres ensenyava a llegir i escriure a unes noies treballadores. Era a finals de la dècada del 10. Mestressa i alumnes volien que aquella iniciativa continués i havien fet el projecte de comprar el solar, en el mateix lloc on hi ha el Casal. Pagaven una pesseta per setmana, que era molt si es té en compte que aleshores una modista guanyava tres rals o una pesseta diària. I no gaire més les noies que treballaven al gènere de punt. La iniciativa no va tenir continuïtat perquè a aquella mestra la van traslladar a una altra població”.
La proposta va continuar, però sota una altra forma. Un grup de dones benestants va crear una junta o patronat. La figura visible d’aquest grup era la Rosita Conill i, entre els seus objectius, es trobava comprar un solar i bastir un edifici dedicat a la formació de noies i a l’ensenyament del catecisme.
Amb motiu de l’estada del bisbe Gabriel Llompart i Jaume a la segona festa de l’Espiga a Sant Pere del Bosc els dies 20 i 21 de maig de 1923, va presidir la col·locació de la primera pedra del Casal de l'Obrera en un terreny ubicat entre la carretera de Tossa i la de Santa Coloma (Av. Vidreres, actualment). La construcció va ser promoguda per Maria Lluïsa Curredó, esposa de Joaquim Domènech i Vilallonga.
 |
| Benediccio de la primera pedra el 1923. Font: SAML/Fons Família Vilà-Galí |
Des de llavors, aquesta junta va realitzar diferents activitats. Tal com ho descriu un article del Diari de Girona d’avisos i notícies, arran de l’actuació al Cinema Modern del guitarrista Sáinz de la Maza (2): “En lugar preferente vimos a las autoridades locales, a la distinguida Junta de damas del ‘Casal de la Obrera’, a lo más selecto de la sociedad lloretense y a la mayoría de familias de la colonia veraniega, que, si con su presencia dieron gran realce al acto, contribuyeron con su óbolo a engrosar la lista de suscripción abierta para construir un espacioso local destinado a la instrucción y educación de las jóvenes obreras.
Al día siguiente, por la tarde, tuvo lugar la inauguración de la tómbola destinada al mismo objeto y en la que cabe admirar una porción de labores ejecutadas por distinguidas señoritas, objetos de arte de afamados artistas y varias miniaturas y bibelots combinados con exquisito gusto.
La expresada Junta de damas, que no perdona medio ni ocasión para llevar a cabo sus caritativos fines, tiene en proyecto otras fiestas de carácter artístico-cultural que con toda seguridad serán brillantísimas, no sólo por los elementos valiosos que en las mismas tomarán parte, sino porque a ellas asistirán la mayoría de familias de la localidad y forasteros que honran durante el verano la bella población levantina y que se asocian siempre a todo lo que redunda en beneficio de las clases populares que la integran.”
El 30 de març de 1924, es va inaugurar el nou edifici. A la seva única planta disposava d’una espaiosa sala d'entrada; després, quatre aules destinades a diverses ensenyances, amoblades amb modern material pedagògic; un saló per a actes, un saló per a visitants i un artístic oratori on s'hi venera la Mare de Déu de Loreto, patrona del Casal.(3)
El local va servir per a l’alfabetització i el perfeccionament de noies treballadores. Les classes es feien cap al vespre, després de la feina. De l’activitat pedagògica pròpiament dita se’n van encarregar les Monges Franceses, sota la direcció de Sor Ursule, mentre que les senyores de la junta ensenyaven catecisme, així com a cosir, brodar i tallar.
 |
| c. 1929. Curs de màquines de cosir Singer. Font:SAML/Fons Martínez-Planas |
El 1936, arran del cop d’estat i el consegüent conflicte civil, l’edifici va ser requisat pel comitè revolucionari al bisbat gironí, que n’era el propietari, i es va convertir en una *Escola Nova Unificada*. A partir del juliol de 1937, va esdevenir una *Escola d'Arts i Oficis* dirigida pel pintor Joan Orihuel i Barta.
Tres anys després, amb les forces franquistes entrant a la vila, el local va ser utilitzat per les forces italianes d’ocupació, les *Flechas Azules*, que el van convertir en el lloc on assajava la seva banda de música. Quan els italians van marxar, el Casal es va convertir en una escola de nois sota la direcció de mossèn Pere Torrent.
La decisió de la rectoria de transformar la Sala Talía en un cinema va ser molt controvertida, ja que es perdia l'escenari i es dificultava la realització de teatre. A causa d'això, el grup teatral es va traslladar a un local del Casal de l’Obrera. Aquest canvi, però, presentava certs inconvenients, ja que l’espai era una escola i, per tal de fer teatre, calia treure els pupitres, portar cadires de fora i després tornar-ho a deixar com estava.
Prenent el nom de l’espai on assajaven, va sorgir l’associació de teatre *Casal de l’Obrera* el 1951, sota la coordinació d’Andreu Soler.
L’edifici va seguir sent un lloc d’ensenyament als anys 70, com havia estat cinc dècades enrere, i va acollir altres tipus de manifestacions culturals, sense perdre la seva finalitat teatral. Amb motiu de l’enderrocament de la Casa de la Cultura, es va habilitar el Casal com a teatre de caire municipal per a obres en petit format, anomenat Espai XXS, l’any 2006. El cost de la remodelació va ser de 90.000 euros i, de manera temporal, la gestió de l’equipament va passar a l’ajuntament.
Tot i que no és catalogat com a bé d’interès local ni figura als registres del patrimoni arquitectònic de la Generalitat, és un edifici que posseeix el valor de l’arrelament del teatre i la cultura en mans d’una entitat que porta prop de 75 anys cuidant aquest racó històric de Lloret.
NOTES:
1.- Germinal Ros Lloret Gaceta. 1/7/1985. Pàgina 5
2.- Diari de Girona d'avisos i notícies. 11/8/1923..p4
3.- La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 34, Núm. 8686 (4 abr. 1924) Ed. Vespre
