Les Alegries, de parròquia a ermita

L'actual ermita de Les Alegries, que avui coneixem com a modest lloc de culte, fou en temps pretèrits l'església parroquial primigènia de Lloret. Aquesta condició es mantingué fins a la construcció d'un nou temple l'any 1522, data en què el creixent port lloretenc ja havia atret i concentrat la majoria de la població, formada per mariners, pescadors i artesans. Per copsar la profunda rellevància d'aquesta petita edificació religiosa, les arrels de la qual es remunten al segle XI, cal endinsar-se en el seu decurs històric.

Ermita de Les Alegries per la façana principal. Font: Ajuntament de Lloret de Mar


Interior de l'ermita. Font: Ajuntament de Lloret de Mar

Els inicis de Lloret i la fundació de la parròquia

L'any 966, la nostra vila de Lloret emergia per primera vegada en els anals escrits, documentada en un precepte notarial. Aquest document, relatiu a una donació de la vall de Tossa al venerable monestir de Ripoll, definia les afrontacions del territori, assenyalant els seus límits occidentals amb la frase "in termino de LOREDO, sive in rivo de Canellas".

Entrat ja el segle XI, l'any 1001, es gestà la formació de l'alou de Lloret. En aquest temps, el comte de Barcelona, Ramon Borrell, atorgà el terme de Lloret, segregant-lo del de Maçanet, al vescomte de Girona, Seniofred. A la mort d'aquest darrer, i després d'un litigi successori amb la seva germanastra Emersenda, la possessió recaigué finalment en mans de la seva filla, Sicardis.

Vers l'any 1041, Sicardis i la seva progènie s'assentaren als seus dominis. Es presumeix que en aquest indret Sicardis ja havia fet erigir un castell que servia de residència, i que més tard es transformaria en parròquia amb una petita església consagrada en honor a Sant Joan.

 

La consagració de Sant Romà i la Sagrera

Tanmateix, l'església que Sicardis feu consagrar fou edificada terra endins. Aquesta ubicació responia a la majoria de la població, que s'havia establert en masos i habitatges rurals dispersos pel territori. El temple es trobava vora un camí que connectava amb el santuari del Vilar de Blanes, tot passant per Sant Pere del Bosc i el terme de Tossa. És plausible que un ramal d'aquesta via comuniqués amb Girona per la part oriental, on s'ubicava l'antiga parada de Sesmond, ja esmentada en documents anteriors.

El dia 8 de gener de 1079, el bisbe Berenguer Guifré visità Lloret per consagrar l'església a Sant Romà. En aquells temps era costum ancestral dipositar una relíquia sota l'altar de l'edifici sacre, tal com assenyala l'arxiver arenyenc Pons i Guri. Sembla que la seu episcopal gironina posseïa una relíquia d'un màrtir gironí, company de Sant Feliu, anomenat Romà, que fou martiritzat a les nostres contrades.1

És de vital importància destacar que Sicardis realitzà una donació de terreny per establir formalment que es tractava d'una parròquia, amb tots els drets de recaptació i sosteniment pertinents, i la posà sota l'administració de la seu de Girona. Aquest territori eclesiàstic comprenia un rectangle que s'estenia des de Canyelles fins a Sant Pere del Bosc, finalitzant sobre Sant Quirze com a límit inferior. A més, Sicardis deixà clarament estipulat que hi havia un terreny de trenta passes al voltant de l'església que serviria de sagrera, és a dir, de cementiri i, per la seva condició de terra sagrada, era inviolable per qualsevol llei o acció humana. Aquesta inviolabilitat era un eco dels acords del moviment de Pau i Treva, promoguts per la clerecia per pal·liar els abusos dels senyors feudals. Aquesta és la raó per la qual aquest indret lloretenc ha estat conegut durant segles com La Sagrera.

La consagració es documentà en un escrit que ha pervingut fins als nostres dies gràcies a còpies posteriors. El document fou signat per Sicardis, acompanyada dels seus fills Udalard i Bernat Umbert, i pel mateix bisbe de la diòcesi gironina.


El trasllat del culte i l'evolució de l'ermita

Amb el transcurs dels segles, les terres lloretenques passaren a estar sota el domini del Capítol de la seu gironina, que administraria tot el terme, conegut aleshores com a Pabordia de Novembre. Malgrat això, la llunyania del temple de Sant Romà motivà que entre 1347 i 1348 sorgís l'interès per traslladar el centre de culte a la façana marítima, on la vida al port de Lloret i prop del castell bullia amb activitat. La Pesta Negra i altres infortunis, però, ajornarien aquesta decisió fins a inicis del segle XVI.

Interior de l'esglèsia abans de 1936. Font: Servei D'Arxiu Municipal de Lloret de Mar

Un cop la devoció per Sant Romà fou traslladada al nou temple, bastit on avui s'alça, l'antiga construcció continuà servint el culte de la gent del camp que habitava els voltants. Abans de ser coneguda com a església dedicada a la Mare de Déu de les Alegries, havia rebut altres advocacions, com la Verge del Palom (entre els segles XVII i XVIII) o la Mare de Déu Antiga. De tal manera, qualsevol que sigui la denominació mariana, sempre fa referència al naixement de la Verge Maria, en honor de la qual se celebra el tradicional Aplec de Les Alegries cada 8 de setembre.

Al llarg de les centúries, l'ermita sofriria diverses reformes. L'església actual conserva ben pocs elements romànics, ja que fou reformada als segles XVII i XVIII i reconstruïda el 1914. Sembla que l'entrada original seria a migdia, on actualment hi ha l'obertura per pujar al cor. Però fou amb el mecenatge de Joan Gelats i Durall 2 i els seus germans, entre 1913 i 1914, quan es dugueren a terme importants obres de restauració. Aquesta intervenció transformà la façana, la porta d'entrada i l'interior, instal·lant un retaule barroc i construint el camerí de la verge, que seguia l'estètica de l'època amb elements daurats, estucs venecians i marbre. Així mateix, es crearen sis pintures murals que representaven els misteris de goig i l'ascensió del Senyor, amb la particularitat de retratar-hi personatges de l'època, incloent-hi el seu mecenes. L'autor d'aquesta obra artística fou R. M.Padilla (Rafael Martínez Padilla), pintor paisatgista coneixedor de la costa gironina i els seus pobles.

La supervivència i la preservació

El 16 d'abril de 1939, la imatge de la Verge, que havia estat custodiada per evitar la profanació per part d'escamots anticlericals el juliol del 36, tal com succeí amb relíquies d'altres temples de la vila, fou reposada al seu lloc. En canvi, la petita imatge ubicada en un oratori tancat a pocs metres de l'esglesiola fou destruïda, salvant-se'n només un braç d'alabastre. La imatge que avui perviu és una reconstrucció efectuada en la dècada dels 40. També s'hi construí la teulada de l'ermita amb arcs llombards. 

El 1991 es va inaugurar una nova imatge a la fornícula de la façana principal.(foto esquerra; font: Míquel Serra, Patrimoni Generalitat)

La imatge de la Mare de Déu fou restaurada l'any 2006 per la mare Elena del convent de Sant Daniel de Girona, experta en art i restauració.

Actualment, només la part baixa del campanar, fins al primer nivell de finestres, conserva la seva estructura romànica original. Recentment, una acurada restauració ha permès realçar l'estructura romànica de les parets de la façana i els seus laterals, revelant la venerable antiguitat d'aquest lloc.

Des de 2005, l'Associació de Veïns de Les Alegries tenen cura de l'edifici i el voltant, sempre destancat el seu ambient rural que brolla de l'ermita i de la seva mil·lenària història. 

 Llegendes, creences i festes tradicionals

Dintre del costumari popular lloretenc. recollit per l'Esteve Fàbregas, hi ha dos narracions llegendaries que estan relacionades amb l'ermita de Les Alegries. Un en fa de referència la Missa del Traginer, sobre un traginer de Lloret, que al tornar a casa i passar per l’església de Les Alegries, va assistir de nit a un misteriós ofici religiós quan feia temps que no s'hi feien misses.
 
Aquest conte sobrenatural tenia una possible explicació de les misses ofertes als difunts en la que va ser, des del segle XI fins principis del XVII, església parroquial amb cementiri i que hi ha un document datat de 1628 on apareix aquest ofici litúrgic que es celebrava sobre els vols del 7 de gener de cada any.

L’altra història és l’anomenada Senyora del Rossell. Diu així: ” A l’església antiga era on anava a missa, muntada en una gallarda euga, la llegendària senyora de Rosell. Diuen que els primer que l'atalaiaven corrien a avisar el rector dient-li: “Encengui, encengui Mossèn Creixell,que ja davalla la senyora de Rosell”. La noble dama era vídua i d'ençà de la mort del seu espòs era presa d'una tan viva enyorança que havia perdut la gana i només s'alimentava del moll de l'os dels moltons que cada dia feia degollar en gran nombre. Aquest gust, tan car, amb el temps arruïnà la senyora, que es veié obligada a prescindir dels qui la servien, dels seus capricis i del fast del seu casal.
 
Emborrassada amb un mocador de llana negra, rondava l'encontrada trucant les masies i contant-los les seves desventures, per si trobava una ànima que se'n volgués apiadar. Un dia una masovera va donar-li d'almoina una llesca de pa amb nous. La dama a qui el revés de fortuna havia tornat el seny i la gana, es delectà bravament amb el ric menjar recordant el seu marriment d'altre temps i el seu deler pel menjar extravagant i car, diu que va exclamar melangiosament: “Si hagués sabut que pa i nous era tan bo. Encara seria la senyora de Rossell que no en só.””3
 
Es probable que la veneració per la figura mariana de la Verge de Les Alegries tingués relació amb els viatges marítims a terres llunyanes entre els segles XVIII i XIX, ja que circulaven diverses creences populars, moltes d'elles lligades al mar i a la protecció divina. 

Una de les més esteses era la de les cartes de navegació: es deia que si aquestes cartes passaven per la mà de la Mare de Déu, el vaixell arribaria a bon port, fins i tot en les travessies més grans. 

Les campanes de l'ermita de Les Alegries també tenien un paper important en el folklore lloretenc. Es creia que posseïen el poder d'allunyar o desfer tempestes, oferint així protecció als mariners i a la costa.

Finalment, una altra tradició popular involucrava la imatge de la Mare de Déu petita, situada en una capelleta al peu de l'ermita. Les joves solteres anaven a la capella amb un branquilló de farigola i, passant-lo a través del reixat, tocaven la mà de la imatge. Es creia que realitzar aquest ritual els assegurava un casament proper.

Dintre del calendari festiu vinculat a l'ermita lloretenca caldria assenyalar, amb frequència anyal:

8 de gener. Festa del Traginer, que recorda la Missa de les Ànimes que es feia en memòria dels difunts.

Maig. Festa de les Flors

8 de setembre. Festa Major de les Alegries, coincidint amb la festivitat del naixement de la Verge Maria.

NOTES: 
1.- Tal i com l'arxiver Pons i Guri ho argumentava a les planes de Lloret Gaceta, 14/12/1978, pp 5-7: 
"El gran bisbe Berenguer Guifré, el que va consagrar la primera església parroquial de Lloret el 8 de gener de l'any 1079, estava convençut de posseir en la Seu de Girona aquelles santes despulles (Sant Romà) i, a precs de l'abat Sighard, l'any 1087 feu donació d'algunes relíquies de sant Feliu i de sant Romà gironins a la congregació de sant Udalric i santa Afra d'Augsburg, (...) 
L'historiador Jeroni Pujadas, cap a l'any 1609, en parlar del màrtir gironí Romà, assegura que li venien dedicades les esglésies de Lloret, Vall-llòbrega i Dalfíà.(...)
(...) Si el bisbe Berenguer Guifré donava culte al màrtir gironí i a la Seu servava les seves relíquies, no és cap disbarat de creure amb la probabilitat de que la intenció del pontífex fos la de dedicar l'església, que va venir a consagrar personalment, al sant Romà que ell coneixia; com tampoc fóra un despropòsit sospitar que, en el sepulcret de l'ara, hi deposés algun fragment de les seves despulles, car li era més fàcil d'obtenir una relíquia martirial de la seu de Girona que no pas d'aquell aleshores tan primitiu i disseminat — i fins i tot selvàtic — Lloret."
El Sant Romà venerat a l'església des del segle XVI posiblement no tingués res a veure amb aquest sant original. Les confusions hagiogràfiques sovintejaven en les devocions i amb el pas del temps es perdia del tot record de quina santedat es venerava. 

2.- Va ser oficialment declarat Patrono del Santuari per l'Esglèsia gironina, l'any 1914.

3.- El 1920, apareix a la revista infantil El Patufet aquesta llegenda, on parlava del castell i de la senyora de Russell (sic). Val a dir, que aquesta mena de contes aleccionadors i moralistes son també relatades amb variacions a altres indrets, com Tous, Foixà, etc.