Els termes "indiano" o "americano" a les nostres contrades designen de manera popular a tots aquells emigrants que, després d'una llarga estada a països d'ultramar, van tornar amb riquesa a les seves poblacions de naixement. Aquest fenomen migratori, que va tenir un impacte profund en el paisatge, l'economia i la cultura de diverses viles, especialment als pobles costeners, representa una aventura singular en la història de Catalunya. La paraula "indià", tot i ser d'ús popular, no figura en tots els diccionaris o enciclopèdies catalanes amb el sentit que sovint se li dona: el d'un català que va marxar a terres americanes a fer fortuna i va tornar a passar la vellesa al seu lloc d'origen. Històricament, a Barcelona se'ls anomenava indianos, mentre que a comarques com el Tarragonès, Garraf, Penedès, Maresme, la Selva i Empordà, se'ls coneixia com a indianos o americanos. A Sant Feliu de Guíxols hi havia el localisme de "càncamos", i en altres zones, se'ls deia simplement "cubanos" pel seu destí predominant a Cuba.1
Aquest article de QH de Lloret explora les causes d'aquesta emigració, el viatge a través de l'Atlàntic, la vida a les Amèriques, el retorn i, molt especialment, el llegat que aquests homes (i en menor mesura, les dones) van deixar a la seva terra, posant un èmfasi particular en la vila de Lloret de Mar, un dels punts on l'empremta indiana va ser més notable i la història del qual ha estat recuperada amb especial cura.
 |
| Interior de Can Font o Can Comadran. Crédit foto Ajuntament de Lloret de Mar |
Context Històric i Motivacions de l'Emigració
Durant un llarg període, des del descobriment i expansió hispànica de les terres americanes fins a la darreria del segle XVIII, Catalunya va tenir un paper poc important en la colonització i el comerç amb Amèrica. La política de port únic, que obligava tots els vaixells que anaven a Amèrica a sortir dels ports de Sevilla o Cadis, va limitar la participació catalana. No va ser fins que el 1778 Carles III va dictar el Reglament de Lliure Começ amb Amèrica 2 on va suprimir aquesta restricció, obrint una etapa pròspera i enriquidora per les viles catalanes i , en especial, el port de Barcelona.
Aquest canvi legislatiu va coincidir amb l'inici d'una immigració significativa de gent jove cap al Nou Món, a la recerca de prosperitat i fortuna per fugir de la pobresa. Un gran nombre d'emigrants provenien de les viles marineres de la costa. Pescadors, pagesos, nens i joves, gent senzilla de cases amb pocs recursos, van anar a provar sort, cridats per notícies esperançadores. Alguns, però, provenien també de pobles de l'interior, com Olot, Banyoles o la Bisbal. Però també hi havia altres motius, com aquells que van marxar forçats, cridats per l'exèrcit per defensar les colònies o per fugir de condenes penals. Amb el temps, a causa del gran nombre d'immigrants, es va prohibir l'arribada sense avaladors i es necessitava un document de trànsit que justifiqués el viatge i estada a les colònies. A mitjans del segle XIX, aquest èxode va disminuir considerablement.
Certes circumstàncies locals van afavorir l'emigració. Per exemple, a Cadaqués, la plaga de la fil·loxera, que va devastar les vinyes, principal cultiu de la zona, va ser un catalitzador per a les primeres emigracions a Amèrica. El conreu de la vinya a Sant Feliu de Guíxols, tot i no ser l'únic o el més important mitjà de subsistència, també es va veure greument afectat per la fil·loxera, causant dificultats que van empènyer alguns a marxar.
L'emigració era vista com una esperança, però també com un trànsit dur. En el moment de marxar, molts abandonaven família, esposa, promesa, esperant que el treball i la fortuna els permetessin reunir-se de nou. Tot i que les possibilitats d'èxit existien, només aconseguien l'objectiu aquells qui treballaven durament i sabien actuar en el moment i lloc propici.
El Viatge Transatlàntic: Duresa i Enginy Mariner
La costa catalana, especialment el Maresme i les comarques gironines, tenien una important tradició en la construcció naval (drassanes). Lloret de Mar era un dels centres més importants de drassanes al segle XIX, situades a la platja. S'hi construïen vaixells de diferents tipus i tonatges. A Lloret, hi havia tres drassanes, situades totes junts, ocupant l'actual Passeig Verdaguer. L'etapa més important per nombre d'embarcacions construïdes a la costa gironina va ser entre 1830 i 1860. A Lloret, en aquest periode, s'hi van construir 130 velers. El primer vaixell que va sortir de les platges de Lloret va ser el bergantí Purísima Concepció i Santa Rosa, patronejat per Josep Domènech. Un dels vaixells més coneguts i populars, la Bella Dolores, va ser fet a la mar des de les drassanes de Bonaventura Ribes. Les drassanes lloretenques eren de les més actives de Catalunya al primer terç del segle XIX.
A Mataró i Arenys de Mar destacaren les escoles de pilots, on es formaren un nombrós grup de mariners, capdevanters en la dura navegació transoceànica i que va impulsar la marina mercant de Lloret, com recull acuradament els llibres de Agustí M. Vilà La Marina Mercant de Lloret i Les nostres veles.
Durant les llargues jornades de calma, els mariners podien gaudir d'hores d'esbarjo per fer treballs manuals. Dos dels objectes artesans que solien fer eren les arquetes i els ex-vots. Les arquetes servien per guardar vestimentes i objectes personals, i eren útils per a la navegació. Alguns mariners les compraven a artesans que s'hi dedicaven, mentre que d'altres les feien ells mateixos. Les arquetes estaven formades per fustes tancades amb una altra fusta, essent aquesta última la que es decorava. L'aspecte més interessant era la decoració de les arquetes, ocupant especialment la part interior de la tapa. Els dibuixos reproduïen multitud d'escenes, pintades pels mariners mateixos amb ingenuïtat i simplicitat.
 |
| Ex-vot lloretenc. Museu Marítim de Barcelona |
La construcció d'ex-vots era un altre entreteniment habitual a bord. Servien per donar les gràcies a un sant devot del mariner per la seguretat del viatge. En arribar a port, es portaven a l'ermita o santuari del poble com a ofrena. Moltes ermites marineres encara guarden aquestes peces. Existien tota mena d'ex-vots: pintures, vaixells en miniatura, objectes fets amb materials marins. En les pintures, els mariners pintaven escenes del mar, naufragis, paisatges llunyans, sovint de manera primitiva. La majoria d'ex-vots marins són vaixells. Ermites com la de Santa Cristina de Lloret, el Vilar de Blanes i Sant Sebastià de Calella de Palafrugell guarden ex-vots creats durant les travessies.
La Vida a Amèrica: Desafiaments i Oportunitats
Cuba va ser un dels països on l'empremta deixada pels catalans va ser més enèrgica. A l’igual que les Filipines, encara formaven part de la Corona espanyola. La colònia catalana era especialment important en ciutats com l'Havana, Santiago i Matanzas. Molts havien marxat sentint a dir que a Cuba es feien diners fàcilment, una idea que a la realitat va ser fictícia. Malgrat això, el paper jugat pels catalans a l'illa va ser transcendent. La majoria dels emigrants que anaven a Amèrica tenien com a punt de destinació el port de l'Havana.
Les activitats dels catalans a Amèrica eren diverses. Molts es dedicaven al comerç. Els establiments dels catalans eren coneguts arreu, dedicats sovint a la venda de tabacs i queviures, a la ferreteria o les fusteries. Entre els oficis, destaquen els mercaders, però també militars i religiosos que anaven a començar una nova vida. Entre els religiosos hi destacà Narcís Domenech i Parés, xantre de la catedral de Sa Alguns catalans, com Narcís Gelats, van fer fortuna en la banca i els negocis naviliers. Gelats va fundar el seu propi banc a l'Havana i va obrir una sucursal a Wall Street, Nova York. Va obrir el camí del tabac cubà a l'Argentina.
Els cafès van ser un altre àmbit d'èxit per als catalans. Constantí Ribalaigua, un lloretenc, va ser propietari del famós cafè La Floridita a l'Havana, conegut com l'inventor del daiquiri. Aquest local es va fer internacionalment famós, freqüentat per personalitats com Ernest Hemingway. Un altre lloretenc, Francesc Sala, va tenir un famós cafè a Nova Orleans. Joan Sureda i Guinart va muntar una important xarxa de cafeteries a l'Havana. Cal esmentar Josep Surís i Domènech i Salvador Garriga i Garriga, van tenir negocis a Matanzas i Cienfuegos, respectivament.
La presència catalana es feia visible en la gran quantitat de publicacions i periòdics que creaven, servint com a mitjà de comunicació entre ells i amb les seves famílies. Molts hi participaven o hi estaven subscrits, i enviaven col·laboracions als diaris del seu poble d'origen.
La vida a Amèrica era diversa. A les ciutats, els esclaus treballaven en el servei domèstic, propiciant la presència de dones a les cases i el naixement de criolls. Criats i cotxers vivien sovint a prop dels propietaris, vestits amb elegància i convertint-se en confidents. El treball a la ciutat era considerat "més dolç" que el del camp. A les hisendes, la vida era molt diferent, amb treball dur sense festa. En les grans plantacions hi havia molts esclaus, dirigits per un capatàs. Alguns documents mostren la compra-venda d'esclaus negres, fins i tot a Barcelona. El mite del negrer català té una base real, però cal matisar que aquests traficants ("bultos", "piezas de ébano", "sacos de carbón") eren una minoria dins el món indià, basat en el comerç de béns. Hi va haver negrers de totes les procedències peninsulars. D'altra banda, també hi va haver lluitadors abolicionistes catalans, com Francesc Pi i Margall i Sant Antoni Maria Claret.
La vida social a Cuba incloïa banyar-se en barraques privades quan feia calor, anar a cafès per prendre alguna cosa ("tomar la mañana" o "tomar la tarde"), i trobar-se a locals com el Cafè Luz. Les tradicions catalanes es van mantenir vives, com la fundació d'un santuari a la Mare de Déu de Montserrat a Matanzas el 1875, costejat per l'Associació de Beneficència Catalana. El ball "Zapateo" era un dels més populars de Cuba.
El Retorn: Triomf i Fracàs
El sentiment de nostàlgia i enyorança era constant i comú en aquells que havien marxat. Aquest sentiment va portar a molts a tornar a la seva vila un cop aconseguits els seus objectius. Havien marxat jovenets i tornaven ja grans, passats els cinquanta. El retorn d'un emigrat ric i benestant al poble era sovint una festa. Josep M. de Sagarra, en la seva obra "El cafè de la Marina", descriu un personatge que medita si anar a Amèrica, reflectint la mandra i els perills del mar, en contrast amb l'època passada en què s'hi anava amb més audàcia, veient el mar "grass i guarnit de sous". No obstant, l'obra també mostra l'expectativa de fer diners per tornar i comprar un negoci al poble.
La diferència entre l'espectació de la partida, ple d'angoixes, i el del retorn, que per als afortunats era triomfal, era abismal. Els qui tornaven amb les maletes plenes de plata o almenys amb una bona renda diària eren els que obtenien l'honor de ser reconeguts com a indianos o americanos. L'arca de mariner on es guardava la renda diària, un duro al dia, es va convertir en un símbol. La frase popular "fer les amèriques" significa precisament guanyar diners a Amèrica.
Però la història no va ser tan simple per a tots. Molts van marxar i van haver de tornar sense aconseguir allò somiat, arribant al poble amb poc o res del que havien guanyat. Eren els qui deien haver "perdut la maleta a l'Estret", referint-se a l'Estret de Gibraltar, una frase que significava tornar sense diners. Aquests indianos "desclassats" i retornats amb una mà a cada butxaca van ser nombrosos.
El Llegat Indiano a Lloret de Mar i a Catalunya
El llegat dels indianos a les seves poblacions d'origen és notablement visible. Amb els diners que van portar, van transformar la fesomia dels seus pobles. Lloret de Mar és una de les poblacions de la Costa Brava on el fenomen migratori americà ha incidit amb més força.
L'empremta indiana és especialment visible en l'arquitectura. Els indianos rics van construir grans cases, algunes de magnífiques, amb galeries porticades, parets amb frescos a la manera vuicentista, jardins i assolellats horts minúsculs, que tenen un anacronisme inefable.
A Lloret, el passeig de Mn. Jacint Verdaguer, flanquejat per cases indianes i palmeres, tracta de matenir aquesta empremta. L'edifici de l'ajuntament de Lloret, construït entre 1867 i 1872, és un exemple característic de les cases d'estil neoclàssic de l'època. A la banda oposada del passeig, s'hi troba la Casa Garriga, construïda el 1887, propietat de l'indià Enric Garriga i Mataró, avui Museu del Mar de la vila. La casa, més austera que d'altres, presenta una façana simètrica amb balcons i un frontó. El fill d'Enric, Salvador Garriga i Garriga, va expandir el negoci familiar a Cienfuegos abans de tornar a viure a la casa.
Molts indianos van destinar part de la seva fortuna a obres de beneficència i millores per al seu poble. Narcís Gelats i Durall va ser un dels homes més importants per la història de la vila. A més dels seus negocis, va participar en diverses donacions a favor de la seva vila. com els seus germans Joan i Concepció. Va finançar la construcció d'una nova capella per a l'església parroquial, el Santíssim Sagrament, en record de la seva esposa. Les escoles, l'ermita de Santa Cristina, i els pobres de la vila també van rebre ajudes diverses d'indianos. Nicolau Font i Maig , va adquirir en subhasta el paratge de sant Pere del Bosc, on va emprendre importants reformes. També va finançar la construcció del monument de L'Àngel al turó de Ses Pedres Lluïdores, en homenatge a Jacint Verdaguer. Per la seva fortuna i la generositat que en mostrava, va tenir el sobrenom de El Conde.3
El llegat dels indianos no es limita a l'arquitectura i les obres públiques. També va tenir un impacte cultural i social. A Lloret de Mar, la història dels indianos no ha caigut en l'oblit, gràcies als estudis i treballs d'autors locals com Esteve Fàbregas, Joan Domènech i ,recentment, Carles Macià. La vila de Lloret ret homenatge als nombrosos homes anònims que van emigrar i no van tenir sort, erigint un monument a la platja de Sa Caleta. La placa d'aquest monument, inaugurat el 1978, commemora l'esforç i la bona voluntat d'aquests lloretencs. Diu: "Lloret de mar recorda agraïda, l'esforç i la bona voluntad d'aquells lloretencs que emigraren a Amèrica per fer fortuna i no van tenir sort". Aquest monument va sorgir de les peticions de l'escriptor Esteve Fàbregas.
El Museu del Mar de la vila dedica un espai important a l'aventura americana, introduint el visitant a l'època en què Lloret va tenir un protagonisme notori. S'hi exposen esquemes de mestres d'aixa, objectes, fotografies, patents de sanitat, quaderns de bitàcola, instruments d'orientació, retrats de capitans, quadres de vaixells construïts a Lloret i una reproducció a escala natural del famós mascaró del vaixell Blanca Aurora (l'original es troba al Museu Marítim de Barcelona i és símbol dels vaixells que portaven emigrants). Un sector del museu es dedica a la literatura i el teatre derivats de l'epopeia americana, incloent l'òpera Marina (inspirada a Lloret) i la vida de l'actor Pere Codina Mont, famós a Amèrica del Sud. Les fotografies i documentació del segle passat mostren l'ambient que acollia el retorn dels qui havien anat a fer fortuna.
Altres pobles gironins també mostren el llegat indià. A Begur, per exemple, Josep Pla descriu les grans cases dels americanos amb les seves galeries porticades. A Cadaqués, malgrat els anys difícils per la fil·loxera, els cadaquesencs van moblar les seves cases amb objectes portats d'arreu, donant al poble un segell únic. A Tossa de Mar, malgrat que la incidència dels indianos no es reflecteix plenament en els documents, es coneix l'emigració i el retorn. El port de Palamós, abandonat a mitjans del segle XIX, va emprendre una nova embranzida a la darreria de segle, i les drassanes de Cadaqués van prendre importància. Sant Feliu de Guíxols, cap de província marítima, va veure les seves drassanes guanyar importància. Olot va veure l'indià Bonaventura Bassegoda construir la torre Malagrida i l'Eixample Malagrida, amb carrers anomenats com ciutats americanes i espanyoles.
La figura de l'indià ha inspirat obres literàries i artístiques. A més de les obres ja mencionades de Josep M. de Sagarra o Josep Pla, Josep Baptista Domènech i Artau, lloretenc, va escriure "Relatos de mi pueblo", on narrava històries locals, incloent-hi amors truncats per l'emigració. Ernest Hemingway va fer referència a catalans en els seus llibres, mencionant el cordill català per a pescar i el cafè La Floridita del lloretenc Constantí Ribalaigua.
Cal esmentar que no tots els "indianos" tenien el mateix perfil. Els més antics van ser pioners de finals del XVIII i principis del XIX. Els "moderns", els més nombrosos i famosos, van viure l'aventura entre 1860 i 1890. Els "tardans" van ser pocs i van marxar a finals del XIX per tornar a principis del XX. Tampoc tots començaven des de zero; mentre alguns es quedaven en negocis modestos, aquells que triomfaven sovint provenien de posicions benestants amb formació en nàutica o comerç i suport familiar influent
Amb el pas del temps, el record dels indianos anònims que no van tenir èxit va anar esvaint-se, mentre que la memòria popular va perpetuar la d’aquells que retornaren rics.Molts indrets de les terres gironines van conèixer, en un moment o altre, un indià. La història dels indianos o americanos ha estat en gran part oblidada en la majoria de les poblacions. No obstant això, gràcies a l'acció d'escriptors i historiadors locals, molts aspectes referents als indianos han estat recuperats, especialment a Lloret de Mar de la ploma de l'Esteve Fàbregas, Agustí Maria Vilà i Joan Domènech.
L’Impacte Socioeconòmic dels indians a les economies locals
1. Inversió i creixement econòmic:
- Un cop retornats amb fortuna, els indians van invertir els seus guanys en patrimoni rural i urbà.
- Van invertir en sectors industrials, especialment en els transports a vapor i l'incipient ferrocarril i les finances, fundant bancs que encara existeixen avui dia.
- La seva tornada i les seves inversions van ajudar moltes poblacions, especialment a la costa, a sortir de la pobresa i l'abandó. En alguns llocs, la seva empremta econòmica va ser molt enèrgica.
- Lloret de Mar és destacat per la seva dedicació al comerç amb Amèrica, la seva flota mercant, les drassanes i una indústria tèxtil lligada a aquest comerç.
2. Filantropia i obres benèfiques:
- Per ser considerat un veritable indià al retornar, no n'hi havia prou amb ser ric; calia fer quelcom per demostrar la riquesa i la bona voluntat. La col·laboració en obres benèfiques es va convertir en una manera clau de fer-ho.
- Pràcticament tots els indians van donar un impuls a la beneficència. Hospitals, escoles i esglésies sovint eren el centre d'aquesta ajuda.. Els indians de Lloret es van distingir per la seva benevolència, contribuint a la construcció de l'Hospital, millora i rehabilitació dels temples religiosos i ajudant els pobres. Els municipis sovint els nomenaven fills predilectes o dedicaven carrers o edificis al seu nom. Lloret es dedicaren els carrer Josep Gelats, rambla Romà Barnés o carrer Miquel Ferrer, entre altres.
3. Comerç i activitats marítimes:
- Catalunya va mantenir intercanvis comercials malgrat el monopoli concedit a Sevilla i Cadis. Es van exportar productes com oli, vi, teules, sabó, tèxtils ("indianes"), puntes, etc., i es van importar cafè, sucre, cacau, cuirs, fusta de qualitat, cotó, etc..
- El segle XIX va ser una etapa de gran prosperitat per a les drassanes catalanes gràcies al comerç amb Amèrica. Moltes drassanes es van construir o ressorgir en aquest període. La construcció naval va ser un important mitjà de treball per a les poblacions costaneres.
4. Urbanisme i Arquitectura:
- Les cases dels indians van canviar notablement la fisonomia dels pobles. Posseïen característiques particulars que les diferenciaven de la resta i que mostraven l'estatus dels seus propietaris. Sovint es construïen prop de la platja, amb la façana principal al carrer i el pati cara al mar. L'orientació era important.
- Es van aixecar seguint els estils de l'època, amb un retorn a les línies clàssiques i gòtiques, predominants el neoclàssic i neogòtic. També van adaptar detalls modernistes i referències a l'arquitectura colonial.
- Característiques típiques incloïen les galeries arquejades, interiors luxosos amb diverses sales (alguna per a la música). Tenien un característic balcó des del qual es veia el carrer. L'estil colonial, una barreja d'estils, es va aplicar en algunes cases de la costa catalana
- Els indians també es feien construir grans panteons als cementiris, sovint de tendències modernistes, que destacaven per la seva decoració i impacte visual. El cementiri de Lloret n'és un clar exemple. Realitzat a principis del segle XX, acull la suntuositat en les construccions de panteons, mausoleus i escultures.
5. Vida social i familiar, costums i curiositats
- Molts indians van perdre el costum de parlar català i, en tornar, parlaven una barreja de paraules castellanes, catalanes i girs criolls que sorprenia els que els escoltaven. Algunes d'aquestes paraules es van fer populars.
- Els indians van portar objectes característics dels llocs on havien estat, tot introduint-ne plantes com les palmeres, el palo santo (caqui), la magnòlia o el bambú, que es van arrelar als jardins locals. També van portar animals, especialment lloros, que es diu que n'hi havia almenys un a cada casa d'indians.
- Importaven fusta de qualitat com la caoba per als mobles i d'altres productes importats incloïen aigua de Florida o rellotges de Filadèlfia.
- Una tradició musical que va arribar va ser l'havanera.
- Molts emigrants solters es casaven amb noies del país que els acollia. Altres, un cop retornats rics, es casaven amb noies joves del seu poble d'origen. Sobre elles pesava la diferència d’edat, fins el punt que no era estrany que en els testaments hi hagués la condició no tornar-se a casar-se per a mantenir la herència.
MÉS INFORMACIÓ: