 |
| Llegint el seu poema a Lloret, el 1974. (2) |
El poeta barceloní Sebastià
Sànchez-Juan (1904-1974), amic i enamorat de la nostra vila, on venia
sovint, va obsequiar-la amb la seva inspirada "Oda a
Lloret de Mar", poc abans de morir.
L'oda a Lloret de Mar fou,
pràcticament, la seva darrera poesia i tanca el seu últim llibre en autoedició titulat "Escaiences" el 1974. El poema és una composició de les imatges i de les sensacions del seu pas per la vila, pels seus indrets característics, amb Santa Cristina com a emblema del poble. Com era normal en el moment d'escriure els versos i seguint al poeta Josep Carner, no es podia oblidar de la referència mitológica a Apol·lo i Dafne i el llorer, com a representació de Lloret.
Lloret va correspondre al Mestre, dedicant-li
un sentit homenatge i escrivint una de les estrofes
més expressives de l'Oda, en una placa de ceràmica, al peu
de la font lluminosa que hi havia a l'entrada de la vila, prop
l'Estació Terminal d'autobusos. (1)
El poema queda reproduït al complet i pertany al llibre Escaiences, editat per el mateix Sànchez- Juan el 1974, les planes 199 i ss.
ODA A LLORET DE MAR
De tots els airecels em plau mirar-te,Lloret de Mar, no sols mar de Lloret:cel de pedra i jardí florent que enarta,fresc paradís, i d'ànimes, floret.La Dona Marinera és una fita,Santa Cristina un clos de resplendors.Dafne llorer? Apol·lo aprofita,tots dos profusos als aparadors.Fóres enllà d'un compte venturer,al sol, a l'ombra de remota calçi en trípode de fusta de llorer,gong d'or, de plata, amb drings angelicals?Encara papallones i libèl·lulest'al·lucinen amb vagues lluentons.No arreu se'n guarden cristal·lines cèl·lules,ans se'n conserven pintadets cartons.Oh, el bon pastís dels jovencells als paresel diumenge de Rams! Els grans tortellsafermancen el goig dels cents que empares,la tramuntana i un oreig d'anells.Fonts, pujols, parcs, vergers de tota menai el passeig de palmeres i de llum.La pedra es fa paraula. El verb hi emmenapetges de sant, bona aigua i bon perfum.HI ha, senyant el paisatge, quatre guiescap el cel, quatre ermites: la de Gràcia,i, amb Sant Quirze, la de les Alegriesi de Santa Cristina, Bellor, gràcia.(Gràcia divina, bella i graciosa,no sol quan et floreixen ametllers,ans quan et plora amb aura delitosaenyor de sons i somnis fetillers)Romanalla vistent i macadurescom de cara pigada i estimada,naus en flascons, fervents musicadures(fantasia amb cabells castanys d'amada)Relíquies de la santa i car vestigisdels tractes amb Itàlia i les Antilles,i el pi, soplujador, de tants prestigis;la "Blanca Aurora", fada entre flotilles.El poble d'altres temps es desforrolla.T'han descobert innumerables ulls,uns ulls novells enclins en la forrollai humits de goig i de boirencs vasulls.Romanitzada, selvatana, ibèrica,senyorívola i sobria en tot moment,esfreixurant-te als esbarzers d'Amèricai alguns tornant-ne gaudiosament.Ara Amèrica et torna i tot Europa,i tot el món, que ja no et cap, Lloret,amb cotxes, i amb vaixells amb vent de popa.Oh banderons guarnint panys de paret!Cales (Fenals? Canyelles? ) Temps! S'esbraval'estrangeria en nits d'estiu. Però,com tota vila de la Costa Brava,Lloret de Mar viu per damunt d'això.Oh Lloret a l'hivern! Fogar d'estudi(no pas fugir d'estudi en gran matí),tot desitjant que el temps gentil trasmudiles escaiences d'un tal bell bastir."S'amorra, amorra"? Gust de la vagància?Molt de marina i de campestres déus.Mes l'aire hi tresoreja la fragànciadel socors lauretà als estranys i als teus.La gent que et va fruir com a sorpresade joc de cartes, trompeteig de galls,les vigílies de festa, queda ullpresaamb els teus nous acolorits blancalls.El sol taronja i verd que s'esllavissadel bosc a llunyes d'aigües de setíacosta illes de plata com Eivissai agermana els fidels del ball més fi.La processó per mar, amb "Ses Obreres"(Oh, el minuet, tan noble com alat,i aquelles almorratxes enciseres! )troba ensems terra nova i envelat.Fora d'humana mida no resultares que es doni a Lloret. Atzar, fatic,recordats piament, tenen un culteal fons del cor com en un vidre antic.Un vidre de banús o de l'arenad'una platja com la virginitatde l'aigua, tan diàfana i serena,que et fa gemma de cristal·linitat.Topazi de la Costa i maragdinatransparència dels canvis de la llum,et vénen a cercà' el tritò i l'ondina,i a molts te'ns vas tornant un dolç perfum."Coneix-te a tu mateix! i " De res, massa"et regulen. Prò, més que lluentellsde llegendes, Apol·lo et llueix massaper retení' ales d'àguila i artells.àguila blanca, majestat florida,vola a Venècia, a Cuba, als caps del món:si tornaves vermella, malferida,o cendra al mar, renaixeràs al mont.Renaixeràs al mont, a la muntanyaespessa d'arbres d'òptima resinai verds. Pinyons com llet, flor de castanya,llorer, suredes, la senzilla alzina.Parents de lluny semblant, lloré' i lluer;ambaixadors essent, rossinyols, merles,oh, a l'alba, en temps novell, cor renouer,com en surts, d'aquests boscos, molls de perles!Entremesclall de sons i voladisses,terra empreciosida d'encantaries,ens fas les ànimes enyoradissesd'estupefaccions involuntàries.I enmig i enlaire, l'Àngel, marbre dur,que, amb la Mare del Crist i el medallódel dolç poeta i sacerdot millor,dreça l'estrella que tothora lluu.Ciutat de déus mereixes ser, Lloret,Lloret de Mar, la de les fresques roses:sigues Ciutat de Déu, vila que gosesi fas,com si et gronxessis a l'airet.
Sebastià Sànchez-Juan
NOTES:
(1) Extret de Lloret Gaceta, 13 d'octubre de 1977, p. 17. Font:SAML
(2) Cornulleda Olivart, Joan: Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974): Apunts per a una biografia. Revista URTX, núm 18, 2005 pp. 255 i ss.
Cap comentari :
Publica un comentari