Poema L'Oda a Lloret, d'en Sebastià Sànchez-Juan

Llegint el seu poema a Lloret,
el 1974. (2)

El poeta barceloní Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974), amic i enamorat de la nostra vila, on venia sovint,  va obsequiar-la amb la seva inspirada "Oda a Lloret de Mar", poc abans de morir.

L'oda a Lloret  de Mar fou, pràcticament, la seva darrera poesia i tanca el seu últim llibre en autoedició titulat "Escaiences" el 1974. El poema és una composició de les imatges i de les sensacions del seu pas per la vila, pels seus indrets característics, amb Santa Cristina com a emblema del poble. Com era normal en el moment d'escriure els versos i seguint al poeta Josep Carner, no es podia oblidar de la referència mitológica a Apol·lo i Dafne i el llorer, com a representació de Lloret. 

Lloret va correspondre al Mestre, dedicant-li un sentit homenatge i escrivint una de les estrofes més expressives de l'Oda, en una placa de ceràmica, al peu de la font lluminosa que hi havia a l'entrada de la vila, prop l'Estació Terminal d'autobusos. (1)

El poema queda reproduït al complet i pertany al llibre Escaiences, editat per el mateix Sànchez- Juan el 1974, les planes 199 i ss.

ODA A LLORET DE MAR

De tots els airecels em plau mirar-te,

Lloret de Mar, no sols mar de Lloret:

cel de pedra i jardí florent que enarta,

fresc paradís, i d'ànimes, floret.

La Dona Marinera és una fita,

Santa Cristina un clos de resplendors.

Dafne llorer? Apol·lo aprofita,

tots dos profusos als aparadors.

Fóres enllà d'un compte venturer,

al sol, a l'ombra de remota calç

i en trípode de fusta de llorer,

gong d'or, de plata, amb drings angelicals?

Encara papallones i libèl·lules

t'al·lucinen amb vagues lluentons.

No arreu se'n guarden cristal·lines cèl·lules,

ans se'n conserven pintadets cartons.

Oh, el  bon pastís dels jovencells als pares

el diumenge de Rams! Els grans tortells

afermancen el goig dels cents que empares,

la tramuntana i un oreig d'anells.

Fonts, pujols, parcs, vergers de tota mena

i el passeig de palmeres i de llum.

La pedra es fa paraula. El verb hi emmena

petges de sant, bona aigua i bon perfum.

HI ha, senyant el paisatge, quatre guies

cap el cel, quatre ermites: la de Gràcia,

i, amb Sant Quirze, la de les Alegries

i de Santa Cristina, Bellor, gràcia.

(Gràcia divina, bella i graciosa,

no sol quan et floreixen ametllers,

ans quan et plora amb aura delitosa

enyor de sons i somnis fetillers)

Romanalla vistent i macadures

com de cara pigada i estimada,

naus en flascons, fervents musicadures

(fantasia amb cabells castanys d'amada)

Relíquies de la santa i car vestigis

dels tractes amb Itàlia i les Antilles,

i el pi, soplujador, de tants prestigis;

la "Blanca Aurora", fada entre flotilles.

El poble d'altres temps es desforrolla.

T'han descobert innumerables ulls,

uns ulls novells enclins en la forrolla

i humits de goig i de boirencs vasulls.

Romanitzada, selvatana, ibèrica,

senyorívola i sobria en tot moment,

esfreixurant-te als esbarzers d'Amèrica

i alguns tornant-ne gaudiosament.

Ara Amèrica et torna i tot Europa,

i tot  el món, que ja no et cap, Lloret,

amb cotxes, i amb vaixells amb vent de popa.

Oh banderons guarnint panys de paret!

Cales (Fenals? Canyelles? ) Temps! S'esbrava

l'estrangeria en nits d'estiu. Però,

com tota vila de la Costa Brava,

Lloret de Mar viu per damunt d'això.

Oh Lloret a l'hivern! Fogar d'estudi

(no pas fugir d'estudi en gran matí),

tot desitjant que el temps gentil trasmudi

les escaiences d'un tal bell bastir.

"S'amorra, amorra"? Gust de la vagància?

Molt de marina i de campestres déus.

Mes l'aire hi tresoreja la fragància

del socors lauretà als estranys i als teus.

La gent que et va fruir com a sorpresa

de joc de cartes, trompeteig de galls,

les vigílies de festa, queda ullpresa

amb els teus nous acolorits blancalls.

El sol taronja i verd que s'esllavissa

del bosc a llunyes d'aigües de setí

acosta illes de plata com Eivissa

i agermana els fidels del ball més fi.

La processó per mar, amb "Ses Obreres"

(Oh, el minuet, tan noble com alat,

i aquelles almorratxes enciseres! )

troba ensems terra nova i envelat.

Fora d'humana mida no resulta

res que es doni a Lloret. Atzar, fatic,

recordats piament, tenen un culte

al fons del cor com en un vidre antic.

Un vidre de banús o de l'arena

d'una platja com la virginitat

de l'aigua, tan diàfana i serena,

que et fa gemma de cristal·linitat.

Topazi de la Costa i maragdina

transparència dels canvis de la llum,

et vénen a cercà' el tritò i l'ondina,

i a molts te'ns vas tornant un dolç perfum.

"Coneix-te a tu mateix! i " De res, massa"

et regulen. Prò, més que lluentells

de llegendes, Apol·lo et llueix massa

per retení' ales d'àguila i artells.

àguila blanca, majestat florida,

vola a Venècia, a Cuba, als caps del món:

si tornaves vermella, malferida,

o cendra al mar, renaixeràs al mont.

Renaixeràs al mont, a la muntanya

espessa d'arbres d'òptima resina

i verds. Pinyons com llet, flor de castanya,

llorer, suredes, la senzilla alzina.

Parents de lluny semblant, lloré' i lluer;

ambaixadors essent, rossinyols, merles,

oh, a l'alba, en temps novell, cor renouer,

com en surts, d'aquests boscos, molls de perles!

Entremesclall de sons i voladisses,

terra empreciosida d'encantaries,

ens fas les ànimes enyoradisses

d'estupefaccions involuntàries.

I enmig i enlaire, l'Àngel, marbre dur,

que, amb la Mare del Crist i el medalló

del dolç poeta i sacerdot millor,

dreça l'estrella que tothora lluu.

Ciutat de déus mereixes ser, Lloret,

Lloret de Mar, la de les fresques roses:

sigues Ciutat de Déu, vila que goses

i fas,com si et gronxessis a l'airet.

                                                                        Sebastià Sànchez-Juan

---

NOTES:
(1) Extret de Lloret Gaceta, 13 d'octubre de 1977, p. 17. Font:SAML
(2) Cornulleda Olivart, Joan: Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974): Apunts per a una biografia. Revista URTX, núm 18, 2005 pp. 255 i ss.