28 de febrer 2016

Una visió del Lloret dels anys 40 i 50

El Lloret dels anys 40 començava a estar situat un altre cop als mapes. Però amb canvis. Al front de l'alcaldia s'anava succeint diferents alcaldes i el franquisme imposava la seva liturgia ideológica i represiva a tots els àmbits lloretencs. 

Podem llegir al diari Los Sitios de Gerona de 1943 (1):

"HERMOSA villa, con una población de 4.000 habitantes, enclavada en la Costa Brava, perteneciente al partido judicial de Santa Coloma de Farnés. El litoral del municipio se extiende desde la piedra "Agulla" hasta "Torre Morisca"(2), y comprende deliciosas playas como las de Santa Cristina, Boadella, Fanals, Lloret La Caleta, Cañellas y otras.

La parte de la montaña está poblada de frondosos bosques de pinos y alcornoques, y más cerca de la población abundan los viñedos.

La población está muy bien urbanizada y cuenta con todos los servicios propios de una ciudad, lo que, unido a su excelente y pintoresca situación marítima, hace que en verano la villa de Lloret de Mar sea uno de los puntos de veraneo más concurridos y solicitados.

Antiguamente tuvo astillero y sus marinos hacían largos viajes a América; hoy sólo se conserva la industria pesquera, que es una de sus principales fuentes de riqueza. Existen fábricas de géneros de punto, y otra de blanqueo de cera.

La iglesia parroquial de San Román es un templo gótico del siglo XVI pero ha sido repetidamente reformado. Durante la dominación roja fue objeto de los más crueles ultrajes y fue convertida en plaza mercado y más tarde en corrales para el ganado. Actualmente, y merced a la aportación popular, principalmente, se está llevando a cabo la reconstrucción y decoración del citado templo.
Es muy típica la fiesta de Santa Cristina, en cuyo día se efectúa una procesión marítima, dirigiéndose las lanchas al santuario de la Virgen, donde se celebran los actos religiosos en su honor. Es también de un gran sabor tradicional y popular el baile de "les morratxes" que se halla en la plaza del pueblo, ante las autoridades, los días de las fiestas de la Santa.

A unos 2 kilómetros de distancia de la población hay una torre sepulcral romana que parece resto de alguna construcción mayor, denominada "Torre dels moros". Alrededor de esta torre se practicaron excavaciones, hallándose huesos humanos, un ungüentario de vidrio, fragmentos de vasos con relieve hechos de pasta encarnada y barnizada y algunos objetos más.

En la Edad Media la población aparece con el nombre de Loredo.

En 1683 los intereses de la villa estaban gobernados por un consejo de 55 miembros. Estos se reunían en la playa y posteriormente en la plaza de la Iglesia para resolver los asuntos cívicos o religiosos. A fines del siglo XVIII la población tomó gran incremento debido al desarrollo de la marina mercante y comercio con América. Al desaparecer dicha industria decayó el pueblo pero hoy ha cobrado extraordinario auge gracias a la concurrencia de veraneantes y a la revalorización de las fincas y terrenos"



Una mirada anglesa

L'escriptora britànica Rose Macaulay (1881-1958) era una apassionada dels viatges i la literatura. En dates no gaire precises però que la situen poc després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, Rose Macaulay enceta un viatge que parteix des de Colera, i tot resseguit la costa peninsular, acabarà a cap Sâo Vicente, a l'Algarve portuguès.

Aquest viatge de turisme descriptiu ho faria en cotxe i tota sola, amb una munió de llibres de viatges, història, arquitectura i costums que l'ajudarien a escriure Fabled Shore: From the Pyrenees to Portugal by road , publicat el 1949 per Hamish Hamilton Ltd. (3)

D'aquests viatges, en  destaquem la seva apreciació sobre  el seu pas per Lloret de Mar (4) :


" (...) Em preguntava quants descobriments més són enterrats sota els turons cultivats de vinya al sortir de la badia de Tossa i prendre el camí recargolat, en forma de ziga-zaga, a través de dels escarpats congostos de muntanya fins Lloret. Aquest camí, igual que la carretera de Sant Feliu-Tossa, corre per sobre del mar, entre flancs de les muntanyes de color verd fosc amb pins, sureres, alzines i ginebres, i amb olor resinós al sol calent.

Molt més baix, el mar es mou fins entrades estretes entre les roques de color vermell, on creixen els pins. Camins que torcen cap avall, trencades les masses boscoses cap a mar; aquí i allà, les cases blanques s'agrupen sobre una petita platja. Al llarg de la carretera de petites vinyes creixen, la difusió de l'oferta de fulles verdes i de circells a la terra vermella.

(...) La carretera sembla endinsar-se cap el mar en Lloret, que els romans coneixien com a Loryma (5); un lloc animat i florent, on els carrers estan encantadorament adornats amb  palmeres. Més enllà de la prosperitat que Lloret va conèixer al segle XVIII (creat en gran mesura, diu Pla, per la gent que havien fet la seva fortuna a Amèrica del Sud i van tornar a Lloret per a  construir-se habitatges elegants i confortables) la seva història es remunta l'antiguitat. Objectes prehistòrics han estat trobats en els seus camps, monedes gregues d'Emporion, i unes quantes ruïnes romanes. Hi ha, també, una torre sepulcral romana a dos quilòmetres a l'est de la ciutat, que els habitants anomenen la “Torre dels Moros”.(6)

 La història de Lloret, es pot inferir, segueix l'habitual trajectòria històrica de les ciutats de la costa catalana: presència ibèrica, amb contactes amb el comerç grec, amb la posterior arribada de cartaginesos i romans. Després esdevindria feudal, en els temps que va pertànyer als senyors de Palafolls, que li van donar al capítol de catedral de Girona.

 Ara Lloret sembla bonica i pròspera, és molt donada a música, a ballar la sardana a la platja, i incloent una bella processó anual de vaixells pesquers que naveguen des Santa Cristina. Aquest és l'escenari de l’opèra Marina, de Camprodon i Arrieta. 

Es diu que té un clima encantadora , banda de la tramuntana, que poques vegades n’aconsegueix passar al sud de Tossa. La seva elegància i urbanisme, de colors brillants i àmplia costa protegida fa que cada vegada més en sigui considerada un lloc turístic per a moltes persones, que s'afanyan per arribar a la petita i recòndita cala de Santa Cristina.

Per accedir a aquest encantador lloc. S’ha de seguir un camí que passa a prop de la carretera entre Lloret i Blanes, emergent en un altiplà boscós per sobre de la platja, amb una atractiva i antiga hostatgeria construïda, pel que sembla, al costat a la petita església blanca del segle XVIII, que contenia models de vaixells dels segles XVII i XVIII, ara al Museu Marítim de Barcelona a causa de la guerra civil.

Darrere de l'església s’alça un pi gegantí que serveix de refugi al restaurant a l'aire lliure; pel penya-segat boscós, un camí condueix a una petita platja de bany amb més taules i bancs. El dia que hi vaig ser, un autobús des de Blanes havia portat  una multitud d'excursionistes per quedar-s'hi a banyar-se i dinar. Jo no tinc cap dubte que menjaven, potser, els plats de peixos, llagostes i arròs, que són tan deliciosos per a tota la Costa Brava".

De fet, als anys 20 i 30, Lloret començava a ser un lloc turístic, cada cop més important, que ja formava part de la primera agrupació de localitats que es reunien per a promocionar la marca Costa Brava abans de la guerra civil. A inicis dels anys 20 no va prosperar el que hagués estat la primera urbanització de Lloret - La Proa - al costat dels jardins de Santa Clotilde i auspiciada pel Marqués de Roviralta, Puig i Cadafalch i Joan Ros. 

Una década després, sobre la cala de Santa Cristina, n'havia peticions (moltes i de personatges molt variats) per instal·lar balnearis i cases de banys. Sortosament no van prosperar, però demostrava com l'ermita i el paratge atreia el turisme.

Els anys 40 representarien per a Lloret encetar un nou cicle i la tornada d'una activitat que havia donat fruits només uns anys enrera: el turisme.



NOTES:


(1) Los Sitios de Gerona, 16 de gener de 1943. Font: SGDAP-Ajuntament de Girona.

(2) Diu Torre Morisca i no Cala Morisca, que és el seu veritable nom. A l'Enciclopedia.cat, si introduïm el terme "torre morisca" en sortirà això:" Antiga torre de defensa que domina la costa del terme de Lloret de Mar (Selva). al límit amb el de Tossa, prop de Cala Morisca" (Consultat en línia el 10/02/2016). L'article del diari reprodueix l'entrada existent a l'obra Geografia General de Catalunya, realitzada als anys 20. La informació referent a Lloret va ser escrita per en Joaquim Botet i Sisó, gran coneixedor de la vila.

(3) Fabled Shore, que podien traduir lliurament com a Costa fabulosa o Costa de faula, des dels Pirineus fins a Portugal per carretera, no disposa de traducció. D'aquesta autora només es trova Las Torres de Trebisonda  (1956).
Interessant és la consulta dels llibre Viatgeres a Girona dels segles XIX i XX, escrit per la Cristina Ribot i Bayé i publicat per l'ajuntament de Girona el 2004. Hi ha apartats interessants sobre la Rose Macaulay.

(4) Traducció aproximada.

(5) Loryma és una paraula probablement grega, amb un significat que es podria traduir com a fortalesa en lloc elevat. Aquesta designació era atribuida al segle XIX per molts estudiosos a Lloret, més que no pas Lauretum. De tots dos noms no hi ha, a data d'avui, evidències que els confirmin. En el cas de Loryma, va existir a l'antiguitat una ciutat al sud de Turquia, no gaire lluny de Rodes, amb aquest nom i que està perfectament documentada. Probablement, la idea d'identificar Loryma amb Lloret va partir de Fra Roig i Jalpí al segle XVII, sense cap verosimilitud històrica ni documental.

(6) Fa referència a la Torre Sepulcral Romana. D'antuvi, era coneguda com a Torre dels Moros, una confusió amb una torre defensiva, perquè, al igual que en altres poblacions del llevant català, era freqüent aixecar torres de guaita, torres de moros, per a la vigilància i defensa davant dels atacs pirates barbarescs. Els masos més grans, com Can Pla de la Torre (avui el restaurant Mas Vell), n'havien tingut a Lloret i algunes  torres encara existien cap el 1860.