Lloret: el pescador i el turisme

Ens ubiquem a finals dels anys 40 quan Lloret s'hi treu del damunt la llosa de la postguerra i comença a mirar el turisme de manera previnguda, sense saber on anirà tot plegat si comença a ser un pol d'atracció de gent vinguda de tot arreu. Si en el passat, la vila ja era prou coneguda, es pregunta cóm serà aquest despertar al turisme majoritàriament estranger que, en degoter, visita les platges i carrers, gaudeix del sol i la natura, i deixa divises, però també amistat i coneixement.

El paisatge és un bon reclam. Però encara més el valor de petit poble de pescadors que s'obre al món i reivindica una part important de la seva essència, com també ho eren, les hortes, vinyes i camps.

Vet aquí que, cap inicis dels anys 50, es decideix que un fullet turístic tingués la imatge d'un pescador com a identificació i símbol del Lloret que començava a desvetllar-se. La persona que en surt era un vell pescador: N'Agustí Agustí Macià, (a) Avi Juriola (1).

Sobre aquest pescador, no ni ha millors paraules que les que Joan Sala i Lloberas, amb el pseudònim de Serra i amb el títol de "Els qui no moren"  el va dedicar a les planes del Lloret Gaceta, reproduïdes a continuació:

"El passat vint-i-quatre de gener (de 1987) ens va deixar l'Agusti' Agustí' i Macià, a l'edat de 94 anys. Era el llop de mar més vell de la vila.

Va venir al món en aquell temps del rem i la vela. Llavors no s'usaven a les nostres platges altres mitjans de navegació, ni es coneixien com ara altres mitjans de preveure el temps, d'atreure el peix i de medir el fons marins, tret dels naturals.

A l'esquerra, imatge del fullet turístic editat a Lloret. La foto original, feta pel fotògraf Francesc Mas, serviria per a la realització del muntatge. Fonts: desconeguda/La Costa, num 68, 1 de setembre de 2007, p. 39 

El nostre home sabia que és palpar el vel finíssim de rosada amb què les nits serenes cobreixen de mullena les barques i és senyal de bon temps; sabia què és percebre la sequedat a les bancades del llagut, que és indici de tramuntana. Esteva avesat, com tot bon pescador, a les grans calmes que l'obligaven a vogar hores seguides, venint de Sa Planassa, sota un sol de justícia, per falta de vent; i als gregals manyacs que tesaven la vela, i a les garbinades i llevantades migjorns i xalocs que botien el drap i s'enduien el bastiment com sobre ales. Quantes vegades, l'avi Juriola, es degué trobar en mar amb cels brúfols i amb aquelles tronades esfereïdores que sembla que esmagranen el firmament, i amb mars de llamp i amb vents de grop, enmig de ruixats espessos, que obliguen a amarrar els botafions per rissar les veles!

La seva vida va transcórrer entre matins radiants i albes de prima, amb les xarxes cafides de sardina d'una lluïssor rutilant i d'altres de cara trista amb el cabàs ple de badalls. Va lluitar amb els dofins, eterns enemics del pescador, que ataquen les xarxes amb embranzides frenètiques i les omplen d'esvaranos que costa llàgrimes i treball adobar.

Que se n'ha emportades, l'avi Juriola, de coses que li va dir la mar! Però l’Agustí Agustí no fou pas un pescador rutinari i aferrat al passat. Va ser un home enginyós i progressiu. Nascut en una família de sardinalers, tan modestos com inquiets i laboriosos, cap els anys quinze d'aquest segle, amb el seu pare —l'avi Bolet— i germans, armaren la primera teranyina que va aparèixer a Lloret. Pescaven amb llum d'acetilè. Era encara un ormeig desconegut i rudimentari, però va produir entre els patrons i el petit món d'aquesta platja una autèntica revolució.

Els anys vint, en sortir al mercat els primers llums de gasolina gasificada, els populars "Petromax", l'Agustí, enderiat amb aquells focus aplicats a la pesca, amb una inventiva singular, construí' de pròpia mà un d'aquells aparells proveït de dues camisetes amb tubs independents, dispositiu que permetia tenir llum en cas d'avaria d'un dels conductes. Fou una experiència que ell va posar a la pràctica amb òptims resultats i que va recollir la casa constructora "Polar", perfeccionant un sistema d'enllumenat que anava arraconant les antigues pantalles amb becs de carbur.

Els anys trenta, el nostre home —va bastir, per a ell mateix, la que fou tal volta la primera embarcació de pesca que va sortir d'estepa d'aquesta platja, des que, poc abans de plegar les drassanes lloretenques, un calafat anomenat Joan Vidal va construir els últims llaguts.

I en els darrers anys de córrer la sonsera, encara em sembla veure la imatge inconfusible d'en Juriola brandant i camejant, ja un xic feixuc, tot dirigint la tirada de l'art, aferrant-se amb la cingla, ara a una cama, ara a l'altra de l'ormeig, donant coratge a la gent.

Ja devia ratllar els noranta anys quan una inoportuna caiguda amb fractura de fèmur el privà de caminar. Però això no va ser prou per aturar-lo. Fins fa cosa d'un any, assegut en una cadira de rodes de tracció mecànica, gairebé cada dia s'arribava a la platja per contemplar la mar, no sé si amb un vel de nostàlgia o com l'última de les seves il·lusions.

L'avi Juriola fou una institució entre la gent de mar a Lloret. Hem de creure que Allà Dalt, amb Sant Pere, el Suprem Pescador, tindran moltes coses per anar-se contant d'aquest món mariner tan seu, on es va desplegar tota la seva vida i que a la nostra vila gairebé s'ha extingit.

A tots els seus familiars, la nostra condolença.— SERRA"(2)

---

NOTES:
(1) Agustí Agustí i Macià (1893-1987), era fill d'en Josep Agustí i Rosés, conegut com l'Avi Bolet.
(2) Lloret Gaceta, núm 436, 1 de febrer de 1987, p.17