Ermites lloretenques escampades
amb flaires de muntanyes, valls i prades,
i de fonoll marí
que creix en el rocam a toc de pi.
Sant Quirze, l’ermita xica,
degana de tot Lloret,
envellida mica en mica...
que a Julita glorifica
i el Sant que és el seu vailet.
No és estrany que la viola
perfumi l’esglesiola
florint arran de paret.
Verge de les Alegries,
Regina de cel i camps,
que exornada de masies
enfilant-se a llunyanies desfeu grops i
allunyeu llamps.
Beneïda la campana
que a vostra vora i solana
amb vila ferma els lligams!
Santa Cristina, Patrona
que al poble portà l’etzar;
assutzena que corona
el tossal que s’abraona
a la mar, de què és bell far.
Quants d’ex-vots rics engalanen
ta casa que s’agermanen
museu i temple i llar.
Verge de Gràcia, Senyora
d’alzines, aulets i pins,
que brilleu com gaia aurora
en el tron on se us adora
emplaçat boscatge endins.
Lluny com és el palau vostre,
doneu a la mar el rostre
per rebre els precs dels marins.
I l’Àngel, que no és ermità,
però quasi com si ho fos,
amb la mà signant la fita
del cel on a tots invita
dalt seu turó rocós.
Rera seu, la serralada,
i enfront, distant, com puntada,
la mar amb ses lluïssors.
i quin goig que totes feu
als camins de les ermites
lloretenques abans dites
oferint-vos al romeu!
Brots de mates o floretes
us tiren les pubilletes
perquè ans de l’any les caseu.
Ermites lloretenques escampades
amb flaires de muntanyes, valls i prades,
i de fonoll marí
que creix en el rocam a toc de pi.
Felicià Serra i Mont.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada