Al servei del poble. A Lloret i més enllà, de Germinal Ros.

La població de Lloret a principis del segle XX ha estat estable durant anys i anys. Les següents dades ho il•lustren perfectament:

 L’any 1900 a Lloret hi havia 3242 habitants i l’any 1910 els lloretencs eren 3249. Les raons d’aquest estancament continuat cal trobar-les en què, fins al moment de la pèrdua de les colònies, l’emigració a Amèrica sedueix una part dels joves, amb la idea d’anar-hi “per fer-se rics”, encara que, en la realitat, la majoria dels emigrants es deixessin a Amèrica, la salut i de vegades la pell, tot i continuant essent pobres. I a Lloret, als que hi restaven també els passava el mateix.

Algun historiador ha evaluat les grans famílies de Lloret, el qualificatiu de gran es justifica per les seves riqueses. Al nostre entendre, n’hi falten moltes. Veiem: Josep Reyné i Reyné, Josep Gelats, Salvador Garriga, etc.

Tancades les portes d’Amèrica pels emigrants, l’activitat económica de Lloret es concentra a la terra, a la mar i al bosc. Hi ha una activitat moderada entorn de la construcció i les professionals que hi están lligades. Durant uns anys el suro necessitava de moltes mans i també unes modestes fabriques de gèneres de punt. Els joves aprenien un ofici i si no depenien d’una activitat familiar se n’anaven. Els joves que es destinaven al comerç com escrivents i dependents, després d’aprendre teneduría de llibres, se n’anaven també; gairebé tots cap a Barcelona. Les noies que s’atrevien a treballar fora anaven a pobles del Maresme: Calella, Canet o Mataró, generalment a les fabriques de gènere de punt. Les verdaderes possibilitats de trobar una ocupació prop de casa vingueren quan la SAFA va instal•lar-se a Blanes a partir de 1920. 

A Lloret hi havia immigració: eren les noies de Vidreres i Maçanet que venien a treballar a Lloret al servei domèstic i els nois dels pobles de muntanya que trobaven ocupació com a mossos a les masies. 

A part del sector productiu esmentat hi havia altres membres de la societat local que es poden considerar com a parasitaris. En general era gent que procedia de les families que havien fet fortuna, els anomenats “americanos” i que ara alguns diuen “indians”. 

 Hi havia un nombre relativament important de vídues. Els mecanismes de l’emigració feien que quan un home havia fet fortuna a Amèrica, (els que havien restat pobres no tornaven) revenia a Lloret a l’acabament de la maduresa i a l’inici de la vellesa aspirant a tenir una dona jove que els alegrés els últims anys de la seva vida. A causa de l’emigració interior, els nois se n’anaven i les noies es quedaven. Als “americanos” els hi restava la possibilitat d’escollir. Hi ha matrimonis desiguals en edat i per llei de vida morien abans els homes que les dones. Les disposicions testamentàries impedien que les vídues poguessin tornar-se a casar a risc, si ho feien, de perdre la fortuna que havien heretat. Així no era estranys que hi hagués tantes vídues. 

D’aquells matrimonis desiguals, havien nascut fills, que, al seu torn heretaven una fortuna. Molts d’ells eren desvagats que no tenien altres activitats que no fossin la d’anar a pescar, o a cacera i es passaven les hores mortes al Casino Industrial criticant a “Déu i sa mare” o murmurant sobre la honestedat de les dones i noies que passaven davant les finestres del Casino (...)

EL LLIBRE:

Al servei del poble. A Lloret i més enllà, de Germinal Ros i Martí, Associació d'Amics de la Cultura de Lloret, Lloret de Mar, 1993