07 d’octubre 2018

Sicardis, Senyora de Lloret

Recenment, el plenari lloretenc va batejar una plaça amb el nom de Madona Sicardis de Montsoriu (1), tot fent reconeixement d'una personalitat medieval que va ser cabdal a la història de Lloret de Mar.

La importància d'aquesta dama noble en l'esdevenir de la població s'explica millor en el context dels territoris del comtat de Barcelona als segles IX i X. Les terres de Girona en formaven part des del segle IX, però tindrien el màxim esplendor a l'època d'Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon, a mitjans del segle XI. Per una millor administració de les propietats apareix la figura del vescomte, en principi un càrrec per nomenament, per passar després a ser hereditari. Un d'aquest vescomtes en serà senyor de Lloret.
Dibuix al·lusiu  de Sicardis i alguns dels seus fills.
Autor: Josep Maria Barba. Lloret Gaceta, 18 de maig de 1978 (*)

Sunifred (o Seniofred) portava el títol del vescomtat de part del seu pare Guiniguís (dit Mascaró) l'any 982. Per fer front al pagament d'un préstec, Ramon Borrell comte de Barcelona i la seva muller Ermessenda segreguen de Maçanet l'alou de Lloret (1001) i li donen a Sunifred, en esmena de la pèrdua de l'alou de Palol de Fluvià que el vescomte els havia posat en penyora i aquells empenyoraren a Bernat comte de Besalú (2)

El títol  i les propietats són transmeses el seu fill Amat de Montsoriu, que es casaria amb Sança en primeres núpcies, de qui són descendents Arbert Amat (3) i Ermessenda. El vescomte contrauria nou esponsalici amb Sicardis després de la mort de Sança. Neixerà llavors Sicarda, en llatí Sicardis, que esdevindria Senyora de Lloret a partir de 1041.

Bona part de la coneixença que es té d'aquesta nissaga familiar i la seva relació amb Lloret prové de la investigació realitzada per Josep Maria Pons i Guri. Seguint aquest arxiver i erudit, l'any 1032, la germana per part de pare de Sicardis, Ermessenda, fa reclamació de part dels bens heretats dels seus pares (4). Ermessenda no feia gaire que era casada amb Guerau de Cabrera i tots dos aplegaven els títols de vescomtes de Girona i senyors de Cabrera. I per extensió, de Montsoriu i de Lloret.

Es realitza un conveni entre les parts. Al costat de Sicardis i en la seva representació, signa Gaufred Bernat, que a nivell documental n'apareixeria mes endavant com a marit seu. Tot indica que la llei gòtica era encara respectada i utilitzada respecte a herències i llegats, i pervivia el costum de considerar a les dones aptes pel matrimoni a partir dels 12 anys i amb pròpia capacitat d'administrar els seus bens a partir dels 14 anys. Amb això, es probable que Sicardis tingués voluntat però no capacitat d'obrar, en termes jurídics del règim got.

El conveni establia que Sicardis restaria amb l’alou de Lloret i els que tenia a l’Estanyol i les Croses i havia de renunciar al patrimoni restant rebut dels seus pares, tant en llocs com en alous, L’acord es formalitzà per escrit el 10 de gener de 1032, entre Gaufred i els vescomtes de Girona, i es va pactar que Sicardis atorgaria la renúncia dins del termini que aniria des del Carnestoltes (13 de febrer) vinent i el de l’any següent (4 de març de 1033); en garantia del seu compliment, Gaufred Bernat lliurava l’alou de Lloret en penyora, de tal manera que si la renúncia no es formalitzava dins del termini fixat l’alou romandria definitivament per als vescomtes i llur fill Bernat, tal com indica Pons i Guri en el seu treball (5)

L'acord no es formalitzà, sense que es pugui establir els motius pel qual Sicardis i Gaufred Bernat no respectaren els acords. No és fins el 23 de gener de 1041 que s'arriba a una solució. Sicardis signa el document com a femina, es a dir, un subjecte jurídic propi, tal vegada que indica que es viuda. En virtut del mateix es realitza una permuta en la qual Sicardis renuncia al patrimoni rebut dels seus pares — tret dels alous de l’Estanyol— i obtenia a canvi l’alou de Lloret.

Es per aquestes dates, al voltant de 1041, que es suposa de l'existència del castell de Lloret, un castell termenat, però no hi ha constància de quan es construís ni de qui podia habitar-ho (6). Sicardis havia tingut 4 fills d'en Gaufred Bernat: Ermessenda, Guisla, Arbert i Bernat Gaufred. Tal vegada que vivien en un altre indret. Anys més tard, en un document datat el 1045, Sicardis surt com esposa d'Umbert Odó, senyor de les possessions de Les Agudes i Montpalau, al Montseny i que seria senyor del castell de Palafolls.

D'aquest segon matrimoni naixerien Guillem Umbert, Ramon Umbert i Udalard (7). Segons Pons i Guri, cap el 1071, Umbert Odó és mort i Sicardis pren la decisió de traslladar-se als seus dominis a Lloret, condicionant el castell per a residència habitual. El seu fill Guillem Umbert (8) rebé els castells amb els seus termes i la part més considerable del patrimoni per part del seu pare. Sicardis i als altres fills d’Umbert Odó, la resta de la herència, que abastava gran quantitat de terres, principalment a la marina selvatana i del Maresme.
Elaboració pròpia, segons fonts consultades: Pons i Guri (1992), i Coll i Castanyer (1988).

A partir d'aquest establiment a Lloret de mitjans del segle XI, Sicardis prendrà una sèrie de decisions que marcaran per sempre el curs històric de la vila lloretenca. La primera i més important fa referència a la consagració de l'església de Sant Romà l'any 1079. El 8 de gener es va consagrar l'església parroquial de Sant Romà de Lloret, i Sicardis, amb els seus fills Bernat Umbert i Udalard, la doten de terrenys per al seu sosteniment econòmic i 30 passes al voltant del temple, tot configurant la sagrera o cementiri. A la cerimònia religiosa de benedicció vingué el bisbe de la seu gironina en Berenguer Guifré. Al pergamí que parla d'aquest fet també hi figura els límits de la parròquia de sant Romà, el qual permet saber de la presència de Sancti Petri Circada (Sant Pere del Bosc), de l'ermita de Sant Quirze i de la parròquia de Sant Joan del Castell de Lloret. Aquesta darrera esglesiola serà beneïda pel mateix bisbe el 23 de gener. Tot fa suposar que l'església de Sant Joan era dintre del recinte del castell, extrem que no ha estat possible de demostrar amb dades arqueològiques. (9)

La segona decisió de suma importància per a Lloret és al seu testament, redactat al castell de la població el 6 d'octubre de 1103. Sicardis sobrepassa els 80 anys i es troba molt malalta, però amb prou força per disposar les seves darreres voluntats. El seu desig és ser enterrada al cementiri de Santa Maria de la seu gironina, fa donacions a diferents establiments religiosos dels seus dominis i atorga bens a la seva filla i fills supervivents Guisla, Arbert i molt especialment, Bernat Gaufred i  Bernat Umbert.

Sicardis dictamina en la seva última voluntat ( i segons es desprèn de la interpretació del text que ha pervingut fins els nostres dies feta per Pons i Guri) que Bernat Gaufred i Bernat Umbert, ja bisbe de Girona, als quals dóna en indivís un alou a l’Estanyol i el castell de Lloret amb totes les seves pertinences, amb el benentès que Bernat Umbert tindria l’usdefruit de la meitat del castell, el qual a la seva mort passaria a Bernat Gaufred; i si aquest moria, al fill que deixés; i l’altra meitat del castell seria de la canònica de Girona. Quant als altres béns, els que procedien de la banda del seu primer marit, incloent-hi els que a títol de luctuosa li havien per- vingut dels seus fills del primer matrimoni, Guisla i Arbert, passaven a Bernat Gaufred; en canvi, els existents a la marina o terme del castell de Montpalau i llocs veïns, procedents del que havia rebut del seu marit Umbert Odó, àdhuc el decimum o esponsalici encara no rebut, passaven al bisbe Bernat Umbert (10)

Amb el pas dels segles, el Capitol de la Seu de Girona aconseguiria les propietats sobre la totalitat de Lloret, possessió que durà fins inicis del segle XIX.

Sicardis moria, probablement dies després o a inicis de l'any entrant. Un personatge històric, de gran influència a Lloret, que per fi té dedicat una via dintre del poble.


NOTES:
(*) El dibuix original d'en Josep Maria Barba posava un nom per identificar a cada personatge. Per evitar confusions i errades, han estat esborrades, mantenint l'esperit de la il·lustració, amb clara imatgeria de toc de llibre medieval.
(1) Notícia a Nova Ràdio Lloret. En aquesta entrada del bloc, es pren Sicardis, nom llatí reflectit a la documentació notarial que encara es conserva, i no Sicarda, nom germànic original, femení de Sicard.  Un fill de Sicardis, el bisbe Bernat Umbert, disposa de carrer a Lloret, segons un plenari de 1966, en atenció de que és el primer lloretenc que es ténia constància documental.
(2) Més informació al Servei d'Arxiu Municipal de Lloret.
(3) Coll i Castanyer, Jaume: Els vescomtes de Girona. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 30, 1988, pp. 39-98. Consultable en línia
(4) Pons i Guri, J. M.:Sicardis, senyora de Montseny i de Lloret. Medievalia, Núm. 10. 1992 , pp. 351-361. Consultable en línia
(5) Op. Cit. Pons i Guri, 1992
(6) Vegeu-ne Llinàs i Pol, Joan: El castell de Sant Joan de Lloret. Quaderns de la Selva, núm 15. 2003, pp. 33-48. Consultable en línia
(7) Altres fonts donen més fills d'aquest matrimoni, com aquesta entrada a la viquipedia.
(8) Pons i Guri, J. M.: La successió de Guillem Umbert de Basella. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 22, 1974, pp. 153-175
(9)  Op. Cit. Llinàs i Pol, 2003
(10) Op. Cit. Pons i Guri, 1992


REFLEXIÓ
La denominació de la plaça que recorda el llegat de Sicardis és: Madona Sicardis de Montsoriu. Aporto una reflexió personal des de la historiografia amateur, a falta del dictamen d'una persona experta en l'època medieval. 

El qualificatiu de madona, que vol dir senyora o persona que té domini d'alguna propietat, era un terme antic que molt possiblement s'emprà en dates posteriors a la vida de Sicardis. Als documents medievals que ens han arribat en condicions, fixa Sicardis en relació a sí mateixa (femina), filla o esposa (uxor), sense cap mena d'acompanyament. Tal com s'ha dit, Sicardis és un nom llatinitzat en els escrits notarials i el seu veritable nom sonaria com a Sicarda.

Tanmateix, comencen a veure Madona Sicardis en uns articles del propi Pons i Guri, al Lloret Gaceta dels exemplars de maig i juny de 1978, que explicaven de manera molt didàctica la historia del Lloret medieval. Amb tot, la seva brillant exposició a la revista Medievalia de 1992 sobre Sicardis, no ho esmenta pas el tractament de madona.

Per una altra banda, l'afegitó de Montsoriu, como si fos un cognom o nom de llinatge, s'utilitza molt en les interpretacions i descripcions històriques que tracten d'explicar aquell període, i distingir les persones, de les quals només tenim el nom. Les dones gòtiques eren conegudes  exclusivament pel nom; en canvi, els homes rebien el nom del seu pare com a un segon nom (per exemple, Bernat Umbert, que indica que és Bernat, fill d'Umbert) o si eren militars i senyors, prenien el nom del seu castell o propietat més estimada (Amat, del castell de Montsoriu,  Arnau, dels dominis de Malla, etc).

En definitiva,i segons el meu criteri, el nom més idoni en seria: Plaça Sicardis de Lloret.