El turisme i l'urbanisme a Lloret (i III)

En anteriors articles, hem repassat els plans urbanístics que han estat determinants per a la trama urbana de la població. Però també ha afectat el seu desenvolupament social i econòmic, sense grans àrees marcadament turístiques i amb una zona externa plenament de primera residència allunyada de la concentració hotelera (Rieral, Molí).

L'expansió de terrenys dedicats a activitats de lleure i allotjament hoteler comença amb les zones d'horta al voltant del nucli urbà i de petits xalets d'estiuejants i antigues cases d'indians a la primera línia de mar.

Els anys 30 apareixen pocs establiments d'allotjament per a un turisme internacional que buscava repòs i ambient tranquil en llocs de pescadors allunyats de les grans concentracions urbanes però el suficientment properes per arribar-hi en cotxe o en tren.

Amb l'arribada dels anys 50 i ja superats el racionament (1952) i l'obertura de frontera amb França (1948), Lloret començarà ràpidament a créixer a nivell urbanístic, mentre que la població iniciarà un increment moderat d'habitants prevenients majoritàriament de Catalunya. El turisme arrenca amb força precedida de plans parcials i d'especulació de terrenys que la llei del sól del 1955 i el PGOU de 1957 tractarà, en va, de racionalitzar.

Anys 60, una part en expansió del Lloret turístic.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons TAF.

Tot i estar carregats de bones intencions, el PGOU de 1957 no podia donar resposta a la demanda de sól per a construcció d'hotels nous o ampliacions dels existents. Els primers inversors eren originaris d'altres indrets de Catalunya amb experiència en el sector i aquests construïen hotels de dimensions reduïdes, adaptades als solar urbans de difícil encaix. La gent de Lloret, mentre tant, reconvertia les cases per allotjar turistes de temporada ( i personal turístic) ampliant cambres i fer pujant alguna planta, dintre de les normes en vigor. Era tal la demanda d'allotjament turístic, que proliferaren les pensions, fondes i hostals al costat d'hotels que començaven a agafar gran volada (Rosamar, Santa Marta, Monterrey, Roger de Flor, entre altres)

Els anys 60 i 70 ho trastocaren tot. No tan sols per ser el punt màxim de construcció d'hotels, apartaments i urbanitzacions al voltant de Lloret, sinó que evidenciaria la falta de criteri planificador, la incapacitat de control i sanció de les normes per part de les autoritats, l'increment desmesurat dels preus del sól i la presència dels touroperators. En aquests anys, Lloret assisteix a la construcció d'hotels més grans, alguns amb annexos i a la falta de reforma dels primers que estaven construïts. Això influiria en el preu del terreny per a construir habitatges que poguessin acollir l'explosió d'habitants que ja tenia Lloret en aquella anys. Es desenvolupen a partir de 1965 les urbanitzacions de Can Ballell, Molí i Mas Vilà, amb un preu molt assequible, canviarien conreus per habitatges i petites industries, incompatibles amb un centre urbà massificat, dedicat exclusivament al negoci turístic.

Hotels sobre antigues cases d'indians. 1967
Font: Ajuntament de Girona. SGDAP

Aquesta alta densitat d'hotels, discoteques i bars, i botigues de souvenirs no cassava gaire amb el dia a dia de la població. El sector residencial es barrejava amb el sector el professional  al centre de la vila sense poder desconnectar, a més de crear problemes de sorolls i brutícies que, en ocasions, eren insuportables per als veïns i els propis turistes. 

Els anys 70 coneixerien la crisi del model turístic de sol i platja dominant fins el moment, juntament amb l'esfondrament de l'economia mundial i la transició política a Espanya. En aquest anys, donades les circumstàncies, es va perdre una gran oportunitat de reconduir la situació urbanística amb el Pla Urbanístic redactat per l'equip TAU el 1974. Lloret era una destinació ja madura segons els paràmetres del mercat emissors i calia una reestrucutració de la seva oferta. No va ser possible, des de l'Ajuntament, prendre el timó de la situació i fins el PGOU de 1985 van passar uns anys en que sovintejaven els plans parcials sobre fets consumats i les grans polèmiques sobre les alçades dels edificis vells i nous, autèntic problema per a les institucions municipals.

El resultat és l'absència d'equilibri entre el creixement urbanístic i les necessitats de la població, la manca d'infraestructures de sanejament, un excés d'oferta hotelera obsoleta i pèrdua de patrimoni natural i arquitectònic. Els plans posteriors, de 1985 i 2005, només servirien per frenar les tendències de plena ocupació del terreny urbà sense esponjament i la re-qualificació de terrenys rústics en zones periurbanes de Fenals i el Rieral, amb usos ben diferents.

---

Anteriors articles:
El turisme i l'urbanisme a Lloret ( I )
El turisme i l'urbanisme a Lloret ( I I )