03 de desembre 2016

Les Puntaires

La tradició de fer puntes de coixí es remunta, en opinió de la majoria dels historiadors, a finals del segle XVI a Catalunya, tot i que les primeres produccions artesanals han de ser situades, primerament, a Venècia i després a Flandes a inicis de la centúria. (1)

Fer puntes constituïa una feina feta habitualment per dones ( i alguns homes, que en també actuavan com a comerciants anomenats randers), com a un mitjà de fer entrar diners a casa, en especial si era tota sola i amb fills, i una aportació més de les dones al comerç amb Amèrica d'aquest teixits treballats.

Durant el segle XVIII, a tota la costa del llevant català, les puntes de coixí tindran una gran expansió, per l'intens treball de les puntaires i per l'intercanvi comercial de mariners i randers. Es crea una gran quantitat de dissenys i motius, i de seguida calia batejar cada patró amb un nom característic. Així en troben de puntes conegudes com cargol, petllerida, oliva, ventall, cigar ...

Puntaire a Lloret.ca 1950. Font: Todocoleccion.com
A Lloret de 1716, es troba documentada la Cristina Garriga, de 40 anys, de la qual es diu textualment:" Son albitre és fer puntes i fer anar sos fills a captar". I no és pas massa diferent la situació de les altres puntaires que anomena: Elisabet Cabruja, Cristina Guinart, Cristina Riera, Caterina Maig, Maria Miravent, Madrona Massià, Serafina Flaquer, Maria Marco, Margarida Barri i Maria Puig. Aquesta darrera, nascuda l'any 1631, és la puntaire més antiga que en tenim notícia (2)


L'any 1748, quan s'aplicà el dret municipal sobre mercaderies, s'adverteix explícitament que "seran franques les dones de fer puntes...però qui comprarà les dites puntes, haurà de pagar dit dret a raó de quatre diners per lliura i també qui traurà dites puntes fora de la present vila haurà de pagar dit dret..."(3) 


Als anys 50, la Maria Català i Garriga es pot considerar la darrera professional d'aquesta labor a la nostra vila. Nascuda el 1880, va viure al carrer Sant Cristòfol, enfront  la plaça Espanya, i era viuda de Josep Cardona. Poc després de la guerra civil es veié en la necessitat d'agafar el coixí de fer puntes i treballar intensament. Les seves filles, Pepeta i Conxita, l'en farien costat i aviat la producció sortida de les seves mans gaudí de prestigi i trobà excel·lent acollida a  les botigues de Barcelona(4)

La Maria Català va morí el 1962. Un any abans, i juntament amb el mariner Sebastià Llorens i Parés, en rebrien un homenatge en el transcurs de les festes de santa Cristina, com l'última puntaire i l'últim marí del vuitcents lloretenc.


D'entre altres puntaires conegudes es pot destacar la Carme Joals i Gomis (1900-1978) i Carme Barri i Coll (1890-1971).

L'ASSOCIACIÓ DE PUNTAIRES DE LLORET
Puntaires al pati de la Rectoria. 2015. Ajuntament de Lloret
Amb la mecanització de les puntes i l'arribada del turisme, la feina manual s'anirà perdent progressivament a Lloret. No serà fins el 1986 quan la Dolors Clupés planteja, des de l'entitat Grup Cultural Loreto, recuperar la tradició de les puntes de coixí. 

Dintre d'aquesta associació es crea la secció de puntaires, que comptava, inicialment a 6 alumnes dirigides per la mestra Mònica Munt. Poc després, el 1987, la Rosa Carrasco pren el relleu i passen a ser entre 40 i 50 les dones dedicades a la feina dels boixets i les puntes ja establertes al Centre Cívic de Can Carbó. (5)

El 2 de juny de 1991, Lloret acolliria la Diada de la Puntaire de Catalunya, on entre exhibicions, exposicions i activitats, va reunir unes 1500 puntaires vingudes d'arreu del Principat. La vila tornaria a ser seu l'any 2007 lloc de la diada, superant les 3500 assistents. L'entitat farà un gran esforç i aconsegueix organitzar dues trobades de puntaires a nivell internacional els anys 2011 i 2013.



NOTES:
  ✱ Rander o randera :qui fa o ven randes o puntes.
 (1) Viquipèdia
 (2) Escrit de Joan Domènech sobre les puntaires a Lloret.Font: SAMLM, dintre del fons del Patronat de Turisme. El treball, juntament amb altres escrits, formava part d'una descripció de la vida històrica i cultural de la vila que es disposava a les oficines de turisme de la vila. El text datava de 1985, ja que sortia, amb altres oficis, en el calendari cultural que oferia la Impremta Santa Cristina, avui dia desapareguda.
 (3) Ibidem
 (4) Ibidem
 (5) Lloret Gaceta, 1 de setembre de 1996, num. 645, pp 20