Esteve Carles i Torruella

Esteve Carles i Torruella (Blanes, 1851-Lloret de Mar, 1934) fou mestre de l'escola pública de Lloret durant prop de 14 anys i en deixà un grat record entre els seus alumnes. En 1965 es construí  el primer centre educatiu de la vila, que en serà batejat en el seu honor.

Enamorat de la mainada i ple de bona voluntat, l'il.lusionava ajudar a redimir-la en la mesura de les seves forces. Es féu mestre. Tenia 20 anys quan en 1872, a la Normal de Girona, se li concedia el títol de Mestre Superior amb la qualificació de "SOBRESALIENTE". Es va casar amb Joana Port i Llinàs, natural de Gràcia ( Barcelona ). Tingueren dos fills; Aureli i August.

Durant 15 anys exercí com a mestre en escoles privades. Primerament a Barcelona, com a Professor al "COLEGIQ ACADÈMIA". Tal vegada nostàlgic de la seva vila, tornà a Blanes, col.locant-se en el Col·legi de "SANTO TOMÀS DE AQUINO". Més tard, en el "BLANENSE". Per últim, en el seu propi "CENTRO EDUCATIVO E INSTRUCTIVO", que comptava amb molta matrícula.

El Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts es creà per R. D. de 18 d'abril de 1900. Abans, tot el referent a instrucció i escoles depenia del de Foment. Essent Ministre d'aquest darrer Ministeri, el Sr. Navarro Rodrigo, s'aprovà la Llei de 16 de juliol de 1887 en la que s'establia que els mestres en propietat de les escoles públiques de primera ensenyança tindrien dret a jubilació des del primer de gener de 1888. Aquesta Llei influí en el Sr. CARLES de tal manera que el decidí a deixar l'ensenyança privada i passar-se a l'estatal. Féu oposicions i les guanyà. Era l'any 1888. Fou destinat a una de les dues escoles de nens de Cassà de la Selva.

Se li oferí la possibilitat d'un trasllat a la unitària de nens de la riallera vila de Lloret de Mar i l'aprofità. Hi exercí per espai de 14 anys ( 1907-1921) en què es jubilà forçosament per haver complert els 70 anys.

Durant els anys d'exercici a Lloret, a l'igual que li havia ocorregut a Cassà, el senyor CARLES hagué de lluitar amb dues escoles privades. D'un costat el Col.legi de Ntra. Sra. de Loreto, regentat pels Germans Maristes. De l'altre, amb l'Escola Horaciana (1907) i l'Escola Instructiva (1918) que per aquells anys va funcionar a Lloret de Mar, patrocinades pel grup de lliurepensadors, amb bons professors. Mai no permeté el senyor CARLES que es parlés mal dels alumnes que anaven a altres escoles. Fou una de les poquíssimes persones que, a la seva època, el poble de Lloret va estar d'acord en anomanar-lo senyor: EL SENYOR CARLES.

Durant els anys d'exercici a Lloret, tingué el domicili en la pròpia Casa de la Vila, segon pis, on el matrimoni convivia amb llur fill Aureli, nora, Sra. Dominga, i la néta, Quimeta que va estudiar el Magisteri. L'escola pública de nens estava també situada a la Casa de la Vila, però en una sala de la planta baixa, la més propera a la platja. S'hi reunien uns 80 nens. Els petits, en llargs bancs de fusta, i els grans, en pupitres molt vells. Avui, que s'aspira a un màxim de 25 alumnes per aula i mestre, resulta difícil entendre com era possible que aquells mestres de fa tres quarts de segle, en locals no sempre adients, amb un mobiliari de l'any de la Quica, poguessin obtenir bons resultats. I els obtenien.

El senyor CARLES n'és una prova. De la seva escola varen sortir alumnes molt avantatjats, que després han aconseguit ocupar càrrecs i funcions importants en la vida i en la societat. Entre ells, em plau citar a D. Joan Fàbregas i Garriga, Director de la Ford Motor Ibèrica per a tot Espanya, i Esteve Fàbregas i Barri, autor, entre altres llibres, d'ALBA DE PRIMA i "LA SERP ES MOSSEGA LA CUA". Els mereixements dels senyor CARLES no queden pas disminuïts pel fet de comptar com ajudant amb el Sr. Huguet, marit de Da. Luisa { sic ), la mestra de l'escola de nenes. També recorria

als monitors per a facilitar-li la seva tasca educadora.

Utilitzava els nens més grans. L'escola del senyor CARLES, tan a Cassà com a Lloret de Mar, fou una escola modèlica. Ho demostren els sis Vots de Gràcies de la Junta Provincial d'Instrucció Pública, els set de la Junta Local, el que la Junta Provincial, en sessió de 31 de maig de 1904, el proposés per l'ingrés en l'Ordre Civil d'Alfons XII i el que la Junta Central de la Ensenyança, de Madrid, qualifiqués de "SOBRESALIENTE" la Memòria escrita i presentada pel senyor CARLES l'estiu de 1908, quan ja portava un any com a mestre de Lloret.

Les hores diàries de classe eren sis:: tres al matí i tres a la tarda. La del dijous era festiva. Si els treballs manuals li agradaven molt, de les matemàtiques n'era un devot. Algunes de les lliçons donades per ell a l'escola eren pròpies del Batxillerat. "Es possible - solia dir - que el noi, un cop gran, no hagi de fer servir gaire la Història o la Geografia, per exemple. Però no podrà prescindir mai de l'Aritmètica i, sobretot, de la Geometria, tant si és fuster, com manyà, mestre d'obres, paleta, lampista o negociant. Per això escrigué el seu "Nuevo Método para la enseñanza de la Aritmètica", amb gravats, equivalències mètriques I nombrosos exemples pràctics. Un llibre que pogué servir de consulta als seus deixebles un cop acabada la seva escolaritat. També publicà un "Programa-Resumen" per seccions generals de les diferents matèries ensenyades a l'escola. Foren editats a la Impremta Dolors Torres, Plaça de la Constitució, 9 de Girona, l'any 1909.

Les classes eren sovint pràctiques. S'auxiliava de mapes. El cos humà s'estudiava en unes cartolines, com si fossin els fulls d'un llibre, des de l'epidermis fins a l'esquelet, passant pels músculs i els òrgans interiors. Es disposava d'alguns aparells de física. Es feren visites escolars col.lectives a la Granja Avícola del Sr. Riera i a la indústria cerera de la Vda. Bonhome. Cada any, en acabar el curs, es celebraven exàmens públics a la mateixa escola. El Sr. CARLES tenia molt punt en què els seus alumnes quedessin bé i es lluïssin.

Els nens grans tenien cura de les flors dels jardinets que l'Ajuntament havia plantat per embelliment del Passeig. Era un procediment formidable per responsabilitzar la mainada,per educar-la, per acostumar-la a respectar les plantes. Una de les característiques principals del senyor CARLES, com a mestre, era el zel extraordinari que va mostrar sempre pel l'alumne, no sols en l'aspecte didàctic, sinó en l'humà. Passava ànsia quan un alumne estava malalt o quan, a la classe, es mostrava trist o nerviós. El cridava o bé ell mateix s'hi acostava, per esbrinar què tenia, què li passava.

Fou realment un veritable "segon pare" per els seus alumnes. El respecte per a tots, la justícia i la moderació en aplicar els càstigs, si calien, eren remarcables. També ho era la seva correcció en el parlar. Una anècdota que m'han explicat el retrata bé. Un dia en què, sense voler, al senyor CARLES se li escapà el mot "punyeta", s'armà una avalot entre els nois:"El mestre ha dit punyeta! El mestre ha dit punyeta!", repetien els nens astorats. No se'n sabien avenir.

Entre els seus alumnes hi havia un grup que en deien de "vigilats". Eren fills de famílies de bona posició econòmica que no dubtaven en preferir un bon mestre per a llurs fills que no l'escola confessional dels Maristes, malgrat "vestís més", l'anat-hi. Portaven un davantal de teixit de ratlles i, com a distintiu, un collet blanc planxat. El Sr. Huguet, l'ajudant, era el que cuidava d'acompanyar-los personalment

a casa seva.

Són incomptables les lliçons de civisme i de pulcritud rebudes pels alumnes del senyor CARLES. També, quan convenia , sabia actuar amb energia. En la festivitat del Corpus, els seus alumnes assistien a la processó corporativament i, a l'església, tenien sempre reservats els primers bancs. Un any que, en arribar-hi, es varen trobar amb els bancs ocupats per altres persones, el senyor CARLES féu tornar els nens a l'escola, fins que l'agutzil va anar a fer-los-hi saber que ja tenien els bancs de preferència a la seva disposició.

En jubilar-se, et senyor CARLES va instat.lar-se en una casa particular llogada. L'escriptor Tomàs Roig i Llop hi passà alguns estius. En parla en el primer volum de les seves "Memòries". Referint-se al senyor CARLES, m'escriu en una carta:"Sé que havia estat molt bon mestre i, a més el veia sempre rodejat de sincera simpatia per part dels lloretencs".

Matava els lleures al "CASINO" del Passeig. No estava mai inactiu. Es dedicava a resoldre problemes de trigonometria. Quan l'any 1920'el canonge Dr. Vllà fundà l'Escola Parroquial, que va confiar al benemèrit lloretenc adoptiu Mn. Pere Torrent, va demanar la col·laboració del senyor CARLES, el qual anava una horeta a l'escola de l'Ave Maria a ensenyar "quebrados".

Esteve Fàbregas ens el descriu així, en els seus darrers anys:"... amb el seu bigoti blanc, un poc torrat pel fum del tabac; amb la seva gorra Wilson — una gorra amb visera de xarol, d'un tall mig oficial - i el seu caminar feixuc, a conseqüència del reuma, amb els camats de les calces plegats sobre el revés dels peus... Tret del reumatisme, no havia estat mai malalt..." Morí de vell, el 27 d'agost de 1934. tenia 82 anys. 

Autor: Lluís M. Mestres i Martí. Lloret Gaceta, 1978