Corsari i negrer: Capità Conill i Sala
El lloretenc Joan Agustí Conill i Sala (1786-1837) fou un destacat marí del seu temps, la trajectòria vital i professional del qual va despertar l'admiració tant dels seus contemporanis com dels historiadors locals que posteriorment n'han estudiat la figura. En reconeixement a la seva trajectòria i a la seva vinculació amb la història marítima de Lloret de Mar, l'any 1939 es va acordar substituir el nom del carrer dels Amics pel del navegant, amb la voluntat de perpetuar-ne la memòria.
Una de les primeres expedicions de les quals es té constància documental protagonitzada pel capità Agustí Conill i Sala, és el comandament de la pollacra San Francisco de Paula, una de les primeres embarcacions lloretenques adequades a la navegació atlàntica.
El març de 1816, Conill va obtenir l’autorització del governador general de l’illa de Cuba, Juan Ruiz de Apodaca, per salpar del port de l’Havana amb destinació a les costes de Guinea, amb l’objectiu d’adquirir un carregament de tres-cents africans esclavitzats.
El gener de 1817, l’embarcació va arribar a l’illa de Fernando Poo (actual illa de Bioko, enfront la costa de la Guinea Equatorial), on va establir contacte amb els intermediaris que havien de facilitar-li la mercaderia humana. Un cop aprovisionada, la pollacra va abandonar l’illa a principis i es va dirigir cap al continent africà, remuntant l’estuari del riu Boni (Nigeria, avui dia). En aquest indret, el capità va iniciar les negociacions amb el cabdill local encarregat de proporcionar els individus destinats a esclavització.
 |
| c 1832. Esclaus carregant gel a Cuba. Gravat de Samuel Grisold Goodrich. Font: Viquipèdia |
El 23 de gener de 1817, quan la nau ja transportava els tres-cents africans esclavitzats, es va produir el naufragi de la pollacra a la desembocadura del riu Boni, arran d'una maniobra fallida. La tripulació blanca va aconseguir salvar-se gràcies a la intervenció dels bots salvavides. En canvi, cap dels pobres africans que viatjaven a la bodega va sobreviure al sinistre. El fet que estiguessin engrillonats pels peus va impedir que poguessin alliberar-se i escapar de l'embarcació enfonsada.
Després del naufragi, el capità Agustí Conill i Sala i tres membres més de la tripulació van ser embarcats al vaixell negrer Non Plus Ultra, comandat per Josep Samà i Martí, natural de Vilanova, que havia arribat a la zona de Boni procedent de Bordeus amb la finalitat d'adquirir persones per al tràfic esclavista.
En efecte, existeix un document que dona veracitat a aquest succés tràgic. Es tracta d’un informe datat el 23 de febrer de 1817 en què Carlos Rivera ,capità del bergantí mercant espanyol La Joven Maria informa, a sol·licitud de D. Martirià Botet veí de Barcelona i amo de la pollacra San Francisco de Paula, que pot justificar el naufragi del vaixell. També s’hi obren diligències per acreditar el naufragi i es ratifica la protesta d'avaria presentada per. Joan Agustí Conill. (1)
Anys més tard, torna apareix el marí tot capitanejant el Santa Eulàlia. Aquestes aventures marines despertaren l’admiració de l’Esteve Fabregas, que escribí al seu llibre sobre Lloret de Mar:
El «Santa Eulàlia», un mercant armat en cors
L'època ascensional de la marina mercant lloretana comença amb les gestes del bergantí corsari «Santa Eulàlia», anomenat justament pels seus contemporanis «El Primero de Cataluña».
L'èxit d'etapa a Lloret, l'any 1804, navega com a simple mercant fins l'any 1821, en què, revoltes les colònies espanyoles per Bolívar i protegides per nombrosos corsaris anglesos i nord-americans, es féu tan perillosa la navegació per l'Atlàntic que havia d'ésser practicada en combois protegits per vaixells de guerra. Moltes naus deixaren per altres les rutes d'Amèrica. Agustí Conill i Sala, capità del «Santa Eulàlia», volgué seguir practicant el comerç tot auxiliant la Pàtria amenaçada i fou armat en cors.
Sota la comanda de Conill i Sala, amb més de vuitanta homes de tripulació, escollits entre la flor i nata d'aquestes platges, foren tantes les gestes d'aquest vaixell, els combats que va sostenir amb els insurgents, les arriscades expedicions que va portar a terme, que mereixé, com hem dit, l'honrós sobrenom de «El Primero de Cataluña», pel qual era conegut arreu.
En els pobles de la costa i en els de terra endintre, eren comentades amb entusiasme les proeses d'aquest vaixell.
El 2 d'abril del 1825 sortí del port de l'Havana, amb destí al de Barcelona, per al que havia d'ésser el seu darrer viatge. Navegà tranquil·lament fins a recalar a la costa espanyola, entre el Cap Espartel i el Cap Trafalgar.
El 14 de maig, al matí, albiraren un vaixell que els semblà sospitós. Alguns tripulants del «Santa Eulàlia» es decantaven per adreçar-se a Cadis i evitar així el combat. No fou d'aquest parer el capità, i ordenà que se seguís el rumb cap a l'Estret.
A poc a poc ambdós vaixells s'anaren acostant, puix que el que pressumptament insurrecte era més veloç. En arribar l'un de l'altre a tret de canó, el foraster saludà el nostre amb un tret sense bala, sense que hissava el pavelló dels Estats Units.
Enarborà la bandera espanyola el «Santa Eulàlia», i en veure-la, l'insurgent arrià el pavelló estrellat i hi hissà el de Colòmbia. De seguida s'inicià el combat. Al cap d'uns vint minuts, una bala de canó, llançada per l'enemic, va travessar el corsari espanyol a flor d'aigua i aquest començà a desfondar-se.
Durant una estona la veu del capità es deixà sentir enmig del soroll, els gemecs dels ferits i la cridòria; després, encarrilat el salvament dels seus homes, Conill i Sala cuità a tancar-se a la seva cambra, disposat a submergir-se amb el vaixell.
Els bots de l'insurgent recolliren els nàufrags i els conduïren emmanillats a Gibraltar, on, al cap d'uns dies, foren posats en llibertat. A llur heroïcitat calgué arrencar-lo materialment de la cabina, per evitar-li una mort segura, moments abans d'ésser engolit per la mar. Diu que el capità insurrecte, en aquest moment dramàtic, exclamà: «Hombres como el capitán del «Santa Eulalia» no merecen morir de esta manera.»
La seva experiència amb les rutes atlàntiques cap a Cuba el faria posar-se al front de la pollacra La Africana, amb ruta entre Espanya i l'Havana el 1831 (3)
Tot i les seves peripècies a la mar, mai va abandonar el seu esperit mariner fins quasi bé la proximitat de la seva mort el 1837, tal i com podem veure al avís de El Diario de Barcelona de gener del mateix any:
%20p7.jpg)
Diario de Barcelona Año 1837, no. 016 (16 enero 1837) p7
-----------
NOTES:
(1) 1817 [Informació oberta arrel de la pèrdua de la pollacra San Francisco de Paula, a la sortida de la Barra de Boni (Àfrica), transportant 301 homes negres] Fons: Col·lecció de documents. Museu Marítim de Barcelona.
(2) Los Sitios de Gerona 5/7/1964. Pàgina 6
(3) Diario de Barcelona Año 1831, no. 299 (27 oct. 1831) p6
-----
+INFORMACIÓ
Marina Garcia i Carbonell - Xavier Orri: La vinculació lloretenca en el tràfic d’esclaus. Sesmond, 17, juny 2018 pp 25-28
Vilà i Galí, Agustí Maria: La Marina mercant de Lloret de Mar : segles XVIII i XIX. [Lloret de Mar]: Ajuntament de Lloret de Mar, 1992.
Vilà i Galí, Agustí Maria: Les Nostres veles. Lloret de Mar: Confraria de Sant Elm, 1984.
Vilà i Galí, Agustí Maria: Navegants i mercaders : una nissaga marinera de Lloret. Girona: Club Marina Casinet, 1989.
