Sant Quirze, primera església de Lloret

El Ball de Plaça

El Ball de Plaça, també conegut com  Ball de les Almorratxes per l'atuell amb perfum que porten les parelles balladores, és l'acte central de la Festa Major de Santa Cristina a la nostra vila. Aquesta dansa ha rebut influències i ha tingut modificacions des de fa segles, tot i que la versió que gaudim avui dia provenen de millores efectuades en els anys 80.

Ball de les Almorratxes a la Plaça Espanya. A partir de 1970,
es traslladaria a la Plaça de la Vila. Foto: SAML Circa 1910-1920

L'Obreria de Santa Cristina i el Ball de Plaça

Abans d'explicar en detall el Ball de Plaça, cal posar de relleu l'entitat que l'organitza i el seu paper en la conservació de l'ermita de Santa Cristina i el seu entorn. L'Obreria de Santa Cristina, com altres agrupacions similars, va néixer per administrar el patrimoni arquitectònic, natural i cultural del santuari.

Aquesta petita ermita, situada entre Lloret i Blanes, apareix esmentada per primera vegada l'any 1354, gràcies a un permís concedit pel bisbe gironí Berenguer per demanar almoina per a la seva restauració. En aquell moment, l'església estava dedicada a sant Jordi, i només secundàriament a santa Cristina i a santa Llúcia. Amb el temps, la devoció a santa Cristina es va acabar imposant.

No és fins al 1422, en un document de venda d'un tros de terra del mas Carreres, que hi ha una referència implícita a dues persones que actuen com a obrers, tenint cura de Santa Cristina i dels seus béns.

L'any 1591, els obrers ja tenien com a relíquia una costella de la màrtir. Aquesta va ser complementada el 1701 amb el fèmur (destruït el 1936) i el 1784 amb el crani, totes tres peces portades de Roma. El nou temple, que és el que coneixem avui dia, es va edificar entre 1764 i 1781.

Actualment, els obrers són escollits en assemblea cap al mes de febrer. N'hi ha quatre, amb els càrrecs següents: Obrer Major (president), Segon Obrer (tresorer), Tercer Obrer (comptador o oïdor de comptes) i Quart Obrer (secretari i arxiver).

Aquestes persones triaran les quatre obreres que, a més de participar en el Ball de Plaça, tindran tasques relacionades amb la cura de la santa i de l'ermita, així com amb qualsevol altra activitat de l'entitat durant un any. Per ser obrera cal tenir entre 16 i 22 anys. El termini de recepció de sol·licituds s'obre entre novembre i desembre, i al febrer es fa l'anunci de les noies que tindran l'honor de ser obreres.

Durant la diada de l'Aplec dels Perdons, el segon diumenge de Quaresma, es fa el relleu de les obreres. A partir de llavors, començarà el compte enrere per a les obreres i l'Obreria mateixa per al 24 de juliol, diada de Santa Cristina.

El Ball de Plaça

El Ball de Plaça, també conegut com a Ball de les Almorratxes o Dansa de les Morratxes, ha experimentat una notable evolució al llarg dels segles, tant en la coreografia com en el protocol del vestuari i el lloc de realització.

La primera notícia documentada del Ball de Plaça de Lloret de Mar és del 1592, on el prevere Jaume Felip Gibert explica a les seves Consuetes que el ball servia per al traspàs de càrrecs entre els antics i els nous administradors de l'Obreria de Santa Cristina, i era ballat pels obrers vells i nous amb les seves respectives obreres. En els seus inicis, cap al 1500, era probablement molt semblant al Ball del Ciri, amb un traspàs de càrrecs implícit. En aquests balls, la meitat dels balladors portaven un ciri i una almorratxa a les mans, símbols que intercanviaven enmig de la dansa per formalitzar el traspàs. En un principi, tot indica que el ball es formava per dos obrers i quatre donzelles obreres. També era necessari el concurs de "fadrins" que pagaven els "joglar" que tocaven a la festa a canvi de participar en el ball.

Durant el segle XVIII, el Ball de l'Almorratxa de Lloret va patir una transformació, incorporant elements de danses catalanes més arrelades, com el Ball Pla —amb salutacions i moviments més pausats que acaben amb una acceleració del ritme que convida a saltar— o la corranda, on totes les parelles s'agafen de les mans i formen una aspa de molí.

A inicis del segle XIX, el ball era executat per quatre obrers (dos casats i dos solters) amb les seves obreres, entrant a la plaça amb la marabadessa, que portava rams de flors per a les balladores. L'acció de ruixar els peus de les autoritats sembla que es realitzava abans de començar la dansa, a diferència d'ara. També se sap que els obrers es desprenien dels rams que guarnien les almorratxes en acabar la segona part del ball.

Actualment, el Ball de Plaça té com a escenari la plaça de la Vila des del 1970, davant de l'Ajuntament, els dies 24 i 26 de juliol, i també a la Residència Asil Nicolau Font el dia 26. Anteriorment, es feia a la plaça d'Espanya des de mitjans del segle XIX. Molt probablement, en temps més antics es devia fer davant de la pabordia de la Seu de Girona, a la plaça de l'església de Sant Romà.

La cerimònia

La cerimònia consta de cinc fases:

  1. L'entrada a plaça: Els quatre homes joves entren primer i s'esperen davant de l'escenari dels músics. Després, les quatre obreres, acompanyades per la marabadessa, entren a la plaça del braç dels quatre obrers que ja no ballen però tenen un paper destacat en l'entrada. Donen una volta caminant i saluden les autoritats. La música que s'interpreta en aquesta part és, des de fa anys, "El meu promès" de Bartomeu Vallmajor i Solé.

  2. Dues parts de ball: La primera part es balla en parella, entrant caminant i situant-se davant de l'alcalde o alcaldessa. Les parelles s'agafen amb les mans dretes. La dansa consisteix en mitges voltes per intercanviar-se el lloc, amb la dona avançant amb un "punteig" i l'home retrocedint, i fent una salutació cada vegada que s'intercanvien el lloc. La segona part repeteix les mateixes evolucions, però sense agafar-se de les mans. En ambdues parts, els homes porten l'almorratxa a la mà esquerra. El ballador té un paper més discret, limitant-se a caminar a poc a poc, sempre d'esquena i de cara a la parella. Les balladores són les que tenen el protagonisme.

  3. Ruixada i trencada de les almorratxes: En acabar la segona part, els homes s'acosten a les autoritats per ruixar-los els peus amb l'aigua perfumada de les almorratxes. Després, les entreguen a les obreres, que les llencen a terra al centre de la plaça per trencar-les. La creença popular associa el trencament amb el casament de la noia abans d'un any o la maternitat, i antigament, si no es trencava, causava molta vergonya.

  4. El "Toquen a córrer": Aquesta part es balla primer caminant, després amb un "salt baix" o "saltiró", i finalment saltant cada vegada més ràpid i amb més energia, agafats de bracet. Comença amb les parelles en filera, una darrere de l'altra, fins a quedar en forma de creu. Després s'ajunten de dues en dues i finalment totes quatre en renglera, voltant la plaça mentre la música s'accelera.

  5. Sardana final: Després del "Toquen a córrer", les parelles inicien una sardana, a la qual se suma el públic que ho desitja.

La ballada del dia de Sant Jaume (25 de juliol), que era de concurrència popular i no reservada només a les obreres, va ser suprimida probablement l'any 1959.

L'Almorratxa

L'almorratxa (o morratxa) és un recipient tradicional català, similar a un petit càntir de vidre bufat i decorat, amb una base ampla i un coll del qual surten cinc brocs: un de central més ample i quatre de laterals, estrets i llargs. El broc central s'omple d'aigua d'olor o aigua de roses, que s'escampa pels brocs laterals. Aquestes peces, sovint decorades amb un pom de flors, són un record de la manufactura de vidre bufat d'excel·lent qualitat que es feia al país. Es va començar a fer a Catalunya al segle XVI, tot i que es va popularitzar al segle XVIII, quan aquests objectes van evolucionar de la seva funció domèstica habitual cap a d'altres de caràcter cerimonial o folklòric.

Fet principalment de vidre, tot i que també de terrissa o metall, el seu origen és islàmic, i el seu nom prové de la paraula àrab al-mirassa (gerra de vidre per a regar).

Antigament, aquest gerret era un obsequi per a les persones que posaven diners en la celebració de la Festa de Santa Cristina en una campanya de recaptació de fons porta a porta, coneguda com a "llevant de taula", per costejar els actes de la festivitat que a Lloret durava tres dies. Posteriorment, la peça va ser incorporada al Ball de Plaça.

Durant les dues parts de la dansa, els homes porten l'almorratxa a la mà. Abans del "Toquen a córrer", els balladors ruixen els peus de les autoritats amb l'aigua perfumada. El moment culminant, però, és la trencada de les almorratxes. Després de rebre-les dels seus balladors, les quatre obreres es dirigeixen al centre de la plaça i les llencen a terra per trencar-les.

Aquesta acció no està exempta de simbolisme i llegenda. Una creença popular a Lloret de Mar afirma que el trencament de l'almorratxa propicia el casament de la noia abans d'un any si és soltera, o la maternitat si ja està casada, motiu pel qual ella procura que el vidre esclati en mil bocins.

A més, aquesta tradició entronca amb una llegenda molt comuna a la costa catalana (principalment a Sant Pol i Canet de Mar) que explica l'origen del costum en els segles en què la costa era atacada per pirates barbarescos i turcs. En una d'aquelles incursions, un jove príncep àrab va posar els seus ulls sobre una noia de la vila i en va quedar captivat per la seva bellesa. Disposat a festejar-la, el príncep va vestir les seves millors gales, i en presentar-se davant d'ella, li va oferir un gerret ple d'aigua perfumada, una almorratxa. La noia, enfurismada per l'atreviment del musulmà, va rebutjar el gerret i el va estavellar contra el terra. Es diu que el príncep va tornar trist i decebut a l'Àfrica, i que la donzella va entrar en un convent.

Aquesta llegenda pot simbolitzar la ruptura del jou dominador i el recobrament de la llibertat amb la desaparició de l'objecte, que era un símbol de domini o vassallatge. També hi ha qui veu en aquest fet de trencar l'atuell amb líquid la pervivència d'antigues tradicions agràries de petició de pluja i de fertilitat de la terra.


Música del Ball de Plaça (Toquen a córrer)



El Servei d'Arxiu Municipal de Lloret va fer un video explicatiu sobre aquesta tradició tan arrelada a la vila.

NOTES:
Més informació a les webs:

LLIBRES:
-El Ball de Plaça. i l'Obreria de Sant Cristina de Lloret de Mar (2005) Domenech i Moner, Joan i Juan i Nebot, Maria Antònia. Obreria de Santa Cristina, Lloret de Mar.
-El Llibre de Santa Cristina de Lloret (1977) Pons i Guri, Josep M. Obreria de Santa Cristina, Lloret de Mar.
-Santa Cristina de Vallarnau (2013) Palaudelmàs i Casals, Salvador. Obreria de Santa Cristina, Lloret de Mar.