Els “americanos frustrats”: l’altra cara de l’emigració lloretenca a Amèrica

L'historiador lloretenc Joan Domènech (1943-2023)va deixar un munt d'articles sobre història antiga i moderna de la nostra vila. Hi destaca a la seva amplia obra l'interés per l'aventura americana de finals del segle XVIII i XIX. El text que vea continuació és un resum de l'article publicat originalment a Quaderns de la Selva, número 18, de 2006, pp 189-211

Introducció: el mite d’Amèrica i la realitat de l’emigració

Durant els segles XVIII i XIX, l’emigració a Amèrica va esdevenir un fenomen cabdal per a moltes poblacions costaneres catalanes, entre elles Lloret de Mar. Per a generacions de joves, Amèrica representava una promesa: la possibilitat de fer fortuna en poc temps, deixar enrere les estretors econòmiques i retornar al poble amb diners, prestigi social i una vida assegurada. Aquest imaginari col·lectiu va convertir el “viatge a les Índies” en un autèntic mite.

La historiografia tradicional, però, ha tendit a fixar-se gairebé exclusivament en els casos d’èxit: els indianos o americanos que tornaven rics, construïen grans cases, feien donacions benèfiques i passaven a formar part de les elits locals. Joan Domènech i Moner, en canvi, posa el focus en l’altra cara de la moneda: els qui no van triomfar, els qui van fracassar, van emmalaltir, no van poder tornar o ho van fer amb les mans buides i el cap cot. Aquests són els “americanos frustrats”, una majoria silenciosa que rarament ha estat recordada.

A Lloret de Mar, amb un punt d’ironia popular, es deia que aquells que tornaven sense fortuna “havien perdut la maleta a l’estret”, una expressió que amagava un fracàs vital profund: anys de sacrifici lluny de casa sense el resultat esperat.

Lloret de Mar i el mar: les arrels de l’emigració

Per entendre aquest fenomen cal situar-nos en el context econòmic i social de Lloret. Des de principis del segle XVIII, la vila tenia una clara orientació marítima. Les drassanes de la platja, la pesca i la navegació de cabotatge eren activitats fonamentals. Amb el pas del temps, i especialment al llarg del segle XVIII, l’activitat marítima va créixer de manera notable.

Tot i això, la vida a Lloret continuava sent dura. Les crisis econòmiques, la manca de terres agrícoles productives i l’augment de població feien que molts joves no veiessin perspectives de futur al poble. L’obertura progressiva del comerç amb Amèrica, culminada amb el Decret de Lliure Comerç de 1778 de Carles III, va obrir definitivament les portes a l’aventura ultramarina.

Lloretencs amb experiència marinera no van dubtar a aprofitar l’oportunitat. Es van construir vaixells de gran qualitat i es van establir rutes comercials cap al Carib, l’Amèrica del Sud i, més endavant, Filipines. No obstant això, no tothom trobava feina estable al mar, ni tots tenien vocació marinera. Per a molts, emigrar i establir-se a Amèrica semblava una alternativa més atractiva que no pas navegar tota la vida.

Qui eren els “americanos”?

Contràriament a la imatge idealitzada, la majoria dels emigrants no provenien de famílies riques. Sovint eren fills de cases modestes, fadristerns sense herència o joves amb poques expectatives. Molts marxaven molt joves, amb edats sorprenentment baixes: deu, dotze, tretze o quinze anys.

Els expedients municipals mostren que aquests nois s’embarcaven com a cuiners, dispensers o mossos, sovint pagant el viatge amb el seu treball a bord. Altres anaven cridats per familiars o coneguts que ja eren a Amèrica. Els destins més habituals eren Cuba (especialment l’Havana), Puerto Rico, Trinidad, Montevideo, Buenos Aires o Nova Orleans.

Un cop arribats, els joves entraven a treballar en cases comercials, sovint regentades per catalans o persones vinculades al seu poble. Vivien amb els amos, menjaven amb ells i rebien un petit sou que, en teoria, havien d’estalviar. El sistema fomentava la disciplina, la renúncia i l’esforç continuat, amb l’objectiu d’arribar algun dia a tenir negoci propi, normalment una botiga o una bodega.

La duresa de l’experiència emigrant

Tot i que des de fora Amèrica semblava una terra d’oportunitats, la realitat era molt més complexa. El xoc cultural, la nostàlgia, la soledat i la duresa del treball marcaven profundament la vida dels emigrants, especialment dels més joves. Les cartes familiars —quan s’han conservat— revelen angoixa, por, incertesa i un profund enyorament de la família.

El viatge ja era, per si sol, una experiència traumàtica: mesos de navegació, tempestes, perill de pirates i malalties. Un cop a terra, calia resistir la temptació de gastar diners i mantenir una vida austera durant anys. No tothom ho aconseguia. Alguns fracassaven econòmicament, d’altres emmalaltien o quedaven atrapats en una vida precària.

A més, les comunicacions eren lentes i irregulars. La manca de notícies de casa generava una gran angoixa, i no eren estranyes les incomunicacions prolongades, voluntàries o no, que feien créixer la sensació de desarrelament.

Els “americanos” invisibles: soldats i pobres

Una part especialment tràgica d’aquest fenomen la formen els joves que van acabar servint com a soldats a Cuba o Filipines. Molts hi van anar per força, a causa del sistema de quintes, que permetia pagar per evitar el servei militar. Com sempre, els fills de famílies pobres eren els qui no podien pagar la substitució.

Aquests soldats, que també patien l’allunyament, la malaltia i la mort en terres llunyanes, no eren considerats “americanos” en sentit estricte, ni van rebre reconeixement social. Les guerres colonials van deixar una profunda ferida en moltes famílies lloretenques, que veien marxar fills i germans sense retorn.

Amor, matrimonis i sacrificis personals L’emigració també va tenir conseqüències profundes en la vida sentimental. Molts joves marxaven deixant promeses o relacions al poble. Alguns, un cop establerts, reclamaven la seva estimada, i es produïen situacions singulars com els casaments per carta de gràcia, en què el nuvi absent era representat per un familiar.

Altres dones, ja casades, viatjaven a Amèrica amb fills petits per reunir-se amb el marit. En tots els casos, el risc era enorme. També hi hagué americans que tornaven tard, ja grans, i es casaven amb noies molt més joves, sovint com a pacte social i econòmic més que no pas per amor.

Aquestes unions comportaven nous sacrificis: matrimonis sense fills, viduïtats llargues i dones que, per conservar l’herència, no podien tornar a casar-se. La filantropia i les obres de beneficència esdevenien, sovint, una sortida socialment acceptada per a aquestes vídues riques però soles.

 Fracàs, oblit i memòria

La majoria dels emigrants no van fer fortuna. Alguns van tornar pobres, d’altres no van tornar mai. Malgrat això, la memòria col·lectiva va tendir a oblidar-los. Només els triomfadors mereixien homenatges, cases senyorials i plaques commemoratives.

Lloret de Mar, però, va fer un pas excepcional. Inspirat per la sensibilitat d’Esteve Fàbregas, l’any 1978 l’Ajuntament va erigir un monòlit dedicat als emigrants que no van tenir sort, recordant el seu esforç i la seva bona voluntat. Aquest gest simbòlic trenca amb la visió esbiaixada del passat i reivindica la dignitat del fracàs.

Conclusió: una història humana i necessàri.

 L’estudi dels americanos frustrats ens permet entendre millor la història real de Lloret de Mar: una història feta no només de grans èxits, sinó també de renúncies, silencis i sofriments. Aquests homes i dones, sovint joves i anònims, van assumir riscos enormes amb l’esperança d’un futur millor, i encara que no el van aconseguir, formen part indissociable del nostre passat col·lectiu.

Recuperar la seva memòria no és només un acte de justícia històrica, sinó també una manera d’entendre que el progrés d’un poble es construeix tant amb els triomfs visibles com amb els esforços invisibles de tants que ho van intentar i no ho van aconseguir.