L’ermita de Sant Quirze, situada a uns 200 metres del cementiri de Lloret de Mar i aproximadament a 1 km del centre urbà, és considerada la construcció religiosa més antiga del terme, molt anterior a la primitiva esglesiola de santa Cristina (segle IX-X) i l'actual ermita de Les Alegries, datada del segle XI. En efecte, la primera referència escrita a Sant Quirze apareix en el document de consagració de l'església de Sant Romà ( ermita de les Alegries) el 8 de gener de1079,
on s'esmenten els límits i la geografia parroquial: "A meridie parte similiter terminatur in parrochia Sti. Ioannis in valle marina et sic vadit per ecclesiam Sti. Chirici", prova que
la capella ja existia però les evidències materials apunten a una ocupació anterior, possiblement tardoantiga o paleocristiana, amb una necròpolis associada.
La tradició erudita contemporània —recollida en fitxes de difusió patrimonial i síntesis divulgatives— postula una cronologia primerenca, entre els segles VI i IX, a partir de dues línies: i) la presència d’una necròpolis romana i altmedieval al voltant del temple i ii) la notícia de materials romans (ceràmica dispersa i una moneda de l'emperador Constantí, que regnava els anys 306-337 dC), indicis d’una ocupació tardoantiga del lloc que podria respondre a un espai de culte paleocristià, molt probablement associat a una vila romana no gaire llunyanya 1
En un primer moment, es va interpretar que els 34 esquelets localitzats per l'erudit Joan Sala Fàbregas l’any 1892 podrien correspondre a víctimes d’un enfrontament bèl·lic ocorregut en aquell indret. Tanmateix, arran de les excavacions efectuades per la doctora Carolina Nonell entre 1968 i 1969, que aportaren set individus més, es dugué a terme un estudi antropològic amb la col·laboració de l’odontòleg Ernest Adler. L’anàlisi de l’espai retromolar dels maxil·lars, un marcador fiable d’antiguitat, confirmà la datació romana dels esquelets. Així mateix, l’estudi dental de quatre cranis revelà la presència de dos individus d’uns seixanta anys, un altre d’uns setanta i un infant d’uns set. Aquesta diversitat d’edats fa pensar que la necròpolis responia a un ús comunitari propi de l’època romana, desvinculat de cap episodi bèl·lic.
Pel que fa a l’origen del temple, alguns testimonis asseguren que, segons un volum conservat antigament a la biblioteca del convent de Blanes, l’església de Sant Quirze hauria estat edificada al segle VI. D’altra banda, una consueta recull la tradició que atribuïa la seva fundació a l’època de Carlemany (entre 742 i 814) a un ric i acabalat propietari anomenat Quirze. Segons altres anotacions, la primitiva advocació hauria estat dedicada als Reis Mags. Es conserva, a més, la notícia que fou destruïda pels àrabs al segle IX i posteriorment reconstruïda; incendiada pels genovesos al segle XIV 2 i de nou reedificada.
La dedicació del temple a Sant Quirze i la imatges dedicades a Quirze nen es remonten als martirs cristians Quirze (en grec Κηρύκος (Kērykos)), o Ciríac o Cir, i sa mare Julita o Julieta (en grec, Ἰουλίττα) que van ser morts l'any 304 a Tars. Són venerats com a sants a tota la cristiandat, com a protectors dels pobres i els nens, malgrat a que es dubta de la seva existència real. La creença en aquesta figura del nen màrtir va arrelat al regne carolingi, on era conegut com a sant Cyr i d'aquí es estendre a Catalunya, possiblement per la influència dels dominadors francs que lluitaven contra l'expansió musulmana a partir del segle VIII.
En època moderna, al segle XVII, es documenten diverses intervencions (enguixat l’any 1654, instal·lació de noves portes el 1676, entre d’altres). La reforma més rellevant, però, es produí al voltant de 1730, quan es constata la participació de mestres d’obra locals i l’adquisició de nombrosos materials constructius i decoratius, incloent-hi un nou retaule. Poc després, el rector Genís Pagès notificava la reedificació de l’ermita i sol·licitava al bisbe la seva benedicció per tal de celebrar-hi la festa anual el 16 de juny, dia assenyalat en el martirològic catòlic, de Santa Julita i el seu fill petit Quirze. L’actuació més recent de relleu fou la decoració esgrafiada de la façana sud-est, realitzada per el pintor i escenògraf Adrià Gual el 1935, per encàrrec del patrici Josep Durall i Llobet.
Arquitectònicament, es pot distingir dues etapes principals en la seva configuració: la part corresponent a l’ermita medieval, que inclou les sagristies i l’altar major, i la nau destinada als fidels, situada a un nivell inferior i fruit d’una ampliació del segle XVIII. La secció medieval conserva l’entrada original, avui tapiada, a la façana sud-oest, flanquejada per finestres (una d’elles també cegada). Els murs, construïts amb freqüent reutilització de materials romans, presenten encara argila com a morter de cohesió. Les dimensions originals devien ser d’uns 4,5 metres d’amplada per 10 de llargada. Ampliació posterior configurà un espai gairebé quadrat de 10,5 metres de costat.
L'ermita havia estat de titularitat privada, de la família Llobet, que en va tenir cura de l'edifici i del seu entorn. Durant segles, el 16 de juny s’hi celebrava un aplec popular amb sardanes a l’era de la masia de Can Fornés. Després de la Guerra Civil i amb l’arribada de la democràcia, es va intentar reprendre la tradició, en especial la dedicació feta pel Xino Xano sense èxit consolidat. A més, als anys setanta l’ermita patí diversos espolis, que comportaren la pèrdua de quatre imatges barroques de fusta tallada.
Avui dia, es celebren oficis religiosos de la comunitat ortodoxa, fet que manté viu l'esperit cristià amb el que va ser edificat.
NOTES:
1.- Els arqueòlegs Llinàs i Merino (1998), citen en aquest indret i a l'entorn del mas de Can Fornés (enderrocat abans de l'any 1998) l'existència de restes que es podrien atribuir a l'època romana.
Durant l'any 2009 es porta a terme una intervenció arqueològica en uns terrenys amb motiu de la posada en marxa del Pla Parcial Urbanístic del Sector 3 Sant Quirze.
Al centre de la parcel·la i a una profunditat de 2 metres aproximadament, es varen documentar fragments de ceràmica ibèrica comuna de cocció oxidada i tipus pasta de sandvitx i escassos fragments de ceràmica comuna d'època romana.
D'altra banda, també varen trobar fragments de ceràmica moderna, del tipus pisa blava catalana de poblet, pisa policroma de manises, ceràmica vidrada jaspiada i ceràmica vidrada de terra negra d'Abisola, tots els fragments amb una cronologia entre els segles XVIII-XIX.
2.- La Guerra catalano-genovesa de 1330 a 1336 fou un conflicte armat entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova.
FOTOS: Instantànea panoràmica de l'actual ermita, treta de la Viquipèdia.
Foto central procedent del SAML de l'ermita als anys 10. Es veu l'adequació de l'entorn de l'ermita, amb el Mas Fornés o Durall a la dreta.
Les fotogràfies finals al detall del retaule expoliat als anys 70. A l'esquerra, foto de Pedro Morón amb la imatge de Sant Quirze de petit, aparegut en un article del diari Los Sitios de Gerona, 19/08/1971, p.8. Al costat, el retaule al complet que apareix llibre de Joan Domènech sobre Lloret de Mar, de 1992 i publicat per la Diputació de Girona.
.jpg)
