El Castell de Sant Joan de Lloret de Mar

El Castell de Sant Joan de Lloret de Mar és una notable fortificació situada entre la platja gran i la platja de Fenals, a la zona de Cala Banys. Declarat bé cultural d'interès nacional (1988), aquest bastió s'assenta majestuosament damunt d'una petita elevació coneguda popularment com el Turó del Castell. Aquest turó presenta un desnivell de 60 metres sobre el nivell del mar formant part d'una mateixa línia defensiva. La seva ubicació en un penya-segat, "penjat literalment arran dels espadats", el feia estratègicament important. 

Orígens i Evolució Primitiva (Segles XI-XIII)

El terme de Lloret ja s'havia creat anteriorment, el 14 d'octubre de 1001, en ser segregat del de Maçanet de la Selva, i no seria estrany que la necessitat d'un castell per a centrar aquesta nova jurisdicció es palesés a partir d'aquella data. A les primeries del segle XIè ja pertanyia del vescomte de Girona Sunifred I, que en morir aquest passaria  mans del seu fill Amat de Montsoriu.

L'alou de Lloret passaria després a mans dels senyors de Sesagudes. Efectivament, el dia 23 de gener de l'any 1041, el vescomte Guerau i la seva esposa Ermessenda, vescomtessa, fan una permuta amb domna Sicardis, esposa d'Humbert Odó de Sesagudes, segons la qual donen a l'esmentada Sicardis l'alou de Lloret (Laured), juntament amb el castell i amb tots els seus termes, aportacions i pertinences tal com el tenia Gaufred Bernat, difunt. Els vescomtes Guerau i Ermessendis posseïen aquest alou de Lloret per causa d'un empenyorament i conveniència que amb ells pactà l'esmentat Gaufred i no pogué complir, passant així l'alou en mans dels vescomtes. Seguint amb el document, llegim com l'alou de Lloret, situat en el comtat de Girona, afronta a orient amb el terme de Tossa; a migdia amb la mar; a cerç limita amb el Mont Barbat i amb Caulès; i a occident afronta amb el puig de Gironella i els termes de Blanes. Els vescomtes entreguen tot aquest honor a Sicardis, la qual, per la seva banda, aporta tota l'heretat que posseïa i havia rebut del seu pare Amat i de la seva mare anomenada també Sicardis, alou que es troba partit entre els comtats de Girona i de Barcelona, excepte l'alou que tenia a L’Estanyol. Segueixen unes clàusules de garantia i de seguretat. Finalment es firma la permuta a 10 dies per les calendes de febrer. Any desè del regnat del rei Enric de França. (23 de gener de 1041).

Un fet significatiu en els primers anys del castell va ser la consagració de la capella de Sant Joan, situada dins del recinte fortificat. Aquesta cerimònia va tenir lloc el 23 de gener de 1079, oficiada pel bisbe de Girona Berenguer Guifré, amb la participació de la senyora Sicardis, els seus fills, i el castlà Odó.

En tal dia de la dotació "jo Sicardis fèmina, i els meus fills Udalard i Bernat clergue, - que més tard serà canonge de Girona i bisbe successor del consagrant, - juntament amb Ot, el seu castlà, per remei de les seves ànimes i dels seus pares, donen els delmes i primícies de la seva terra que d'erma havien transformat en cultivada i tenen en domini juntament amb els seus pagesos - "nos et nostri rustici"-. El lot de terra compren la mata o arbrada, en es troben el castell i l'església, i limita a la part oriental amb la vinya que s'anomena d'en Sadurní; a migdia, amb la riba de la mar; a la part occidental amb la riera que corre per Lloret; aquelló limita amb la vall Marina i amb la "Gaerneda" i es clou amb la mata ja esmentada. També donen el camp que es troba a la "Buadellada. També donen el camp que es troba a la "Buadella", en tota la seva integritat. I encara domna Sicardis, dels seus béns propis, dóna una quarterada de vinya. Signen la donació la senyora Sicardis i el seu fill Ot. Era absent l'hereu Udaldard que no signa, en canvi, el document ho dudcriu el fill Bernat que es titula sacerdot i escrivà.

Arran de la consagració d'aquesta església, es convertiria en parròquia, dita de sant Joan del Castell, amb contribucions propìes per al seu sosteniment.

Després de la mort de Sicardis l'any 1104, els terrenys feudals es van repartir entre els seus fills Bernat Umbert, bisbe de Girona, i  Bernat Gaufred, senyor del castell de Palafolls. A la mort del bisbe Bernat (1110), la seva part va passar a la seu de Girona. Un segle més tard, el 1217, l'altra meitat del castell i totes les propietats de Lloret van ser donades a la seu de Girona per Guillem de Palafolls, germà del bisbe Ramon de Palafolls. Això va convertir el castell de Lloret en un senyoriu eclesiàstic ple, amb la jurisdicció exercida per un paborde. La suma d'aquests factors va provocar el trencament de la unitat de jurisdicció baronial del sud-oest de la Selva. Tot i el domini eclesiàstic, els problemes jurisdiccionals van continuar, especialment arran de la concessió de la jurisdicció de Lloret a Ot de Montcada el 1325, que va generar conflictes amb el bisbat fins que el Capítol va adquirir la jurisdicció criminal el 1657, esdevenint de nou l'únic senyor del terme.

El castell

Arquitectònicament, el castell original era una construcció defensiva relativament simple. Ocupava un espai triangular d'uns 500 metres quadrats de superfície, el perímetre del qual es va mantenir gairebé invariable durant vuit segles. Al centre del promontori hi havia una gran torre mestra, de planta circular, destinada a servir de talaia. Aquesta torre, de la qual l'única resta visible de la primitiva és part del basament, tenia un diàmetre exterior de 8,15 metres i interior de 5,40 metres, amb parets d'un gruix de 135 cm i una alçada que s'aproximava als 18 metres. Estava envoltada per un gran mur perimetral, d'uns cinc metres d'alçada, que definia la silueta triangular original. Tant la torre com el mur es van construir amb pedres fragmentades i còdols sense treballar, lligats amb morter de calç.

L'interior d'aquest recinte emmurallat contenia dependències molt senzilles, de planta quadrangular o trapezoïdal, construïdes amb murs de pedra i morter, on residien els senyors i el seu encarregat. El castell estava protegit per la part interior mitjançant una fossa d'uns tres metres de profunditat.

Durant els segles XI-XIII, les construccions es concentraven principalment a l'extrem de ponent, en l'anomenat recinte sobirà. Aquest sector, de forma triangular i a major alçada, estava protegit per la muralla i per un petit fossat-desaigüe a llevant. Hi predominava la torre de l'homenatge, a la qual s'adossaven algunes estructures. El fossat-desaigüe, excavat a la roca mare, delimitava el recinte sobirà per l'oest, separant-lo de la resta de la fortificació i actuant com una petita "ciutadella". Els materials arqueològics indiquen que aquest fossat va ser colgat al segle XIII.

La resta de la superfície del castell, a llevant del recinte sobirà, era una àmplia zona oberta. En aquesta zona, hi havia estructures com una gran sala (habitació 19) a l'extrem sud-est, i nombroses sitges excavades en el subsòl natural, utilitzades probablement per emmagatzemar el producte del cobrament de delmes i taxes. La majoria d'aquestes sitges van funcionar entre els segles XI i XII. Una cambra rectangular (habitació 14) es va construir al nord de l'habitació 19 en un moment avançat d'aquest període (segles XII o XIII).

Les excavacions arqueològiques no han trobat vestigis clars de la capella de Sant Joan dins del recinte excavat. Atès que fou parròquia fins al segle XIII i estigué en ús fins ben avançat el segle XVII, la seva ubicació més plausible seria en el sector destruït per l'obertura del carrer l'any 1964, possiblement a la banda nord del recinte sobirà, tot i que això és només una hipòtesi. A principis del segle XVIII, hi constava una altra capella, dedicada a Santa Llúcia, on es venerava la Mare de Déu del Castell.

Danys i Grans Reformes (Segles XIV-XVI)

La història del castell està marcada per diversos conflictes bèl·lics. Durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), va patir atacs de l'armada francesa, que el van deixar parcialment danyat. Més tard, cap al 1356, un important atac de la flota genovesa va causar greus desperfectes a la vila i al castell. Davant la necessitat de reparacions, especialment durant els conflictes de Pere el Cerimoniós, una sentència de 1378 va establir l'obligació dels habitants del terme a treballar en la reparació i manteniment del castell i a fer-hi serveis en cas de guerra.

Les intervencions arqueològiques han documentat importants reformes al segle XIV, possiblement relacionades amb els danys genovesos. En aquest període es va colgar totalment l'habitació 19, convertint-la en una zona oberta amb la construcció de la petita habitació 18 al sud-est. L'habitació 20 es va bastir damunt del fossat-desaigüe del recinte sobirà, que havia estat obliterat al segle XIII. L'anàlisi dels materials arqueològics permet datar aquestes reformes a mitjans-tercer quart del segle XIV.

Al llarg del segle XV es van realitzar importants reformes, concentrades a les bandes est i sud. Entre aquestes destaca la construcció de l'habitació 16 (substituint l'enderrocada habitació 18), reformes a l'habitació 14, la construcció d'una cisterna adossada a aquesta última, i la construcció de les habitacions 10, 11 i 12 a la banda nord-est. A més, es va reconstruir tota la muralla sud i l'extrem meridional de la muralla est. Aquesta reconstrucció de la muralla sud va implicar la reducció lleugera de la superfície de la fortalesa. Les obres del segle XV podrien haver estat necessàries per reparar els danys genovesos o per resoldre problemes estructurals derivats dels moviments sísmics que van afectar la zona entre 1427 i 1431. La construcció de la cisterna, que es conserva íntegrament, va requerir reformes a l'habitació 14, com el paredat de la porta primitiva i l'obertura d'una nova, a més d'una nova pavimentació i la reducció de l'àmbit per l'est amb la construcció de l'habitació 13. Les habitacions de la banda de llevant (10, 11, 12), obertes al pati, es van aixecar amb obra de poca qualitat, reforçada posteriorment. La datació d'aquestes reformes del segle XV es basa en la troballa de ceràmiques i d'un diner de Joan II (1462-1472) sota un nou paviment.

Al segle XVI, es van edificar les habitacions de la banda nord (6, 7, 8 i 9), probablement adossades a la muralla, culminant l'evolució constructiva del castell. És en aquest moment quan la fortificació adquireix, a grans trets, l'aspecte actual: un recinte sobirà a ponent amb la torre de l'homenatge, i un pati a llevant envoltat d'habitacions al nord i a l'est, obert a la banda de migdia. El pati central es va pavimentar amb un senzill sòl de calç i es van colgar les darreres sitges en ús. L'habitació 20 fou enderrocada per construir-hi unes escales d'accés al recinte sobirà. També es van detectar algunes reformes al recinte sobirà. Els materials arqueològics, incloent monedes de Carles I (1543-1553), daten aquestes reformes a mitjans-segon terç del segle XVI.

Decadència, Abandó i Destrucció (Segles XVII-XIX)

A finals del segle XVI es va iniciar un període de decadència per a la fortalesa. La defensa de Lloret obeïa a altres estratègies, com la construcció d'una gran torre defensiva en el nucli marítim. Tot i així, el castell va continuar funcionant, principalment com a punt de guaita i vigilància de la costa davant la pirateria i flotes enemigues, donada la seva condició costanera.

No es detecten noves actuacions constructives després de les reformes del segle XVI. El castell va estar en funcionament, si més no, durant la primera meitat del segle XVII, segons els materials arqueològics. Però a partir de la segona meitat del segle XVII, les traces d'activitat disminueixen, i apareixen esments documentals clars d'enrunament i problemes estructurals, incloent els de la capella.

Tot apunta que el castell de Sant Joan va quedar deshabitat, i al llarg del segle XVIII només es va aprofitar la torre mestra com a punt de guaita. Un intent per part del Comú i habitants de Lloret d'incorporar el castell al patrimoni reial, proposant una compensació al Capítol de la Catedral, es va iniciar el 1790 i es va resoldre favorablement el 1802, tot i que el castell va pertànyer al Capítol fins al 1807.

La definitiva sentència de mort per a la fortificació va arribar el 1805, quan va ser bombardejat per l'armada britànica. Aquest atac, durant la guerra contra Anglaterra (poc abans de la batalla de Trafalgar), buscava dispersar la gent agrupada per observar una maniobra d'un vaixell anglès que volia proveir-se d'aigua. Diversos trets van partir longitudinalment la torre mestra en dos, i bona part del mur de la banda de mar va caure. Després d'aquest dany, no es va dur a terme cap reconstrucció. El castell va quedar en ruïnes, un estat de deteriorament accelerat per dues violentes tempestes el 1840 i el 1923. El 1855, el castell fou confiscat per l'Estat arran de les lleis desamortitzadores.

Recuperació i Excavació (Segles XX-XXI)

El castell romangué en l'oblit fins a l'any 1964. L'estiu d'aquell any, sense avís ni permís, una excavadora va obrir un vial que va partir el castell en dos, destruint la base de la torre de l'homenatge i una sitja, impossibilitant la recuperació total i dificultant la restauració. L'obertura d'aquest carrer va suposar la destrucció total d'un bon sector del castell, romanent vestigis a l'altra banda del vial. A més, va deixar al descobert i sense protecció parts de les restes, que van patir una forta erosió durant més de 20 anys.

Aquest fet va ser denunciat per l'Associació Espanyola d'Amics dels Castells, que va iniciar gestions per salvar les restes. Gràcies a l'acció de particulars i la implicació de les autoritats, es va impedir la urbanització de les restes i es van iniciar excavacions. Entre 1965 i 1968, Armand de Fluvià va dirigir excavacions que van posar al descobert les restes del castell, permetent que l'any 1968 l'aparellador Ricar Canals realitzés un plànol. Aquestes primeres excavacions van permetre esbrinar la ubicació de la torre mestra (en un dels angles del recinte, el de migjorn), les seves dimensions interiors i el gruix de les parets. També van revelar que el recinte o clos de muralles tenia una planta rectangular, amb murs d'aproximadament 27 metres de llarg que confluïen prop de la torre. Entre 1983 i 1984 es va realitzar una petita campanya centrada a l'altra banda del carrer.

L'Ajuntament de Lloret de Mar ha dut a terme diverses accions de salvaguarda i reconstrucció,        (imatge esquerra),  com la construcció d'un mur de contenció per protegir el tall del carrer. Entre 1989 i 1990, es va restaurar part de la imatge original del castell, incloent la reconstrucció de la torre de l'homenatge, de forma rodona, i el realçament del mur perimetral. Aquesta torre moderna es va construir en gran part sobre els fonaments de l'antiga. Contemplant fotografies antigues de 1989, és evident que en aquell moment el castell encara no s'havia restaurat i les restes eren molt limitades (basament de la torre i un fragment del mur perimetral).

Finalment, entre els anys 2000 i 2001, es va dur a terme una campanya d'excavacions arqueològiques que va suposar l'excavació total i completa del castell. Aquests treballs, finançats per l'Ajuntament de Lloret de Mar i executats per l'empresa Janus SL, van estar centrats al pati d'armes, els voltants de la torre i tres cambres de l'ala oest. Es van descobrir els fonaments de la torre mestra original, diverses sitges medievals, i es va obtenir evidència de les reformes generals realitzades entre els segles XV i XVI. Amb la finalització d'aquests treballs l'any 2001, s'ha pogut completar l'excavació i recuperació iniciada el 1964. Les dades recollides durant aquestes excavacions han permès esbossar la història dels vuit segles de vida del castell.

Actualment, el castell de Sant Joan, tot i els danys patits, presenta la torre reconstruïda i parts dels murs perimetrals restaurats, testimonis de la seva llarga i complexa història com a punt estratègic de vigilància i defensa a la costa de la Selva.