Lloret de Mar, com a població costanera, ha patit al llarg de la història atacs per mar protagonitzats per pirates barbarescos o enemics dels reis de la Corona d'Aragó, o bé dels otomans amb la seva expansió per la Mediterrània occidental. Per fer front a aquest perill, calia bastir torres i murs defensius que permetessin repel·lir les agressions continues des del segle XIII fins a finals del XVIII.
Aquestes obres de guaita i defensa corresponien realitzar-les en primera instància a la universitat de Lloret. I què era i qui formava aquesta institució que vetllava pels interessos de la comunitat?
A partir dels segles XIII i XIV, es van anar establint a tot Catalunya les anomenades universitats o comuns com a formes d'organització del govern local. Aquestes entitats reunien tots els caps de família del territori parroquial i, amb el consentiment previ del senyor feudal o del seu delegat (com el batlle o el paborde), celebraven assemblees per tractar assumptes que afectaven la comunitat. En aquestes reunions, s'escollien síndics o representants encarregats de gestionar els béns comuns, resoldre litigis, aprovar o rebutjar determinades càrregues fiscals, constituir censals o cancel·lar deutes.
Lloret disposava d'un port que començava a materialitzar-se com a centre econòmic i social. Tot i que existia el castell de Sant Joan, la universitat de la vila va emplaçar una torre en un indret privilegiat per vigilar la platja. Si bé no n'ha quedat documentació que ens indiqui en què moment va ser construida, hi ha el consens entre els estudiosos que havia de ser al segle XV. Aquest element militar encara es present al carrer santa Cristina incorporat a una illa de cases que han esdevingut habitatges particulars amb el pas dels segles, de tal manera que la torre es pot veure però el conjunt ha quedat desdibuixat. 1 Per la forma i ubicació de l'edificació es possible aventurar que es tractés de les anomenades cases fortes (habitatges amb trets defensius) on hi podia viure-hi un noble o el paborde de la vila poc després del seu alçament.
 |
| Actual torre de defensa. Font. Patrimoni Arquitectònic Generalitat de Catalunya. Fotos de Raül Costal, 2023 |
Durant el segle XVI, l'enfrontament de les potències cristianes contra l'imperi otomà va revestir especial gravetat, fins el punt que la nova església de Sant Romà, acabada de construir el 1522, incorporava murs, porta llevadissa i espitlleres. A més, es va proveir de dues bombardes 2 ubicades de cara a la platja per enfonsar les naus pirates. Felip II (1527-1598) va manar que s'aixequessin torres de guaita en tot el litoral mediterrani. Una d'aquestes torres era a Cala Morisca, avui dia desapareguda.
Amb tot, Lloret com altres poblacions del llevant català, va participar en sufragar la despesa de armar una galera de combat per enfrontar-se a les embarcacions corsaries. Els atacs a la costa s'emportava botí divers i sobre tot persones, bé per servir d'esclaus o bé per demanar rescat a les famílies. La confraria de Sant Telm de Lloret, fundada el 1554, es crea amb la finalitat de recuperar els vilatans captius dels pirates barbarescos en les seves constants ràtzies. També era habitual que els masos, encara que terra endins, també en tinguessin de torres, com el Mas Pla (on és el restaurant Mas Vell a l'actualitat). Ha quedat documentat que l'ermita de Santa Cristina havia existit una torre de guaita per albirar enemics. 3
Entre els anys 1583 i 1601, la universitat de Lloret va emprendre un projecte ambiciós: la construcció d'una torre, una edificació emblemàtica que no tan sols es torre de guaita i defensa, dotada amb dues peces d'artilleria, sino que serviria de seu per als afers col·lectius. Finançar aquesta empresa no fou tasca fàcil; va caldre recórrer a la venda de censals —una forma habitual de crèdit públic a l’època— per costejar les despeses derivades de l’obra. Tanmateix, més enllà de la pedra i la calç, fou una decisió política i normativa la que veritablement va transformar el funcionament de la universitat local.
 |
| La torre original lloretenca seria semblant a la construïda a Canet de Mar. Plànols de planta. Font: web de Quim Graupera |
 |
| Aspecte de la torre de Canet. Font: web de Quim Graupera |
L’any 1593, sota la direcció del rector Jaume Felip Gibert, es redactà la constitució coneguda com Lo Nou Redrés o Redreç. Aquest document, format per 34 preceptes, va suposar un gir fonamental en la governança de la universitat. El consell general —òrgan suprem de decisió— va cedir part de les seves funcions a representants escollits periòdicament, una innovació que reflecteix l'evolució cap a una administració més eficient i estructurada. A més, es disposà que les reunions, que fins aleshores es feien a la platja al so de corn, es traslladarien a l'interior de la torre, consolidant així aquest espai com a centre neuràlgic de la vila.
La constitució establí, igualment, normatives per a la custòdia de la documentació generada pels representants municipals. Això permet suposar que la torre, o Casa de la Vila, no només acollia les reunions, sinó que esdevingué també l’arxiu principal, on es guardava el llibre de Regiment i altres papers essencials per al govern local.
L’any 1607, un violent temporal provocà l’esfondrament parcial de la torre, com ho testifica el mateix rector Gibert: «la torre de la vila (que era una de les belles fortalezes hi agués en estes parts maritimes) feu moviment i molt poch après se bada per lo mig com una magrana, de tal manera, que de la una part anà la meytat en vers mar ab los assentos deis Jurats, quant teñen Conseil, dins lo quai escont, y dins les caixes dell tenien scriptures, y casi cent lliures de la Vila, que tot se es perdut, restant encara en peu la altre part de dita torre, en vers la vila, aont están los torrions y barbacana de pedre picada, y la campaneta del conseil, y de rebato deis moros, y de les guardies, ab les pesses de artillería conservades» 4
Els efectes del desastre, tot i ser greus, no van significar la fi de la torre com a institució. Ja el 1610, només tres anys després del temporal, es documenten noves reunions de prohoms dins l’edifici, senyal inequívoca que, almenys parcialment, aquest havia estat restaurat. La reconstrucció definitiva, però, no arribaria fins gairebé tres dècades després, quan els jurats, síndics i procuradors acordaren una nova venda de censals per finançar la fortificació de l’edifici. Les successives rehabilitacions de la torre probablement la va modificar, de tal sort que perdria els bastions laterals, com s'aprecia en plànols urbans de segles posteriors.
Amb el pas de les centúries, la torre continuà essent el centre simbòlic i funcional de la universitat lloretenca. Els llibres d’actes del segle XVIII i començaments del XIX testifiquen que els acords del consell es prenien encara entre les parets d’aquesta institució. Així, la Torre de Lloret no fou tan sols una construcció d’ús defensiu sinó una veritable icona del poder municipal i de la continuïtat històrica de la comunitat.
A la segona meitat del vuit-cents, Lloret enfilava una nova etapa després del comerç transatlàntic i calia una nova edificació civil que aplegués les institucions publiques. La vella torre havia de ser enderrocada i l'arquitecte Martí Sureda Deulovol presenta el 1857 l'expedient per enderrocar la torre i per edificar la nova casa consistorial. Altres elements defensius com muralles, portals (com el de la Riera, amb una torre de vigilància) i altres bastions a la vila, com a l'Areny o el Puig serien els següents elements a suprimir després de la pertinent autorització de la Corona.5
L'ajuntament termina de realitzarse el 1872 i la torre ha deixat pas a un solar sobre el que es construirá la casa de Manel Pujol Llobet, que esdevindria la Pensió Rosal i finalment Hotel Metropol a la plaça que fa memoria del baluard defensiu qui era fa quatre-cents anys.
.jpg){kind=link}
NOTES:
1.- També coneguda com a Can Asensio, per la fusteria que hi existia o Can Grassot, ja que hi vivia la família del mossén Carles Grassot, a principis del segle XX. Més informació a Patrimoni Arquitectonic de la Genralitat de Catalunya
2.- 1564. Pergamí de la Universitat de Lloret. Font: SAML
3.- Vegeu-ne Butlletí de l'Obreria de Santa Cristina, 2016, SAML consultable en línia
4. -Butlleti Sesmond, 01/02/2000. SAML, consultable en linia
5.- Vegeu-ne La casa de la vila, un símbol emblemàtic de la renaixença a Lloret, de Jordi Soliguer; Sesmond, 01/03/2013. SAML, consultable en línia