- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Comencem aquest recorregut per les anomenades Ses Cubanites. Eren quatre germanes que vivien al carrer Josep Lluhí. El seu aspecte, tot i la diferència d'edat entre elles, tirava a baixetes i primes, molt blanques de pell. Gairebé no sortien de casa si no era per anar a missa. Llavors, desfilaven per la vorera, una darrera de l'altra, en silenci, i després de l'ofici religiós, tornaven a casa d'idèntica manera. Havien format part d'una notable família d'americanos, i van portar la seva disminució de rendes i patrimoni, amb dignitat i discreció.
El Carnestoltes de Lloret tenia un personatge únic: l'Emili Serra, que tothom el coneixia per en Miliu Bató. Era un home murri, amb contingut sentit de l'humor i d'aparent serietat. Quan arribava el moment, no li calia anar disfressat. Només agafava una figa tendra, la lligava amb cordill i l'anava passejant pel poble subjecta a un pal. Anava i venia, carrer amunt i carrer avall, tot balancejant la saborosa figa. Si en el moment d'aparent distracció, algun vailet s'acostava a mossegar la figa, en Miliu es girava tot d'una i l'emplenava la boca de segó, que sempre portava a la butxaca. Això sempre provocava la riallota general de la concurrència.
Un altre personatge era en Joanet Mistos. Havia estat taper, i quan l'industria del suro desaparegué de Lloret, ell encara en venia, amb cofa de mà, de porta a porta. "Voleu taps?", anava repetint. Era persistent i decidit, i era fàcil d'identificar per la seva clàssica gorra i una americana descuidada. Algú explicà que en Joanet Mistos era capaç d'anar a Barcelona a peu per comprar cordes de violí. El sorprenent del cas és, que la gent que el coneixia, mai l'havia vist tocar aquest instrument musical.
Un altre venedor a peu de carrer era el que es coneixia com El Baion. Venia peix, amb una panera a cada braç, les balances i un cabàs per a posar diners. Amb una gorra lleugerament de costat i un somriure sorneguer, sempre sorprenia als vianants amb un gest o frase no gaire correcta.
Alguns veïns de Lloret acabaven formant part de frases fetes. Una d'elles seria, a tall d'exemple, "Semblar n'Esteve Tal·lari". I és que aquest bon home era un beneitó amb la mania de posar-se, a manera de medalla como si fos un mariscal de guerra, qualsevol moneda, distintiu o disc de metall que li queia a les mans.
I parlant de beneitons, a Lloret recorden Es Guindo. Personatge malfiat i ingenu, que sentia delit pels globus "Tot s'ho gasta en globus!" —li retreien les dones quan es tractava de fer-li una caritat. Globus grotescs de paper de seda que Es Guindo, envoltat de criatures, elevava en qualsevol dia i hora i després els "recuperava" després de seguir-los heróicament en el seu vol, encara que hagués de caminar quilòmetres i mes quilòmetres. Existia una cançó que el recordava: "mare, mare/ venen carlins/ Guindo, Guindo, fica't a dins".
Font: Festes de Sant Romà 1991. Programa de mà. Ajuntament de Lloret de Mar.
Foto: Domènech i Artau, Joan Baptista. Relatos de mi pueblo. Casinet, 1987. Lloret de Mar
El Carnestoltes de Lloret tenia un personatge únic: l'Emili Serra, que tothom el coneixia per en Miliu Bató. Era un home murri, amb contingut sentit de l'humor i d'aparent serietat. Quan arribava el moment, no li calia anar disfressat. Només agafava una figa tendra, la lligava amb cordill i l'anava passejant pel poble subjecta a un pal. Anava i venia, carrer amunt i carrer avall, tot balancejant la saborosa figa. Si en el moment d'aparent distracció, algun vailet s'acostava a mossegar la figa, en Miliu es girava tot d'una i l'emplenava la boca de segó, que sempre portava a la butxaca. Això sempre provocava la riallota general de la concurrència.
Un altre personatge era en Joanet Mistos. Havia estat taper, i quan l'industria del suro desaparegué de Lloret, ell encara en venia, amb cofa de mà, de porta a porta. "Voleu taps?", anava repetint. Era persistent i decidit, i era fàcil d'identificar per la seva clàssica gorra i una americana descuidada. Algú explicà que en Joanet Mistos era capaç d'anar a Barcelona a peu per comprar cordes de violí. El sorprenent del cas és, que la gent que el coneixia, mai l'havia vist tocar aquest instrument musical.
Un altre venedor a peu de carrer era el que es coneixia com El Baion. Venia peix, amb una panera a cada braç, les balances i un cabàs per a posar diners. Amb una gorra lleugerament de costat i un somriure sorneguer, sempre sorprenia als vianants amb un gest o frase no gaire correcta.
 |
| Es Guindo |
I parlant de beneitons, a Lloret recorden Es Guindo. Personatge malfiat i ingenu, que sentia delit pels globus "Tot s'ho gasta en globus!" —li retreien les dones quan es tractava de fer-li una caritat. Globus grotescs de paper de seda que Es Guindo, envoltat de criatures, elevava en qualsevol dia i hora i després els "recuperava" després de seguir-los heróicament en el seu vol, encara que hagués de caminar quilòmetres i mes quilòmetres. Existia una cançó que el recordava: "mare, mare/ venen carlins/ Guindo, Guindo, fica't a dins".
Font: Festes de Sant Romà 1991. Programa de mà. Ajuntament de Lloret de Mar.
Foto: Domènech i Artau, Joan Baptista. Relatos de mi pueblo. Casinet, 1987. Lloret de Mar