La Marina Mercant a Lloret

Si bé no es tenen dades segures de quan els habitants de Lloret baixaren de terres endins I s'establiren a la riba de la mar hi han indicis que fou ja durant el segle XI però, amb tota certesa, perquè existeix documentació que ens ho avala, en el segle XIII ja devien estar ben arrelats vora la mar i del segle XIV se sap que ja hi havia trenta-vuit cases o focs en el que se'n comença a nomenar "port i vila de Lloret".

 Lloret, encara que no abandona el conreu de les seves terres es llença decididament a la conquesta de la mar dedicant-se, des d'un primer moment, a les dues activitats de les que en traurà profit, la pesca i la navegació. Segons l'historiador de Tossa Màrius Zuchitello es troben patrons lloretencs comercialitzant amb Barcelona I València a partir del començament del segle XV els cognoms dels quals, en la seva gran majoria, encara ens són ben familiars.

Interior del Museu del Mar de Lloret

Durant aquest període Lloret junt amb Tossa, superen pel que fa al comerç marítim, a altres pobles importants de la costa com són Blanes, Sant Feliu i Palamós. A partir del segon terç del segle XVI el comerç amb Barcelona i València és considerablement intens essent les mercaderies sortides pel port de Lloret, llenya, carbó, robes, blat, peix, fusta i cèrcols per fer bótes. Aquesta navegació de tràfic o de cabotatge continua amb alts i baixos durant els segles XVII, XVIII i XIX, situant-se Lloret, a partir de la meitat del segle XVIII, com un dels ports principals de la nostra costa pel que fa a aquesta mena de navegació en què ja és important el nombre de patrons lloretencs que s'hi dediquen, importància que anirà creixent a mesura que ens acostem a finals de segle i que continuarà fins ben entrat el XIX.

 Però a partir de l'últim terç del segle XVIII comença Lloret a despertar al comerç amb Amèrica arran dels decrets del rei Carles III de 16 d'octubre de 1765 i de 12 d'octubre de 1778 per els quals s'allibera el comerç amb Amèrica fins aleshores sotmès al control de Cadis. Si bé a partir de 1770 ja trobem lloretencs que interessen els seus cabals en expedicions a Amèrica, no és fins a partir de l'any 1774 en què per primera vegada es troba un patró veí i de la matrícula de Lloret, en Bonaventura Baví, que amb la pollacra "Nuestra Señora de Montenegro y San Francisco de Paula", es disposa a navegar a Nova Orleans, l'Havana, Puerto Rico i Cuba. Es doncs, a partir d'aquesta data, en què van sovintejant els viatges a Amèrica de naus comandades per patrons de Lloret.

 A finals del segle XVIll i començaments del XIX les nostres relacions comercials amb Amèrica sofreixen alguns contratemps resultat de les freqüents guerres amb Anglaterra i França així com a conseqüència de les confrontacions amb les antigues colònies espanyoles arran de les seves declaracions d'independència. Però malgrat aquestes circumstàncies són nombroses els fills de Lloret que s'inscriuran en les Escoles de Nàutica de Barcelona i Arenys d'on sortiran tants i tants pilots que al llarg de tot el segle XIX conduiran les nostres naus per les rutes de l'Atlàntic i del Pacífic. Però els nostres consignataris, naviliers i capitans necessitaven el mitjà imprescindible per comercialitzar amb el Nou Mon, els calia el medi per transportar les seves mercaderies, els calia la "Barca", com ens defineix l' historiador Pierre Vilar en el seu treball "Catalunya dins l'Espanya moderna".

 Encara que no fou fins acabada la guerra contra Napoleó en què començà a prendre impuls la construcció naval en les nostres drassanes, una incipient activitat s'observa ja a partir de l'any 1792 en què es tenen notícies de la construcció del primer vaixell d'altura, la pollacra "San Francisco de Paula", construccions que continuen d'un mode molt espaiat fins a final de la segona desena del segle XIX, què és quant es produeix l'explosió constructora de les drassanes lloretenques que corren a càrrec principalment de cincs experts mestres d'aixa. Es entre els anys 1820 i 1857 quan es dóna el que podríem nomenar la febre constructora de les nostres drassanes essent per el període àlgid de la construcció naval lloretenca el comprès entre els anys 1830 i 1842. Un total de 134 vaixells d'altura surten de les drassanes de Lloret amb tonatges compresos entre les 50 i les 250 tones. Es pot dir, sense caure en cap exageració, que tot Lloret formava una gran família de mariners, una gran família de navegants, perquè si nombrosos foren els lloretencs que assoliren el títol de pilot de les mars d'Amèrica més encara ho foren el gran nombre de fills del nostre poble que s'embarcaren de fusters, rebosters, cuiners, majordoms, mariners, mossos i nois de cambra. Per a tots ells la navegació a Amèrica era una oportunitat que se'ls oferia per guanyar algun cabal per millorar el nivell de vida de la seva família i per fer un raconet per l'endemà.

 Els nostres vaixells transportaren a Amèrica productes de la nostra terra: vi, aiguardent, paper, tèxtils, oli, entre els principals, i algunes vegades fins i tot sal de les salines de Eivissa, Torrevella o Cadis pels saladors de carn del Rio de La Plata. En els seus retorns solien portar cuirs de l'Argentina i del Uruguai, sucre, tabac, cacau i matèries tintòries dels ports del mar de les Antilles i cotó del Brasil i dels ports de la costa sud-est dels Estats Units, sense oblidar la quasi obligada ruta del tasajo, la carn salada i seca, que els nostres capitans carregaven en els saladors del Rio de La Plata i del riu Uruguai per transportar-la i vendre-la als ports del Brasil i de les Antilles per aliment principalment de les masses d'esclaus. L'època daurada de la marina velera lloretenca comença a decaure vers els anys seixanta del segle passat degut a causes diverses d'entre les quals no podem ometre la situació del veler enfront del vapor.

 Les nostres drassanes emmudiren definitivament l'any 1869 però els nostres navegants continuaren, amb els vaixells existents o amb altres de més port adquirits en drassanes forasteres, navegant i comercialitzant amb Amèrica fins ja entrat el segle actual. Lloret amb la seva marina mercant, sobre tot amb la d'altura, assolí un període de prosperitat i esplendor que estem obligats a recordar com una de les fites importants de la seva història.

Autor: Agustí Maria Vilà i Galí

Lloret Gaceta, núms 531-532, 15 de febrer de 1991, pp. 8 i 9