07 de febrer 2010

Casa Font o Can Comadran






La Casa Font, ( o com també és coneguda com Cal Conde, Can Piuet o Can Comadran) fou construïda l'any 1877 pel lloretenc Fèlix Torras i Mataró per ordre de Nicolau Font i Maig. Ignorem si en el mateix emplaçament existí abans alguna casa vella que fou prèviament enderrocada. En tot cas, sí que sabem que cent anys abans,el que ara és el carrer de Sant Carles, i per tant, totes les cases que el van formar, no eren res més que un gran camp que figurava a nom de Joan Durall. Ben entrada la segona meitat del s. XIX és quan aquests terrenys es van parcel·lant i edificant.

(...) El propi Nicolau Font i Maig, el 3 d'abril de 1877 obtenia també permís d'obres per a cercar l'hort del carrer Torrentó. Estem, doncs, en el temps de l'expansió de Lloret carrer de Sant Pere amunt.

(...) Recordem, de passada, que Nicolau Font, anomenat per la seva fortuna "El Conde" -si bé no tenia cap títol aristocràtic-, és l'home que adquirí la finca de Sant Pere del Bosc, abans pertanyent al poble, en motiu de les lleis de desamortització de l'època d'Isabel 11. Sembla que li aconsellà aquesta compra el seu parent, llavors Alcalde Agustí Font i Suris. Nicolau Font morí el 7 d'abril de 1908, després d'haver millorat, amb esplendidesa, la finca de Sant Pere. Fins i tot, en el camp literari, aconseguí la col·laboració del poeta Mn. Jacint Verdaguer per a reformar els goig de Sant Pere i arrodonir el Cant a la Creu. Verdaguer, que vingué a Lloret l'any 1898,es va allotjar precisament a la casa Font del carrer de Sant Carles.

Aquesta casa que havia estat encarregada per Nicolau Font i Maig -tornen a centrar el tema— va obtenir el permís d'obres, segons consta a l'arxiu municipal, el 28 de setembre de 1876. En ell s'esmenta una casa amb dos pisos —les golfes i el soterrani hi devien anar implícits— i es va pagar per la llicència 67'50 pessetes.

(...) La casa s'acabà de construir l'any 1877. A la façana, en el remat de la part superior, hi figurà un anagrama amb una N i una F, les inicials del primer propietari. Un cop mort "El Conde" la casa passà al seu nebot Agustí Cabañas i Font. Aquest, al seu torn, per testament atorgat el 22 de maig de 1916, deixà la casa als seus nebots Nicolau i Agust í Cabañas i Llovet. Nicolau Cabañas adquirí la propietat de la meitat que corresponia al seu garmà Agustí en data 9 de maig de 1940. L'esmentada casa, composta de soterrani, baixos, primer i segon pis, golfes i pati, tenia una superfície de 214 m2. (5.568 pm2.), es valorava llavors, a 720 pts. (líquid imposable segons els rebuts de contribució) i tenia destinat al seu servei, com moltes de les cases benestants d'aquell temps, un proveïment d'aigua de mina; en aquest cas concret un quart de ploma d'aigua de la mina denominada "Puig d'En Pla".


(...)El 19 de desembre de 1940 la casa senyorial del carrer de Sant Carles n. 10 i la de la cantonada són venudes per Nicolau Cabañas Llovet a l'industrial tèxtil sabadellenc Ferran Comadran i Torres per la quantitat de 75.000 pessetes.

(...) Amb els anys , la casa, àmplia, se sostres alts, majestuosa, amb una caixa d'escala immensa, resultava poc idònia per a la vida moderna, encara que fos, només, a l'estiu, o en períodes de vacances, com ho feia la família Comadran. En canvi, constituïa un edifici digne, que valia la pena conservar com a prototipus d'una classe de cases senyorials vinculada a les fortunes lloretenques fetes a Amèrica.

Per això, l'Ajuntament de Lloret va fer gestions per a comprar-la i, després de constatar l'excel·lent disposició de la família Comadran, s'arribà a un acord que cristal·litzà amb l'adquisició efectiva el 4 de juliol de 1981, L'edifici de 1877 - la casa de la cantonada i l'hort no entraren en la compra— passava així a propietat municipal. L'edifici, a l'interior, havia sofert força canvis que, encara que superficials i limitats a la decoració, el desfiguraven i perjudicaven. En efecte, s'hi havia instal·lat , feia uns anys, una guarderia particular que encara hi continuava en el moment de l'adquisició per part de l'Ajuntament (Guarderia Tramuntana)

(...) A la casa Font val la pena admirar, entre altres coses, la portalada principal, amb porta de fusta de cedre, el cancell, amb vitralls emplomats modernistes, l'escalinata d'accés, amb barana de ferro a banda i banda fent joc amb un barmi que precedeix a la porta, igualment de ferro artístic, amb llautó a la part superior; les parets estucades, el sostre delicadament pintat gairebé a totes les habitacions de la planta baixa i del primer pis, un lavabo florejat antic, l'escala interior, amb barrots de caoba —que estava pintada tota de blanc i ha estat pacientment rascada i restaurada—, amb aplicacions de llautó, etc. ... Una altra cosa a subratllar és que tots els paviments de la casa, a excepció de les golfes, són fets a base de mosaics policroms, constituïts per tessel·les de diferents colors, amb la particularitat de que cada cambra té el dibuix del mosaic diferent. La contemplació dels diferents dibuixos i colors i la reflexió del treball d'artesania que això representa, ja val la pena. Cal remarcar que aquestes cases i el corrent artístic del modernisme van permetre recuperar unes activitats artesanes importants: les del mosaic, dels vitralls i de l'estuc i esgrafiats, formes d'expressió plàstica que tenen les seves arrels en l'antiguitat clàssica.


(...) El modernisme donà el vitrall català una gran colada. Els vitralls de la casa Font en són una petita mostra. També ho són els treballs en estuc i alguns esgrafiats.

(...)A Lloret cal recordar els esgrafiats d'Adrià Gual a la façana de l'ermita de Sant Quirze. Els estucats i esgrafiats de la Casa Font —a la Casa Garriga també n'hi ha— ajuden a comprendre els gustos de l'època. Com veiem, la Casa Font -futur Museu de Lloret— reuneix excel·lents condicions per a ser la seu dels millors records del passat.

(...) Destaquem, finalment, que l'edifici del carrer de Sant Carles n. 10 està acompanyat d'un petit pati voltat de galeries al que s'entra, des de l'exterior, per una porta de ferro de farga que ha estat restaurada recentment. També han estat refets els remats o pinacles que coronen els pilastres a banda i banda de la porta. Com els originals, han estat fets de terrissa.

Autor: Joan DomènechFont: Extractes trets de Lloret Gaceta. Edicions del 2 i 9 de maig de 1984